dissabte, 24 de juny del 2023

Cap a una societat comunista (sic)

Publicat originalment a dBalears (18-06-2023)

El Gerent de la Federació Hotelera d'Eivissa afirma que té dos pensaments que li ronden contínuament. Tots dos són neoliberals a rompre, millor dit, pinochetisme sense complexos. No m'ha sorprès la defensa que fa d'un sistema de pensions inspirat en el que els Chicago Boys instauraren al Xile de la dictadura del sanguinari Augusto Pinochet. Un sistema que, val a dir-ho, és pura ruïna per a les grans majories socials, i un gran negoci per a una selecta minoria. El sistema de pensions xilè explica, en bona part, les punyents diferències socials estructurals a Xile.

El que sí que m'ha cridat l'atenció és el segon dels pensaments que li ronden a Manuel Sendino. És el següent: "el camino emprendido hacia una sociedad comunista". Ai las! Aquesta boutade, escrita pel Gerent d’una Federació Hotelera a un diari com Ultima Hora, es mereix un comentari. L'article en qüestió es titula "Las pensiones, las vacaciones y la temporada turística". Un article amb el qual m'he ensopegat fullejant l’ "Anuario 2022" de "El Económico" que, des de fa alguns anys,  publica el Grup Serra.

No és una anècdota l'opinió d'aquest senyor. No és fútil. És trumpisme torero!

Tant se val que la desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa hagi estat objecte de rigoroses recerques científiques (a tall d'exemple, la recent recerca "World Inequality" on Thomas Piketty, Gabriel Zucman, Lucas Chancel, i Emmanuel Saez, demostren que el 50% de la població mundial més pobra només posseeix el 2% de la riquesa global, mentre que el 10% més ric posseeix el 76%). La ciència preocupada per l'excés de desigualtat és comunisme!

Tant se val que el Banc d'Espanya i el Banc Central Europeu (BCE) confirmin que les grans empreses estan incrementant els preus a major ritme que els costos, i que aquest és el principal motor de l'espiral inflacionista que sofrim. Sostenir que l'augment dels beneficis de les empreses, molt superior al dels salaris, és el gran responsable de l'espiral inflacionista, és cosa d'una conspiració del comunisme internacional!

Tant se val el que digui la comunitat científica local sobre la crisi climàtica perquè , en la lògica del Gerent de la Federació Hotelera d'Eivissa, no són altra cosa que curolles d'un nostrat escamot comunista, i, òbviament, els informes del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) són informes d'una nova Internacional Comunista!

A partir de considerar la Declaració Universal dels Drets Humans una mena de Manifest Comunista, tant se val tot. Establert aquest "marc mental", sindicalistes, defensors i defensores dels serveis públics i del bé comú, feministes, activistes mediambientals i de la lluita contra la crisi climàtica, l'economia social i solidària, Òscar Camps d'Open Arms, Helena Maleno de Caminando Fronteras, el papa Francesc, etc., etc. són part d'una conxorxa comunista!

Afirmar -a col·lació d’unes reformes de les pensions que, malgrat no haver capgirat totes les retallades dels governs del PP, han recuperat el poder adquisitiu per a 10 milions de persones, han eliminat el factor que l'hagués retallat en un 30%, i ha millorat els ingressos amb visió de justícia social- que "por eso mantengo que es una sociedad encaminada a una igualdad de corte comunista, en la que al final da igual el esfuerzo del ciudadano, o queda muy rebajado. Vamos camino de ello" és, en el millor dels casos, unir-se als simpatitzants de Berlusconi que al seu funeral (bon vent i barca nova, Berlusconi!) corejaven "chi senar salta comunista è" ("el que no salti és comunista").

Insistesc, no és una anècdota. Aquesta opinió de Manuel Sendino és part substancial de la narrativa –de la hiperbòlica retòrica populista- que regirà l’acció de govern de les institucions de les Illes Balears els quatre anys vinents. I, si no espavilam, a partir del 23 de juliol governarà en el Regne d'Espanya. Vius i ungles!

divendres, 16 de juny del 2023

Coalició PP-Vox: L'accessori i el fonamental


Publicat originalment a dBalears (11-06-2023

Tant al Regne d'Espanya com en l'àmbit autonòmic, PP i Vox són, més enllà de matisos discursius, una veritable coalició programàtica. El PP i la seva escissió coincideixen sense embuts en assumptes cabdals com ara: la mútua, en feliç expressió de Miquel Urbán, "reverència religiosa a les elits econòmiques". La coincidència és evident en la cosmovisió turbo neoliberal. És a dir, en tot allò que fa referència a la rebel·lió fiscal de la població rica; la regulació econòmica a favor dels poderosos i les poderoses; la concepció de les llibertats individuals confrontada amb l' "Estat Providència" com a garantia de la llibertat de la meitat de la població –les dones-, de les minories, i dels col·lectius minoritzats; la consideració de la fal·làcia de la "meritocràcia" com a gairebé únic ascensor social; la negació de la ciència per abraçar el mite del mercat que ho regula tot –abraçada força evident pel que fa a la crisi climàtica-; la ideologia privatitzadora de tot allò que pugui ser negoci i la nacionalització de tot el que siguin pèrdues dels private business; la, per la gràcia de Déu i de la constitució borbònica, santa, uniformadora i castellanitzadora unitat d'Espanya...

La diferència més rellevant entre la dreta extrema i l'extrema dreta és que la primera és una mica més caritativa en la pràctica institucional i discursiva. En aquest sentit, el PP fa seu allò que digué el magnat mexicà Carlos Slim: "La riquesa és com un hort. Has de compartir-ne el fruit, no l'arbre". Altrament dit, el PP de l'època de Steve Bannon, està per "gestionar caritativament" la injustícia social, climàtica, de gènere... però no per reduir-la estructuralment amb polítiques de justícia igualitària de debò. Una gestió a cop d'aprofundiment de les precarietats, d'un estrafaig d'estat del benestar externalizat. En l'àmbit discursiu, en el seu camí etern cap al "centre", és més curós que Vox en la profusió dels discursos d'odi.

