Què volem dir quan diem "República"?

Publicat originalment a dBalears (19-04-2021)

La setmana passada, el 14 d'abril, commemoraren el norantè aniversari de la proclamació de la Segona Republicà espanyola. La commemoració coincidí amb la persistència de la situació pandèmica, i la indissimulada pulsió autoritària dels governants de mantenir les retallades al exercici de les llibertats democràtiques, com ara, la prohibició de la Delegación del Gobierno de repartir fulletons a la concentració del moviment de pensionistes celebrada dissabte a passat (mentre es pot, posem pel cas, fullejar els diaris que han passat per no se sap quantes mans a les terrasses dels bars), o l’entestament de la presidenta Francina Armengol de mantenir quelcom semblant al toc de queda una vegada el 9 de maig expiri la declaració de l’estat d’alarma (un entossudiment en una greu limitació del dret fonamental a la mobilitat que, tot indica, té a veure amb la incapacitat de governar democràticament una situació complexa, i tot al servei de garantir una hipotètica temporada turística). Amb tot plegat, els actes de commemoració dels noranta anys de la proclamació de la Segona República foren, arreu, modestos.

Emperò, entorn d'aquest aniversari, es va produir un esdeveniment força interessant: la publicació del manifest intitulat "Per un pacte de Sant Sebastià del segle XXI", signat pels dotze mitjans de comunicació-reflexió-debat següents: A Xanela, Nortes, La trivial, Sin Permiso, Sobiranies, Debats pel Demà, Agon, la Realitat, Maig, Viento Sur, i Arada. Fa no fa, són els mateixos mitjans que, el proppassat 10 de febrer, coincidint amb els 148 anys de la proclamació de la Primera República, ja en signaren un de manifest que titularen: "Repúbliques pels drets i les llibertats".

En el manifest publicat el 14 d'abril d'enguany hi ha, si més no, dues idees que em semblen força suggerents: Per una banda, la proposta de "bastir una estratègia per a un bloc republicà”, és a dir, una aliança que aplegui "el conjunt de les forces [polítiques, sindicals, moviments socials] que des del centre i des de les perifèries s'oposen al règim". L'altra qüestió especialment interessant és la reflexió sobre la necessitat d'una agenda comuna de lluita que hauria de bastir una estratègia per a un bloc republicà. Els mitjans que signen el manifest citen alguns dels continguts d'aquesta agenda, com ara, "amnistia, autodeterminació, renda bàsica, i un Green New Deal, pensat com a una transició ecosocial i feminista, incompatible amb el fetitxisme del creixement econòmic"; garantir "el dret a la participació popular mitjançant referèndums i iniciatives legislatives populars com el control i la revocació dels càrrecs polítics, a més a més d'una proposta de democratització del poder judicial ...", o "un nou contracte social contra la crisi de la COVID". Sens dubte l' aggiornamento de l'agenda política és una necessitat vital per a, en paraules del manifest dels dotze mitjans, "un nou pacte estratègic de canvi que doni protagonisme al conjunt de les classes populars".

Tanmateix, el gran valor de manifests com els d'aquests mitjans comunicatius (malauradament no n'hi ha cap d'illenc) és el fet de començar a posar fil a l'agulla per contestar a la pregunta clau: Què volem dir quan diem "República" com a escenari de futur?

Hi ha pressa en aclarir-ho, i molta feina a fer-hi, perquè o caixa o faixa; o repúbliques o barbàrie!

 

Llars i desigualtats

 Publicat originalment a dBalears (12-04-2021)

En les ciències socials (especialment en la sociologia) el concepte de llar és un assumpte llargament discutit. Per exemple, per a la sociòloga Inés Alberdi, la llar és "la unitat de convivència, el lloc on es viu la intimitat, amb la família, i on es desenvolupa la vida privada. Fa referència tant al lloc on es viu, com a les persones que l'habiten formant una família. S'identifica sovint amb habitatge, família, forma de convivència, i lloc de residència". Per una altra banda, la majoria de la literatura econòmica que versa sobre el concepte de llar ens parla d'ella com un conjunt de persones (sense que hi hagi necessàriament parentiu ni cohabitació, encara que això sigui el més habitual) que posen en comú els seus recursos disponibles per a satisfacció de les seves necessitats.

En qualsevol cas, hi ha un espai de -més o menys- acord: La llar és una institució fonamental per al coneixement de la vida social humana, i, alhora, per a explicar el seu desenvolupament al llarg de la història. Per tant, el model de llar té a veure bastant amb el model de societat. En aquest sentit, val anotar, a tall d'exemple, que la immensa majoria de les llars actuals de casa nostra són substancialment diferents de les de principis de segle XX, la postguerra, o de l'inici de la construcció social que ho va turistitzar tot. Poc tenen a veure les llars de la llarga etapa de la dictadura franquista, en què no hi havia llibertat, als d'avui dia. En la mesura que hem anat guanyant drets civils, les llars han anat guanyant en diversitat; en tant que el neoliberalisme ha dificultat l'emancipació de la joventut, s'ha trastocat el desenvolupament de noves llars; com el patriarcat perpètua el seu poder, de forma molt singular en el si de les llars, la violència de gènere continua sent una insuportable xacra; la conversió en exclusiva de l'habitatge en un bé de mercat, ha disparat estratosfèricament la desigualtat entre les llars... i així podríem seguir.

