dimarts, 29 de juliol del 2014

Precariat en una economia de “bolos”

Les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2014 eren esperades amb una indissimulada bona expectativa per part del govern espanyol i del balear. Les circumstàncies eren extraordinàriament favorables perquè es produïssin bones notícies. En un sol trimestre han coincidit les vacances de Pasqua, l’inici de la temporada turística, una certa suavització de les irracionals polítiques d’austeritat, una lleugeríssima millora del crèdit i la consolidació de la pobresa laboral com a nou paradigma de les relacions laborals. Sigui com sigui, Rajoy ha pogut declarar que en el Regne d’Espanya es crea ocupació. Tant se val si les persones d’aquella cua de l’INEM en la qual el president espanyol es va immortalitzar amb una foto de campanya electoral ara són persones aturades de molta llarga durada, contractats de baixíssima durada o gent (assalariada o “autònoma a la força”) que cobra un salari que no arriba ni tan sols al llindar de la pobresa. A casa nostra, la “bona notícia” l’ha celebrada una directora general que ens ha tornat a parlar de “creació d’ocupació”, “recuperació econòmica”, “canvi de tendència”... Potser, al president li ha semblat agosarat celebrar bones notícies relacionades amb el mercat laboral illenc, mentre no ens pugui explicar si aquell aturat i la seva família amb la qual es va fer una sessió de fotos electorals ha trobat una feina que li asseguri no entrar en situació de risc d’exclusió social i, en cas afirmatiu, si l’ascensor social d’aquella família -si no record malament llucmajorera- s’ha posat en marxa. L’assumpte clau del mercat laboral postreformes laborals de 2010 i 2012 és si, una vegada ha tocat fons quant a destrucció d’ocupació, és capaç de mantenir la seva capacitat de ser inclusiu i de distribuir renda a bastament per garantir que la roda del consum s’activi. Amb les dades de l’EPA que s’acaben de conèixer és, si més no, molt dubtós.

Al conjunt de l’Estat, l’ocupació ha crescut amb 192.400 persones en el darrer any, però s’ha de dir que el nombre total d’hores treballades per la població assalariada no revifa, que la població assalariada amb relació laboral temporal ha crescut amb 208.700 persones, i que les ocupacions a temps parcial s’han enfilat fins a 2.844.100, amb un creixement interanual del 2.63%. Per tant, la qüestió clau és que la taxa espanyola d’atur es redueix un inapreciable 1,59% (del 26,06% del segon trimestre de l’any passat al 24,47% del 2014) a un elevat preu quant a taxa de precarietat. És a dir, en termes europeus, decreix la intensitat del treball i augmenta la d’empobriment laboral.

Pel que fa a les Illes Balears, en un trimestre excepcional en una economia excepcionalment estacional com la illenca, i en un context en què la població activa (les persones que poden i volen treballar) s’encongeix en 10.000 persones en relació a l’any anterior, i amb una taxa d’activitat (66,77%) de les més baixes de la història de Balears en un trimestre estiuenc, les dades que em semblen més rellevants són:

Des del punt de vista del volum de l’atur: a) la taxa d’atur es situa en el 19,04% (118.000 persones); b) la taxa d’atur juvenil (menors de 25 anys) ha crescut del 42,7% al 44,08% en el darrer any; c) l’atur baixa un 11,33% en un context de minva de la població activa i de la taxa d’activitat; d) tot i que la població i l’atur registrat d’estrangers va a la baixa, la taxa d’atur de la població estrangera torna a incrementar-se fins a fregar el 22,5%, mentre que l’any passat era del 21,79%. És a dir, no migrar té cada pic manco possibilitats d’ocupació a l’economia regular. En relació a la descohesió social: 1.- L’atur de llarga i molt llarga durada. Un 14,4% de la població aturada ho és des de fa més d’un any i un 33,9% des de fa més de dos anys. 2.- El nombre de llars amb tots els membres actius en atur és de 37.300. 3.-La baixa taxa de protecció per desocupació, que s’ha situat en el 26,3%, per tant, gairebé només una de cada quatre persones aturades percep alguna prestació (entre contributives i subsidis). Quant al deteriorament de les relacions laborals: per una banda, el percentatge de població assalariada amb contracte temporal és el 27,6% (el percentatge més alt dels darrers anys: 25,9% el 2013 i 25,6% el 2012), i, per una altra, es consolida el nombre de persones ocupades a temps parcial i l’índex d’estacionalitat sembla que continua escalant posicions.