Per tant, en els resultats de les negociacions per a la formació dels governs de les institucions autonòmica, insulars, i municipals, el fet rellevant no és si hi haurà o no representants de Vox en els dits governs. La cosa substancial serà saber si Marga Prohens i els seus aconsegueixen que es notin de debò els seus matisos en la, de facto, coalició programàtica PP-Vox.

A tall d'exemple: Assolirà el PP que Vox accepti que les polítiques d'igualtat de gènere són consubstancials amb la democràcia?, que la cohesió social i el sosteniment d'un cert benestar col·lectiu depèn de polítiques amables envers les persones nouvingudes?, que el diàleg social autonòmic i el sindicalisme de classe són part especial del pacte constitucional del 78?, que la política lingüista tendent a impulsar l'ús de la llengua pròpia és un tret fundacional de l'autonomia de les Illes Balears?, aconseguirà el PP de Balears que Vox respecti discursivament i fàcticament la legalitat pel que fa, posem pel cas, a l'obligació de les administracions públiques de les Illes Balears establerta a l'article 16 del vigent Estatut d'Autonomia d'actuar primordialment per a garantir "l'assistència social a les persones que pateixin marginació o exclusió social; la igualtat de drets d'homes i dones en tots els àmbits, en particular en matèria d'ocupació i treball; la protecció social contra la violència, especialment la violència de gènere; els drets i l'atenció social dels immigrants amb residència permanent a la comunitat autònoma de les Illes Balears"?, cedirà el PP i posarà a les Illes Balears en el mapa de les regions mundials del negacionisme climàtic? o, per acabar amb els exemples, quines cessions farà el PP a Vox en matèria de política autonòmica de cooperació intencional?, amb un hipotètic Parlament presidit per algú de Vox, serà possible l'històric consens parlamentari envers la causa del poble sahrauí?, es mantindria l'Intergrup per la Pau i la Llibertat del Sàhara Occidental?

Aquestes són, al meu entendre, les coses fonamentals. Tant se val si hi ha o no hi ha consellers i conselleres de Vox en el Govern de Marga Prohens. Això és accessori car, a casa nostra i arreu, el feixisme del segle XXI ja ha sigut normalitzat -fins i tot ben rebut!- pel PP i les elits econòmiques.

Sri Lanka (i els "si no fos"...)


Catorze dies són suficients per a fer-se una idea bastant ajustada del que ofereix Sri Lanka al viatger. És un país i una societat complexa que cal conèixer a poc a poc. Cal, fins i tot, assaborir els "si no fos". Al cap i a la fi, són part de l'aprenentatge de viatjar. Sense més dilacions, vet aquí les notes del diari del viatge:

Temple de la Cova de Dambulla

Dia 1: Aterrarem a les cinc de la matinada al Bandaranaike International Colombo Airport on els tràmits aeroportuaris foren sorprenentment ràpids. Una vegada localitzat al xofer, que teòricament ens ha d'acompanyar durant tot viatge, i -per consell seu- sense desdejunar, ni fer-nos amb rupies esrilanqueses per anar tirant, posarem rumb al mercat de pescadors de Negombo.

Negombo és el cor de la indústria pesquera de Sri Lanka i, alhora, una ciutat ideal per començar a submergir-se en les estampes típiques de l'illa, els contrastos, l'exuberància de la natura, l'afabilitat de la gent ... Al mercat del peix hi ha dues coses que em cridaren l'atenció: les rudimentàries arts de netejar el peix i l'existència de llampugues. El port mariner lluïa els vius colors de les barques. De camí cap a la part urbana fem una aturada per visitar el primer temple hinduista. La zona de la platja, molt apreciada per la gent local, no cobreix les expectatives. En arribar als carrers més comercials, em sorprengué el gran nombre de cartells amb l'alfabet vatteluttu que anuncien sobretot comerços de tèxtil i de joies.

Com era festiu, hi havia poc moviment, la qual cosa dificultà trobar un lloc on desdejunar. En trobar-lo, l'oferta és magre: unes pastes salades i, com no hi ha cafè, "Nescafé" amb llet. El cansament de les hores de vol reclamava més cafeïna, però no n'hi havia més de Nescafé! Tampoc va ser fàcil trobar on canviar els euros a rupies. Després de alguns intents –locals tancats i particulars que oferien un canvi més baix que el de l'aeroport-, tot fent el primer trajecte amb tuc tuc, anàrem a una casa particular. En la intimitat de la llar férem un molt bon canvi (350 rupies per euro).

Amb el frugal desdejuni i amb les rupies, vam emprendre camí cap a Dambulla. Dambulla és una ciutat del districte de Matale, Província Central de Sri Lanka, situada a 148 km al nord-est de Colombo. És a dir, estàvem a bastant distància i, potser per això el xofer, accelerà. Amb la mala sort que un control policial l'aturà i sancionà. Tot es va arreglar amb una petita pèrdua de temps, una quantitat de rupies que el xofer pagà al policia, i la sanció administrativa desapareguda.

La més important, amb diferència, atracció d'aquesta ciutat és el Temple de la Cova de Dambulla. Aquest complex de coves és un espectacular conjunt de cinc temples l'arquitectura dels quals es remunta al segle I a.d.C. No sabria dir quines estàtues o pintures m'agradaren més, és tot el conjunt que enamora. I, a sobre, la silueta de Sigiriya que es pot observar a la llunyania. Amb tot el que portàvem de dia el comptador de fotos de la màquina fotogràfica ja marca 200. I no havíem acabat el dia!

