Vacunes (i igualtat) contra la pandèmia de mala salut mental

 Publicat originalment a dBalears (26-07-2021)

La salut mental és un focus de desigualtat social brutal. Per exemple, l'Enquesta de Condicions de Vida de 2020, publicada recentment, ens informava que el 38,5% de les llars illenques no van tenir capacitat per a afrontar despeses imprevistes. L'atenció preventiva de la salut mental pot ser una d'aquestes despeses imprevistes, inassolibles per a més d'un terç de les llars de les Balears. Fa uns dies participava en una tertúlia radiofònica, i aquest assumpte sortí a conversació. Vaig fer la següent pegunta retòrica a les tres persones amb qui compartia l'estudi de la ràdio: Coneixeu alguna persona atesa a Ibsalut per problemes psicològics? Tothom contestà que no en coneixia cap. No obstat això, les quatre persones coneixíem a persones que reben atenció psicològica en l'àmbit privat. Tots i totes avinguérem a bé que la gent que coneixíem que anava al psicòleg o la psicòloga no formava part d'aquestes llars que no poden fer front a una despesa imprevista... Evidentment, no té, tot plegat, cap valor estadístic, però tampoc és una anècdota.

El cas és que s'acaba de publicar l'informe "Condiciones de trabajo y salud tras un año de pandemia" del qual n'és impulsor el sindicat CCOO, on es pot llegir, entre altres moltes informacions de gran interès, que "la diferència de risc de mala salut mental observada entre els qui tenen un salari suficient per cobrir les necessitats de la seva llar i els qui no s'han incrementat lleugerament (3%) des de 2020"; i que "el risc de mala salut mental ha augmentat per a tots dos grups durant aquest últim any, passant d'un 48,7% a un 52,3% entre els qui sí que tenen cobertes les seves necessitats econòmiques, i d'un 67,2% a un 73,8% entre els que no les tenen cobertes. Així doncs, l'augment més gran (6,6%) s'ha produït en el grup que ja estava pitjor d'entrada". Vet aquí una prova fefaent de desigualtats davant els problemes de salut mental.

La pandèmia de la covid-19, una pandèmia indissolublement lligada a la crisi ecològica que pateix el planeta, ha provocat una brutal crisi sanitària, econòmica, i social. Hi ha indicis a cabassos per afirmar que ja som, també, en plena pandèmia de mala salut mental. És, idò, l'hora de posar fil a l'agulla per fer-li front amb una doble vacuna: Salut pública i de qualitat per a les malalties mentals, i, en paraules del doctor en sociologia i treballador social, Sergi Raventós, "una vacuna de protecció social [que] seria molt important, també per a la salut mental, per afrontar un món post-Covid-19 caracteritzat per la inseguretat econòmica i la incertesa vital". El company Sergi es refereix, és clar, a la Renda Bàsica Universal. 

El model turístic elitista que s'albira

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com / (19-07-2021)

A punt he estat de dedicar aquesta col·laboració de juliol per a Illa Global al "Chuletón al punto" del president Pedro Sánchez, una boutade que il·lustra la falta de convicció de debò entorn del que anomenen "Transició Ecològica". Tot esdevé retòrica si no hi ha "green business" (negoci verd)!

Però, com d'això se n'ha xerrat a balquena, he optat per escriure unes línies sobre un dels meus neguits per a després de la pandèmia: El canvi del nostrat model turístic que s'albira. Un assumpte que, com el "Chuletón al punto" presidencial, palesa que les declaracions d'emergència climàtica, les invocacions a la sostenibilitat, o a la sustentabilitat per part de les institucions autonòmiques, insulars, i locals, tenen un contingut fonamentalment de màrqueting polític. Les desacomplexades campanyes de Turisme de les Illes Balears en són un bon exemple de tot plegat.

