divendres, 28 de desembre del 2018

Viure de gorra



Publicat originalment a dBalears (24-12-2018)

El passat 7 de desembre “EL ECONOMICO” del diari Última Hora va publicar un excel·lent reportatge sobre la Renda Bàsica (RB), signat per Aina Ginard. S'explicava de què va això de la RB que, recordem-ho, consisteix en una assignació pública monetària, que rep periòdicament i indefinidament tota la població, incondicionalment i individualment, suficient i complementària, i compatible amb el que coneixem com a Estat del Benestar.
Val a dir que en el citat reportatge s'exposaven bastants dels arguments a favor de la RB i de la seua viabilitat econòmica. Alhora, s'informava de l'existència i activitat del Grup Renda Bàsica Illes Balears (GRB-IB). També es presentava part de l' “argumentari” en contra de la RB: 1. És una utopia. 2. Econòmicament és inassolible. 3. Crea ganduls i incentiva que la gent “visqui de gorra”.
Un trípode argumental tan poc raonat que fa empegueir. Una utopia? És clar, com totes les idees abans de realitzar-se (des de l'abolició de l'esclavitud, fins a l'estat del benestar, passant per l'existència de societats democràtiques). Econòmicament inassolible? Cert si es mantenen les polítiques fiscals antidistributives, les creixents desigualtats, i les mitologies econòmiques del neoliberalisme. Crea ganduls? Des d'Alaska -on fa anys es reparteix entre tota la població una mena de RB- fins a qualsevol dels llocs del món on s'han fet proves pilot, els efectes són exactament els contraris: Augmenta l'emprenedoria i el treball voluntari, i, a més, l'ocupació remunerada guanya en qualitat.
I, tanmateix, l'argument més pobre i elitista, pretesament menyspreador i estigmatitzant, és el que la RB incentiva el “viure de gorra”. Qui així argumenta, sap d'on ve aquesta expressió? Per si de cas, expliquem-ho:
L'origen de l'expressió “viure de gorra” cal buscar-lo en els temps de la Primera Revolució Industrial, quan els obrers treballaven de dilluns a dissabte de 12 a 14 hores diàries, i el sou era setmanal. En aquella època les mesures de prevenció d'accidents i malalties laborals, la seguretat social, o l'assegurança d'accident laboral eren, si més no, idees utòpiques. Així que, quan un obrer s'accidentava o emmalaltia, la família quedava absolutament desemparada. Durant dies, setmanes, i fins i tot mesos, fins que podia tornar a treballar, no cobrava res. Davant aquesta situació d’injustícia, els treballadors -als quals no les faltava la gorra en els seus uniformes de treball- van començar a actuar solidàriament: El dia del cobrament, a la sortida de la fàbrica, es posava a un lloc ben visible una gorra, i, una vegada s'havia cobrat, cada treballador deixava a la gorra la moneda o monedes que bonament podia posar-hi, així s'ajudava al company i a la seva família de manera anònima, i les persones que rebien l'ajuda sabien que era de tots. “Viure de gorra” era un acte de pura i radical solidaritat obrera. Un origen, doncs, gens pejoratiu. Però, ja se sap que, amb la revolució neoliberal, fins i tot els actes històrics de solidaritat, han esdevingut pejoratius.
La RB és una mesura solidària pròpia del segle XXI. Una mesura per a garantir l'existència material de tothom, amb el benentès que, en temps de la “Quarta Revolució Industrial” (la de la digitalització i robotització), “la llibertat no es pot pensar des de la justícia (re)distributiva. La llibertat és un fi en si mateix, que no pot dependre d'atzars socials que puguin convidar a formes ex post. Distribuir recursos ex ante, això és, preredistributivament, constitueix l'estratègia central del constitucionalisme republicà democràtic.” (David Casassas a “Libertad incondicional. La renta básica en la revolución democrática”).

divendres, 21 de desembre del 2018

Hotel Paradise of Love


Dijous 13 desembre es va presentar l'exposició “Hotel Paradise of Love”. De què va aquesta exposició? Idò va d'un recull del material de la investigació que, dins del projecte d'intervenció artística entorn a l'impacte del turisme a les Illes Balears, ha desenvolupat el Grup de Recerca de l'ESADIB (Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears) durant 15 mesos. La presentació va consistir en una sèrie de lectures dramatitzades, amb una mescla de sàtira i crítica, a càrrec de les tres investigadores i els dos investigadors que han executat el projecte. Dits textos dramatitzats es centraren en els orígens franquistes del desenvolupament turístic, els canvis sociològics provocats a la societat de les illes -mentre escoltava aquesta part de la presentació no vaig poder estar de recordar al “botones” protagonista de la novel·la “Cròniques d’un mig estiu” de Maria Antònia Oliver-, i en la situació de turistització sense límits, i massificació desbocada en què ha acabat tot plegat.
A parer meu, “Hotel Paradise of Love”, a més de les innovacions interpretatives que pugui aportar, es pot inserir en la nova ona de pensament i cultura crítica sobre el turisme. Potser, l'actual és una onada més “radical”, que va més al moll de l’os dels danys i conseqüències del turisme que pretèrites ones culturals més o menys crítiques. No és el mateix el que fan, posem per cas, el Col·lectiu TOT INCLÒS, o l’equip d’ “Hotel Paradise of Love”, que determinada novel·lística dels anys 70-90, obres teatrals anteriors a 2010, o projectes musicals, com ara el disc de Carlos Garrido, Raphel Pherrer, i Toni Miranda "Mallorcatur", que, malauradament, és menys conegut, sent un cas de, diguem-li, menyspreu pel mainstream cultural illenc.
L'actual ona cultural crítica envers el turisme incorpora sense embuts temàtiques associades a problemàtiques no resoltes per la imperfecta transició, i a la voracitat extractivista de recursos comuns, i de drets del nou capitalisme turístic. En el primer cas, s’esmicola el tabú sobre el paper decisiu de la dictadura franquista en els inicis del turisme, i se'n va a norris el mite creat entorn de suposats grans emprenedors que van començar del no-res. En el segon cas, es denuncia la pèrdua de drets associada a la massificació turística, la precarització laboral i vital, i els desoris de l’economia de les desigualtats que, s’ha de dir tantes vegades com calgui, té al turisme com un dels seus màxims exponents. Per exemple, les creadores i els creadors d’ “Hotel Paradise of Love” no s'estan d'afirmar que “aquest projecte presenta un clar compromís social que suposarà, mitjançant les estratègies de l’expressió dramàtica, abordar temàtiques de precarietat laboral i de marginació social i de gènere per conscienciar d’aquest fet”.
En fi, de ben segur que, més dels que ells volen i diuen, ens alegrem de l’existència de projectes com ara “Hotel Paradise of Love”. Ells, potser, arrufaran el nas, i seguiran amb el desenvolupament dels negocis de la cultura – espectacle, per a major glòria d’una construcció social i cultural de turistització total.
PS: Crec que l'exposició es pot continuar visitant a la biblioteca de l'ESADIB (C/Morer 6 de Ciutat).

(Publicat originalment a dBalears el 17-12-2018)

divendres, 14 de desembre del 2018

Mercat laboral cultural (i els assumptes taurins)


Publicat originalment a dBalears (10-12-2018)