Ens dirigirem a la zona d'Habarana a on teníem l'allotjament les quatre següents nits. L'hotel estava situat a tocar d'un llac en un entorn selvàtic. Abans de sopar, passejarem pels voltants. Primer contacte amb els micos, una papalloneria a l'aire lliure, vegetació exagerada, primer sopar de cuina tradicional esrilanquesa, primera Lion Lager, primer somni reparador a Sri Lanka. Sens dubte, el Cinnamon Logge Hotel fou el millor allotjament de tot el viatge.

Primer contacte amb els micos

En apagar la llum vaig pensar: ha sigut un primer dia rodó. Tot ha sortit segons el que estava previst… Si no fos perquè el xofer que ens ha acompanyat no és el que havíem contractat.

Anuradhapura

Dia 2: Primer desdejuni com cal. Cafè i, com és obligat -i a l'antic Ceilan, un plaer- té a rompre. Primeres salutacions -ara sí- amb el xofer contractat i, de bon matí, posarem camí cap a Anuradhapura. El trajecte és llarg i el paisatge ens regalà vistes de llacs, muntanyes i vegetació que el fa curt. Arribada i recepció per part del guia local.

Anuradhapura és una ciutat de culte. És aclaparadora la presència de locals peregrinant i presentant ofrenes en els temples. La nostra visita començà pel temple budista d'Isurumuniya Vihara a on aprenguérem una triple lliçó de budisme: a) Si l'estàtua de Buda té la panxa inflada, representa que està viu, si la panxa és inapreciable, representa un Buda mort. b) A ningú es pot fotografia  -ni es fa selfies- donant l’esquena a Buda.

Un altre aprenentatge: A Sri Lanka s'ha d'anar descalç no només a l'interior dels temples, sinó a tot l'espai sagrat. A llocs com Anuradhapura això significa que s'ha de caminar hores sense sabates per terrenys força irregulars i molt calents per la intensitat del sol. Encara sort que es permet anar amb mitjons! La qual cosa em va permetre enginyar-me per caminar amb una certa comoditat: Em vaig posar la sola de les sabates dintre dels mitjons. Esper que els esperits de Buda no m'ho tinguin en compte!

Les altes punts neuràlgics d'Anuradhapura són el molt concorregut temple de Mahavihara, Lowamahapaya, la gran pagoda blanca de Ruwanwelisaya, i el centre espiritual de Sri Maha Bodhi on tothom deixa ofrenes al "sagrat arbre de Buda". Hi ha edificacions noves com unes grans estupes associades a una polèmica que explic aquí. Però, sobretot, Anuradhapura és un dels grans jaciments arqueològics del món. No obstant això, en demanar-li a guia local per visitar més restes arqueològiques ens va contestar que "només són ruïnes!" Tanta sort que vàrem poder visitar els banys i vàters que passen per ser dels més recaragolats del món. Ens acomiadarem amb una vista panoràmica d'Anuradhapura veritablement espectacular.

Tot seguit enfilarem cap al bressol del budisme a Sri Lanka, és a dir, Mihintale. La visita prometia, però, malgrat la grandiositat de l'escala i d'algunes estupes i estàtues de Buda, resultà un poc decebedor. Lo millor són les vistes panoràmiques. Com la visita a Mihintale no s'allargà massa, a suggeriment del xofer, improvisam un safari pel Parc Nacional Wilpattu.

La informació sobre previsió climatològica, distància, preu que finalment haurien de pagar i, fonamental, possibilitat -no seguretat, però si possibilitat- de veure lleopards, que ens donà el xofer, resultà ser més aviat una enganyifa. Malgrat això, poguérem fer el safari, veure uns paisatges interessants, fotografiar un búfal, un elefant, un cocodril, unes gaseles, un ós mandrós, i una posta de sol. Dels lleopards –gran reclam turístic de Sri Lanka-, ni rastre.

En arribar al Cinnamon Logge Hotel vaig pensar que -malgrat la certa decepció de Mihintale i amb la sospita que la possibilitat de veure lleopards seria inversament proporcional a la propaganda governamental esrilanquesa- no havia sigut un mal dia ... si no fos perquè a la tornada el xofer es va perdre, i vam haver d'anar a sopar sense dutxar-nos i a correcuita.

"Donzelles celestials". Sigiriya

Dia 3: En el camí en direcció a Sigiriya, el conductor ha d'esquivar els cans que estan relaxats damunt l'asfalt fugint de la terra humida. En arribar sorprèn l'estat impol·lut dels jardins reials, i impressiona l'altitud de l'enorme roca on està l’antic complex palatí. Al final la pujada és més fàcil del que semblava. La "Roca del lleó" (veritablement una de les estampes més espectaculars de Sri Lanka) és més mansa del que compten. Excepte els frescs de les "Donzelles celestials" (que no es poden fotografiar, però que tothom fotografia dissimuladament amb ell mòbil), i les vistes panoràmiques, no hi ha res concret especialment espectacular, però Sigiriya és d'aquests indrets on cada recó té un encant especial, des de la "Caputxa de la cobra" o les "Urpes del lleó", a les ruïnes de la ciutat a la cúspide.

Sigiriya s'ha d'apreciar amb calma. Així ho vàrem fer. En acabar ens dirigirem a un llogaret de la zona d'Hiriwadunna. Navegarem en una petita embarcació per una mena de llac artificial amb molts nenúfars i lliris d'aigua fins a arribar a una casa rural on ens espera un dinar típic casolà (un dels millors dels bufets del viatge). Els plats són un pàmpol de nenúfar i els coberts estan fets amb closca de coco. L'ambient és força agradable. Venia de gust socialitzar més temps amb la gent local. Ho hauríem fet si no fos que el nostre xofer-acompanyant semblà tenir pressa per acabar la jornada. Tuc Tuc fins al cotxe i cap a l'hotel. Tarda de relaxació al Cinnamon Logge Hotel. Tarda de piscina interrompuda per una gran turmenta.