Què és allò que s'albira com a tret estructural d'aquest canvi? Idò s’intueix un model turístic més elitista sustentat sobre el negacionisme del desbordament material. M'explic:

Albirar un canvi de model turístic coherent amb la situació de triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), amb un horitzó de perdurabilitat, i amb certa garantia de cohesió social, exigeix assumir que vivim temps en què els límits del creixement material s'han desbordat. Ho explica magistralment Yayo Herrero en aquest article intitulat "Entre Escila y Caribdis" on afirma: "Hacen falta cambios profundos en la producción, en el consumo y en las formas de vida. En el plano material, la palabra clave es menos en términos absolutos: menos agua, menos energía, menos emisiones. Estos cambios se traducen en menos viajes, menos alimentos lejanos, menos carne... También en muchas cosas más: más tiempo, más relaciones, más vínculos, más música, más sexo disfrutado y deseado. Pero la palabra menos es importante y casi nadie, o más bien nadie, en el plano político institucional se atreve a plantearlo con claridad". És a dir, el canvi del model turístic illenc desitjable hauria de conjurar el verb decréixer, i, alhora, articular dit procés de decreixement amb garanties incondicionals de justícia social. Malauradament, el decreixement turístic volgut i just no figura, ni de bon tros, en les estratègies institucionals, empresarials, i sindicals del nostrat futur postpandèmic.

Per contra, un dels canvis substancials que s'albiren és claríssimament el de l'elitització turística. El tsunami neoliberal sembla hagi arraconat la idea d'un model turístic del qual en poguessin gaudir les àmplies majories socials europees. Això, ara, és una idea demodé. Es declara la guerra al "turisme d'excessos", quan el problema estructural és l'excés de turisme, i, de retruc, s'aposta per un turisme que exclogui a les classes mitjanes empobrides. Tanmateix, l'aposta de futur en disputa en el si del capitalisme turístic és el turisme de luxe. Què hi ha darrere d'aquesta disputa? Senzillament la generació d'uns marges empresarials de luxe. Ara com ara, el sector immobiliari i el turisme són els pilars essencials de l'anomenada "indústria global del luxe" que, en bona part, impulsa els fons d'inversió. Notícies com ara que "Mallorca se convierte en el destino preferente para el turismo europeo de lujo", o informacions sobre els sectors de luxe que més inversions concentren a casa nostra confirmen aquesta aposta pel luxe turístic.

El cas és que tot plegat té una certa acceptació social perquè la indústria del luxe acumula tot un seguit de falses "bondats". Contràriament a les idees que s'han imposat, aquesta indústria contamina moltíssim, consumeix territori, i malmena espais naturals com poques activitats econòmiques, reparteix extraordinàriament malament la riquesa generada, i -en paraules de Yves Michaud, autor del llibre "El nuevo lujo", Taurus, 2015- la trilogia del luxe d'ostentació, plaer, i excés, planteja problemes ètics, especialment en aquesta època de les grans desigualtats. Convé, per tant, problematitzar les suposades bondats econòmiques, ecològiques, i socials del luxe, i de l'elitització turística.

Permeteu-me que acabi amb una reflexió del llibre Las cenizas de Prometeo. Transición energética y socialismo (Pasado&Presente, 2018): "El socialismo no tiene por qué suceder necesariamente al capitalismo, como sostienen las versiones deterministas del marxismo. El socialismo solo se hará realidad si hay una masa crítica de personas que luche por él y gane la partida. En caso contrario, son imaginables salidas oligárquicas autoritarias, economías de estado estacionario estructuradas en beneficio de minorías dominantes o ecofascismo". On el mestre Joaquim Sempere escriu "socialisme" i "capitalisme", escriguem model turístic pre pandèmic i model turístic post pandèmia covid-19 emancipador.

Salut, bon estiu, i repúbliques!