Cada mes de novembre el govern espanyol  publica l'Anuari d'Estadístiques Culturals que conté una quantitat impressionant d'informacions de l’any precedent sobre el polièdric estat de la cultura en el Regne d'Espanya i a les comunitats autònomes.
Probablement per deformació professional, el que més curiositat em provoca són les dades relacionades amb el que podríem anomenar el mercat laboral cultural illenc. Val a dir que la font per a aquesta anàlisi és una explotació de l'Enquesta de Població Activa de l'INE pel que fa a l'ocupació, i el Directori Central d'Empreses (DIRCE) pel que fa a les empreses. Convé advertir també que les dades d'ocupació i de demografia empresarial incloses en aquesta publicació són les relatives a l'ocupació que es desenvolupa a empreses dedicades a activitats culturals, com ara  les d' edició, biblioteques, arxius, museus, cinematogràfiques, vídeo, ràdio i televisió, o artístiques i d'espectacles, entre d'altres. Igualment s'inclou l'ocupació que es correspon a ocupacions amb una dimensió cultural, es a dir, escriptors/res, artistes, arxivistes, bibliotecaris/es, etc. Finalment dir que les dades es presenten en mitjanes anuals.
Aclarit l'anterior, anotem que el nombre mitjà de persones que van treballar a l'àmbit cultural el 2017 a les Illes Balears va ser de 22.400, el que representa un modest 4,2% sobre el total. No obstant això aquest resultat suposa un creixement de més del 50% en relació a 2015, any d'inici de la present legislatura. El nombre mitjà d'empreses culturals va ser de 3.085 en 2017, el que també suposa un augment del 33%. Aparentment són bones notícies, veritat? Però igual no ho són tant si tenim en compta que, d'acord amb les dades contingudes en el capítol 7 de l'Anuari, dedicat a "Turisme cultural", aquests són creixements d'ocupació i de la demografia empresarial associats a la cada vegada més aclaparadora turistització de les illes. A més de les informacions d'ocupació temporal i parcial, que només s'ofereixen del conjunt d'estat, es pot intuir que el que veritablement creix és la precarietat laboral i empresarial.
Aquest any tenia una segona curiositat rabiosa: El govern del PSOE presidit per Pedro Sánchez seguiria incloent els assumptes taurins a l'anuari cultural? Doncs sí que els inclou. Res ha canviat, i la tauromàquia se segueix considerant cultura, i no incultura i maltractament animal. Potser hem arribat al bon punt en el qual les i els animalistes hauríem de començar a mobilitzar-nos perquè això no segueixi ocorrent. Les qüestions simbòliques tenen la seva importància en la lluita pels drets a una vida digna dels éssers vius no humans. Som-hi!

dimecres, 12 de desembre del 2018

La renovada força emancipadora de la Renda Bàsica



XVIII Simposi Xarxa Renda Bàsica: LA RENOVADA FORÇA EMANCIPADORA DE LA RENDA BÀSICA

Aquí  un nou  article sobre RB  que s'ha publicat a la revista L'Altra Mirada

diumenge, 9 de desembre del 2018

70 anys de Drets Humans no basten: cal persistir!

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 09-12-2018


La commemoració del 70 aniversari de la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) és, sens dubte, una bona ocasió per reflexionar -encara que sigui breument- sobre la seva importància, la efectivitat real de la DUDH sobre la vida quotidiana de la humanitat, i, perquè no, la seva utilitat com a referent de les actuals lluites emancipadores.
Sóc dels convençuts de la importància civilitzatòria de la declaració proclamada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a Paris. Tenint en compte que el seu article 28 estableix que "tota persona té dret a què s'estableixi un ordre social i internacional en el qual els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius", em sembla indiscutible la seva importància -i no és poca cosa- per distingir entre la civilització i la barbàrie. El dret a tenir drets i llibertats és el més poderós antídot a la barbàrie!
A hores d'ara, ja en ple segle XXI, des d'un punt de vista formal, la DUDH gaudeix d'una excel·lent salut. Mai com ara la DUDH s'havia constitucionalitzat a tants estats, ni hi havia hagut tantes Declaracions, Convencions Marcs, o Directives Internacionals sobre Drets Humans. Però, no obstant això, vivim l'extensió del que l'analista internacional Mariano Aguirre denomina "democràcies autoritàries". A tall d'exemple, Duterte a Filipines, Putin a Rússia, Trump als EUA, Erdogan a Turquia, Bolsonaro a Brasil, Netanyahu a Israel. Tot i arribar al poder mitjançant procediments formalment democràtics, estam en presència de, en paraules de Rob Riemen, "democràcies desproveïdes d'esperit democràtic". Val a dir que també hi ha cada vegada més casos en què les formalitats democràtiques d'accés al poder són, si més no, absolutament qüestionables.
Per un altre costat, no es pot negligir que, a tall d'exemple, amb la repressió dels i de les dissidents a Nicaragua per part del règim d'Ortega-Murillo, la situació dels palestins i palestines en general, i a Gaza en particular, els assassinats de persones defensores dels drets humans i ambientals a bona part del món (pensem en el cas de Berta Càceres a Hondures), la situació de la dissidència xinesa, o la que pateixen, posem pel cas, els pobles kurd, sahrauí, o rohingya, els assassinats de periodistes arreu... és molt mal de fer festejar grans progressos en l'efectivitat de la DUDH. No hi ha cap possibilitat de festejos quan estem vivint la tragèdia humanitària més gran a un Mediterrani convertit en fossa comuna de persones que fugen de la guerra, la fam, i la falta de perspectiva de vides que mereixin ser viscudes.
És inqüestionable que la globalització financera-productivista neoliberal no ha suposat la globalització dels Drets Humans. Més aviat el contrari. Com assenyala el director de FUHEM Ecosocial, Santiago Álvarez, "les dinàmiques d'acumulació per despossessió no són només actes d'espoli de recursos i mitjans de vida; despullen també a la gent de drets", o, en paraules del que va ser el negociador a algunes cimeres sobre canvi climàtic en representació de Filipines, Yeb Saño, "el canvi climàtic vulnera gairebé tots els drets humans. Els drets humans són el centre de la qüestió".
De la globalitat passem a casa nostra: mentre hi hagi persones i famílies privades del dret a un habitatge digne; persisteixi la violència masclista; hi hagi preses polítiques, presos polítics, i rapers exiliats; no recuperem per a tothom el caràcter socialment inclusiu del treball remunerat, i no acabem amb la ultraprecarietat i els casos d'explotació laboral a ella associats; no es garanteixi, mitjançant una Renda Bàsica Universal i Incondicional, un dret humà tan elemental com és l'existència material; se segueixi expulsant per la via exprés com a "persones il·legals" (sic) la gent que arriba en pasteres a les nostres costes; persisteixin els casos de LGTBIfòbia; la pobresa infantil sigui una realitat; mentre totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme no tinguin accés a la veritat, justícia i reparació; o no es respectin de debò els drets al medi ambient i de la ciutat... no podrem celebrar una efectiva aplicació de la DUDH.
I, tanmateix, no podem defallir. Stéphane Hessel -que va ser redactor de la DUDH- en el seu emblemàtic "Indignau-vos!" ens recordava que "la Declaració Universal li deu molt a la reacció universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme, i, fins i tot, per la nostra presència, a l'esperit de la Resistència". Prenguem-ho en consideració, tot sabent que un altre món és possible, però que, per a aconseguir-ho, no basta indignar-se.

divendres, 7 de desembre del 2018

Postveritat entorn de l'autopista Llucmajor-Campos


Publicat originalment a dBalears (03-12-2018)

Des que el sistema d'alt nivell funcionarial i judicial local, com a part del conegut com a "Deep State" o "Estat Profund", va actuar amb tota normalitat per mantenir en peu el monument franquista de Sa Feixina, o que, en matèria territorial i de lloguer turístic, s'evidencià, en paraules de la professora de sociologia en UAB Sara Moreno, "fins a quin punt el poder econòmic exerceix el seu control a través del poder polític", no esperava del Consell de Mallorca polítiques associades a grans canvis polítics estructurals. Però allò que mai no m'esperava és que un govern de Mallorca format per MÉS per Mallorca, PSOE-PSIB, i Podem dugués a terme practiqués polítiques de postveritat, és a dir, fes política basada en mentides amb l'objectiu d'aconseguir la distorsió deliberada de la realitat.
Malauradament, emperò, la postveritat practicada per aquest equip de govern en relació amb l'autopista Llucmajor-Campos ve de lluny. Vet aquí alguns exemples prou rellevants: que els "Acords del Canvi" inclouen aquest -i no un altre- projecte; que s'ha modificat substancialment el projecte elaborat pel PP; que, rememorant el "There is No Alternative" (TINA) de Margaret Thatcher, no hi ha alternativa a la destrossa territorial provocada per l'autopista, eufemísticament dita desdoblament; que, sense haver-ho intentat, no es pot fer res perquè l'adjudicació a l'UTE COPISA&AFEX no tornés a ser una UTE Obra Publica&Corrupció (recordin que l'empresa COPISA està associada a casos de corrupció). Val a dir que, en gairebé tot el que té a veure amb aquesta maleïda autopista, els i les que governen el Consell de Mallorca haurien d'haver tingut en compte aquell, no sé si descatalogat, llibre de José Luis L. Aranguren titulat "Ètica i política". Gestionar des de l'Esquerra, el sobiranisme, i l'ecosocialisme és, a vegades, problematitzar la (i)lògica neoliberal. Mala peça en el teler si, per no capgirar aquesta lògica, no es fa tot el que es pot -també simbòlicament- en la lluita sense complexos contra la corrupció passada, present, i futura! És més: La política basada en mentides és incompatible amb veritables polítiques de transparència i participació. Serà per això que el govern del Consell de Mallorca sembla afectat per una greu al·lèrgia a sotmetre el projecte d'autopista Llucmajor-Campos a un procés d'exposició pública?
I, tanmateix, el que va succeir dimarts de la setmana passada va ser, com algú va dir en el seu moment en el Parlament de les Illes, "el colmo". En un espai institucional d'Audiència Pública, la consellera de Territori i Infraestructures del Consell de Mallorca, Mercedes Garrido, anuncià una reducció dels metres de l'ample de l'autopista. Ha resultat ser un episodi més d'aquesta política de postveritat! M'estalviaré els detalls que, fil per randa, tenen a la Nota de Premsa de la Plataforma Antiautopistes. A la postveritat, s'hi ha d'afegir la menyspreable moda dels "fakes news", és a dir, de les falses notícies!
Arribats a aquest punt, només hi ha una solució: Rectificació i paralització del projecte. El debat no és, digui el que digui la senyora Garrido i companyia, d'uns metres més o manco d'ample, la cosa va de model de mobilitat, de què el mot "sostenibilitat" recobri versemblança en el vocabulari de l'esquerra.
Mentrestant, no ens tractin de bàmbols a la gent que seguim estimant Mallorca, i lluitam inclaudicablement  i  tossudament perquè no sigui asfaltada i destruïda.