Polonnaruwa 

Dia 4: Començament del dia amb una certa excitació, ja que ens esperaven dos "plats forts" del viatge: Polonnaruwa i Parc Nacional de Miniriya. El xofer va extraordinàriament lent i li hem de cridar l'atenció pel fet d'arribar a Polonnaruwa més de mitja hora més tard del que hagués sigut normal. Començàvem a estar un poquets tips del seu mal comportament. Iniciarem la visita per l'interesantíssim museu arqueològic. Tot seguit ens endinsarem al complex arqueològic més fantàstic de Sri Lanka. No sabria dir allò que més en va agradar, però si he de fer cas al nombre de fotos disparades, són destacables les següents meravelles: El temple amb forma de piràmide Sathmahal Prasadaya, el temple d'Atadage, els budes esculpits a la roca del temple de Gal Vihara, les restes del Palau Reial, i, sobretot, la zona que fou el centre espiritual de l'antiga capital de Ceilan: El quadrangle a on destaca l'estructura coneguda amb el nom de Vatadage o Dalada Maluva. Aquest temple circular amb les seves entrades, les quatre estàtues de buda, és una joia!

Ens acomiadarem de Polonnaruwa amb la certesa que seria una d'aquestes visites inoblidables i posarem direcció al Parc Nacional de Miniriya. En deixar enrere l'entrada del parc, i demanar explicacions al xofer, i ens digué que ens havien canviat el parc a visitar, que hi havia més animals a l'Hurulu Eco Park... Ens negarem a acceptar un canvi del que no havíem estat informats, i, per tant, no teníem cap informació del lloc a visitar. Li comunicarem que era intolerable que no ens hagués informat del canvi. Després d'una forta discussió, entrarem al Parc Nacional de Miniriya on, efectivament, gairebé no hi vàrem veure animals. Més tard exigirem apropar-nos a l'entrada de l'Hurulu Eco Park per saber de què estàvem parlant… Tot seguit, exigirem un canvi de xofer –estàvem farts de mal servei, i no volíem arriscar-nos a més bronques- i, a ser possible, visitar l'endemà l’Hurulu Eco Park.

El dia es pogut acabar amb un sabor agredolç. Dols per la meravella de Polonnaruwa, agre pel mal rollo amb el xofer. Així  hauria estat si no fos perquè, amb la intervenció dels bons serveis dels amics de Tourart Travel Spain, el cap de l'agència receptora a Sri Lanka ens garantí que l'endemà seria el darrer dia amb qui ja era el segon xofer del viatge, i, endemés, l'endemà podríem visitar sense cost addicional l'Hurulu Eco Park.

Hurulu Eco Park 

Dia 5: Ens acomiadarem del Cinnamon Logge Hotel amb un ràpid i lleuger desdejuni. A les 06 hores teníem prevista l'entrada a l'Hurulu Eco Park a on poguérem veure alguns petits grups d'elefants i poca cosa més. Reprenguérem el pla previst posant rumb a la ciutat de Kandy. De camí una curta, però interessantíssima, aturada a l'encantador temple Nalanda Gedige,  a tocar de Matale, i d’un jardí d'espècies que, veritablement, té més aviat poc interés. Ara bé, el pebre bo que hi vaig comprar és exquisit!

Temple Nalanda Gedige

Arribada a Kandy –primera gran ciutat esrilanquesa que coneixerem- i directament a visitar el Temple de la Relíquia de la Dent Sagrada. Interesantíssim monument, espectacular la religiositat que s'hi viu i el trànsit de gent fent ofrenes... A tocar el temple –ben al centre de la ciutat- hi ha una de les estampes més belles de Kandy: El llac Bogambara. Espectacular!

Temple de la Relíquia de la Dent Sagrada

Acabarem el dia a un espectacle de dansa tradicional en el centre cultural de Kandy. En acabar, amb ganes de descansar, en direcció a l'hotel ens acomiadarem del xofer, amb l'esperança que tot millorés amb el tercer xofer del viatge que coneixeríem l'endemà. Tinguérem la sensació que ens quedava molt per descobrir de Kandy, que tanta sort l'hotel estava bastant cèntric, sens dubte, havíem fet una bona elecció de l'allotjament, si no fos perquè el sopar fou molt millorable i, a sobre, ens serviren unes Lion Lager calentes!

Jardí Botànic Peradeniya

Dia 6: Presentació del nou xofer de nom Lalith que, val a dir-ho, va ser un excel·lent company de viatge. Ens dirigirem al Jardí Botànic Peradeniya que és, merescudament, el més visitat de Sri Lanka. Durant la Segona Guerra Mundial, aquest jardí va ser utilitzat per Lord Louis Mountbatten, el comandant suprem de les forces aliades en el sud d'Àsia, com la seu del Comando del Sud-est Asiàtic. Avui dia l'edificació des d'on va planejar tota la seva estratègia a l'Àsia segueix en perfecte estat de conservació. I, tanmateix, el fet realment important són les plantes i la vegetació impecablement cuidades. Els meus indrets favorits: Les avingudes de palmes i la casa de les orquídies. En acabar, ja avançat el matí, i després d'una compra frustrada per mor del no funcionament del datàfon, un té esrilanquès (infusionat amb llet i molt de sucre). Visita a uns artesans de fusta on comprarem unes màscares molt maques.