Tanmateix, els resultats que ens ha deixat l’EPA d’aquest trimestre de 2014 són coherents amb una estratègia de sortida de la crisi en la qual la precarització laboral és la base del nou model de relacions laborals, la precarietat social és l’eix del model de competitivitat, i la precarietat econòmica és l’aposta per un model econòmic en el qual el 84,9% de la població ocupada ho és en el sector serveis. Aquesta triple precarietat és allò que diferencia un mercat laboral amb flexiseguretat, propi d’una economia de serveis amb valor afegits, d’un mercat de treball amb força presència de la categoria social del precariat (treballador/ra pobre/a i baixa protecció social) més pròpia d’una economia de bolos.

Article publicat a l’Ara Balears ( 29-VII-14) 

dilluns, 28 de juliol del 2014

Comptabilitat creativa amb l ’EPA


En un sol trimestre han coincidit les vacances de Pasqua, l’inici de la temporada turística, una certa suavització de les irracionals polítiques d’austeritat, una lleugeríssima millora del crèdit, i la consolidació de la pobresa laboral com a nou paradigma de les relacions laborals. No obstant això el Govern de les Illes Balears no s’està de referir-se a les dades de l’ EPA del segon trimestre de 2014 parlant de “creació d’ocupació”, “recuperació econòmica” i “canvi de tendència”. Els mateixos que feren comptabilitat creativa i donaren embranzida a la crisi i a la desigualtat, ara en tornes a fer amb les estadístiques d’ocupació.

L’assumpte clau del mercat laboral post reformes laborals de 2010 i 2012 és si, una vegada ha tocat fons quant a destrucció d’ocupació, és capaç de mantenir la seva capacitat de ser inclusiu i de distribuir renda a bastament per garantir que la roda del consum s’activi. Amb les dades de l’EPA que s’acaben de conèixer és, si més no, molt dubtós.

Al conjunt de l’Estat, l’ocupació ha crescut en 192.400 persones en el darrer any, però s’ha de dir que el nombre total d’hores treballades per la població assalariada no revifa, que la població assalariada amb relació laboral temporal ha crescut en 208.700 persones, i que les ocupacions a temps parcial s’han enfilat fins a 2.844.100, amb un creixement interanual del 2.63%. Per tant la qüestió clau és que la taxa espanyola d’atur es redueix en un inapreciable 1,59% (del 26,06% del segon trimestre de l’any passat al 24,47% del 2014) a un elevat preu quant a taxa de precarietat. És a dir, en termes europeus, decreix la intensitat del treball i augmenta la d’empobriment laboral.

Pel que fa a les Illes Balears, en un trimestre excepcional en una economia excepcionalment estacional com la illenca, i en un context en què la població activa (les persones que poden i volen treballar) s’encongeix en 10.000 persones en relació a l’any anterior, i amb una taxa d’activitat (66,77%) de les més baixes de la història de Balears en un trimestre estiuenc, les dades que em semblen més rellevants són:

Des del punt de vista del volum de l’atur: a) la taxa d’atur se situa en el 19,04% (118.000 persones); b) la taxa d’atur juvenil (menors de 25 anys) ha crescut del 42,7% al 44,08% en el darrer any; c) l’atur baixa un 11,33% en un context de minva de la població activa i de la taxa d’activitat; d) tot i que la població i l’atur registrat d’estrangers va a la baixa, la taxa d’atur de la població estrangera torna incrementar-se fins a fregar 22,5%, mentre que l’any passat era del 21,79%. És a dir, no migrar té cada pic manco possibilitats d’ocupació a l’economia regular.

En relació a la descohesió social: 1.- L’atur de llarga i molt llarga durada. Un 14,4% de la població aturada ho és des de fa més d’un any i un 33,9% des de fa més de dos anys. 2.- El nombre de llars amb tots els seus membres actius en atur és de 37.300. 3.-La baixa taxa de protecció per desocupació, que s’ha situat en el 26,3, és a dir, gairebé només una de cada quatre persones aturades percep alguna prestació (entre contributives i subsidis).

Quant al deteriorament de les relacions laborals: Per una banda el percentatge de població assalariada amb contracte temporal és el 27,6% (el percentatge més alt dels darrers anys: 25,9% en 2013 i 25,6% en 2012), i per una altra, es consolida el nombre de persones ocupades a temps parcial i l’índex d’estacionalitat sembla que segueix escalant posicions.