Tot plegat ve tomb de la recent publicació per l'INE de l'Enquesta Contínua de Llars del 2020. Els resultats corresponents a l'any de la pandèmia coronavírica tenen, sens dubte, un interès especial. Pel que fa a les Illes Balears, ressaltaria les següents dades: El nombre total de llars (458.400) manté la seva moderada tendència a l'alça, que en l'últim lustre ha sigut del 2,9 %; també han mantingut en 2020 la seva moderació alcista les llars unipersonals (109.500), i monoparentals (45.400), que en els últims cinc anys han crescut, respectivament, un 2,3% i un 5,0 %.

Però, en aquest context de creixement moderat del nombre de llars illenques, excel·leix amb escreix l'estirabot del nombre de llars formades per dos o més nuclis familiars, que l'any passat es va enfilar fins a un total de 25.600, mentre que fa cinc anys tot just arribava als 9.700. Un creixement del 62% d'aquestes llars - a l'espera de poder esbrinar amb detall les causes i els seus perfils- ens pot estar suggerint que els greus problemes d'emancipació que té el nostre jovent, la tendència a l'aprofundiment de les desigualtats, i els símptomes de descohesió social són bastant evidents. Convé, doncs, no mirar cap a una altra banda.

Renda Bàsica, innovació social, nou contracte social...

 Publicat originalment a dBalears (05-04-2021)

L'entesa d'ERC i la CUP no ha esdevingut encara en part de l'acord de govern independentista de Catalunya. I, tanmateix, paga la pena, malgrat que sigui amb un poc de retard, fer un comentari -tant del document acordat entre aquestes dues forces parlamentàries catalanes, com del discurs del candidat Pere Aragonès i Garcia en la primera secció del debat d'investidura- amb relació a la Renda Bàsica Universal (RB).

L'acord ERC-CUP es limita al compromís d'implementació d'un pla pilot d'aplicació d'una RB a determinades franges d'edat. Hi ha, això si, una certa concreció pel que fa a les fases del pla pilot esmentat: "Fase 1. Any 2021. Estudi de les millors opcions de polítiques de rendes socials per l'erradicació de la pobresa, incloent el disseny d'un pla pilot per implementar la RBU en alguna o algunes franges d'edat, i inici de les adaptacions necessàries per a dur-lo a terme (legislatives, si és necessari, i pressupostàries). Fase 2. Any 2022. Implementació de les millores i transformacions acordades en polítiques de rendes socials, i del pla pilot d'una renda bàsica universal per franges d'edat més vulnerables. c. Fase 3. Any 2023. Avaluació dels impactes i del funcionament i formulació de propostes per tal d'ampliar-la, si és el cas".

Però, hi manca una cosa fonamental: Què es vol investigar amb aquest pla pilot? Quines hipòtesis es volen corroborar o refutar? En qualsevol cas –si tot plegat es concreta amb un govern català presidit per Pere Aragonès-, ja estaria bé que la Generalitat de Catalunya formés part del grup d'institucions governamentals interessades a experimentar la RB com innovació social. Abans ho han fet, amb plans pilots molt diversos, entre d'altres, els governs de Finlàndia, Dauphin (Canada), Madhya Pradesh (Índia), Otjivero-Omitara (Namíbia), o deu dels barris de l'Eix Besós de Barcelona. Per a quan una voluntat innovadora similar en el Govern de les Illes Balears?

Convé, no obstant això, tenir en compte que els plans pilot de RB tenen moltíssimes limitacions, car són limitats en la durada, i limitats en el nombre de població que hi participa. Val a dir, emperò,  que els resultats dels executats fins ara corrobora la bondat de la RB com a instrument per a erradicar la pobresa, reduir desigualtats, aconseguir de debò una certa igualtat d'oportunitats, millorar substancialment la salut física i mental, i, en definitiva, aconseguir que la gent sigui lliure en tenir el dret a l'existència material garantit.

En qualsevol cas, com bé apunta Bru Laín, els experiments de renda bàsica no poden convertir-se en un fi en si mateix. El punt important és tenir voluntat política per a implementar la RB. En aquest sentit són, a parer meu, força interessants les paraules del candidat Pere Aragonès: "Cal ser innovadors. Cal que afrontem amb rigor, metodologia, i ambició el debat sobre la renda bàsica universal [...] Arreu del món estan sorgint iniciatives innovadores en aquest sentit, i Catalunya també hem de fer la nostra aposta i la nostra proposta. Aquest és un bon punt de partida del nou contracte social, i estic segur que ho podrem complementar amb altres objectius, com, per exemple, que ningú es vegi exclòs de l'accés a l'àmbit digital, o que tothom disposi d'una nova distribució del temps que contribueixi a la conciliació, a la salut, a la productivitat; en definitiva, a fer la vida més fàcil i més feliç".

D'això es tracta. D'un nou contracte social per a fer front a les incerteses dels temps postpandèmics, de múltiple crisi ecològica, polièdrica crisis social estructural (pèrdua de capacitat d'integració social del treball remunerat, quarta revolució industrial...). En definitiva, Renda Bàsica Universal ja perquè la desigualtat -aquí cito a Tony Judt- "no és tan sols un problema tècnic. Il·lustra i agreuja la pèrdua de cohesió social: la sensació de viure en una sèrie de comunitats reixades, el gran propòsit de les quals seria guardar-se d'altra gent (més dissortada que nosaltres), i confinar els nostres avantatges a nosaltres i a les nostres famílies. Aquesta és la patologia de l'època, i la gran amenaça per a la salut de qualsevol democràcia".