divendres, 30 de novembre de 2018

#OnSónLesBretxesDeGènere


Publicat originalment a dBalears (26-11-2018)

Cada any, a mitjans de novembre, l'Agència Tributària publica les dades de "Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries" de l'any precedent. És una informació obtinguda a partir de les retencions de l'IRPF que té qualsevol percepció salarial o pensió. És, per tant, un element cabdal per analitzar polièdricament la situació laboral a casa nostra. Entre altres coses, ens permet una aproximació a les bretxes de gènere en matèria de salaris i de pensions.
Així, podem constatar que en 2017 el salari anual mitjà va ser de 18.256€, amb una bretxa de gènere a favor dels homes del 21% (el salari mitjà dels homes va ser de 19.793€, mentre que el de les dones es va situar en 15.784€). La bretxa de gènere és molt major entre la població assalariada de nacionalitat espanyola (23%) que entre les persones assalariades amb nacionalitat estrangera (17%), a causa d'uns salaris extraordinàriament baixos per a tots dos sexes en aquest col·lectiu. El gap salarial de gènere entre la població molt jove (menor de 18 anys) és d’un 43%. Aquesta dada ens pot estar indicant que el fenomen de les males experiències laborals primerenques és molt més intens en el col·lectiu femení. En l'únic aspecte en el qual ha desaparegut la bretxa de gènere és en el que fa referència a la pobresa laboral, car la població femenina amb salari inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI), que en 2017 va ser de 9.906,40€/any, és pràcticament idèntica a la masculina (entorn de les 10.000 persones).
Les dades de l'Agència Tributària ens permeten també calcular la bretxa de gènere de les pensions que, en termes de mitjana, es va situar en 2017 en un 37,6%. Val a dir que la pensió mitjana anual dels homes es va situar en 15.803€, mentre que la de les dones només arribà als 11.482€. Per acabar d'arrodonir-ho, anotem que el gap entre població pensionista masculina i femenina que va cobrar les pensions més baixes –les que estan per sota del SMI- és d'un 20% a favor de les dones; en canvi el gap de gènere de la població que cobra les pensions més altes (173.317 € de mitjana anual) és d’un 300% a favor dels homes.
Com massa sovint les anàlisis de la conjuntura laboral s'obliden l'existència d'aquestes bretxes de gènere, suggeresc prendre com a exemple la campanya #OnSónLesDones, i, davant qualsevol informe de mercat laboral sense perspectiva de gènere, interpel·lar als autors amb un #OnSónLesBretxesDeGènere. Què tal si comencem amb l'informe de resultats del "Pla de lluita contra la precarietat en el treball de 2018"?

Precarietat salarial segons l'Agència Tributària


Publicat originalment a Diario de Mallorca (27-11-2018)