Sense fer comptabilitat creativa el que cal dir és que els resultats que ens ha deixat l’EPA del segon trimestre de 2014 són coherents amb una estratègia de sortida de la crisi en la qual la precarització laboral és la base del nou model de relacions laborals, la precarietat social és l’eix del model de competitivitat, i la precarietat econòmica és l’aposta per un model econòmic en el qual el 84,9% de la població ocupada ho és en el sector serveis. Aquesta triple precarietat hauria de ser motiu de preocupació i no de tantes alegries. A les forces del privilegi ja els va bé aquesta sortida de la crisi, però les forces de la prosperitat compartida. Vet aquí un gran tema de confrontació política, social i, fins i tot, cultural.

Publicat  a www.elperscopi.com  (29-VII-2014)


Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ). Exposició temporal de Marcel Wanders 

dilluns, 21 de juliol del 2014

Estiu 2014: Bombes sobre Gaza (una altra vegada)

És estiu (un altre estiu). El món no acaba de deixondir-se d'un mundial de futbol (un altre mundial). Els països anomenats BRICS (el Brasil, Rússia, l'Índia, la Xina i Sud-àfrica) acorden constituir el Banc de Desenvolupament com a alternativa al FMI (una altra suposada alternativa per fer les coses millor quan el que cal  és fer altres coses). El planeta gira i gira, l'escalfament global avança adequadament i les desigualtats també. I dintre de la rutina estiuenca, la guerra d'Ucraïna ja té víctimes europees i sembla despertar algun  interès de les elits burocràcies de la UE... i  Israel llança una ofensiva sobre la Franja de Gaza (una altra ofensiva, i van...) El pretext israelià (un altre pretext) no justifica els atacs contra la població civil de Gaza. No n'hi ha ni mitja de justificació. Una altra vegada cal parlar del genocidi del poble palestí.


L'ofensiva de l'estiu 2014 acabarà, i els focus mediàtics s'apagaran. Serà un téntol fins a la pròxima barbaritat. Mentrestant les condicions del malviure a la Franja de Gaza s'agreujaran. Sembla impossible malviure en una situació pitjor a la relatada pel director d'operacions de UNRWA a Gaza, Rober Turner, en aquest article. Però la crueltat, el cinisme i el menfotisme de l'anomenada “comunitat internacional” envers als paries gazatins, no té límit.


No volia escriure en el  Babord de El Periscopi estiuenc d'aquest tema. Estic fart i fastigiat! Potser hi hagi nous elements geoestratègics. És evident que el discurs d' Obama en el Cairo ha quedat en un no-res, i que als EUA s'han imposat (un altre pic) els lobbys sionistes capitanejats per Hillary Clinton. No tinc ni idea de quin serà rol en aquella zona del món de la nova dictadura egípcia (d'una altra dictadura). D'un dictador sostingut pels EUA (Mubarak) s'ha passat a un altre (Al-Sissi) finançat i sostingut per les Monarquies Petrolieres del Golf Pèrsic.  Potser alguna cosa, encara molt minoritàriament, es mogui  a l'esquerra política israeliana.  Del que no hi ha dubte és que aquest tornem-hi, torna-hi a la deshumanització tuitejada (la foto que acompanya aquestes línies és d'una piulada) absolutament fastigós.  M'importa un rave les enrevessades claus del “conflicte” i dels seus orígens.  El que importa és el present sagnant.


Escric aquestes línies a desgana. Ho faig perquè m'he sentit èticament i moralment obligat a fer-ho. Però no crec que tingui res original a dir. Per a consol meu, em tem que no sóc l'únic que no té coses noves a dir. N'hi ha, però, que ho saben dir molt millor.  Mirin el que  escriu el gran Eduardo Galeano:


“Para justificarse, el terrorismo de Estado fabrica terroristas: siembra odio y cosecha coartadas. Todo indica que esta carnicería de Gaza, que según sus autores quiere acabar con los terroristas, logrará multiplicarlos.
Desde 1948, los palestinos viven condenados a humillación perpetua. No pueden ni respirar sin permiso. Han perdido su patria, sus tierras, su agua, su libertad, su todo. Ni siquiera tienen derecho a elegir sus gobernantes. Cuando votan a quien no deben votar, son castigados. Gaza está siendo castigada. Se convirtió en una ratonera sin salida, desde que Hamas ganó limpiamente las elecciones en el año 2006. Algo parecido había ocurrido en 1932, cuando el Partido Comunista triunfó en las elecciones de El Salvador. Bañados en sangre, los salvadoreños expiaron su mala conducta y desde entonces vivieron sometidos a dictaduras militares. La democracia es un lujo que no todos merecen.
Son hijos de la impotencia los cohetes caseros que los militantes de Hamas, acorralados en Gaza, disparan con chambona puntería sobre las tierras que habían sido palestinas y que la ocupación israelí usurpó. Y la desesperación, a la orilla de la locura suicida, es la madre de las bravatas que niegan el derecho a la existencia de Israel, gritos sin ninguna eficacia, mientras la muy eficaz guerra de exterminio está negando, desde hace años, el derecho a la existencia de Palestina. Ya poca Palestina queda. Paso a paso, Israel la está borrando del mapa.
Los colonos invaden, y tras ellos los soldados van corrigiendo la frontera. Las balas sacralizan el despojo, en legítima defensa. No hay guerra agresiva que no diga ser guerra defensiva. Hitler invadió Polonia para evitar que Polonia invadiera Alemania. Bush invadió Irak para evitar que Irak invadiera el mundo. En cada una de sus guerras defensivas, Israel se ha tragado otro pedazo de Palestina, y los almuerzos siguen. La devoración se justifica por los títulos de propiedad que la Biblia otorgó, por los dos mil años de persecución que el pueblo judío sufrió, y por el pánico que generan los palestinos al acecho.
Israel es el país que jamás cumple las recomendaciones ni las resoluciones de las Naciones Unidas, el que nunca acata las sentencias de los tribunales internacionales, el que se burla de las leyes internacionales, y es también el único país que ha legalizado la tortura de prisioneros. ¿Quién le regaló el derecho de negar todos los derechos? ¿De dónde viene la impunidad con que Israel está ejecutando la matanza de Gaza? El gobierno español no hubiera podido bombardear impunemente al País Vasco para acabar con ETA, ni el gobierno británico hubiera podido arrasar Irlanda para liquidar a IRA. ¿Acaso la tragedia del Holocausto implica una póliza de eterna impunidad? ¿O esa luz verde proviene de la potencia mandamás que tiene en Israel al más incondicional de sus vasallos?
El ejército israelí, el más moderno y sofisticado del mundo, sabe a quién mata. No mata por error. Mata por horror. Las víctimas civiles se llaman daños colaterales, según el diccionario de otras guerras imperiales. En Gaza, de cada diez daños colaterales, tres son niños. Y suman miles los mutilados, víctimas de la tecnología del descuartizamiento humano, que la industria militar está ensayando exitosamente en esta operación de limpieza étnica.
Y como siempre, siempre lo mismo: en Gaza, cien a uno. Por cada cien palestinos muertos, un israelí. Gente peligrosa, advierte el otro bombardeo, a cargo de los medios masivos de manipulación, que nos invitan a creer que una vida israelí vale tanto como cien vidas palestinas. Y esos medios también nos invitan a creer que son humanitarias las doscientas bombas atómicas de Israel, y que una potencia nuclear llamada Irán fue la que aniquiló Hiroshima y Nagasaki.
La llamada comunidad internacional, ¿existe? ¿Es algo más que un club de mercaderes, banqueros y guerreros? ¿Es algo más que el nombre artístico que los Estados Unidos se ponen cuando hacen teatro? Ante la tragedia de Gaza, la hipocresía mundial se luce una vez más. Como siempre, la indiferencia, los discursos vacíos, las declaraciones huecas, las declamaciones altisonantes, las posturas ambiguas, rinden tributo a la sagrada impunidad. Ante la tragedia de Gaza, los países árabes se lavan las manos. Como siempre. Y como siempre, los países europeos se frotan las manos. La vieja Europa, tan capaz de belleza y de perversidad, derrama alguna que otra lágrima mientras secretamente celebra esta jugada maestra. Porque la cacería de judíos fue siempre una costumbre europea, pero desde hace medio siglo esa deuda histórica está siendo cobrada a los palestinos, que también son semitas y que nunca fueron, ni son, antisemitas. Ellos están pagando, en sangre contante y sonante, una cuenta ajena.”


No és un article de la setmana passada. És de l'any 2012! Vergonya, humanitat, vergonya...


Publicat a El Periscopi ((21-VII-2014)

dilluns, 14 de juliol del 2014

Balearització de qualitat

Tot l'esdevingut aquests dies entorn del turisme de borratxera&sexe en el carrer de Punta Balena de Magalluf és un símptoma molt evident de la nova balearització. Ja no n'hi ha prou amb capolar la costa amb construccions turístiques i residencials. Als danys acumulats cal afegir-hi la imbecil·litat negacionista de la necessitat d'introduir canvis en el model turístic que, insistesc una vegada més, implica assumir que el producte turístic balear és el territori i el paisatge, i no les infraestructures d'allotjament. És a dir, el turístic és cosa del conjunt de la societat i no de la reduïda elit hotelera. Els turistes -via taxa- han de contribuir a la sostenibilitat d'aquest territori i paisatge per garantir la seva resiliència ecològica.