divendres, 30 de novembre del 2018

#OnSónLesBretxesDeGènere


Publicat originalment a dBalears (26-11-2018)

Cada any, a mitjans de novembre, l'Agència Tributària publica les dades de "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any precedent. És una informació obtinguda a partir de les retencions de l'IRPF que té qualsevol percepció salarial o pensió. És, per tant, un element cabdal per analitzar polièdricament la situació laboral a casa nostra. Entre altres coses, ens permet una aproximació a les bretxes de gènere en matèria de salaris i de pensions.
Així, podem constatar que en 2017 el salari anual mitjà va ser de 18.256€, amb una bretxa de gènere a favor dels homes del 21% (el salari mitjà dels homes va ser de 19.793€, mentre que el de les dones es va situar en 15.784€). La bretxa de gènere és molt major entre la població assalariada de nacionalitat espanyola (23%) que entre les persones assalariades amb nacionalitat estrangera (17%), a causa d'uns salaris extraordinàriament baixos per a tots dos sexes en aquest col·lectiu. El gap salarial de gènere entre la població molt jove (menor de 18 anys) és d’un 43%. Aquesta dada ens pot estar indicant que el fenomen de les males experiències laborals primerenques és molt més intens en el col·lectiu femení. En l'únic aspecte en el qual ha desaparegut la bretxa de gènere és en el que fa referència a la pobresa laboral, car la població femenina amb salari inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2017 va ser de 9.906,40€/any, és pràcticament idèntica a la masculina (entorn de les 10.000 persones).
Les dades de l'Agència Tributària ens permeten també calcular la bretxa de gènere de les pensions que, en termes de mitjana, es va situar en 2017 en un 37,6%. Val a dir que la pensió mitjana anual dels homes es va situar en 15.803€, mentre que la de les dones només arribà als 11.482€. Per acabar d'arrodonir-ho, anotem que el gap entre població pensionista masculina i femenina que va cobrar les pensions més baixes –les que estan per sota del SMI- és d'un 20% a favor de les dones; en canvi el gap de gènere de la població que cobra les pensions més altes (173.317 € de mitjana anual) és d’un 300% a favor dels homes.
Com massa sovint les anàlisis de la conjuntura laboral s'obliden l'existència d'aquestes bretxes de gènere, suggeresc prendre com a exemple la campanya #OnSónLesDones, i, davant qualsevol informe de mercat laboral sense perspectiva de gènere, interpel·lar als autors amb un #OnSónLesBretxesDeGènere. Què tal si comencem amb l'informe de resultats del "Pla de lluita contra la precarietat en el treball de 2018"?

Precarietat salarial segons l'Agència Tributària


Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-11-2018)

Massa sovint s'emfatitza que la millora quantitativa del mercat laboral de les Illes Balears és tal que el nombre de persones ocupades ja supera el d'abans de l'inici de l'última crisi. Amb les dades de "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", corresponents a 2017, que acaba de publicar l'Agència Tributària, caldria concloure que, pel que fa a la població assalariada, és una millora força relativa. Resulta que l'any dels rècords turístics, de la "bona temporada" del sector de la construcció, del manteniment del creixement -encara que amb una certa desacceleració- del PIB, les persones assalariades van ser 518.580. Aquest resultat, si el comparam amb el que l'Agència Tributària registrà l'any 2008 -el darrer any en el qual els efectes del terratrèmol financer que provocà la crisi-estafa àdhuc no eren del tot perceptibles-, ens mostra que la pregonada millora quantitativa tot just arriba a un 4,5%. Tanmateix, allò que em sembla més important és interrogar-se sobre el preu que s'ha pagat per aconseguir aquest minso resultat.
Seguint amb les dades de l'Agència Tributària, i prenent com a referència l'any 2010, en què es va iniciar l'aplicació dels programes de càstig social (retallades salarials i socials, Reforma Laboral del Govern de Zapatero, etc.), la resposta, si més no a tall d'hipòtesi, sembla clara: disminució de la capacitat adquisitiva dels salaris, pauperització de les persones joves assalariades, augment del nombre de treballadors i treballadores pobres, i augment de la desigualtat salarial.
Vegem succintament les dades que corroboren aquesta hipòtesi: a) El salari anual mitjà de 2010 va ser de 17.927 €, mentre que el de 2017 es va situar en els 18.286 €, la variació a l'alça de, amb prou feines, un 2%, contrasta amb la variació, també a l'alça, d’un 8,6% de l'IPC en aquest mateix període. La pèrdua de capacitat adquisitiva és, doncs, més que evident. b) Els salaris mitjans anuals de les persones menors de 18 anys, i de 18 a 25 anys eren en 2010 de 4.038€ i 8.459€, respectivament. En 2017 caigueren a 2.325€ i 7.576€, és a dir, aquests dos grups d’edat han perdut gairebé un 34% i un 12% dels seus salaris, respectivament. Les pèssimes experiències laborals primerenques, i la impossibilitat d'emancipació són part important de la precarietat vital, i de les vides no desitges de bona part de la joventut illenca. c) El nombre de persones amb un salari anual que no arriba al Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 11,7%, passant de 143.513 en 2010, a 160.385 en 2017. d) El selecte grup de 3.061 persones que en 2010 cobraven el salari anual mitjà més elevat (139.267 €), ha minvat en 2017 en nombre, en passar a ser 2.365, el seu salari mitjà ha passat a ser de 162.826€. En un període d’empobriment generalitzat de la majoria de la població, un augment de gairebé un 17% no està gens malament! Que la crisi ha tingut components d'estafa queda corroborat si prenem en consideració que aquest augment dels mega salaris, contrasta amb un augment molt menor –no arriba a un 10%- dels salaris més baixos.
Acabaré aquestes línies recordant que en 2010 es va editar un llibret que recollia el "Manifest d'economistes aterrits". Era una severa impugnació a les polítiques d'austeritat sense pietat imposades per la UE per a, teòricament, superar la crisi. És, a parer meu, urgent canviar "el sentit comú neoliberal", tot afirmant que estem aterrits dels resultats en matèria de justícia social d'aquelles polítiques. Val a dir, en aquest sentit, que la prolongació de la sobredosi de precarietat laboral ens condueix a passar de conviure amb treballadors i treballadores pobres, a una societat en la qual la població més vulnerable es quedi a la intempèrie. Mantenir el contingut substancial de les reformes laborals de 2010 i 2012, sense restablir l'equilibri en la negociació col·lectiva, la causalitat en la contractació temporal, i la voluntarietat en la parcial és una aposta per situar a molta gent en fall-back position (en posició de caiguda) social. Decentment no ens ho podem permetre!

diumenge, 25 de novembre del 2018

Salaris de misèria


Publicat originalment a dBalears (19-11-2018)