La cua dels Caputxins com a símbol de risc d’un "no-(prog)-rés"

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-07-2021)  

Fa anys que circul bastant sovint pel carril bici de la plaça d'Espanya que va en paral·lel a la cua de gent que espera per recollir menjar al Convent dels Caputxins. Una cua que no deixava de créixer en els anys previs a la pandèmia i que, òbviament, en aquests temps pandèmics ha adquirit unes dimensions com mai havia vist.

La cua de gent necessitada en el cèntric i  palmesà Convent dels Caputxins és, des de fa temps, una de les imatges icòniques de les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que anualment publica l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Cal precisar que metodològicament l'ECV per calcular totes les seves variables, utilitza els ingressos corresponen a l'any anterior. Per tant la que fa pocs dies s'ha publicat, tot i ser la corresponent al 2020, és per dir-ho així l'ECV immediatament anterior al daltabaix socioeconòmic causat per la crisi sanitària de la covid-19. Altrament dit, les dades d'aquesta ECV no recullen encara l'afectació de la pandèmia en les condicions de vida i en les carències materials de la gent.

Les dades més rellevants referides a les Illes Balears -insistesc calculades amb la renda percebuda en el "boníssim any turístic de 2019"- són les següents: a) la taxa de risc de pobresa o exclusió social AROPE (per les seves sigles en anglès, At Risk Of Poverty or social Exclusion) se situà en el 22%. Un 4,9% més que l'any anterior! b) Una mica més del 49% de les persones van tenir dificultats econòmiques per arribar a fi de mes, mentre només el 15,9% hi arribaven amb una folgada facilitat. c) en el 38,5% de les llars no van tenir capacitat per a afrontar despeses imprevistes, el 31,8% no va poder permetre anar-se'n de vacances almenys una setmana a l'any, gairebé el 20% de les llars van patir problemes de pobresa energètica perquè no pogueren permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada, en 12,5% patiren problemes residencials perquè van tenir retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts d'electricitat i gas, comunitat...), d) especialment significatiu és que en un no menyspreable 8,7% de les nostres llars no van poder permetre's un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies.

En termes de desigualtat i descohesió social són unes dades terribles, màxim si prenem en consideració que aquests conceptes són estendards importants d'una societat que se suposa transita per camins de l'anomenat progrés. Una situació de desigualtat que, de ben segur, s'ha agreujat moltíssim pel brusc descens de renda percebuda per una part significativa de la societat illenca en 2020 i el que portam de 2021.

En aquest sentit la cua dels Caputxins d'aquests dies representa el nostre "sud de la pandèmia". Un "sud" que, en paraules Boaventura de Sousa Santos, "no designa un espai geogràfic sinó un espai-temps polític, social i cultural". És a dir, representa les moltes cues menys visibles de la gent empobrida, amb cada dia més –i més severes- carències materials. Tot plegat ens hauria d'interpel·lar sobre si pot parlar-se de progressisme sense posar en marxa dispositius per a aplicar efectivament el "revolucionari" article 1 de la Declaració Universal de Drets Humans que proclama que "tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets..." Potser no és mala idea tornar a reivindicar amb força el caràcter emancipador dels DDHH i tornar-nos a indignar amb Stéphane Hessel que, en el seu "Indigneu-vos!" tan exhibit en les places del 15-M, ens recordava que la Declaració Universal li deu molt a "l’esperit de la Resistència [antifeixista]".  I tanmateix indignar-se no bastarà per bastir la resistència necessària per a no sortir d'aquesta pandèmia amb més desigualtat, menys cohesió social i, amb definitiva, amb un escreix en el debilitament de l'impuls igualitari de la democràcia.