Després d'una visita panoràmica a la ciutat de Kandy, Lalith ens deixà a l'estació ferroviària perquè puguem passejar al nostre aire. És una tarda i final de dia fantàstic: Edificis colonials, un animadíssim mercat de peix, carn, espècies, verdures i fruita. I, of course, te! Els carrers més pròxims al mercat són un bullici de gent, un festival de roba de marques falsificades ... i, alhora, de comerços tradicionals i elegants. Complim amb la comunitat de comerciants locals comprant tes, una samarreta, un anell (A la joieria ens insisteixen que no informem el nostre guia que hem fet gasto, no s'acaben de creure que anam sols amb un conductor, i estan neguitosos que n'hi hagi un de guia que els reclami la comissió habitual. Sospit que el preu acordat després del regateig és estat impossible si, a sobre, haguessis de pagar alguna comissió).

Els voltants del Temple de la Relíquia de la Dent Sagrada estaven animadíssims. Allà hi ha The Empire Cafe, una bona opció per un black tea i pastís de pastanaga per anar concloent la jornada. En la mesura que enfosquia el llac Bogambara ressaltava la seva espectacularitat i la il·luminació d’alguns edificis feia especialment interessant Kandy. Estàvem un poc esgotats. Agafarem un tuc tuc i a l'hotel. La Lion Lager estava fresquíssima. La nit a l'hotel semblava millorar, si no fos perquè el sopar fou tant o més millorable que la nit anterior. Vam cometre l'error de no baixar a sopar a qualsevol dels restaurants de Kandy. Imperdonable!

Plantació de te

Dia 7: En Lalith es confon de comboi. El tren de Kandy a Nanu Oya és, alhora, una l'experiència viatgera força interesant, i una mica complicat d'encertar el seient que tens assignat. El cas és que el revisor ens obligà a baixar del tren i a esperar gairebé una hora a l'estació d'Awalapitiya. Fent algunes fotos i amb un te l'espera passa ràpida... En reprendre el trajecte en direcció a Nanu Oya –ara amb la seguretat d'estar en el comboi i els seients correctes- gaudirem plenament d'un paisatge espectacular, d'infinits camps de te, de valls i poblets..., d'una convivència amb turistes i locals molt enriquidora (amb algun impresentable com un que es va apropiar per ell tot sol de la porta de tren des d'on hi havia millors visites). Tot plegat una experiència inoblidable!

A l'arribada a Nanu Oya ens esperava Lalith. Es disculpà per la confusió de comboi. Férem unes rialles i posarem rumb a Nuwara Eliya. Als afores de la ciutat, a uns 2000 metres sobre el nivell del mar, s'hi situa el cor de la indústria del te de Sri Lanka. Vistes espectaculars dels camps de te i visita a una plantació de te (Damro Tea). Visita guiada interesant, bona degustació de te amb un pastís d'aquesta infusió, i provisió de tes a la botiga. No és barat, però és de gran qualitat!

Tornarem a la ciutat per fer el check-in a l'hotel. Amb algunes indicacions de Lalith, i una vegada deixat l'equipatge, malgrat la pluja, sortirem a descobrir Nuwara Eliya. Visita al mercat de fruites i verdures, els carres principals, i gaudir de la vida quotidiana de la gent local. L'hotel és còmode però, pel nostre gust, pretensiós fins a dir basta. Ara bé, els bufets dels sopars (i dels desdejunis) són espectaculars. Sopar aquella nit al Grand Hotel - Nuwara Eliya va ser una fantàstica manera d'acabar el dia si no fos perquè després vàrem passar mala nit. I l'endemà tocava matinar molt.

Horton Plains Park

Dia 8: De matinada amb les breakfast boxes partirem cap a Horton Plains Park (Parc Nacional de les Planes d'Horton). Aquesta àrea protegida dels altiplans centrals  de Sri Lanka, és on són les fonts dels tres principals rius de Sri Lanka, el Mahaweli, el Kelani i el Walawe. A una altitud d'entre 2100 i 2300 metres, s'hi troba una rica i variada biodiversitat. En la mesura que pujàvem a la porta del parc es feia de dia, l'exuberant vegetació no ens deixà veure la sortida del sol. Tant es val, el que ens esperava és prou espectacular.

A Horton Plains Park hi ha un superestricte control d'entrada i de sortida. Impossible entrar qualsevol cosa no biodegradable, inversemblant sortir-ne sense haver complit les restriccions de no treure absolutament res (moltes espècies que es troben allà són endèmiques de la regió, i allà s'han de quedar!). La caminada combina paisatges molt diferents de la resta de Sri Lanka. Hi ha extenses praderes i zones de bosc nuvolós, les muntanyes Kirigalpotha i Thotupola (segona i tercera més altes de l'illa); i el famosíssim World's End Trail. Un precipici d'uns 700 metres on acaba l'altiplà amb vista impressionants de l'illa fins a la mar. Els ben puc assegurar que costa acomiadar-se del Parc Nacional de les Planes d'Horton.

En arribar a l'hotel toca un poc de migdiada, una estona de piscina (presentada com una cosa molt pretensiosa, però que és ben poca cosa. Sobretots, si està plena de nens i nenes fent molt de soroll). El sopar tornà a ser espectacular (gran varietat de cuina internacional, i, sobretot, de Sri Lanka). Un plaer si no fos perquè a una vista improvisada, tornant de Planes d'Horton i abans d'arribar a Nuwara Eliya, a unes plantacions de maduixes amb un sistema molt sofisticat de garantir el regadiu i la productivitat (les maduixes són a l'illa esrilanquesa una rara delicatessen), menjarem un cheesecake amb maduixes que era insuperable per qualsevol de les postres que oferien a l'hotel.