Fa uns dies, concretament el passat 8 de novembre, l'Institut Nacional d'Estadística espanyol (INE) va publicar, a partir de l'explotació de l'Enquesta de Població Activa (EPA), dades sobre salaris de 2017. Malauradament, no hi ha notícia que l’Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) hagi aprofundit -amb una explotació pròpia- en aquest assumpte que ens permeti una segregació per sexe, edat, tipus de contracte, antiguitat, grandària de l'empresa, o sector d'aquestes dades pel que fa a les Illes Balears. La imprescindible millora dels instruments estadístics autonòmics és cada cop més palesa!
Cal conformar-se, doncs, amb les dades que ens proporciona l'organisme estatal. Vet aquí els que em semblem més rellevants: L'any passat el salari mitjà brut a les Illes Balears va ser de 1.797,30 € al mes. Aquest salari, comparat amb el de l'any d'aprovació de la Reforma Laboral del PP (2012), representa una baixada de gairebé el 7%. Però, el més interessant és observar que el salari mitjà dels assalariats illencs i de les assalariades illenques amb jornada a temps parcial amb prou feines arriba als 771,45 €/mes. I, tanmateix, aquesta mitjana, com totes, pot resultar enganyosa. El que veritablement cal posar en relleu és que el grup de persones que menys cobren (les 24.700 persones que tenen una ocupació a temps parcial, i estan situades en el decil 1) tenen un salari mensual estimat de 472,73 € mensuals. Val a dir que ni el 19,34% del total de persones assalariades amb el salari mitjà de 771,45 €/mes, ni el gairebé 6% amb un salari que no arriba als cinc-cents euros mensuals, no haurien de considerar-se persones ocupades. En propietat, són subocupades, altrament anomenades treballadors i treballadores pobres. I, tanmateix, potser seria millor anomenar-los treballadors empobrits i treballadores empobrides, persones que, abans de la crisi-estafa, pertanyien en molts de casos a la mítica "classe mitjana", i que avui tenen uns salaris de misèria que són, s'ha de dir tantes vegades com calgui, un factor determinant de la baixada en picat de la renda per capità illenca.
Una altra informació que paga la pena destacar és la de l'abismal diferència del 897,18% entre el salari mitjà més baix (479,41 €/mes del decil 1) i el més alt (4.780,65 €/mes del decil 10). Aquesta diferència ha crescut entorn del 70% des de l'any 2010 en què es van començar a aplicar els càstigs socials per gestionar la crisi estafa. Diguem-ho sense embuts: És un escàndol que, en el període 2010-2017, el salari mitjà més baix hagi crescut amb prou feines un 6,9%, mentre que el més alt ho hagi fet més del doble, concretament un 14,10%.
Amb tot plegat, no és difícil concloure, que, en paraules de Josep Manel Busqueta en el llibre "L'hora dels voltors" que es publicà fa alguns anys, "en l'àmbit laboral, la política neoliberal se centra a incrementar els mecanismes de control [mitjançant l‘ultraprecarietat] i l'abaratiment de la força del treball [amb salaris de misèria per la part més feble de la població assalariada]".

divendres, 16 de novembre del 2018

Barcelona: Una infància sota les bombes


La situació era tan dramàtica com singular. L'any 1938 Barcelona era una ciutat amb un gran creixement demogràfic causat per la contínua arribada de refugiats, la qual cosa feia que escassegessin els queviures per alimentar a tanta gent. La capital catalana era la principal font de generació d'economia del territori espanyol lleial a legalitat republicana, comptava amb la més important indústria de guerra, i, alhora, era la seu de tot el poder polític resistent contra el feixisme: el Govern de la Segona República, el Basc, i, òbviament, el de la Generalitat de Catalunya.

Amb aquesta situació dramàtica, la gent vivia vides força complicades. Les autoritats republicanes feien el que podien, i, val a dir-ho, no escatimaven esforços per mantenir l'escolarització dels infants. Sense embuts: entenien, molt encertadament, que  l'escola era –-i és-  una poderosa arma contra el feixisme! Potser en els preparatius de la resistència no van preveure la capacitat de maldat i crueltat de l'enemic. Potser aleshores era imprevisible. Hannah Arendt escriuria "La banalitat del mal" l'any 1963, un quart de segle després dels dramàtics successos a la Barcelona de 1938.
El cas és que els dies 16, 17, i 18 de març de 1938 l'Aviació Legionària italiana va bombardejar Barcelona deixant-la cruelment assolada. Hi moriren 875 civils, 118 dels quals eren nins i nines. Precisament l'exposició "Una infància sota les bombes", que es pot visitar en El Born Centre de Cultura i Memòria fins el 31-03-2019, és una mirada des de la infantesa a la crueltat feixista. En el programa de l'exposició s'hi pot llegir que "la Guerra Civil Espanyola va marcar un punt d'inflexió en la guerra aèria: s'utilitzava per primer cop com una arma d'atac sistemàtic contra la població civil". I, per cert, els feixistes no parlaven d'efectes col·laterals!
El muntatge expositiu s'estructura en tres àmbits. El primer ens presenta la Barcelona de 1938, i l'impacte dels bombardejos sobre la geografia barcelonina i la gent que hi vivia. El segon dóna visibilitat als nins i a les nines que van ser testimonis del conflicte bèl·lic. Ho fa amb fotografies i material cinematogràfic de l'època (després de visitar l'exposició, mai no serà el mateix passejar per Ciutat Vella –si la turistització no ho impedeix-, i passar per davant del col·legi Sant Felip Neri, on van morir 42 civils, la majoria infants, i on encara ara es poden veure a la façana els impactes de la metralla de les bombes), i, sobretot, ho fa a través dels dibuixos, on les nines i els nins dibuixaren allò que van viure i van veure. Aquesta és, sens dubte, la part de l'exposició que més em va impressionar. El tercer àmbit s'endinsa en l'univers dels adults que van patir els bombardejos. Aquí hi té un protagonisme estel·lar Josep Guinovart, amb obres com "Des del Guernica", o la sèrie "No esborrem la memòria". Per a no esborrar la memòria, aquesta és una exposició que s'ha de visitar.
La casualitat va voler que el mateix dia que la visitava -el proppassat 25 d'octubre-, el Parlament Europeu va adoptar una resolució sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa. Entre moltes altres coses, aquesta resolució subratlla "que el coneixement de la història és un dels requisits per impedir que en el futur tornin a ocórrer delictes d'aquest tipus [els comesos pels feixismes] i exerceix un paper important a l'educació de les generacions més joves". La retòrica del Parlament Europeu és, malgrat les seves insuficiències, una bona notícia. Però, com sovint les bones notícies són massa efímeres, pocs dies després de la visita a l'exposició "Una infància sota les bombes",  una piulada em remetia a un diari que informava que "Itàlia torpedina la investigació judicial sobre els bombardejos de Barcelona".
Tant es valen les maniobres barroeres del govern neofeixista italià per negar la veritat, justícia, i reparació que Barcelona es mereix per aquests fets. Tanmateix, NO PASSARAN!

Publicat originalment a dBalears (12-11-2018)

dilluns, 12 de novembre del 2018

"Palma Tot Turisme" i precarietat


Publicat originalment a Diario de Mallorca (11-11-2018)