La nova balearització consisteix en prostituir el concepte de “qualitat turística”. Fins ara hi havia un cert consens en definir qualitat turística com aquella sensació del client que superava les seves expectatives inicials. La qualitat del neoliberalisme triomfant és elitisme de luxe. Si no, què haurà volgut dir el nostre inefable Conseller de Turisme i Esports, Jaime Martínez, en afirmar “¿Ocio nocturno y diversión? Absolutamente sí, pero de calidad”, parlant de les fel·lacions col·lectives filmades i difoses per mig món?

Aquest nou concepte de balearització de qualitat neoliberal comporta nous problemes: Privatització d'espais públics (platges), desregulació de les noves realitats turístiques, i acceleració de l'oligopoli en la touroperació. En definitiva: Una ofensiva per terra, mar i aire a tot el que faci olor de democratització del negoci turístic.

El pub-crawling o les party-boats necessiten ser regulats ja. Però amb això no hauríem de despista'ns dels assumptes pendents de regular des de fa massa temps, com ara, el tot inclòs (autèntic Cavall de Troia de la “cutrelització” de les zones turístiques), l'oferta d'allotjament extra hotelera. Sigui com sigui, un fastigós vídeo amb imatges que es repeteixen cada nit estiuenca des de fa anys, no ha de tapar els nous desafiaments als quals una societat turística com la balear ha d'encarar amb intel·ligència.

Al meu entendre els temes de debat turístic d'aquest estiu haurien d'haver estat: a) Quines repercussions tindrà l'imparable consum col·laboratiu en turisme (vegin una molt recomanable informació en el nombre de juliol-agost de la revista Alternativas Económicas). b) Fins a quin punt es consoliden els escenaris de creixements turístics sense creixements d'ocupació. c) Les conseqüències de la financiarització de les infraestructures turístiques (hotels) i els processos de concentració dels grans TTOO (a tall d'exemple la fusió TUI Travel i TUI AG). En aquest sentit, els confés que he estat temptat a titular aquest article d'una altra manera: “Fel·lacions turístiques massa grans per a deixar-les caure” en analogia amb allò del credo neoliberal segons el qual alguns bancs són massa grans per a deixar-los caure.

Però mirin per on el debat va d'excessos i de qualitat. Potser sigui per això que en volen obligar a comptabilitzar com a PIB el negoci de la prostitució i de la droga.


Publicat a El Periscopi ( (VII-2014-)



Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ). Obre de Peter Shire

divendres, 11 de juliol del 2014

I si no és el bon camí?



La taxa d’atur de l’any 2008 fregava el 14% en el Regne d’Espanya i a les Illes Balears superava el 10%. Era la fotografia d’una crisi que donava per finalitzada l’època de la quasi plena ocupació que, amb el model econòmic -construcció a l’engròs, abandó de la indústria, i turisme a balquena- afavorit pels governs d' Aznar, no era altra cosa que plena ocupació precària. La qüestió és que l’any passat acabà amb unes taxes d’atur del 25,6% i del 22,3% al conjunt de l’Estat i les Illes, respectivament. Aquest són, a parer meu, els resultats més evidents del sexenni de crisi en el mercat laboral.

En aquest context d’atur massiu, s’ha imposat una gestió neoliberal de la crisi en el món del treball que està revolucionant el Dret del Treball i de la Seguretat Social. Aquesta involució s’ha concretat, negre sobre blanc, en el BOE amb les dues darreres grans reformes laborals (la de 2010 i, especialment, la de 2012). Abans hi havia un component d’inestabilitat en l’ocupació (assalariada o no) important. Però ara, amb la turbo flexibilització i màxima desregulació, portam el camí de convertir en majoritaris els treballs efímers, rotatoris, de ràpida substitució, amb salaris ridículs i socialment desprotegits. En definitiva, tenir feina ja no garanteix no estar en risc d’exclusió social. El mercat laboral neoliberal està lluny d’ésser un mecanisme social per a la cohesió social, a partir d’una igualtat d’oportunitats real. Ans al contrari, les persones aturades de llarga o molt llarga durada, de més de 45 anys o joves, són estigmatitzades per la seva suposada falta de “cultura emprenedora”.