Però sempre hi ha alternativa. La pregunta clau és quins dispositius de haurien de posar-se en marxa? Se m'ocorren dos: D'una banda recuperar la garantia d'integració social del treball assalariat i, conseqüentment,  deixar  de normalitzar en nom de la competitivitat  la pobresa laboral. La urgent pujada del Salari Mínim Interprofessional i la total desactivació de l'entramat jurídic per a la devaluació salarial i la precarització de les reformes laborals de 2010 i 2012 serien els primers símptomes que aquest dispositiu s'ha activat. D'altra banda hauria d'activar-se una política social que actuï ex-ante per a erradicar els riscos de pobresa i exclusió social i, amb una fiscalitat justa de debò, alhora freni l'augment de les grans desigualtats. Això té un nom: Renda Bàsica Universal i Incondicional. Mentre el progressisme polític social no transiti decididament per aquests territoris i es conformi només en fer més suportables les cues del nostre sud,  es mourà pel pedregar d’un caritatiu  ​"no-(prog)-rés".

Desigualtat prepandèmia

 Publicat originalment a dBalears (19-07-2021)

Dijous passat, 15 de juliol, l'INE va publicar l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l'any 2020. Per a evitar males interpretacions és fonamental tenir en compte que, per a la realització d'aquesta estadística, els ingressos que s'utilitzen per calcular les variables de renda i risc de pobresa corresponen sempre a l'any anterior. Per tant, aquesta ECV no recull en absolut l'afectació de la pandèmia en les condicions de vida materials de la gent. Per conèixer-les caldrà esperar a la de 2021.

Dit això, les dades més rellevants relatives a les Illes Balears són les següents: La renda neta mitjana per persona va ser de 12.658 € (un escàs 1,2% més que l'any anterior) i la de les llars de 18.787 € (un també escàs 1,9% superior a  la de 2018). Val a dir que la renda mitjana de les persones i de les llars que no tenen despeses de lloguer d'habitatge (o que el que tenen és molt baix) s'incrementa en un 11,5% i 10,9%, respectivament. Vet aquí l'efecte d'empobriment que provoca un mercat de lloguers desbocat.

La segona dada rellevant és la taxa de risc de pobresa que, per al 2020 –insistesc calculada sobre renda de 2019-, se situa en el 14,1% (2,1% més que l'any anterior). Cal advertir que el risc de pobresa no mesura la pobresa absoluta, sinó quantes persones tenen ingressos baixos amb relació al conjunt de la població. És, doncs, un indicador de desigualtat.

Una tercera dada a destacar –al meu entendre la de major importància- és la relativa a la taxa de risc de pobresa o exclusió social AROPE (per les seves sigles en anglès, At Risk Of Poverty or social Exclusion). Aquest indicador, més depurat que l'anterior, és també un indicador de desigualtat. Es construeix amb la població que es troba en risc de pobresa (que no té ingressos que superin el 60% de la renda mitjana), amb la que pateix carències materials, i amb la que sofreix precarietats en la seva ocupació laboral. La taxa AROPE, calculada en l'ECV de 2020, és del 22,0%. Un 4,9% més que l'any anterior!

Aquest era, a grans trets, el panorama de la desigualtat a casa nostra abans de la pandèmia. Sense que la majoria haguéssim sentit parlar de la covid-19, ja havíem iniciat una tendència a l'alça en matèria de desigualtat. Els símptomes de crisi social ja s'intuïen. La pandèmia, sens dubte, haurà sigut un ploure sobre mullat!

Lloguer turístic i precarietat postpandèmica

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com  (22-06-2021)

En la fase actual d'immunització sanitària de la primera pandèmia global de l'època de l'antropocè –la de la covid-19- s'ha iniciat, a casa nostra i arreu, una ofensiva ideològica d'importància. Aquesta ofensiva de les elits s'articula entorn d'una via discursiva que es propaga a manera de rum-rum: El procés de reconstrucció econòmica (NextGenerationEU, etc.) té, a cop de digitalització i d'un genèric reverdiment, un inqüestionable "potencial transformador". A tall d'exemple, no fa massa, el Sr. Alejandro Forcades Juan publicava al "Económico de Ultima Hora" un article intitulat "Una crisis transformadora" en el qual repetia el mantra d'una suposada història única del capitalisme en la qual el ràpid avanç tecnològic ha sigut la norma. Sembla, idò, que a una determinada esquerra l'han desnonada del confortable espai "transformador", sempre invocat amb un èmfasi directament proporcional a la seva llunyania de posicions de poder institucional.