I. Palma s'ha convertit en una "ciutat-negoci". En els últims anys la invasió turística dels espais residencials ho ha mercantilitzat gairebé tot, des dels espais urbans, com ara, places, carrers, i barris, fins a l'exercici del dret a l'habitatge, passant per la majoria de les polítiques culturals públiques. En poques paraules, ara que es compleix el cinquanta aniversari de l'aparició, de la mà del filòsof Henri Lefebvre, del concepte de "El dret a la ciutat", aquest dret és menys practicable que mai. Aquesta extracció de drets explica l'aparició de nous moviments urbans com "Ciutat per a qui l'habita i no per a qui la visita". Val a dir que el nom dicotòmic d'aquesta assemblea ciutadana no em sembla capritxós, donat que als actuals processos de turistització de les ciutats, o se'ls posen severs límits i eficaços mecanismes per controlar-los, o la convivència d'habitants i visitants esdevé en incompatible.
II. Les "ciutats-negoci-turístic" tendeixen a maximitzar beneficis amb mercats laborals singularment precaritzats, i, per combatre aquesta tendència, és clau tenir indicadors d'àmbit municipal que avaluïn els efectes que aquesta precarització té per a les persones. No obstant això, a Palma no tenim a l'abast de la ciutadania -i em tem que tampoc a l'abast de les institucions- indicadors de, a tall d'exemple, el seu particular risc de pobresa i/o exclusió social, el percentatge de població amb un treball remunerat a temps parcial o en la condició d'autònom forçat (és a dir, no desitjat), la mitjana salarial, l’ índex d'incidència de sinistralitat laboral de la ciutat, o la taxa de cobertura de les prestacions per desocupació. És a dir, sembla que no interessa acompanyar la foto de l' "èxit turístic" palmesà amb la foto  dels treballadors i treballadores pobres de la ciutat. L'absència d'aquesta segona fotografia és una decisió política, i no val al·legar impossibilitats tècniques-estadístiques. No debades, altres ciutats sí que es preocupen i ocupen de conèixer l'evolució de les vides precàries dels seus ciutadans i ciutadanes. Potser l'exemple més clar i pròxim sigui Barcelona, on el govern municipal, a través de Barcelona Activa, fa tot just uns mesos publicà el seu "Llibre blanc del futur del(s) treball(s)". Si, en singular i en plural, doncs, si xerram  seriosament de treball, no n'hi ha prou amb fer-ho de  l'ocupació remunerada -la de mercat- més o menys normalitzada, sinó que cal analitzar les Bullshit jobs (les feines de merda), i, òbviament, el treball no remunerat ni valorat de cures i/o reproductiu.
III. I tanmateix, es coneixen algunes dades de la precarietat laboral realment existent a Palma. Posem pel cas la que fa referència a la contractació temporal estiuenca de molt curta durada: Del total de contractes amb centre de treball a Palma registrats en el tercer trimestre de 2018 (55.578), el 82,6% van ser temporals, dels quals, almenys -posat que del total de contractes temporals (45.926), gairebé la meitat eren de durada temporal indeterminada-, el 32% tenia una durada fixada de menys d'un mes. Però atenció, la dada més colpidora és la de l'extrema temporalitat: al voltant d'un de cada quatre contractes temporals tenia una durada d'un a cinc dies. Val a dir que a Palma el nombre d'aquests contractes que no arriben a la setmana ha crescut en el període 2010-2018, és a dir en els anys en els quals ha revifat la "Palma Tot Turisme", per sobre d'un 146%.
IV. Per tant, no és exagerat qualificar el model econòmic de Palma com de fracàs en termes d'estabilitat laboral, d'integració social via treball remunerat, i, tenint en compte que el risc explotació laboral és proporcional a la magnitud de l'extrema temporalitat, de vides laborals i vitals desitjades per a tots i totes.
V. Per acabar, convé nomenar a les coses pel seu nom. Les "ciutats-negoci-turístic" són, entre altres coses, una construcció social basada en la flexibilitat laboral que, usant els mots com cal, no deixa de ser un eufemisme per referir-se a vides amb carències materials més o menys greus, i, en qualsevol cas, projectes vitals precaris. En l'època de les ciutats turistitzades i l'economia de plataforma digital és més cert que mai que "en el passat, llevar-li la connotació maleïda a l'expressió 'sistema capitalista' va donar lloc a moltes circumlocucions, com ara sistema de 'lliure empresa' o d’ ‘empresa privada'. En l'actualitat, el terme flexibilitat s'usa per suavitzar l'opressió que exerceix el capitalisme". Transcorreguts divuit anys d'ençà que Richard Sennett va escriure "La corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme" és un llibre, malauradament, molt i molt actual.

dijous, 8 de novembre del 2018

Ultraprecarietat


Publicat originalment a dBalears (05-11-2018)

Mentre l'establishment local braveja de la situació laboral illenca, creixen les cues –cada cop més sovintejades de treballadors i treballadores pobres- de les entitats socials que fan feina       -millor dit, fan caritat- per ajudar a la gent empobrida. Què ens passa? Com és possible que hàgim arribat a aquest baixíssim grau d'integració social del treball remunerat, especialment de les noves ocupacions,  i, alhora, no saltin les alarmes socials i polítiques?
Idò, perquè el que ha succeït és que el turboneoliberalisme ha normalitzat un paradigma en el qual l'excessiva desigualtat, i l'empobriment de les "classes mitjanes" ha deixat de considerar-se una falla corregible del sistema, per transformar-se en quelcom consubstancial amb el que sustenta al sistema: competitivitat, productivitat, flexibilitat de les relacions laborals, etc. En definitiva, s'ha normalitzat la lluita de classes que han guanyat els rics!
Per això, gairebé ningú no s'empegueeix de xerrar de rècords d'ocupació, i baixades històriques d'atur, sense posar en relleu el càstig social de l'ultraprecarietat realment existent al nostre mercat laboral. Dit sense embuts: Que el mercat laboral estiuenc (juliol, agost, i setembre) de les Illes Balears s'hagi engrandit, i que la població aturada s'hagi encongit, s'ha d'associar, entre d'altres, als següents indicadors de precarietat:
a) Una taxa de temporalitat del 30,6%, amb una insuportable temporalitat de molt curta durada, car més del 22% (25.514 contractes en termes absoluts) dels contractes registrats en el trimestre de juliol, agost i setembre són d'una durada inferior als 6 dies. b) Un 11,8% (73.500 persones) del total de la població ocupada ho és a temps parcial. Una parcialitat que, no s'oblidi, és molt majoritàriament no desitjada i feminitzada, amb un 5,6% en el cas de l'ocupació masculina, i un 18,7% el cas de la femenina. c) L'existència de 67.222 empresaris/es sense assalariats o treballadors/es independents/es, que incorporen una important proporció de falsos autònoms o autònoms forçats, i, per tant, extraordinàriament precaris. I d) Una dada molt important: En el tercer trimestre d'enguany un total de 221.100 persones assalariades tenien una antiguitat del contracte de menys d'1 any. Val a dir que aquest col·lectiu de gran precarietat per la seva escassa estabilitat laboral, i per esser "nadius" de les relacions laborals de la Reforma Laboral del PP (2012) ha augmentat en un 70% des del 2012, i en el període 2015-2018 (actual legislatura) ho ha fet en un 37%.
Tot plegat ens indica que l'ultraprecarietat, a més de ser un factor clau d'empobriment i d'exclusió social de bona part de la societat, i de generació de punyents desigualtats, ha esdevingut en un recurs de disciplina social. És a dir, l'efecte disciplinari de l'atur massiu a què feia referència K. Marx, ara mateix s'aconsegueix amb l'ultraprecarietat laboral que, alhora, esdevé en precarietat vital. Vet aquí una possible explicació de la "pau social" en l'actual context present d'agreujament de la injustícia social.

dimecres, 31 d’octubre del 2018

Població inactiva


Publicat originalment a dBalears 29-10-2018)

Dijous de la setmana passada es va publicar l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al tercer trimestre d'enguany. Aquest treball de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) ens informa de l'evolució del nombre de persones que estan en disposició, i volen o necessiten incorporar-se a un treball de mercat (és a dir, a una ocupació remunerada). Aquest grup s'anomena Població Activa, i es divideix entre persones ocupades i desocupades. Per ser inclosa entre les persones ocupades (assalariades o autònomes) n'hi ha prou que s'hagi treballat remuneradament una hora en la setmana en la qual aquesta persona és enquestada. No obstant això, per formar part del grup de persones desocupades, es requereixen una infinitat de requisits.
A hores d'ara, qui més qui manco, ha llegit, i, en alguns casos, ha comentat, les dades d'ocupació i atur sense majors aclariments metodològics, ni endinsar-se massa per a  les bardisses de la precarietat que fa que el treball remunerat cada vegada sigui socialment menys inclusiu.
El que em sembla estrany és la poca atenció que susciten les dades de l'altre grup del qual l'EPA informa: la Població Inactiva, és a dir, les persones que no estan en disposició, no volen, o no necessiten incorporar-se a un treball de mercat. Aquesta població es divideix, fonamentalment, en persones jubilades, pensionades o amb una incapacitat permanent, estudiants, i les que es dediquen a les "tasques de la llar".
Dels resultats de l'EPA del tercer trimestre de 2018 referits a aquesta població inactiva a les Illes Balears em sembla rellevant comentar que, en ple estiu, les persones inactives pel fet de ser estudiants en l'última dècada ha crescut  més del 36%, car han passat de ser  35.600 el 2009 a 48.500 enguany.  Car sembla haver-se contingut l’abandonament primerenc  del sistema educatiu per a incorporar-se al mercat laboral, és, sens dubte, una bona notícia.
Tanmateix, el que em sembla més rellevant és que les persones inactives per causa de la seva dedicació a "tasques de la llar" ha sofert poca variació (en els darrers deu anys s’ha mogut entre el 25% i el 30% de la població inactiva). Però, atenció: les dones són molt majoritàries (darrera dada: 9,8% homes, per 69,2% dones). En fi, hi ha coses -com el biaix patriarcal dels treballs de cura- que, ni amb una crisi-estafa monumental, ni amb els càstigs socials del neoliberalisme, no canvien, o ho fan massa a poc a poc!