El pont dels Nou Arcs

Dia 9: Tot sortit de la ciutat de Nuwara Eliya fem primera aturada del dia: El temple de Seetha Amman del que la guia Lonely Planet diu: "Cuentan que este templo hinduista [...] señala el lugar donde Sita permaneció cautiva por el rey de los demonio, Rawana, y donde rezaba a diario para que Rama la rescatara. En la pared de piedra, al otro lado de arroyo, hay unos surcos circulares que supuestamente, son las pisadas del elefante de Rawana".

La segona de les aturades és al poble de Bandarawela, amb un tràfic infernal, per a una revisió al cotxe. La tercera a Ella: vistes panoràmiques i plantacions de te a tocar. Següent aturada de gran importància: El pont dels Nou Arcs, és a dir, el pintoresc i molt fotografiat pont de viaducte que està en la rodalia del poble d'Ella. Des de la carretera anam i tornam amb un tuc tut. La visita es prolonga per la cosa fotogènica que és l'indret però, sobretot, perquè durant una bona estona les abelles envaeixen el pont i van haver de esperar que escampessin per fer el camí de tornada. Quarta aturada ràpida pel poc interès que té (tot i que les persones locals l'aprecien força): La cascada Rawana Ella. Darrera estació abans d'arribar a Yala: el Temple de Buduruwagala. Veritablement, allò interessant no és el temple, sinó les 7 estàtues de Buda amb les seves aspirants finament tallades en baix relleu en la roca. Estan fantàsticament conservades. Tot plegat li dóna al lloc un gran encant! L'hàuria gaudit més temps si no fos perquè amb tanta aturada ens hem retardat.

Temple de Buduruwagala. Veritablement

Arribam a Yala. L'hotel –el Cinnamon Wild Yala- està a tocar del Parc Nacional de Yala. Tenim una primera discussió per l'habitació-bungalow que ens assignen. Una vegada coneixem millor la instal·lació hotelera ens adonem que la ubicació no és tan dolenta i ho deixam estar. Abans de sopar una estoneta de piscina per a refrescar-se, i fotos als micos que ens han donat la venguda. Sopar correcte sense ser extraordinari.


Os mandrós al  Parc Nacional de Yala

Dia 10: Dia de safari de matí i d'horabaixa. El Parc Nacional de Yala té uns paisatges molt suggerents però va flac pel que fa a animals. Es deixaren veure bastants ocells i micos, alguns elefants, cocodrils, paons, búfals, rèptils, i gaseles. A falta de lleopard –que per més que el publicitin en grans fotografies turístiques, el de Sri Lanka té la característica única al món de ser invisible-, el gran protagonista del dia de safaris va ser un simpàtic os mandrós que va semblar que posés per a ser fotografiat.

Al migdia, entre safari i safari, visitarem una platja de la costa sud de Sri Lanka. Impressiona la virginitat de la platja. Llàstima que no estigui permès banyar-se (és molt perillós). L'endemà deixàrem el Parc Nacional de Yala satisfets de l'experiència, si no fos perquè acomiadarem l'última oportunitat de poder saludar als lleopards.

Weligama

Dia 11: Anant cap a Weligama férem parada a un llogaret de carretera on una senyora venia iogurt de llet de búfala. El provàrem i va ser deliciós! Fent kilòmetres i algunes aturades "tècniques", acabarem al destí de les pròximes hores: Weligama, una zona de platja de la costa sud de l'illa. L'ambient és força turístic de platja i surfero. L'hotel és un atemptat paisatgístic construït sobre la platja amb un aire de "modernitat" que no sembla de Sri Lanka. Voltant per l'entorn constatarem la proliferació de spas i d'habitacions de lloguer, la comercialització de la platja amb gran quantitat d'escoles de surf que conviuen amb la tradició de les barques de pesca varades sobre l'arena. Constatarem, també, que es pot comprar un coco, pelar-lo i menjar-se'l malgrat a Sri Lanka només emprin els cocos per cuinar.

Passarem una tarda de platja amb la marea i les ones que t'expulsen fora del mar, observant els i les surfistes, acompanyats de cocotes, barques de pesca, i taules de surf. Tarda relaxada quasi perfecta, si no fos perquè l'hotel semblava tindria millor qualitat gastronòmica.

Mirissa. Balena

Dia 12: Dia intens i llarg. El despertador sona a les 5.00 h, tot seguit ens encaminarem cap al port de pescadors de Mirissa on hem d'agafar una embarcació per anar a divisar balenes. Mentre fem temps per localitzar l'embarcació i embarcar, tinguérem l'oportunitat de participar en l'espectacle de la venda del peix que els pescadors treuen de les barques i exposen al port. Hi ha llampugues, tonyines, crancs ... hi ha clients de tota mena: Persones que compren un peix, i d'altres que compren caixons de peix i/o marisc.

Ja a bord de la barca gaudirem d'unes fantàstiques vistes del port i de la costa i d'una agradable sensació aventurera d'endinsar-nos –tot i que fos un tast- a l’Oceà Índic. Però l'excursió és fa avorrida, tediosa, massa hores –més de quatre- per veure durant uns pocs minuts una manada de dofins, i uns instants una balena que només ens deixà veure l'espatlla.

Ja de camí a Galle, fem parada a una de les estampes més característiques i, alhora més turistitzada: Els pescadors xanquers. A una cala de la costa, amb un fons de cocoters, uns quants figurants, simulen pescar asseguts damunt una xanca, i, a canvi d'una no petita propina, ports fer-los fotos o fer el pertinent selfi. Pur parc temàtic turístic d'una forma de pescar d'un temps passat.

En arribar al poble de Galle, tot d'una t'adones que has entrat en una fortificació amb molt encant. Ens allotjarem a l'encantador Hotel Merchant, i, s'imposa una dutxa reparadora, uns entrepans (de les breakfast boxes que a l'hotel de Weligama ens facilitaren a les cinc de la matinada) per recuperar forces abans del primer passeig per Galle amb posta de sol inclosa.