Evidentment, la història de capitalisme és molt més complexa i tèrbola que una successió de ràpids avanços tecnològics. En qualsevol cas, l'estratègia capitalista postpandèmia torna a ser una fugida endavant, apostant per la "solució tecnològica", ara en forma de digitalització de l'economia, per a, el més aviat possible, "continuar vivint com abans". Això si, amb tot una mica més verd!

Però, pot haver-hi una cosa més conservadora que proposar com a horitzó continuar vivint com abans? Potser no hauríem de proposar-nos superar unes maneres de vida col·lectiva de desigualtats socials, vides precàries, i risc d'imminent col·lapse ecològic? Té sentit que, des de posicions no estrictament neoliberals o de "neoliberalisme progre", es continuïn invisibilitzant els efectes socials disruptius de l'anomenada "quarta revolució industrial"? Tanmateix, allò que més m'indigna sobre aquest últim assumpte és aquesta mena de pensament hegemònic segons el qual qualsevol emperò a la "solució digitalitzadora i robotitzadora" és titllada de "tecnofòbia". Em permetran que em mantingui fidel als ensenyaments de l'historiador marxista Eric Hobsbawn que, en síntesi, en aquest assumpte ens ha ensenyat que la veritable història dels luddites no va anar mai de fòbia o por a la tecnologia, la cosa va anar sempre de lluita de classes!

Tot plegat ve a tomb d'un necessari comentari –i invitació a la seva lectura- sobre l'informe elaborat per Ernest Cañada i Carla Izcara Conde, intitulat "Precarietat laboral i habitatges d'ús turístic", publicat a la fi de l'abril passat per Alba Sud. I ve a tomb perquè, òbviament, el procés d' airbnbificació viscut a les Illes Balears, i arreu, és inversemblant sense l'escreix de les plataformes digitals o de l'economia de plataforma.

Un brevíssim resum de l'esmentat informe podia ser el següent: S'ha investigat i parlat molt dels impactes del lloguer turístic a l'engròs "en les dinàmiques urbanes, amb particular atenció en els processos de gentrificació i desplaçament de la població amb menor poder adquisitiu i l'increment dels conflictes urbans", però bastant poc de l'afectació que té sobre el "treball generat per aquestes noves formes d'organització de l'allotjament turístic". En qualsevol cas, no és gens arriscat afirmar que, a l'impacte en la despossessió del dret de ciutat i a un habitatge digne que ha provocat l'expansió del negoci dels habitatges d'ús turístic (HUT), s'hi pot afegir que, en matèria d'ocupació, l'efecte és d'expulsió de les zones ocupacionals normalitzades, i amb certs estàndards d'estabilitat, per tant, de gentrificació als terrenys de la precarietat. Cañada i Izcara afirmen, encertadament, que "aquest és un debat polític fonamental des de perspectives emancipatòries, ja que la invisibilització de bona part d'aquests treballs oculta dinàmiques precaritzadores, sense coneixement suficient per part d'actors polítics, sindicals i associatius que puguin fer-les front".

El gruix de l'informe és el resultat de 21 entrevistes "semiestructurades en profunditat a persones ocupades en diferents tasques i posicions en relació a la comercialització i gestió d'habitatges d'ús turístic a la ciutat de Barcelona realitzades entre els anys 2017 i 2020". El fet que l'àmbit geogràfic sigui Barcelona no obsta que la majoria dels resultats i reflexions siguin d'aplicació a la realitat dels HUT a les Illes Balears, i, especialment, a Mallorca, i a la ciutat de Palma. És a dir, la realitat sociolaboral entorn dels HUT illencs no és aliena a la confirmació "que en la majoria de ciutats la gestió dels HUT és organitzada sota un esquema professional allunyat dels supòsits col·laboratius publicitats per la companyia [Airbnb]", o que "sota aquestes noves formes d'organització empresarial en realitat emergeixen tres tipus de treball: assalariat, autònom i prosumidor" tot i que el treball prosumidor (el que com "amfitrió" produeix i consumeix) és minoritari en relació al conjunt de l'oferta d'HUT.