Balears: una societat en descens?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (31-10-2018)

Fa poc més d'un any que es va publicar en castellà un llibre que, a parer meu, és força útil per entendre la involució que la crisi-estafa, altrament anomenada "Gran Recessió", ha provocat en el projecte democràtic amb impuls igualitari. Em referesc al text titulat "La societat del descens. Precarietat i desigualtat en l'era postdemocràtica", rubricat pel prestigiós analista, i membre de l'Institut de Recerca de Frankfurt, Oliver Nachtwey. Ara que la crisi es dóna per superada, gairebé definitivament (l'econòmica, no la social, és clar!), val la pena llegir-ho -o rellegir-ho, si és el cas- per entendre, en paraules de Nachtwey, "per què la mobilitat social ha sofert un revés, i ja no va en ascens sinó en descens?".
Mentre s'implantaven els càstigs socials de les retallades de drets socials, laborals i democràtics, es va fer bastant habitual reflexionar sobre l'aparent paradoxa que les generacions actuals visquessin pitjors vides (i fossin, en molts casos, vides menys volgudes) que les generacions precedents. La revolució neoliberal de les regles de funcionament de les relacions laborals (la "reforma laboral permanent", i, molt especialment, les Reformes Laborals de 2010 i 2012, entre altres mesures) van ser –i segueixen sent-ho- un factor clau, encara que no l'únic, perquè els ascensors socials ascendents hagin esdevingut en escales mecàniques cap avall.
La crisi laboral es començarà a superar quan el bon funcionament de l'anomenat mercat de treball provoqui una major participació dels salaris en la comptabilitat nacional, una millor distribució de la renda generada, que permeti a la gent no estrictament rica exercir, posem pel cas, el dret a un habitatge digne. Abans de 2010 la inseguretat laboral s'havia estès de forma inimaginable unes dècades abans, però, així i tot, es mantenien àmbits on la seguretat en el lloc de treball era, tot i que limitada (recordin el llibre d'Ulrich Beck "La societat del risc"), una realitat, i casos tan sagnants i  d’actualitat com el del tancament de la fàbrica de ciment de Lloseta, sense esser impossibles, eren molt més difícils car existien majors dificultats legals per a aquestes pràctiques empresarials tan descompromeses amb el compromís social.
Per això, tinc per a mi que, de les dades referides a les Illes Balears de l'Enquesta de Població Activa (EPA) corresponent al trimestre estiuenc d'enguany, que vam conèixer dijous passat, el més rellevant no és que l'ocupació hagi assolit nous màxims històrics, amb 621.700 persones ocupades, és a dir, amb un increment interanual del 6,1%, o que la taxa d'atur del 7,1% sigui la més baixa del Regne d'Espanya. Sent això important, el punt veritablement transcendent és saber si aquests resultats s'aconsegueixen amb rècords de treballadors i treballadores pobres. O dit amb unes altres paraules, en el que cal posar l'èmfasi és en saber si les dades de precarietat laboral, a tall d'exemple, les estimacions per a Illes Balears de l'EPA estiuenca d'enguany de 67.222 empresaris/es sense assalariats o treballador independent, de les quals una important proporció són falsos autònoms o autònoms forçats, i, per tant, extraordinàriament precaris; de 73.500 persones ocupades a temps parcial, l'11,8% del total, que és molt majoritàriament no desitjat i feminitzat, amb un 5,6% en el cas de l'ocupació masculina, i un 18,7% el cas de la femenina; o una taxa de temporalitat del 30,6%, amb una creixent temporalitat de curta i molt curta durada; junt d'altres indicadors, com ara, els baixos salaris nominals reals per atendre als pressupostos familiars, el risc de pobresa i/o exclusió social, o les desigualtats són prou importants, i ja es pot afirmar que la nostra és una societat en descens, regressiva, precària, i polaritzada. En la meva opinió, i amb alguna precaució, diria que ja som una societat de les descrites per Oliver Nachtwey. En qualsevol cas, i sigui quina sigui la percepció de cadascú, convindria ni despistar-se, ni badar perquè aquesta és la qüestió!

dissabte, 27 d’octubre del 2018

Renda Bàsica (RB)


Publicat originalment a Diari JORNADA (26-10-2018)

Dues cites anuals gairebé s'han encavalcat. Entre la publicació, el passat 21 d'octubre, de l'informe anual del Credit Suisse Wealth Report, corresponent al 2018, i el XVIII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica, que s'inaugurarà a Barcelona aquest divendres, 26 d'octubre, amb prou feines haurà transcorregut una setmana. I què té què veure una cosa amb una altra? Anem a pams.
L'informe sobre la riquesa al món del Credit Suisse —una entitat sospitosa de tot, menys d'esquerrana— posa de relleu, any rere any, les vergonyes mundials de les grans desigualtats. Del lliurament del 2018 destacaria les següents dades: 1) L'1% de la població mundial més rica copa el 47% de la riquesa del món, mentre el 50% de les persones que menys tenen només es reparteixen l'1% d'aquesta riquesa; 2) el 10% de la població amb més doblers i propietats té el 85% de la riquesa global; 3) l'estat espanyol ocupa el catorzè lloc en el rànquing de països amb més persones que acumulen un patrimoni superior als 50 milions de dòlars, un club de persones «ultrariques» format pel reduït nombre de 2.086 socis, dels quals 1.367 acumulen una fortuna d'entre 50 i 100 milions, 658 d'entre 100 i 500 milions i 61 amb més de 500 milions, i 4) les grans perdedores en el repartiment de la riquesa i el patrimoni global són les dones (en el que va de segle s'ha estancat l'augment d'«ultrariques» i riques i, per contra, ha augmentat el nombre de dones pobres i molt pobres).
La Renda Bàsica (RB), universal, incondicional, individual, suficient, compatible i complementària amb el que coneixem com a Estat del Benestar, té com a principals objectius garantir l'existència material de tothom i la llibertat individual de debò; erradicar la pobresa, i ajudar a fer front als grans reptes del segle XXI (la crisi ecològica i la necessària transició justa cap al decreixement, el futur incert del treball remunerat com a primer distribuïdor de la riquesa, generat com a conseqüència de la robotització i la digitalització, entre d'altres). La RB no és una panacea que arregli tots els disbarats del capitalisme desfermat, però és condició necessària per a una societat decent.
Com pel finançament d'una RB que prengui part d'una estratègia emancipadora, cal una reforma fiscal de gran progressivitat i una implacable lluita contra el frau fiscal, que assegura una primera distribució de la renda. De retruc, l'empoderament a l'hora de negociar salaris, etc., que atorga una garantia a l'existència material —com ara la RB—, assegura una segona distribució.
Vet aquí l'associació entre l'informe anual del Credit Suisse i el XVIII Simposi de la Xarxa Renda Bàsica d'enguany. Val a dir que amb la RB es reduiria dràsticament la desigualtat i que els resultats de les recerques sobre la riquesa global del banc suís ens farien empegueir menys. Per una altra banda, no podia acabar aquestes col·laboracions amb la Jornada sense reflexionar sobre la necessitat inajornable de la RB.
Companyes i companys de la Jornada: s’ha intentat i ha valgut la pena. «L'únic segur és la lluita», A. Gramsci dixit.

