Perill de colossal injustícia social postpandèmica

Publicat originalment a dBalears (21-06-2021)

Les evidències comencen a ser tant clamoroses com alarmants. S'està, a col·lació de la recuperació economia postpandèmica, guarnint una colossal injustícia social.

Quins han estat globalment els grans perjudicats dels devastadors efectes econòmic-socials de la crisi sanitària mundial provocada per la covid-19? Sens dubte les poblacions empobrides són les grans i més intensament perjudicades. Segons el Banc Mundial (BM) s'ha invertit, per primera vegada en una generació, la tendència a la baixa de la pobresa mundial, i, només en 2020, més de 100 milions de persones van començar a patir una situació de pobresa extrema. Aquesta no és una informació que hagi de llegir-se com un assumpte de macroeconomia mundial. Hi ha algú que no conegui a cap persona que no hagi afegit pobresa a la pobresa (que hagi augmentat les seves carències materials extremes) a Mallorca?

Val a dir que el Banc Mundial no és ni una ONG de caritat, ni una organització esquerrana, i que, tot discrepant en moltes ocasions de les seves propostes i actuacions, és molt difícil qüestionar -fins i tot des d'una perspectiva  crítica- les seves anàlisis. Per això crec important tenir en compte que, segons les seves anàlisis (setembre 2020), per a molts països pot considerar-se la dècada de 2010 una mena de "dècada perduda" perquè les pèrdues en els ingressos per càpita van revertir 10 anys o més de guanys. I, endemés, en general les treballadores i els treballadors informals (caldria afegir-hi les persones treballadores precàries), i les micro, petites, i mitjanes empreses són les més afectades per la pandèmia. No crec, més aviat tot el contrari, que aquesta prospectiva global divergeixi d'allò que ha passat a les Illes Balears.

La pregunta clau és, doncs, si la bateria de plans i fons (crèdits, ajudes directes, indirectes...) mobilitzats per "tutti li quanti" –des del Banc Mundial, a la UE, passant pel Banc Central Europeu, o el mateix Estat Espanyol- van dirigits prioritàriament a qui  més ha patit i patirà.

És difícil contestar amb rotunditat en un sentit o un altre. Un dels grans dèficits de tot plegat és la falta de transparència No obstant això, se sap, gràcies a les recerques periodistes de El Salto, que en l'àmbit espanyol entre les grans empreses beneficiades pels avals de l'ICO figuren les aerolínies Iberia, Vueling, i, fins i tot, Air Europa, les constructores OHL i Sacyr, El Corte Inglés, el gegant de la moda Mango, la companyia de telecomunicacions Més Mòbil, o el fabricant d'armes Maxam. Són només mers exemples. Com ho són que, en l'àmbit europeu, segons la informació de l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG), en els primers rescats per part del BCE, ja figuraven privilegiadament grans corporacions com ara Carrefour, EasyJet, H&M, Bayer, BMW, Shell, Nokia, Adidas, o les espanyoles Abertis, ACS, CEPSA, Enagás, Ferrovial, Iberdrola, Naturgy, Xarxa Elèctrica, i Repsol.

En definitiva, per fer transparent el rescat econòmic postpandèmic, i evitar una colossal injustícia social que engrandeixi les desigualtats prèvies, convindria articular una resposta social entorn del que ens és més pròxim, urgent, i ingent, és a dir, al voltant del NextGenerationEU, i, a tall d'exemple, prendre com a orientació d'actuació aquesta guia intitulada "Guia NextGenerationEU: més ombres que llums. Anàlisi dels fons europeus de recuperació i resiliència: oportunitats, deficiències i propostes".

Cal impedir la injustícia social postpandèmica. Cal recordar aquelles paraules de Bertolt Brecht: "La injustícia és humana, però més humana és la lluita contra la injustícia".

Creuers: Viatge per la precarietat laboral

 

Publicat originalment a Diario de Mallorca (17-06-2021)

Pot ser perquè ens han turistitzat fins i tot la ment, que tendim a identificar el mot "creuer" gairebé exclusivament amb aquests grans hotels i ressorts que solquen (contaminant-la) la mar, atraquen (amb dubtoses precaucions de salut pública per a les poblacions residents) en els nostres ports, i visiten (massificant-les) les ciutats. I, tanmateix, en qualsevol diccionari que es consulti la paraula creuer, hi apareixen més de mitja dotzena d'accepcions. L'última d'elles és quasi sempre la referida a quelcom com viatge o passeig turístic a bord d'un vaixell. La primera de les accepcions és sempre la que defineix creuer com "indret en què s'encreuen dos camins". Idò, dels creuers què vull escriure a les pròximes línies són aquests, en expressió de Marc Augé, "no-llocs" -turístics, en aquest cas- que, inexorablement, s'encreuen amb el camí de la precarietat i l'explotació laboral.