Hi ha a l'informe un capítol dedicat a descriure amb força detall l'estructura de la cadena de valor (propietat, comercialització, i gestió) i els treballs associats dels HUT que ens apropa a la complexitat del sector dels lloguers turístics, com a exemple de les complexitats de l'anomenada economia de plataforma o economia amb base digital. Tanmateix, allò, a parer meu, més rellevant ho trobam en el capítol de "Riscos de precarització laboral". Les històries de trajectòries laborals que ens ofereixen les persones entrevistades són testimonis en primera persona de precarietats laborals amb escreix. Precarietats laborals que esdevenen en sòlits indicis dels riscos de precarietat vital associada a la digitació de l'economia a conseqüència, entre altres factors, de la desaparició de la mínima reminiscència d'organització empresarial fordista, i, per tant, en un terreny de dificultats gairebé desconegut per a l'organització sindical dels treballadors i treballadores.

El subtítol de l'informe d'Ernest Cañada i Carla Izcara Conde és "Alertes per a una reactivació postpandèmica". Un enunciat que davant les, en paraules més o manco literals de Jorge Riechmann, gegantines dinàmiques de deteriorament ecològica-social en curs, és molt i molt pertinent. Segons el gran mestre polonès d'escacs, Savielly Tartakower, "la tàctica consisteix a saber què fer quan hi ha alguna cosa a fer. L'estratègia, a saber què fer quan no hi ha res a fer". Idò, una tàctica segons la qual "los fondos europeos son una oportunidad para que el turismo sea mucho más amable con el medio ambiente" (Carmen Serra, presidenta del Grupo Serra, a la presentació de "El Económico. Anuario 2020"), i la digitalització és la palanca de per seguir  creixent infinitament no són altra cosa que part d'una estratègia –amablement digitalitzada en verd- que ens porta al col·lapse, és a dir, a la situació en què ens tocarà pensar què fer quan no hi hagi res a fer. 

 

Kellys, MÉS per Mallorca, i treball amb qualitat de vida

Publicat originalment a dBalears (12-07-2021)

El senador per designació autonòmica de MÉS per Mallorca, Vicenç Vidal Matas, ha presentat una bateria de preguntes -amb sol·licitud de contestació escrita- al Gobierno de España sobre qüestions relacionades amb les condicions de treball, i les seves conseqüències, de les cambreres de pisos dels hotels, més conegudes com a kellys.