Agenda de la setmana


Publicat originalment a dBalears 22-10-2018)

Pels que pensam, amb Antonio Gramsci, que "esperar fins a ser la meitat més un és el programa de les ànimes tímides que esperen que el socialisme [o, si més no, el canvi que garanteixi justícia social i ecològica] arribi per un reial decret signat per dos ministres", hi ha setmanes ben farcides d'activisme social. Aquesta setmana n'és una setmana força atapeïda.
Dilluns. Sembla que es produirà una de les imatges més vergonyoses d'aquesta legislatura: Inici de les obres de l'Autopista Llucmajor-Campos. I els polítics del govern del Consell de Mallorca no volen foto. De què s'amaguen? S'avergonyeixen d'alguna cosa? O és que, per ventura, cedeixen la inauguració "oficial" als i les representants de PP, Cs i PI? En qualsevol cas, vergonya, cavallers ,vergonya. Estarem a l'aguait per si la Plataforma Antiautopistes convoca alguna acció.
Dimarts. Tercera xarrada a barriades de Palma del cicle "La Renta Bàsica com a dret a l'existència material" al Casal de Barri de Son Gotleu (Carrer José de Diego, 4) a les 19 hores. El Grup Renta Bàsica Illes Balears explicarem "Què és la Renda Bàsica?". Parlarem idò, amb tots els ets i uts, d' aquesta assignació moderaria universal i incondicionat que res té a veure amb les insuficients, ineficients i estigmatitzadores rentes per a persones pobres
A les 20 hores a la plaça d'Espanya de Palma, IX Roda d'homes contra la violència masclista. Aquesta senzilla acció anual és la primera que es fa després de la magnífica mobilització feminista del passat 8 de març. Les protagonistes de la lluita feminista en general, i contra la violència masclista en particular, són -i han de seguir sent- les dones. A les rodes d'homes contra la violència masclista els protagonistes som els homes perquè el nostre silenci ens fa còmplices!
Dimecres. A les 19,30 hores al Teatre Municipal Catalina Valls primera activitat de l'interessantíssim cicle "1968 l'any de les revoltes", que ha organitzat l'Ajuntament de Ciutat, amb la projecció de la pel·lícula "Después de mayo" d'Oliver Assayas (França 2012).
Dijous. A primera hora, una primera ullada a les dades de l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre d'enguany. Com sempre, l'establishment polític, empresarial, sindical i mediàtic es fitxarà fonamentalment en les dades quantitatives. Als que el que ens interessa avaluar és el grau d'integració social del treball remunerat, farem, com sempre, uns altres comptes.
A migdia cap a Barcelona per assistir al XVIII Simposi de la Renta Bàsica, que se celebrarà el divendres i el dissabte. L'eix del simposi d'enguany és: "Dret a l'existència material, llibertat i igualtat", amb un programa ben potent.
I diumenge...  hauré d'escriure el proper article per al dBalears. És un no aturar!

Palma turística: posar límits a la incoherència!


Publicat originalment a Diari JORNADA (19-10-2018)

“Si nosaltres no posseïm la frescor de l'aire, ni la lluïssor de l'aigua, com ens ho podreu comprar? És que, per ventura, podeu comprar els bisons, quan ja n'heu mort el darrer?”. Parafrasejant aquestes paraules, contingudes en el missatge que el cabdill indi Seattle adreçà al president dels EUA l'any 1855, hom podria preguntar-se si és decent que el dret a la ciutat de Palma es mercantilitzi, i, alhora, interpel·lar-se sobre el risc de les persones que l'habitam a perdre tots els drets definits en 1968 per Henri Lefebvre en el seu cèlebre llibre El dret a la ciutat.
En els últims anys Palma ha transitat, en paraules de China C. Cabrerizo, d'una ciutat «ciutadana» a una ciutat franquícia-turística. El boom del lloguer turístic d'habitatges, impulsat per les multinacionals de l'economia immaterial, com ara les plataformes digitals, ha estat el principal responsable d'aquesta transformació del paisatge palmesà, entre altres coses perquè ha significat la voladura de la separació entre l'espai residencial i l'espai turístic.
Les administracions han intentat regular —ni prohibir, ni posar-hi un topall de debò— aquesta mercantilització de la ciutat. Val a dir que, sense sortir de la «lògica» del capitalisme neoliberal desfermat, el verb regular es conjuga amb criteris de privatització del que és públic. A més a més, aquestes regulacions són força artificials, sense un control dels paràmetres i limitacions de la dita privatització.
Amb tot plegat, no ens hauria de sorprendre, i, no obstat això, aquests dies assistim astorats a com les administracions —Govern de les Illes Balears i Ajuntament de Palma— discrepen sobre les irregularitats del «Poble Espanyol Apartments» (uns habitatges que operen com a lloguer vocacional, des d'almenys el març de l'any passat, tot i que, pel que sembla, no tenir cap llicència turística, ni cap concessió de “canvi d'usos»”. I, mentrestant, el barri de Son Espanyolet segueix el seu procés de magalluficació (o puntaballenaficació). O s'atura aquesta dinàmica expropiatòria del dret a la ciutat de la gent de Son Espanyolet, o l'estiu de 2019 hi veurem giris amb galledes de sangria tal qual veiem en alguns balnearis de Platja de Palma.
L'hemeroteca del 2016 i principis del 2017 delata el nul interès de la Conselleria de Turisme per perseguir el ja aleshores il·legal lloguer vacacional en plurifamiliars. A més de no haver apostat des del minut un per una Inspecció de Turisme amb suficients mitjans humans i materials, aquest és un dels drames d'aquesta legislatura autonòmica que està finalitzant. Si a la pròxima legislatura hi ha ocasió que no governin les dretes, la política turística mínima desitjable de les esquerres nominals en podria concretar amb unes paraules de Manuel Sacristán: “Posar límits a la incoherència!”.

divendres, 19 d’octubre del 2018

Demografia, límits del creixement i l’envelliment



Publicat originalment a dBalerrs (15-10-2018)

La lliçó inaugural de l'any acadèmic 2018-2019 a la UIB, a càrrec del catedràtic de geografia humana, Pere A. Salvà Tomàs, és un document de gran interès, i que, a parer meu, hauria de servir per a què l'assumpte de la demografia, i les seves conseqüències se situés en el centre del debat polític illenc.
El Dr. Salvà ofereix un seguit de dades cabdals. No insistiré en les referides a immigració i migració, edat mitjana de la població, canvis en el model de família, etc. que, tanmateix, podeu consultar en el text titulat "La població de les Illes Balears al llarg dels quaranta anys de la UIB". Però sí que m’interessa emfatitzar el següent: a) Hem passat d'uns 627.000 habitants a la primavera de 1978, a, segons les dades provisionals del padró de població de l'1 de gener, 1.128.139, és a dir, al llarg del període 1978-2018 la població illenca ha crescut entorn d’un 72%. b) A la piràmide poblacional de 2018 es pot observar que, per primera vegada en els darrers quaranta anys, hi ha més persones de més de 65 anys que no joves de menys de 15 anys. c) En les darreres quatre dècades l'esperança de vida global (dones i homes) ha passat dels 74,74 anys als 82,77 anys.
Tot plegat ens interpel·la a fer reflexions polítiques, socioecològiques, i econòmiques de gran envergadura, i, alhora, obliga a l'esquerra a construir un programa de mínims veritablement transformador, i a implementar polítiques coherents amb aquest programa. En cas contrari, serà la dreta qui ho "gestionarà" en clau xenòfoba, de creixement il·limitat, i del negoci de, posem pel cas, la vellesa, o els reptes demogràfics.
En aquest sentit, fa molt temps que sabem que hem de practicar el decreixement. Ho sabem des que en 1972 es va publicar el primer informe encarregat pel Club de Roma sobre els límits del creixement. Un document que va demostrar que, si persistia la tendència a l'augment de la població, la producció agropecuària i industrial -inclosa la turística-, i l'emissió de deixalles esgotaria les matèries primeres, els embornals de pol·lució, i la fecunditat del sòl del planeta, i la societat industrial (turística i no turística) sofriria en el segle XXI un col·lapse econòmic i demogràfic de conseqüències inimaginables. En general, i a les Illes Balears en particular, el decreixement econòmic ha deixat de ser una opció. És un si o si, car més creixement en l'actual model de tot turisme –i, fins i tot, amb suaus rectificacions- és sinònim de creixements poblacionals.
Pel que fa a l'envelliment de la població, i a la prolongació de l'esperança de vida de la població illenca, el debat estratègic se situa en el com, i amb quins recursos fem front als treballs de cura de la fase final de la vida. Hi ha dues opcions: la neoliberal que, bàsicament, és la de fer negoci a costa de la gent gran. El que podríem sintetitzar en "atenció S.A. a l'envelliment"; o, per contra, la d'un reforçament d'allò què és públic, mitjançant un veritable repartiment de la riquesa. Sens dubte el debat, i la concreció de polítiques entorn d'una gestió amb preocupació per la justícia social i ecològica de la demografia illenca -més enllà de les pensions- hauria de tenir un lloc més preferent a les agendes progressistes.
En qualsevol cas, les previsions de l'INE que les Balears guanyaran 259.033 habitants fins al 2033 haurien de fer saltar totes les alarmes.

dijous, 18 d’octubre del 2018

Quaranta anys d'ecologisme mediterrani... i seguim!