Aquestes polítiques laborals tenen un fort component ideològic: la ideologia de la desregulació, de la desaparició de qualsevol mecanisme equilibrador, garantit per l’Estat Social i de Dret, entre la part forta i la feble a les relacions laborals. És la imposició d’una baixíssima protecció dels drets de ciutadania durant el temps de treball, el que alguns anomenam el “no contracte”. No obstant això, el neoliberalisme del segle XXI no és tant descarat com el del segle anterior i no presumeix d’ideologia, com ho solia fer sense embuts el thatcherisme. El màrqueting electoral actual obliga a afirmar que la revolució neocon de les relacions laboral i social es fa “per a la creació d’ocupació”. Però, realment crea ocupació la minva de garanties laborals i socials? Si hom observa la gràfica que acompanya aquestes línees, per molt que l’any passat els governants, especialment els de les Illes Balears, s’entestessin a parlar-nos de millora del mercat laboral i de canvi de tendència, és obvi que ni una cosa ni l’altra.¡



Sens dubte, és una greu irresponsabilitat celebrar dades aparentment positives de registres administratius, com ara, el d’atur registrat o el d’afiliacions a la Seguretat Social, que tenen unes finalitats i lògiques que no són les de mesurar el tarannà del mercat de treball. És una mesquinesa menysprear l’ EPA que sí copsa la situació de mala-ocupació de Balears, o fer-ne lectures esbiaixades sense entrar en els aspectes que albiren una descohesió social creixent. Però, sobretot, em sembla una indecència que ens pretenguin ocultar les dades d’ocupació que proporciona la Comptabilitat Nacional (de la que forma part la Compatibilitat Regional). Perquè s’exhibeix sense complexos a l'hora d’informar del PIB i s’amaguen les dades d’ocupació?  


A un article de premsa que parlava de baixades d’impostos en els EUA, Paul Krugman afirmava: “La veritable lliçó és el poder imperible que tenen les males idees, sempre que aquestes idees beneficiïn a la gent adequada”. Una idea que li manlleu per acabar dient que la flexibilitat laboral sense cap seguretat és una d’aquestes males idees, que beneficia a una petita part de societat però que, si més no, crea molts dubtes sobre si és un bon camí per a la creació d’ocupació. Si no ho és, algú assumirà la responsabilitat de l’equivocació i de no haver impulsat un canvi de model econòmic?


Publicat a Diario de Mallorca ( 11-VII-2014) 

dilluns, 7 de juliol del 2014

Garantia (d'ocupació juvenil) que no garanteix res

Des de fa temps em resistesc a donar per bona aquella sentència de Noam Chomskysegons la qual “en una democràcia, la propaganda té la mateixa funció que la violència en una dictadura”. Però amb l'acumulació de descarats fets propagandístics del Govern, que semblen tenir l'únic fi d'anestesiar a la ciutadania i ampliar la “majoria silenciosa”, no tinc més remei que donar-li la raó al professor i activista de Massachusetts.

L'últim exemple d'aquest tipus de propaganda ha succeït aquests dies. El divendres dia 4 de juliol s'anunciava que, per fi!, el Consell de Ministres engegava l'anomenada “Garantia d'Ocupació Juvenil”. A partir de la roda de premsa posterior a la reunió ministerial les expectatives van créixer davant l'anunci de la Ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, que va insistir en la idea de “garantia”. Fins i tot, es va fer pública aquesta presentació del Sistema Nacional de Garantia Juvenil. Però el dissabte 5 de juliol el BOE publicava el “Real Decreto Ley 8/2014, de 4 de julio, de aprobación de medidas urgentes para el crecimiento, la competitividad y la eficiencia” i, entre les 172 pàgines de legislació sobre els més variats temes, s'aclareix que la garantia no garanteix res.

Tota la parafernàlia queda reduïda al fet que les persones menors de 25 anys en atur i que no estiguin estudiant disposaran d'un registre telemàtic degudament centralitzat al qual podran inscriure's, si així ho consideren oportú. Amb aquest engendre de registre s'aconsegueixen dues coses: d'una banda, aquestes persones demandants d'ocupació no figuraran en l'atur registrat (seguiran ocultant la realitat del mercat laboral), i per una altra, es fa un pas important en la recentralització de les Polítiques Actives d'Ocupació. La competència exclusiva de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en matèria de Joventut i la competència executiva en matèria de legislació laboral (articles 30.13 i 32.11 del vigent Estatut d'Autonomia) queden així molt malmeses.