Tanta sort que, malgrat l'hegemònica turistització del pensament imposada, hi ha centres d'investigació amb perspectiva crítica sobre el turisme, com ara Alba Sud, que, fa unes setmanes, ha publicat un informe rubricat per la investigadora especialitzada en turisme i esclavitud contemporània, Angela Taberga, intitulat "Trabajo en cruceros. De la ampliación a la intensificación de las jornadas laborales". Avancem que el treball de Taberga és una fotografia de les extremes precarietats laborals que hi ha dintre de les mega naus marítim-turístiques que sembla tornaran, ben aviat, a sovintejar el port de Palma.

L'informe esmentat constitueix, per una banda, una solida revisió de la literatura científica en matèria turística, especialment referida al "mercat dels creuers". Això permet evidenciar que "l'alta ocupabilitat i el pagament en moneda estrangera (dòlar o euro) han despertat l'interès de milers de persones joves i adultes, la qual cosa ha posat en evidència que el mercat de creuers és una alternativa laboral interessant per a treballadors de diverses parts del món, especialment de països perifèrics (com el sud-est asiàtic i Amèrica Llatina), o persones que es troben en situació de desocupació o major vulnerabilitat social". Un fet que permet que les grans empreses de creuers "reclutin" les seves plantilles en els països més competitius en la relació qualificació- preu de la mà d'obra (sic). Això explica que el personal d'origen filipí -que té un pes de fins a un 30% del total de la mà d'obra marítima mundial- tingui una forta presència a les tripulacions de la indústria creuerística.

Un aspecte força rellevant és que aquesta "divisió internacional del treball" es reprodueix dins d'un creuer, car, amb la revisió bibliogràfica que fa Angela Taberga, queda evidenciada "l'existència d'una clara segregació ètnica en la jerarquia dels llocs de la tripulació". Alguns autors no s'estan de considerar que l'organització de la jerarquia funcional laboral dels vaixells "està «antiquada» i és «colonial», o que fins i tot recorda les pràctiques de segregació «del segle passat» perquè són el gènere, la nacionalitat i el color de la pell els que defineixen qui ocupa una determinada funció i quin salari rep".

Pel que fa a l'anàlisi de la legislació laboral, l'informe publicat per Alba Sud explica la transició des de la situació d'ús i abús de les "banderes de conveniència" -amb les que operen companyies com ara Carnival Cruise Line, Royal Caribbean Cruise Line, Princess Cruises, Norwegian Cruise Line, o MSC Cruises-, que convertien aquests centres de treball itinerants en espais sense cap llei laboral, fins al 2013, que entrà en vigor la normativa internacional coneguda com a "Maritime Labour Convention" (MLC), és a dir, el conveni de l'Organització Internacional del Treball (OIT) que regula unes condicions de treball mínimes per als treballadors i treballadores de la mar. A principis de 2021 un total de 97 països havien ratificat el MLC, entre ells la majoria de "països propietaris de vaixells", i "països proveïdors de mà d'obra marítima". Un rampell de decència empresarial per acabar amb les condicions de màxima precarietat laboral? En absolut! Amb el Conveni de l'OIT  els creuers segueixen sent "no-llocs" d’estàndards decents  en matèria de drets laborals.     

La tercera dimensió que aborda Angela Taberga és la de l'extensió i intensitat de la jornada laboral en l'ocupació  als creuers turístics, com a element generalitzat i estructural de precàries conduccions laborals, fregant, en moltes ocasions, situacions d'explotació. En aquest sentit, Taberga cita tot un seguit de literatura científica que sosté que les llargues jornades de treball en els creuers són un greu problema sociolaboral i psicosocial. A tall d'exemple, R.A. Klein creu que "el creuer modern s'assembla a una «sweatshop»", val a dir que l'autora de l'informe aclareix que "sweatshop" és, de manera literal, una "fàbrica de suor", però que es pot traduir millor com a "fàbrica d'explotació". Més enllà de la literatura especialitzada, l'informe publicat per Alba Sud demostra, mitjançant una molt representativa enquesta, que la jornada setmanal dels membres de tota la tripulació és, com a mitjana, de 67,8 hores, i la de les persones ocupades en la posició inferior en jerarquia de l'estructura laboral és,  com a mitjana, de 79 hores. Si hi afegim la intensificació (ritmes de treball i total disponibilitat) d'aquestes jornades laborals en un centre de treball absolutament aïllat de qualsevol altra possibilitat de socialització, no és agosarat afirmar que els treballadors i les treballadores, especialment les de categoria inferior (les més proletaritzades i manco glamuroses), dels creuers que ens visiten són víctimes de jornades i càrregues de treball obscenes.