Concretament, el senador Vidal demana: 1. “¿Piensa el gobierno de España modificar sin más demora el Real Decreto 1299/2006 para proceder a la incorporación de las enfermedades profesionales de las camareras de pisos, conocidas como kellys?; 2. ¿Tiene intención el gobierno de España de revisar los códigos 01 i 2C0101 vinculados al Real Decreto 1299/2006 para incluir como enfermedades profesionales las siguientes patologías? - (01) La Bursitis crónica de les sinoviales y los tejidos subcutáneos de las zonas de apoyo de las rodillas. - (2C0101) Los trabajos que requieran habitualmente de una posición de rodillas en flexión permanente como son trabajos en una mina, en la construcción, en el servicio doméstico, instaladores de parquet, etc.; 3. La Mesa Tripartita para la Calidad del Sector de la Hostelería acordó comunicar al Instituto Nacional de Estadística -INE-, dependiente del Ministerio de Industria, la generación de un código propio para las camareras de pisos en la Clasificación Nacional de Ocupaciones, ya que, en la actualidad, el epígrafe en el que se incluyen indebidamente es el general de los servicios de limpieza ¿En qué situación está esta cuestión?; 4. El colectivo de trabajadoras de camareras de pisos de hostelería necesita que la Resolución General de la Seguridad Social que reconoce las enfermedades profesionales del colectivo mediante la modificación del Real Decreto 1299/2006 sea de inmediata aplicación para evitar vulneraciones de los derechos de las trabajadoras ¿En qué situación se encuentra dicha gestión?; 5. ¿Piensa el Gobierno de España aplicar el artículo 15 de la Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de prevención de riesgos laborales, que obliga al empresariado a "regular la carga de trabajo", así como al cumplimiento del Capítulo III, y el Real Decreto 171/2004 de 30 de enero, por el que desarrolla el artículo 24 de la LEY 31/1995 en materia de coordinación de actividades empresariales del artículo 15 para que se realicen estudios ergonómicos para calcular y limitar las cargas de trabajo en cada hotel?; i 6.¿Ha estudiado el ministerio español de Turismo la posibilidad de que las estrellas de calidad de los establecimientos hosteleros estén ligadas a las condiciones de trabajo digno que ofrecen, y a la situación de los derechos laborales en las empresas?”.

No és el lloc per analitzar els aspectes tècnics que susciten les qüestions plantejades. El que ara m'interessa és posar en relleu l'encert i oportunitat de la iniciativa que el senador de MÉS per Mallorca, amb la col·laboració d'Unión Kellys Baleares, ha plantejat. Encert i oportunitat, si més no, perquè: a) el Gobierno de España s'haurà de retratar per la dilació en el compliment de donar resposta a les reivindicacions de les kellys; b) tot i que els tres ministeris directament responsables (Treball i Economia Social; Inclusió, Seguretat Social i Migracions; Indústria, Comerç i Turisme) no han canviat de titular, la remodelació governamental efectuada el dissabte passat significa un reforçament del biaix neoliberal, i, per tant, caldrà veure si aquestes justes reivindicacions de les kellys són sacrificades a favor de la potenciació del business-friendly; c) la qüestió d'emmalaltir a la feina és un assumpte polític absolutament rellevant; d) el reconeixement de les malalties professionals associades a les feines de les kellys és de lesa justícia social; e) indirectament, es posa damunt la taula la disputa, en el sector hoteler, i en tants d'altres, entre productivitat laboral a base de medicalització vs. productivitat laboral amb garanties de salut i drets de participació real en l'organització del treball.

Tanmateix, el més estratègicament interessant de les preguntes del senador Vidal -i les eventuals respostes- és que posen en safata un debat clau, i, a parer meu, inajornable: Potser ha arribat l'hora de deixar de parlar de la sempre indefinida "ocupació de qualitat", i, per contra, començar a definir com ha de ser el treball assalariat compatible amb la qualitat de vida.

El treball és una mercaderia?

 

Publicat originalment a dBalears (05-07-2021)

Malgrat que s'ha normalitzat la inexacta expressió "mercat de treball" per referir-se a la situació laboral, en rigor no es pot xerrar de treball en singular (excepte per a referir-se a la confrontació "capital-treball"), car de treball n'hi ha de diverses naturaleses: treball remunerat (assalariat i autònom), reproductiu, voluntari, etc. També és impropi assimilar el treball a una mercaderia perquè, tal com ens va ensenyar Karl Polany a la seva obra seminal "La Gran Transformació", la terra, el treball, i els doblers són mercaderies "fictícies" donat que "a diferència de les veritables mercaderies, aquestes no són produïdes per a la venda". En el cas que ara ens ocupa –la mercaderia fictícia del treball-, Polany afirma incisiu que "la gent no té infants per a subministrar treballadors al mercat laboral". Tanmateix, no cal anar tan enrere, i es pot acudir a literatura de la nostra contemporaneïtat per sostenir que el treball remunerat no és una mercaderia. A tall d'exemple, em semblen genials les pàgines que Ianis Varoufakis dedica, en el seu llibre intitulat "Economia sense corbata", a demostrar que "no és el mateix el treball que les cases i els tomàquets".