Publicat originalment a Diri JORNADA (11-10-2018)

Som a tocar el quaranta aniversari de les «Primeres jornades ecologistes del Mediterrani espanyol», celebrades a Dénia (Alacant) els dies 13, 14 i 15 d'octubre del 1978. Al seu dia, el Grup d'Ornitologia Balear (GOB), conjuntament amb el Centre d'Estudis Socioecològics (CESE) i l'Associació de Llicenciats en Ciències Biològiques (ALBE), va editar un fullet en què, a més d'altres materials, contenia el «Manifest en defensa del Mediterrani» amb les conclusions de les dites jornades.
Paga la pena llegir-lo per a adonar-se que en aquella època estava gairebé tot per fer en matèria ecològica. Les dictadures són terrorífiques per a la salut del planeta. Vist amb una mirada mallorquina, el balanç d'aquestes quatre dècades és ambivalent: Són moltes i importants les victòries de l'ecologisme mallorquí, i, no obstant això, la situació ecològica i mediambiental de Mallorca és crítica. El turbocapitalisme en general, i el turístic en particular, és igualment terrorífic per a la justícia ecològica i social.
El moviment ecologista mediterrani ja fa 40 anys que, entre altres coses, denunciava que «els recursos naturals del Mediterrani es van degradant per la contaminació i destrucció creixent [...] una situació que s'agreuja pel caràcter tancat d'aquest mar i pel paper de claveguera en què ho ha situat l'actual model de desenvolupament» i que «l'actual sistema de comunicacions està basat en el malbaratament energètic i en la primacia del transport privat».
D'altra banda, algunes de les coses que reclamava eren «la potenciació dels serveis ferroviaris com a estructura bàsica de transport»; «un canvi radical de l'actual enfocament en l'activitat turística» i «frenar la proliferació de ports esportius». Val a dir que el paper de claveguera del Mediterrani té ara més components: creuers i indústria nàutica. Es contiunen construint autopistes eufemísticament anomenades desdoblaments (ara més que mai, #AutopistaMai) per continuar potenciant el cotxe, alhora que no augmenten els quilòmetres de tren. I el canvi radical del turisme ha estat la massificació, la invasió de l'espai urbà i la turistització, fins i tot de les ments.
La història de l'ecologisme mallorquí és la història de lluites, victòries, derrotes i molta coherència (en el manifest del 1978 es pot llegir «rebutjam l'autopista com a concepció...»), com perquè passin les setmanes i el president del Consell de Mallorca, i candidat de MÉS a la presidència del Govern de les Illes Balears el 2018 no es disculpi per haver calumniat el GOB quan va afirmar que «quan governa el PP estan [la gent del GOB i de Terraferida] de vacances».
Des d'aquell manifest redactat a la Torre del Consell del Castell de Dénia han estat quaranta anys de molt treball i poques vacances. Ha valgut la pena. Seguim! Ara mateix, tots i totes amb Sant Llorenç i el Llevant de Mallorca!

divendres, 12 d’octubre del 2018

Autopista en direcció al no canvi



Publicat originalment a dBalears (08-10-2018)

La lluita contra l'autopista Llucmajor-Campos és una lluita pel canvi de debò en matèria d'infraestructures, mobilitat, conservació i ordenació territorial, erradicació de la corrupció, formes de fer política, combat contra l’especulació, etc. Fins i tot, diria jo, és una batalla per avançar en un canvi de model de societat. Per això serà –ja ho és- una lluita dura, complicada, d'incert èxit. Encara que sigui un altre "David contra Goliat", com tants d'altres en aquesta terra, es pot guanyar. Tanmateix -en el supòsit que allò que representa #AutopistaMai sigui derrotat per les excavadores, l'asfalt, el cotxe, els poderosos lobbys, els doblers, etc.-, l'ecologisme guanyarà en dignitat.
Per que, per molt que s'entossudeixin -alguns més que uns altres, tot s'ha de dir- els partits del tripartit que governa el Consell de Mallorca, és mentida que aquest projecte sigui un compromís de governabilitat que cal complir. L'apartat d'infraestructures de l'"Acord de governabilitat pel Consell de Mallorca 2015-2019" és més polièdric. Entre altres coses, xerra de "redimensionar les infraestructures, i aprofitar la baixada de la pressió sobre la xarxa viària per derivar part dels viatges realitzats en transport privat cap al transport públic"; d' "avaluació i revisió dels projectes, contractes, i adjudicacions de la Direcció Insular de Carreteres, i efectuar una reconversió del departament de carreteres en un departament d'infraestructures i mobilitat sostenible"; de "revisar el PDS de Carreteres, i elaborar un Pla de Mobilitat, i desenvolupar aquests dos instruments de forma coordinada per evitar generar més trànsit, i impulsar millor el transport públic interurbà, realitzant una avaluació de sistemes per garantir la seguretat dels ciclistes i motoristes, i la convivència ordenada amb els vehicles, donant un nou impuls a la instal·lació de guarda-raïls per a motoristes"; de "revisar el Conveni de Carreteres, descartant noves macro-infraestructures, i reforçant o millorant el teixit existent (carreteres comarcals), incloent-hi major dotació pressupostària per rescatar Túnel de Sóller"; i, efectivament xerra de "redimensionar el projecte de desdoblament de la carretera Campos-Llucmajor, minimitzant l'impacte i el consum de territori".
Per tant,  "redimensionar el projecte de desdoblament de la carretera Campos-Llucmajor" es podria executar, en tot cas, en el context del conjunt d'aquestes qüestions pactades, i sense ser contradictori amb els altres punts. Al cap i a la fi, el PSIB-PSOE, MÉS per Mallorca, i PODEMOS el que haurien d'explicar és per què s'han entestat en aquest projecte, i no en un altre. Perquè aquest entossudiment en una infraestructura que és, veritablement, una autopista tan semblant a la projectada pel PP, que no ha requerit un període nou d'exposició pública. Hem passat del "govern de la gent", al un "sense complexos" impropi de forces polítiques no dretanes, i dels compromisos de transparència i participació, a la més grollera neollengua?
Tinguin per segur que aquesta autopista cap al no canvi és una fragant contradicció per avançar "Pel canvi segur" que predicava el PSIB-PSOE en 2015; una constatació que el lema de la campanya d'ara fa gairebé quatre anys de Podem -"És ara, Podem"- s'ha reconvertit en "És ara, Podem fer el que la casta ha fet tota la vida: asfaltar", i que, com afirmava en aquella campanya electoral MÉS per Mallorca, potser per aturar la construcció de l'autopista Llucmajor-Campo: “Indignar-se no basta!”. I, tanmateix, el que políticament i èticament és una traïdoria és ni tan sols indignar-se amb aquesta autopista en direcció al no canvi.

dijous, 11 d’octubre del 2018

Renda bàsica: a debat a Palma

 Publicat originalment a Diari JORNADA (05-10-2018)

Aquesta tardor, a Palma s'està desenvolupant un cicle d'activitats que, sota el títol genèric de «La Renda Bàsica com a dret a l'existència material», ha organitzat el Grup Renda Bàsica Illes Balears (RGB-IB) en col·laboració amb l'Ajuntament de Ciutat. Es va inaugurar amb una conferència de Julen Bollain (membre de la junta directiva de la Xarxa de Renda Bàsica, de Basic Income Earth Network i parlamentari d'Elkarrekin-Podem), que va parlar de les limitacions —més aviat, del fracàs— dAquests pobres programes per a pobres fallen en la seva concepció. Així ho reconeixia la consellera de Serveis Socials i Cooperació de Govern de les Illes Balears en seu parlamentària quan va afirmar: «...Vostès [parlamentaris/es] mai ens hauran sentit, ni a mi ni a cap membre de l'equip de la conselleria de Serveis Socials, dir que la renda social servirà per no ser pobre, mai no ho hem dit». Val a dir que en la defensa de la renda bàsica (universal, incondicional, individual, suficient i complementària de l’actual estat del benestar) sí que se'ns sentirà a parlar —i molt— perquè serveix per radicar la pobresa.
e les rendes condicionades.
Bollain va explicar com la Renda de Garantia d'Ingressos (RGI) del País Basc —malgrat ser la «veterana» d'aquesta mena de subsidis, car va néixer en 1989, i ser la més «generosa» de les rendes condicionades que s'han engegat a l'estat espanyol— ha fracassat en l'objectiu de ser un instrument eficaç de lluita contra la pobresa i/o l'exclusió social; ni tan sols és un incentiu per a la cerca d'un treball decentment retribuït. Sigui pel seu caràcter estigmatitzador, per la seva insuficiència o pel «parany de la pobresa» —abans un subsidi pobre que una ocupació turboprecaritzada i amb salari de misèria—, a Euskadi l'índex de pobresa i/o exclusió social no ha baixat.