Per qui estigui inscrit en el citat registre, es dóna a entendre que el Govern assumeix el compromís de donar-los una ocupació en 90 dies. En aquest cas s'entén per ocupació una ocupació pròpiament dita, un curs de formació o unes pràctiques. Però únicament s'articula un nou paquet de bonificacions a la Seguretat Social per a la contractació d'aquest col·lectiu. És a dir, es fia tota la suposada garantia d'ocupació juvenil al fet que els empresaris contractin “low cost”. No importa massa si hi ha efecte substitució, es precaritza encara més el treball juvenil, o creixen les “males experiències inicials” al mercat labor de la gent jove. L'única precaució és que l'empresari, amb tanta bonificació acumulada, no pugui guanyar diners a costa de les arques de la Seguretat Social. Ja seria el súmmum! I tanmateix aquests “excessos de subvenció” podran ser emprats per a subvencionar altres contractacions que hagi fet l'empresa encara que no tinguin res a veure amb la suposada “garantia d'ocupació juvenil”. Idò sí que és el “colmo” !

De moment no hi ha cap programa ni pressupost per a accions formatives. Lamentablement tot allò relatiu a millorar l'ocupabilitat de la gent jove es queda en anuncis retòrics. Es comet una greu equivocació per dues raons: Primera perquè és obvi que la creació d'ocupació només s'incentiva de debò amb accions contundents d'estímul de la demanda. Per molt que es baixin els costos salarials a força de bonificacions, les empreses no crearan llocs de treball si no els necessiten, si no tenen expectatives de negoci. Segona, perquè mentre arriben i es consoliden aquests incentius que reactivin un consum responsable, però consum al cap i a la fi, la millor forma d'articular una garantia d'ocupació juvenil adaptada a la realitat del mercat laboral illenc és un ambiciós programa de salari-formació. El que cal és posar en marxa un mecanisme mitjançant el qual milers de joves cobrin mentre estan estudiant. Recordi's els nostres nivells d'abandó i fracàs escolar durant anys.

Sincerament crec que seria una millor forma d'invertir els fons europeus que financen aquesta pseudo garantia juvenil. Precisament l'objectiu de “garantir” és un requisit per accedir a aquest finançament europeu (1.800 milions d'euros per al conjunt del Regne d'Espanya en el període 2014-2020), però com resulta que la taxa de desocupació espanyola supera el 20%, la UE permet que aquest compromís de garantir no adquireixi la categoria d'obligació. En definitiva, la garantia és mentida.

A què ve, idò, tanta propaganda? Em tem que després d'haver insistit fins a la sacietat en una garantia que no és tal, pretenguin que una part significativa de la societat culpabilitzi a la gent jove aturada. Cal no oblidar que la gestió neoliberal de les polítiques d'ocupació associa situació de desocupació amb incapacitat d'emprendre, amb falta de voluntat de trobar treball. En aquest sentit tinc la ferma convicció que la Ministra Fátima Báñez, mentre s'encomana a la Virgen del Rocío, no perd el temps i aplica, dia rere dia, una política d'ocupació pròpia de l'extrema dreta més extremada: Subvencionar als poderosos i negar qualsevol política d'igualtat d'oportunitats pels no rics.


Publicat a El Periscopi ( (07-VII-2014)


Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ). “Personnge Hilare,  1947.  Obre de  Jean Dubuffet

dijous, 3 de juliol del 2014

Dades laborals de juny: A l’estiu tota cuca ja no viu


Pot ser la dita del refranyer popular “a l’estiu tota cuca viu” fos d’ aplicació al mercat laboral illenc fins fa pocs temps. En plena temporada turística, gairebé tothom podia tenir una feina. Més bé o més malament, els estius eren l’època de l’any en la que uns feien la “temporada” que els permetia mal passar els hiverns o pagar deutes. Uns altres -normalment el jovent o els membres de la família que no eren sustentadors principals- s’incorporaven per primera vegada al mercat laboral. És veritat que des de fa molts d’anys ho feien en unes condicions de precarietat laboral important. Era, el que podríem dir, una “precarietat de transició”. Però això ara s’ha convertit en una “precarietat d’horitzó”. I ja no és veritat que a l’estiu tota cuca viu. Tenir un contracte, una alta a la Seguretat Social, una feina estiuenca, no garanteix un horitzó d’integració social plena. És un episodi més d’una vida laboral de precarietat continua.