El dia acabà amb tres sorpreses: El gran –i ben cuidat- patrimoni colonial de Galle; la mescla arquitectònica de llocs d'oració (mesquita, temple budista, església cristiana s'entremesclen a l'entramat urbà) igual que els respectives feligresies (la musulmana és més visible perquè celebren la fi del Ramadà); els elevadíssims preus de gairebé tot; i el sopar a la terrassa de l'hotel Merchant: Arròs al curri (Rice and curry) i una fresquíssima cervesa.

Bona forma d'acabar el llarg dia si no fos perquè em ronda pel cap la turistada dels pescadors xanquers, i l'avorrida excussió a la recerca de balenes.

Vista de Galle

Dia: 13: Bon desdejuni a l'hotel de Fort Galle. Caminada per carrers i muralles de la que diuen és la ciutat més bella de Sri Lanka. Ho sigui o no ho sigui la més bella, el que és segur és que el títol de Patrimoni Mundial de l'UNESCO és, malgrat la calor que hi fa,  absolutament ben merescut.

Fa no fa a migdia, partirem cap a la capital, Colombo. És Cap d'Any (aquí explic això i altres coses) i no hi ha gaire tràfic. L'autopista té un aspecte fantasmagòric. En apropar-nos a la ciutat comença a haver-hi més moviment. Lalith s'atura, entra a una pastisseria i compra un pastís. Ens explica que visitarem al cap de l'agència turística receptora que ens vol conèixer i que, per Cap d'Any, la tradició marca que quan es visita a algú, se li fa un present. Dylan ens rep amb taula parada (els pastissets de coco són espectacular) Tenim una conversació agradable. Seguim cap a Colombo.

Arribam a una ciutat amb un aspecte fantasmal. Hi ha poc moviment de cotxes, de tucs tucs i de gent. Férem una visita panoràmica amb el cotxe per la ciutat: Façana marítima, Passeig Marítim, Galle Face Green, l'antic Ajuntament, la zona de la Torre del Rellotge de Kahn, el barri del Fort, i voltants del Museu Nacional, el barri de Pettah. Suficient. Tot plegat va ser suficient per donar-nos que Colombo seria una preciosa ciutat amb una forta petjada de les distintes metròpolis colonitzadores (Portugal; Països Baixos i l'imperi britànic), si no fos perquè, ha sigut envaïda per l'especulació immobiliària, la construcció desfermada...

Després del Check-in a l'hotel, una visita exprés a la piscina (impossible refrescar-se, ja que l'aigua estava molt calenta), i decidim trescar per la ciutat entorn dels edificis Lloyd's, la tenda principal de Cargills... L'horabaixa es fa curt perquè hi ha una forta pluja. Toca retirar-se a l'hotel.

El pla de l'endemà era dedicar bona part del matí a visitar el Museu Nacional de Colombo també conegut com el Museu Nacional de Sri Lanka, si no fos perquè, com estan en les celebracions de Cap d'Any, estarà tancat!

Colombo
Dia 14: Desdejuni amb acomiadament. Sí, acomiadament d'un plat que per la seva forma i aspecte és dels més curiosos de Sri Lanka, i pels seus ingredients i sabors, és el rei dels desdejunis esrilanquesos: l'Egg Hopper o Appam.

Juntament amb Lalith, vàrem reorganitzar el pla del dia. Visitarem el centre de meditació Seema Malakaya, el Temple Gangaramaya, el Llac Beira, i el meu preferit: Monument (o Saló commemoratiu de la independència). Lalith ens deixà a prop de la Mezquita Jami Ul-Alfar al barri de Pettah, i per la nostra compta vàrem anar a rodar per aquest barri i fer alguna compra (teles) al seu populós i animadíssim mercat.

Per acabar el dia ens dirigim a l'antic hospital holandès (que, amb una restauració de l'antic edifici molt respectuosa, ha estat reconvertit en un centre comercial i de restauració). El punt important és que allà està el restaurant Misnistry of Crab que passa per ser un dels millors restaurants d'Àsia. El cas és que l'exquisit dinar de cranc –l'especialitat de la casa- i la que serà l'última Lion Lager és una excel·lent forma d'acabar el viatge.

Restaurant Misnistry of Crab

D'anada cap a l'hotel, des d'on Lalith ens portaria a l'aeroport vaig decidir que al títol d'aquest relat hi inclouria l'expressió "si no fos". La raó de fer-ho és perquè esperàvem més de Sri Lanka. Al país li passa un poc com a la seva gastronomia tradicional: És picant, però pels nostres paladars, massa sovint ho hauria de ser més picant.

diumenge, 11 de juny del 2023

Els temps estan canviant ...

Publicat originalment a dBalears (04-06-2023)

Com el mot "temps" té moltes accepcions, s'escau aclarir que els temps que estan canviant són els que fan referència a un "període determinat de la història d'una civilització, d'una societat, d'un personatge, d'un moviment cultural, polític, etc.". Aquest temps és terreny de disputa, àmbit de lluita,  espai d'avanços i retrocessos dels valors inspirats en una concepció emancipadora dels drets humans o de les garanties materials per a una vida digna de les classes subalternes. Aquest temps és, idò, un espai polític.

Vivim un temps en el qual, en expressió atribuïda, entre d'altres a Fredric Jameson i Slavoj Žižek, "és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme". L'època ve determinada per una mena d'atzucac diabòlic: Les crisis actuals –social, ecològica i climàtica, econòmica, demogràfica, de drets humans, d'identitats ...- exigeixen polítiques públiques que, alhora, necessiten, en termes gramscians, una hegemonia cultural encara ara insuficient.