Angela Taberga encapçala el capítol de conclusions del seu informe amb una cita de Slavoj Žižek . La hi agafo manllevada per acabar aquestes línies: "Em trob bé al marge de l'obscenitat d'aquests vaixells".

Sindicalisme, gen antifeixista

 Publicat originalment a dBalears (14-06-2021)

El neoliberalisme es va estendre com una bassa d'oli global en la mesura que el sindicalisme de classe acumulava derrotes, derrotes generals, concretes, discursives, programàtiques, simbòliques. La caiguda del Mur de Berlín –i tot el que va significar d'ensorrament d'un suposat model alternatiu al capitalisme- va donar una gran embranzida a l'hegemonia neoliberal. Es globalitzà el concepte TINA, l'acrònim de "There Is No Alternative" (No hi ha alternativa), que instaurà la primera ministra britànica, Margaret Thatcher. Alguns teoritzaren que la humanitat estava en presència de la fi de la història, car el present i el futur serien, si o si, capitalistes neoliberals. Això de la fi de la història, com explicà, per exemple el mestre Josep Fontana en el llibre "La història després de la fi de la història", era una faula. Malgrat tot, l'ofensiva neoliberal sembla no tenir aturador.

Cronològicament més pròxim a aquesta etapa pandèmica, va haver-hi un "momentum" crucial, especialment a Europa, d'aprofundiment en l'afebliment del moviment sindical: L'austericidi imposat per l'anomenada TroiKa Comunitària, és a dir, per aquell grup de poder no democràtic format per la CE (Comissió Europea), el BCE (Banc Central Europeu), i l'FMI (Fons Monetari Internacional). Per exemple, la política de devaluació salarial a l'engròs i d'impuls de la precarietat laboral i vital de les classes subalternes, que va significar –i continua significant- la Reforma Laboral de 2012, imposada pel PP de Rajoy, va tenir l'èxit que va tenir en aquest empobriment d'amplis sectors de la societat perquè portava implícita –i en alguns casos explicita- una legislació impulsora d'un major afebliment del sindicalisme.

Tot plegat ve a tomb d'alguns moviments que, en aquest àmbit, observ amb preocupació. D'una banda, el desacomplexament d'alguns discursos empresarials (posem per cas l'actitud, en tot el relatiu a la gestió autonòmica de la pandèmia, de la presidenta de PIMEM-Restauració, Eugènia Cusí, convertida en una mena de presidenta del club de fans d'Isabel Díaz Ayuso), o l'aparició de noves organitzacions amb un radicalisme propositiu, molt pròxim al darwinisme social (l'exemple més evident d'aquestes noves patronals és "Patronal Catalana").

Per un altre costat, com en tots els episodis de crisi social aguda -i la provocada per la pandèmia és d'una gravetat extrema-, revifen els intents de muntar estructures sindicals antidemocràtiques, i les expressions de sindicalisme groc.

Cal, idò, reaccionar si no volem un nou estirabot de desigualtats  i descohesió social. Caldria assumir de debò que el sindicalisme democràtic i de classe, entès fonamentalment com l'organització dels treballadors i les treballadores en l'empresa per a la defensa de llurs  drets i aspiracions emancipatòries, ha de ser considerat una estructura bàsica de l'estat democràtic. Sindicar-se ha esdevingut, en els temps que vivim, en part essencial del gen antifeixista!

Impunitat empresarial global

 Publicat originalment a dBalears  (07-06-2021)

Bona part de l'actualitat mediàtica d'aquestes darreres setmanes s'ha centrat en dos conflictes internacionals que duren dècades. Dos casos, el del Sàhara Occidental i el de Palestina, marcats pel fet de ser territoris ocupats, el sahrauí pel Regne del Marroc i el palestí per l'Estat d'Israel. Se n'ha parlat molt dels factors geopolítics que fan que en aquests dos prolongats conflictes no s'albiri una solució a curt termini. Del que no s'ha parlat tant és que ambdós conflictes perduren en el temps en la mesura que perdura el descarat atac als Drets Humans. D'aquí plora la criatura!