Massa sovint s'emfatitza que la millora quantitativa del mercat laboral de les Illes Balears és tal que el nombre de persones ocupades ja supera el d'abans de l'inici de l'última crisi. Amb les dades de "Mercat de treball i pensions en les fonts tributàries", corresponents a 2017, que acaba de publicar l'Agència Tributària, caldria concloure que, pel que fa a la població assalariada, és una millora força relativa. Resulta que l'any dels rècords turístics, de la "bona temporada" del sector de la construcció, del manteniment del creixement -encara que amb una certa desacceleració- del PIB, les persones assalariades van ser 518.580. Aquest resultat, si el comparam amb el que l'Agència Tributària registrà l'any 2008 -el darrer any en el qual els efectes del terratrèmol financer que provocà la crisi-estafa àdhuc no eren del tot perceptibles-, ens mostra que la pregonada millora quantitativa tot just arriba a un 4,5%. Tanmateix, allò que em sembla més important és interrogar-se sobre el preu que s'ha pagat per aconseguir aquest minso resultat.
Seguint amb les dades de l'Agència Tributària, i prenent com a referència l'any 2010, en què es va iniciar l'aplicació dels programes de càstig social (retallades salarials i socials, Reforma Laboral del Govern de Zapatero, etc.), la resposta, si més no a tall d'hipòtesi, sembla clara: disminució de la capacitat adquisitiva dels salaris, pauperització de les persones joves assalariades, augment del nombre de treballadors i treballadores pobres, i augment de la desigualtat salarial.
Vegem succintament les dades que corroboren aquesta hipòtesi: a) El salari anual mitjà de 2010 va ser de 17.927 €, mentre que el de 2017 es va situar en els 18.286 €, la variació a l'alça de, amb prou feines, un 2%, contrasta amb la variació, també a l'alça, d’un 8,6% de l'IPC en aquest mateix període. La pèrdua de capacitat adquisitiva és, doncs, més que evident. b) Els salaris mitjans anuals de les persones menors de 18 anys, i de 18 a 25 anys eren en 2010 de 4.038€ i 8.459€, respectivament. En 2017 caigueren a 2.325€ i 7.576€, és a dir, aquests dos grups d’edat han perdut gairebé un 34% i un 12% dels seus salaris, respectivament. Les pèssimes experiències laborals primerenques, i la impossibilitat d'emancipació són part important de la precarietat vital, i de les vides no desitges de bona part de la joventut illenca. c) El nombre de persones amb un salari anual que no arriba al Salari Mínim Interprofessional ha augmentat un 11,7%, passant de 143.513 en 2010, a 160.385 en 2017. d) El selecte grup de 3.061 persones que en 2010 cobraven el salari anual mitjà més elevat (139.267 €), ha minvat en 2017 en nombre, en passar a ser 2.365, el seu salari mitjà ha passat a ser de 162.826€. En un període d’empobriment generalitzat de la majoria de la població, un augment de gairebé un 17% no està gens malament! Que la crisi ha tingut components d'estafa queda corroborat si prenem en consideració que aquest augment dels mega salaris, contrasta amb un augment molt menor –no arriba a un 10%- dels salaris més baixos.
Acabaré aquestes línies recordant que en 2010 es va editar un llibret que recollia el "Manifest d'economistes aterrits". Era una severa impugnació a les polítiques d'austeritat sense pietat imposades per la UE per a, teòricament, superar la crisi. És, a parer meu, urgent canviar "el sentit comú neoliberal", tot afirmant que estem aterrits dels resultats en matèria de justícia social d'aquelles polítiques. Val a dir, en aquest sentit, que la prolongació de la sobredosi de precarietat laboral ens condueix a passar de conviure amb treballadors i treballadores pobres, a una societat en la qual la població més vulnerable es quedi a la intempèrie. Mantenir el contingut substancial de les reformes laborals de 2010 i 2012, sense restablir l'equilibri en la negociació col·lectiva, la causalitat en la contractació temporal, i la voluntarietat en la parcial és una aposta per situar a molta gent en fall-back position (en posició de caiguda) social. Decentment no ens ho podem permetre!

diumenge, 25 de novembre de 2018

Salaris de misèria


Publicat originalment a dBalears (19-11-2018)

Fa uns dies, concretament el passat 8 de novembre, l'Institut Nacional d'Estadística espanyol (INE) va publicar, a partir de l'explotació de l'Enquesta de Població Activa (EPA), dades sobre salaris de 2017. Malauradament, no hi ha notícia que l’Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) hagi aprofundit -amb una explotació pròpia- en aquest assumpte que ens permeti una segregació per sexe, edat, tipus de contracte, antiguitat, grandària de l'empresa, o sector d'aquestes dades pel que fa a les Illes Balears. La imprescindible millora dels instruments estadístics autonòmics és cada cop més palesa!
Cal conformar-se, doncs, amb les dades que ens proporciona l'organisme estatal. Vet aquí els que em semblem més rellevants: L'any passat el salari mitjà brut a les Illes Balears va ser de 1.797,30 € al mes. Aquest salari, comparat amb el de l'any d'aprovació de la Reforma Laboral del PP (2012), representa una baixada de gairebé el 7%. Però, el més interessant és observar que el salari mitjà dels assalariats illencs i de les assalariades illenques amb jornada a temps parcial amb prou feines arriba als 771,45 €/mes. I, tanmateix, aquesta mitjana, com totes, pot resultar enganyosa. El que veritablement cal posar en relleu és que el grup de persones que menys cobren (les 24.700 persones que tenen una ocupació a temps parcial, i estan situades en el decil 1) tenen un salari mensual estimat de 472,73 € mensuals. Val a dir que ni el 19,34% del total de persones assalariades amb el salari mitjà de 771,45 €/mes, ni el gairebé 6% amb un salari que no arriba als cinc-cents euros mensuals, no haurien de considerar-se persones ocupades. En propietat, són subocupades, altrament anomenades treballadors i treballadores pobres. I, tanmateix, potser seria millor anomenar-los treballadors empobrits i treballadores empobrides, persones que, abans de la crisi-estafa, pertanyien en molts de casos a la mítica "classe mitjana", i que avui tenen uns salaris de misèria que són, s'ha de dir tantes vegades com calgui, un factor determinant de la baixada en picat de la renda per capità illenca.
Una altra informació que paga la pena destacar és la de l'abismal diferència del 897,18% entre el salari mitjà més baix (479,41 €/mes del decil 1) i el més alt (4.780,65 €/mes del decil 10). Aquesta diferència ha crescut entorn del 70% des de l'any 2010 en què es van començar a aplicar els càstigs socials per gestionar la crisi estafa. Diguem-ho sense embuts: És un escàndol que, en el període 2010-2017, el salari mitjà més baix hagi crescut amb prou feines un 6,9%, mentre que el més alt ho hagi fet més del doble, concretament un 14,10%.
Amb tot plegat, no és difícil concloure, que, en paraules de Josep Manel Busqueta en el llibre "L'hora dels voltors" que es publicà fa alguns anys, "en l'àmbit laboral, la política neoliberal se centra a incrementar els mecanismes de control [mitjançant l‘ultraprecarietat] i l'abaratiment de la força del treball [amb salaris de misèria per la part més feble de la població assalariada]".