Els resultats electorals de diumenge 28 de maig, a més a més d'un episodi d'alternança institucional, d'examen de gestió en temps prepandèmics, errors partidistes en un costat i encerts en l'altre, d'estratègies politicoelectorals-franquícia d'antuvi condemnades al fracàs, tenen molt a veure en aquest triomf polític i cultural –i, per tant, cognitiu- del neoliberalisme. En les anàlisis del triomf electoral de PP-Vox a gairebé totes les institucions illenques convindria no oblidar allò que va dir Margaret Thatcher: "L'economia és el mètode; l'objectiu és canviar l'ànima i el cor de la nació". A casa nostra la turistificació sense límits és el mètode; els efectes -a més de la insostenibilitat científicament constatada- són la creació d'un marc social cognitiu que fa molt difícil que les classes subalternes imaginin una bona vida en un escenari de desturistització. És a dir, és més fàcil imaginar-se una situació de sociodarwinisme castellanitzada que no una de no creixement turístic.

Una vegada ha guanyat la coalició de creixement i odi sense límits, ben segur s'acceleraran les crisis d'època. No és arriscat pronosticar un fort escreix de les precarietats i inseguretats socials. Els temps estan canviant ... Sens dubte es gira feina als moviments socials i a les entitats representatives de la societat civil no neoliberal ni inoculada del virus de l'odi. Caldrà mobilitzar-se, és clar! Però el que és veritablement transcendent és acurar-se per teixir hegemonies alternatives, sentits comuns profundament democràtics, anti discurs d'odi, igualitaris, contraposats a l'actual disbauxa consumista...  La disputa d’aquests temps canviants és entre el desordre neoliberal o l’ordre de la cohesió social, de la democràcia amb impuls igualitari.

Cal capgirar moltes coses en l'àmbit de la política institucional partidària. Intuesc que és arribat el punt dels fronts amplis sustentats en la pluralitat, mobilització, participació i elaboració de programa des de baix, força autocentrat en la realitat illenca amb perspectiva global. Una candidatura de “l'esquerra del progressisme” per a les eleccions espanyoles de l'imminent 23 de juliol, a més d'una necessitat vital per  no regalar la governabilitat  del Regne d’Espanya a la coalició PP-Vox, seria un modest assaig per afrontar, des de l'àmbit electoral-institucional, aquests temps canviants.

Bod Dylan al seu celebèrrim "Blowin in the Wind" canta: "Veniu, ministres, diputats, / escolteu-me de grat: / deixeu lliures les portes, / no detureu pas ningú. / Atenció, els endarrerits / són els que ho perdran tot. / Deixeu el vostre vell camí, / ja no serveix, / no sentiu aquest vent / que us trenca els vidres / i fa trontollar les parets? / És que els temps estan canviant". Idò això: Per guanyar el futur, deixem el vell camí, ja no serveix!

 

diumenge, 4 de juny del 2023

Vull pagar impostos!


Publicat originalment a dBalears 28-05-2023

La publicació de l'Informe "L'Estat de la Pobresa a les comunitats autònomes", que cada any elabora l'EAPN (European Anti Poverty Network), ha posat en relleu algunes qüestions claus per a l'anàlisi mínimament crítica de la nostra realitat econòmica i social.

D'aquest informe corresponent a 2022 s'han d'emfatitzar algunes dades certament força importants. A tall d'exemple: 1. La renda mitjana per persona per a l'any 2022 -amb un creixement de l'11%- se situà en 12.450 €-, malgrat això, continua per sota de la renda mitjana estatal. És cert que sobre aquesta dada falta saber si la millora relativa va acompanyada d'un augment de les desigualtats, perquè ja se sap que les mitjanes estan condicionats per l'anomenat "teorema del mig pollastre" que, resumidament, es planteja així: si dues persones seuen a una taula on es menja un pollastre, la mitjana estadística ens diu que n'han menjat mig pollastre cadascuna, malgrat que una de les persones s'hagi menjat el pollastre sencer i l'altra res de res. Siga com siga, amb un valor de l'Índex de Gini del 28,3, hem de continuar parlant d'una situació de considerable desigualtat. 2. Que un 22% de la ciutadania, segons l'indicador europeu AROPE, estigui en situació de risc de pobresa i/o exclusió, o que un total de 199.440 persones, el 16,9% de la població, es trobi en risc de pobresa, il·lustra a les clares que la de les Illes Balears continua sent una societat amb altes taxes de precarietat social.

Tanmateix, allò que em sembla més rellevant és que –aquí cit textualment l'informe de l'EAPN- "en 2022 l'acció de les administracions públiques també va aconseguir contenir la pobresa a Balears. Així, gràcies a les transferències de pensions de jubilació i supervivència, la taxa de pobresa es va contenir en 9,1 punts percentuals. Al seu torn, si no existís cap mena d'aportació pública, dues cinquenes parts de la població balear (40,8%) situarien els seus ingressos de la llar per sota del llindar de pobresa". És a dir, no és només el mecanisme de repartiment primari de la renda generada (el salari que retribueix el treball productiu) el que fa que la societat sigui menys desigual. Les transferències monetàries publiques també juguen un paper determinant en l'assoliment d'una certa –a parer meu molt defectuosa- cohesió social. Per a això són necessaris els impostos. Qui fa campanya contínuament de rebaixa d'impostos a balquena veritablement proposa fer una societat amb menys cohesió social. Per això, ho dic sense embuts, vull pagar impostos. Per això cal lluitar sense defallir per a una fiscalitat justa.

Amb aquesta idea –i amb olor d'alfabeguera-, en haver enviat aquestes ratlles a dBalears, me n'aniré a votar amb el desig que la majoria votem de tal manera que Vargas Llosa pugui dir que hem votat malament. Molt malament!