Hi ha un aspecte d'aquesta fragant conculcació dels Drets Humans que és crucial: La impunitat empresarial –impunitat corporativa, se'n diu ara- en el saqueig de recursos en aquests territoris ocupats. Dit sense embuts: Els Drets Humans ni són universals, ni són vinculants, però sí que ho és universal el sistema neoliberal de mercat, i sí que sembla vinculant la interdependència econòmica basada exclusivament en el guany. Val a dir que, des de fa temps, hi ha governs i empreses transnacionals que van construint quelcom que podríem anomenar "arquitectura de la impunitat global". A tall d'exemple, en el cas del Sàhara Occidental és el que explica el documental "Ocupación SA".

Fet i fet, s'ha arribat a tal descaradura que, com afirma l'Observatori de Drets Humans i Empreses a la Mediterrània, "en els contextos d'ocupació, com a Palestina o el Sàhara Occidental, aquesta impunitat és encara més greu, ja que l'Estat ocupant, en complicitat amb les empreses transnacionals, ha desenvolupat un sistema colonial per al saqueig dels recursos naturals i la destrucció del medi ambient".

Per començar a capgirar aquesta situació, té tot el sentit impulsar i recolzar la Campanya Global per a un Tractat Vinculant de les Nacions Unides per a les Empreses Transnacionals de Drets Humans. I, endemés, podria ser interessant engegar per aquestes contrades insulars alguna iniciativa semblant a la catalana "alerta DH". Tanmateix, allò que em sembla fonamental és que la solidaritat amb els pobles sahrauí i palestí –i tants d'altres- esdevingui en un dels continguts de la mobilització popular per capgirar el (des)ordre d'aquest capitalisme sense drets humans.

Cap al col·lapse del si no vols brou, tres tasses

Publicat originalment a dBalears (31-05-2021)

Quan al març de l'any passat ens van confinar, tènia encomanat a una de les meves llibreries habituals un llibre de Jorge Riechmann amb un títol força suggeridor: "Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros". És un text en què les dosis de pessimisme -a les quals Riechmann ens té més o menys acostumats- revifen. No és un pessimisme voluntariós, ans al contrari, està més que justificat en dades i opinions de la comunitat científica. No debades, un 25% de les pàgines del llibre estan dedicades a més de 300 referències a tot plegat. El cas és que, fins que va finalitzar el confinament domiciliari, no vaig poder recollir i llegir el llibre. Coses de practicar la militància anti comerç electrònic!

La lectura d'aquest text sobre transicions ecosocials i col·lapses va coincidir, idò, amb altres llibres que començaven a analitzar possibles escenaris econòmics i socials postpandèmics. Les opinions estaven dividides entre les que sostenien que, del col·lapse provocat per la pandèmia, hauríem après molt, i les que s'inclinaven per pensar que hauríem après molt poc o res. En aquest context, el llibre de Jorge Riechmann semblava una exageració si el comparaves amb la literatura que sostenia que, una vegada superada la pandèmia, alguna cosa hauríem après. No obstant això, el breu pas del temps transcorregut des dels moments més durs de la pandèmia, sembla demostrar que Riechmann tenia raó en l'anàlisi (que és prepandèmic, no s'oblidi) sobre el fet de "la impossibilitat del que és necessari". És a dir, no hem après res.

Especialment, a la colònia turística anomenada Illes Balears, tot indica que som incapaços de l'autocontenció del monocultiu turístic. Només celebrem la recuperació del tot turisme d'abans de la pandèmia ("El aeropuerto de Son Sant Joan tendrá en junio el 70 % del tráfico que registró en 2019", o "El puerto de Palma podrá recibir cruceros internacionales desde el 7 de junio" són alguns titulars que, en lloc d'alegrar al personal, l'haurien de preocupar). El suposat canvi de model ho associem a una transició energètica depredadora de sòl rústic per a produir un canvi de generació d'energia, però no a un decreixement del consum energètic. I així tot...

Parafrasejant Jorge Riechmann, les elits saben que haurien de canviar-se les regles, les pràctiques sociopolítiques, els valors ètics... per què la societat del creixement infinit és absolutament inviable. No obstant això, el punt transcendental és –aquí el cit literalment- Però quanta gent sap això? I quanta gent es creu que ho sap? (Perquè, com a societat, no ens creiem el que sabem). I, finalment, quanta està de veritat disposada a tornar del revés el mitjó de la insustentabilitat?

Mentre col·lectivament contestem a aquestes preguntes, i la gent que efectivament volem capgirar el rumb, no ens organitzem i mobilitzem, les elits ens fan transitar cap al col·lapse del si no vols brou, tres tasses.