divendres, 16 de novembre de 2018

Barcelona: Una infància sota les bombes


La situació era tan dramàtica com singular. L'any 1938 Barcelona era una ciutat amb un gran creixement demogràfic causat per la contínua arribada de refugiats, la qual cosa feia que escassegessin els queviures per alimentar a tanta gent. La capital catalana era la principal font de generació d'economia del territori espanyol lleial a legalitat republicana, comptava amb la més important indústria de guerra, i, alhora, era la seu de tot el poder polític resistent contra el feixisme: el Govern de la Segona República, el Basc, i, òbviament, el de la Generalitat de Catalunya.

Amb aquesta situació dramàtica, la gent vivia vides força complicades. Les autoritats republicanes feien el que podien, i, val a dir-ho, no escatimaven esforços per mantenir l'escolarització dels infants. Sense embuts: entenien, molt encertadament, que  l'escola era –-i és-  una poderosa arma contra el feixisme! Potser en els preparatius de la resistència no van preveure la capacitat de maldat i crueltat de l'enemic. Potser aleshores era imprevisible. Hannah Arendt escriuria "La banalitat del mal" l'any 1963, un quart de segle després dels dramàtics successos a la Barcelona de 1938.
El cas és que els dies 16, 17, i 18 de març de 1938 l'Aviació Legionària italiana va bombardejar Barcelona deixant-la cruelment assolada. Hi moriren 875 civils, 118 dels quals eren nins i nines. Precisament l'exposició "Una infància sota les bombes", que es pot visitar en El Born Centre de Cultura i Memòria fins el 31-03-2019, és una mirada des de la infantesa a la crueltat feixista. En el programa de l'exposició s'hi pot llegir que "la Guerra Civil Espanyola va marcar un punt d'inflexió en la guerra aèria: s'utilitzava per primer cop com una arma d'atac sistemàtic contra la població civil". I, per cert, els feixistes no parlaven d'efectes col·laterals!
El muntatge expositiu s'estructura en tres àmbits. El primer ens presenta la Barcelona de 1938, i l'impacte dels bombardejos sobre la geografia barcelonina i la gent que hi vivia. El segon dóna visibilitat als nins i a les nines que van ser testimonis del conflicte bèl·lic. Ho fa amb fotografies i material cinematogràfic de l'època (després de visitar l'exposició, mai no serà el mateix passejar per Ciutat Vella –si la turistització no ho impedeix-, i passar per davant del col·legi Sant Felip Neri, on van morir 42 civils, la majoria infants, i on encara ara es poden veure a la façana els impactes de la metralla de les bombes), i, sobretot, ho fa a través dels dibuixos, on les nines i els nins dibuixaren allò que van viure i van veure. Aquesta és, sens dubte, la part de l'exposició que més em va impressionar. El tercer àmbit s'endinsa en l'univers dels adults que van patir els bombardejos. Aquí hi té un protagonisme estel·lar Josep Guinovart, amb obres com "Des del Guernica", o la sèrie "No esborrem la memòria". Per a no esborrar la memòria, aquesta és una exposició que s'ha de visitar.
La casualitat va voler que el mateix dia que la visitava -el proppassat 25 d'octubre-, el Parlament Europeu va adoptar una resolució sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa. Entre moltes altres coses, aquesta resolució subratlla "que el coneixement de la història és un dels requisits per impedir que en el futur tornin a ocórrer delictes d'aquest tipus [els comesos pels feixismes] i exerceix un paper important a l'educació de les generacions més joves". La retòrica del Parlament Europeu és, malgrat les seves insuficiències, una bona notícia. Però, com sovint les bones notícies són massa efímeres, pocs dies després de la visita a l'exposició "Una infància sota les bombes",  una piulada em remetia a un diari que informava que "Itàlia torpedina la investigació judicial sobre els bombardejos de Barcelona".
Tant es valen les maniobres barroeres del govern neofeixista italià per negar la veritat, justícia, i reparació que Barcelona es mereix per aquests fets. Tanmateix, NO PASSARAN!