Són, tot plegat, elucubracions teòriques? Idò, sembla que no ho són. Ho corroboren notícies com aquesta: "Crisis en los hoteles por falta de trabajadores. La hotelería vacacional en serias dificultades para cubrir puestos de trabajo vacantes justo cuando vuelve la actividad turística". En matèria de treball remunerat, la sacrosanta llei del mercat de l'oferta i la demanda no funciona!

I en el nostrat monocultiu turístic? La notícia abans esmentada ens informa que les causes principals d'aquesta manca de mà d'obra per als hotels són dues: que els treballadors i treballadores eventuals de l'hostaleria han trobat ocupació durant la pandèmia en altres sectors, i que els d'interior, que a l'estiu es desplaçaven a les platges, no s'han mogut de les seves zones d'origen. És absolutament inversemblant que aquestes circumstàncies es donin a casa nostra. En situacions de monocultiu turístic, el treball remunerat sí que és possible que es converteixi en una mercaderia captiva i barata. Una realitat que, diguem-ho sense embuts, qüestiona el dret d'elecció d'ocupació, i, alhora, la possibilitat que tothom visqui vides que valguin la pena ser viscudes. En aquestes circumstàncies, el necessari "pay them more", o la imprescindible millora general de les condicions de treball no és per l'impossible de  fer funcionar el "mercat de treball tot turisme", és per qüestió de justícia social i decència democràtica!

P.S. He perdut l'eima per dir alguna cosa que no s'hagi dit del caliportal dels macrobrots de contagis, dels megabotellots, de decisions judicials incomprensibles ... Manlleu, idò, a Daniel Innerarity les següents paraules: "Pot ocórrer que sigui més fàcil trobar una vacuna que aprendre d'una crisi com aquesta". Les va escriure al llibre "Pandemocracia" publicat el maig de 2020 (sic).

Emmalaltir a la feina

Publicat originalment a dBalears (28-06-2021)

Parlem i escrivim molt sobre els problemes financers, econòmics, d'empobriment, socials, educatius, de violència de gènere..., de com la pandèmia ho ha agreujat, i de com evolucionarà, tot plegat, en el  període postpandèmic. Afegim-hi un altre tema a l'inventari de temàtiques sobre les quals convé reflexionar: La problemàtica d'emmalaltir a la feina.

Sobre aquest assumpte, que és molt important, i determina, en bona part, el grau de decència d'una societat, l'Enquesta de Població Activa (EPA-INE), amb la publicació del mòdul sobre accidents laborals i problemes de salut relacionats amb l'ocupació, ens proporciona una dada de casa nostra absolutament rellevant:

Durant el 2020, any en què la crisi laboral motivada per la crisi sanitària de la covid-19 va reduir a mínims l'activitat laboral, un total 55.200 persones van sofrir alguna malaltia provocada o empitjorada per la feina. Més del 10% de la població ocupada mitjana anual va emmalaltir o empitjorà el seu estat de mala salut pel treball! Segurament, l'empitjorament de la salut mental per la incertesa laboral ha estat considerable. En qualsevol cas, és un fracàs de totes les polítiques públiques i privades de prevenció de riscos laborals i de promoció d'un ambient laboral saludable.

Deia més amunt que accidents i malalties laborals determinen, en bona part, el grau de decència d'una societat. Efectivament, una societat sense una bona atenció als problemes psicosocials a la feina, amb un grau elevant de medicalització en els centres de treball, amb deficiències en el reconeixement i protecció social de les malalties professionals..., és una societat amb un grau de decència baix. Altrament dit: emmalaltir a la feina és conseqüència d’una construcció social indecent. Pensem-hi!