Les dades laborals que ahir es varen publicar, referides als registres d’atur  i afiliacions a la Seguretat Social del mes de juny, ens mostren un panorama laboral força preocupant. Vegem:

- En plena temporada estiuenca (les dades són de dia 30 de juny) hi ha 83.739 persones apuntades en demanda d’ocupació, de les quals 62.578 són considerades aturades registrades. La diferència de 21.161 entre una i altra dada es correspon a persones aturades en un ERO temporal, Fixos Discontinus en atur (els anomenats “FFDD d’estiu”, és a dir, de sectors no turístics o, fins i tot, d’hotels que, abusant de la llei, tenen plantilles de FFDD rotatòries), persones ocupades amb una jornada molt reduïda que sol·liciten un treball més normalitzat, persones aturades que participen en algun programa de Polítiques Actives d’Ocupació, etc.

- L’atur registrat de llarga durada (més de 12 mesos ininterromputs) arriba al 42% del total (26.255 persones). La minva d’aquest col·lectiu està cada pic més associada a la finalització de la prestació de desocupació. És, idò, un focus d’ “atur desanimat”, és a dir, persones desocupades que no estan inscrites al SOIB.

- L’atur registrat baixa en termes interanuals en 8.156 registres (un -11,53%). Més del 25% d’aquesta baixada correspon al col·lectiu d’estrangers. Segueix doncs el procés de retorn als seus països dels estrangers. Cal recordar que les recents dades de població certifiquen que, efectivament, els estrangers se’n van (i deixen d’estar apuntats a les llistes d’atur registrat), mentre que els espanyols d’altres Comunitats Autònomes que venen, en el cas de cercar feina, ho fan a través d'altres mecanismes que no són el SOIB.
- Tot indica que “l’atur desanimat” va en augment en general, però especialment entre els i les joves. L’atur registrat de persones menors de 25 anys (5.670 en el mes de juny) representa tot just el 25% de l'atur estimat per l’EPA. Sembla que les generacions digitals i natives de la precarietat no confien massa en el SOIB per trobar alguna oportunitat de contractació. Les males experiències laborals inicials no ajuden a tenir confiança en els serveis públics d’ocupació.

- Dels 48.328 contractes registrats durant el mes de juny, el 91% són temporals. D’aquests, el 52% (23.058) són de menys de 3 mesos de duració. L’acumulat dels sis primers mesos de 2014 és d’un 87% de contractes temporals (inclosos els “indefinits” amb un any de període de prova).

- Sobre les Afiliacions a la Seguretat Social s’ha de dir que són de poca informació si no ens diuen quantes n’hi ha a temps parcial (més o menys que fa un any?). Aquesta és una qüestió clau que s’explica al darrer Temes Socioeconòmics Gadeso titulat TREBALL A TEMPS PARCIAL: INSERCIÓ PARCIAL? En el cas de les dades de juny 2014 s’observa un augment d’afiliacions de 24.341 (un +5,49%) en relació al mes anterior. Això és purament estacional. El que importa és saber quantes de les 15.504 afiliacions d'increment interanual (+3,43%) són de treball a temps parcial (és a dir mitja afiliació) i quantes són motivades per la curta durada dels contractes. En aquest sentit convé que sàpiguen, a tall d’exemple, que, en el conjunt del Regne d’Espanya (no dispòs de les dades de Balears), el dia 30 de juny d’ enguany es varen produir un total de 161.262 altes i un total de 284.628 baixes d’afiliacions a la Seguretat Social, la qual cosa ens indica una dinàmica d’entrades i sortides molt accelerada per la gran temporalitat i la curta durada de la contractació.

- Acabaré amb una dada de maig però que es va fer publica ahir: De les 67.837 persones en atur registrat durant el mes de maig, només 39.647 tenien una prestació de desocupació. Les que cobraren una prestació contributiva van ser 17.534 (amb una quantia mitjana de 822,1 €), 18.427 cobraven el subsidi i 3.689 van ser titulars de la Renda Activa d’Inserció (426 € en ambdós casos).

Definitivament s’ha de ser molt cínic per afirmar que hi ha un canvi de tendència en la bona direcció. Cada mes hi ha més gent en risc d’exclusió i més treballadors i treballadores en rics de pobresa. Tant és així que, malauradament, ja no podem dir que a l’estiu tota cuca viu. En tot cas, hi ha molta cuca que mal viu.  Sóc incapaç de dir-ho tan ben com ho fa Toni Gomila  a  la seva columna d'avui  a l’Ara Balears. No se la perdin!
.
Publicat a El Periscopi ( (03-VII-2014)



Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ). “Flowers (Large Flowers,  1964-1065) Obre de  Andy Warhol