Publicat originalment a dBalears (12-11-2018)

dilluns, 12 de novembre de 2018

"Palma Tot Turisme" i precarietat


Publicat originalment a Diario de Mallorca (11-11-2018)

I. Palma s'ha convertit en una "ciutat-negoci". En els últims anys la invasió turística dels espais residencials ho ha mercantilitzat gairebé tot, des dels espais urbans, com ara, places, carrers, i barris, fins a l'exercici del dret a l'habitatge, passant per la majoria de les polítiques culturals públiques. En poques paraules, ara que es compleix el cinquanta aniversari de l'aparició, de la mà del filòsof Henri Lefebvre, del concepte de "El dret a la ciutat", aquest dret és menys practicable que mai. Aquesta extracció de drets explica l'aparició de nous moviments urbans com "Ciutat per a qui l'habita i no per a qui la visita". Val a dir que el nom dicotòmic d'aquesta assemblea ciutadana no em sembla capritxós, donat que als actuals processos de turistització de les ciutats, o se'ls posen severs límits i eficaços mecanismes per controlar-los, o la convivència d'habitants i visitants esdevé en incompatible.
II. Les "ciutats-negoci-turístic" tendeixen a maximitzar beneficis amb mercats laborals singularment precaritzats, i, per combatre aquesta tendència, és clau tenir indicadors d'àmbit municipal que avaluïn els efectes que aquesta precarització té per a les persones. No obstant això, a Palma no tenim a l'abast de la ciutadania -i em tem que tampoc a l'abast de les institucions- indicadors de, a tall d'exemple, el seu particular risc de pobresa i/o exclusió social, el percentatge de població amb un treball remunerat a temps parcial o en la condició d'autònom forçat (és a dir, no desitjat), la mitjana salarial, l’ índex d'incidència de sinistralitat laboral de la ciutat, o la taxa de cobertura de les prestacions per desocupació. És a dir, sembla que no interessa acompanyar la foto de l' "èxit turístic" palmesà amb la foto  dels treballadors i treballadores pobres de la ciutat. L'absència d'aquesta segona fotografia és una decisió política, i no val al·legar impossibilitats tècniques-estadístiques. No debades, altres ciutats sí que es preocupen i ocupen de conèixer l'evolució de les vides precàries dels seus ciutadans i ciutadanes. Potser l'exemple més clar i pròxim sigui Barcelona, on el govern municipal, a través de Barcelona Activa, fa tot just uns mesos publicà el seu "Llibre blanc del futur del(s) treball(s)". Si, en singular i en plural, doncs, si xerram  seriosament de treball, no n'hi ha prou amb fer-ho de  l'ocupació remunerada -la de mercat- més o menys normalitzada, sinó que cal analitzar les Bullshit jobs (les feines de merda), i, òbviament, el treball no remunerat ni valorat de cures i/o reproductiu.
III. I tanmateix, es coneixen algunes dades de la precarietat laboral realment existent a Palma. Posem pel cas la que fa referència a la contractació temporal estiuenca de molt curta durada: Del total de contractes amb centre de treball a Palma registrats en el tercer trimestre de 2018 (55.578), el 82,6% van ser temporals, dels quals, almenys -posat que del total de contractes temporals (45.926), gairebé la meitat eren de durada temporal indeterminada-, el 32% tenia una durada fixada de menys d'un mes. Però atenció, la dada més colpidora és la de l'extrema temporalitat: al voltant d'un de cada quatre contractes temporals tenia una durada d'un a cinc dies. Val a dir que a Palma el nombre d'aquests contractes que no arriben a la setmana ha crescut en el període 2010-2018, és a dir en els anys en els quals ha revifat la "Palma Tot Turisme", per sobre d'un 146%.
IV. Per tant, no és exagerat qualificar el model econòmic de Palma com de fracàs en termes d'estabilitat laboral, d'integració social via treball remunerat, i, tenint en compte que el risc explotació laboral és proporcional a la magnitud de l'extrema temporalitat, de vides laborals i vitals desitjades per a tots i totes.
V. Per acabar, convé nomenar a les coses pel seu nom. Les "ciutats-negoci-turístic" són, entre altres coses, una construcció social basada en la flexibilitat laboral que, usant els mots com cal, no deixa de ser un eufemisme per referir-se a vides amb carències materials més o menys greus, i, en qualsevol cas, projectes vitals precaris. En l'època de les ciutats turistitzades i l'economia de plataforma digital és més cert que mai que "en el passat, llevar-li la connotació maleïda a l'expressió 'sistema capitalista' va donar lloc a moltes circumlocucions, com ara sistema de 'lliure empresa' o d’ ‘empresa privada'. En l'actualitat, el terme flexibilitat s'usa per suavitzar l'opressió que exerceix el capitalisme". Transcorreguts divuit anys d'ençà que Richard Sennett va escriure "La corrosió del caràcter. Les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme" és un llibre, malauradament, molt i molt actual.

dijous, 8 de novembre de 2018

Ultraprecarietat


Publicat originalment a dBalears (05-11-2018)

Mentre l'establishment local braveja de la situació laboral illenca, creixen les cues –cada cop més sovintejades de treballadors i treballadores pobres- de les entitats socials que fan feina       -millor dit, fan caritat- per ajudar a la gent empobrida. Què ens passa? Com és possible que hàgim arribat a aquest baixíssim grau d'integració social del treball remunerat, especialment de les noves ocupacions,  i, alhora, no saltin les alarmes socials i polítiques?
Idò, perquè el que ha succeït és que el turboneoliberalisme ha normalitzat un paradigma en el qual l'excessiva desigualtat, i l'empobriment de les "classes mitjanes" ha deixat de considerar-se una falla corregible del sistema, per transformar-se en quelcom consubstancial amb el que sustenta al sistema: competitivitat, productivitat, flexibilitat de les relacions laborals, etc. En definitiva, s'ha normalitzat la lluita de classes que han guanyat els rics!
Per això, gairebé ningú no s'empegueeix de xerrar de rècords d'ocupació, i baixades històriques d'atur, sense posar en relleu el càstig social de l'ultraprecarietat realment existent al nostre mercat laboral. Dit sense embuts: Que el mercat laboral estiuenc (juliol, agost, i setembre) de les Illes Balears s'hagi engrandit, i que la població aturada s'hagi encongit, s'ha d'associar, entre d'altres, als següents indicadors de precarietat:
a) Una taxa de temporalitat del 30,6%, amb una insuportable temporalitat de molt curta durada, car més del 22% (25.514 contractes en termes absoluts) dels contractes registrats en el trimestre de juliol, agost i setembre són d'una durada inferior als 6 dies. b) Un 11,8% (73.500 persones) del total de la població ocupada ho és a temps parcial. Una parcialitat que, no s'oblidi, és molt majoritàriament no desitjada i feminitzada, amb un 5,6% en el cas de l'ocupació masculina, i un 18,7% el cas de la femenina. c) L'existència de 67.222 empresaris/es sense assalariats o treballadors/es independents/es, que incorporen una important proporció de falsos autònoms o autònoms forçats, i, per tant, extraordinàriament precaris. I d) Una dada molt important: En el tercer trimestre d'enguany un total de 221.100 persones assalariades tenien una antiguitat del contracte de menys d'1 any. Val a dir que aquest col·lectiu de gran precarietat per la seva escassa estabilitat laboral, i per esser "nadius" de les relacions laborals de la Reforma Laboral del PP (2012) ha augmentat en un 70% des del 2012, i en el període 2015-2018 (actual legislatura) ho ha fet en un 37%.
Tot plegat ens indica que l'ultraprecarietat, a més de ser un factor clau d'empobriment i d'exclusió social de bona part de la societat, i de generació de punyents desigualtats, ha esdevingut en un recurs de disciplina social. És a dir, l'efecte disciplinari de l'atur massiu a què feia referència K. Marx, ara mateix s'aconsegueix amb l'ultraprecarietat laboral que, alhora, esdevé en precarietat vital. Vet aquí una possible explicació de la "pau social" en l'actual context present d'agreujament de la injustícia social.