dimecres, 31 de maig del 2017

Explotació laboral i unitat de l’esquerra

Hauríem de convenir, amb Yanis Varoufakis, que el mercat laboral és quelcom molt diferent d'un mercat, posem per cas, de fruites i verdures, o de programaris tecnològics, primer, perquè té un funcionament molt diferent dels mercats pròpiament de mercaderies, a tall d’exemple, la baixada dels preus (salaris) no garanteix una pujada de la demanda de productes (ocupacions remunerades); segon -i molt més important-, afecta la llibertat de les persones. Per què?

Per una banda, perquè les persones amb treballs remunerats desitjats i/o que participen en el mercat laboral voluntàriament son un col·lectiu privilegiat i minoritari. La majoria, en paraules d'Albert Camus, "no sol tenir més que una manera de sortir d'aquesta situació [la fam], i aquesta manera és el treball". I, d'altra banda, cal tenir present que el poder de direcció de l'activitat laboral per part de l'empresari/ària durant la jornada laboral res té a veure amb la llibertat individual -republicana diria jo- dels clàssics (verbigràcia la que defineix Aristòtil en la "Teoria de la llibertat en l'home"), ni, per descomptat, amb la d'una democràcia moderna.

Precisament per això, és fonamental establir controls democràtics i tuïtius, és a dir, d'empara a la part més feble en les relacions laborals. I, no obstant això, s'acaba de produir una seriosa reculada en aquesta direcció: El mes passat el Tribunal Suprem ha sentenciat que les empreses no estan obligades a fer un registre de la jornada diària de tota la plantilla per comprovar que es compleix la jornada laboral. Amb aquesta sentència a la mà, la Inspecció de Treball i Seguretat Social, en una recent circular interna,  ha reconegut que tindrà molt més difícil (pràcticament serà impossible) perseguir les prolongacions de jornades, la realització d'hores extraordinàries imposades, els contractes a temps parcial fraudulents, i, en definitiva, algunes de les pràctiques d'explotació laboral tan presents en tots els casos que últimament proliferen.

És cert que, des de sempre, els mecanismes legals per a aquest control de la jornada laboral (bàsicament el registre de jornada establert a l'article 35.5 de l'Estatut dels Treballadors, i l'article 12.4 de l'E.T. per als contractes a temps parcial) han estat molt febles. Una realitat explicada amb extraordinària claredat per la Unió Progressista d'Inspectors de Treball (UPIT) en afirmar: "hem pogut comprovar, en els milers de visites als centres de treball realitzades en els últims anys, que aquest mecanisme de control era manifestament deficient puix que, com que no és un registre públic, en moltes ocasions derivava en un mer formalisme, susceptible de fàcil manipulació, que no guardava relació amb la jornada real realitzada als centres de treball".

Amb l'híper precarització, i, com a part d'ella, l'extensió de la contractació a temps parcial, provocada per la Reforma Laboral del PP, aquesta sentència del Tribunal Suprem és un preocupant "ploure sobre mullat": A més desregulació menys control!

Sens dubte és, doncs, urgent que, com afirma la UPIT, "es promogui una modificació legislativa que estableixi mecanismes clars i obligatoris de registre del temps de treball que facin possible un control efectiu per part de la Inspecció de Treball en tan transcendental matèria", perquè, en cas contrari, encara que s’invisibilitzin, augmentaran de debò els casos d'explotació laboral.


Sobre aquest assumpte, és a dir, en l’objectiu d’acabar amb la barra lliure a l’explotació laboral -com en tants d'altres- caldria esperar una sòlida unitat de l'esquerra parlamentària. En cas contrari, caldrà concloure, parafrasejant al mestre Umberto Romagnoli, que a aquesta esquerra política li ha ocorregut el que al soldat desaparegut en combat: uns diuen que ha mort com un heroi, i uns altres que ha desaparegut.
Publicat originalment a El Periscopi  (31-V-2017)

diumenge, 28 de maig del 2017

"Toros a la balear” com a metàfora de l'esgotament de l’autonomisme

Per a què ens serveix "el Estado de las Autonomías" si, ni tan sols, una majoria parlamentària no pot legislar que les corregudes de braus a les Illes Balears passin a la història? Que la sortida de les forces parlamentàries signants dels Acords pel Canvi per sortejar la sentència del Tribunal Constitucional que tombà la Llei catalana que prohibia les corregudes sigui crear uns "toros a la balear" és, certament, enginyosa. Si al final s'aprova la modalitat de corregudes de bous a la balear, és a dir, amb controls antidopatges als toros i a tots els professionals involucrats, sense matar el toro, i amb l'obligació de retornar l'animal al lloc d'origen, amb la prohibició dels cavalls i de la utilització d'instruments punxants, com puntes de pica, banderilles, punyals, estocs o espases, etc., no s'implantarà la prohibició reclamada per la lògica animalista i el sentit comú d'aquestes altures del segle XXI, però "anar als toros" serà alguna cosa molt diferent del que hem conegut fins ara.
Però no ens enganyem, estem, sobretot, davant una metàfora perfecta de l'esgotament de l'etapa autonòmica si el que volem és l'autogovern de debò. La suposada potencialitat de l'etapa estatutària s'ha esvaït fins al punt que, per a aquests assumptes taurins, s'han de fer aquestes virgueries. Probablement, la majoria dels que, quan érem molt jovenets, participàrem -i molt modestament ajudàrem a organitzar- aquella manifestació per l'autonomia del 29 d'octubre de 1977, no ens haguéssim imaginat que el camí seria tan erm. Val a dir que, en uns pocs mesos, es compliran 40 anys d'aquella mobilització. La commemoració pot ser una bona ocasió per a què l'anomenada societat civil, la que fa quatre dècades omplí a vessar –crec que per primera vegada en la història- la Plaça Major de Palma, fèiem balanç amb dades empíriques i multidisciplinàries d'aquesta etapa autonòmica. A la ciutadania ens convé reivindicar la nostra capacitat –i alhora passar-ne comptes dels resultats - de mobilitzar-nos als carrers, i, si les institucions volen, que facin balanços en commemorar dates institucionals.
Avanç que el meu balanç és força negatiu. Podem fer ingerència jurídicoparlamentària sobre toros i toreros. Fins i tot potser , en aquesta ocasió, la jugada surti bé, i, amb tanta regulació restrictiva, s'acabi amb les corregudes de toros a les nostres ciutats i pobles. Però aquests nyaps no serveixen en els assumptes definitoris d'una societat: Model econòmic (algú coneix alguna colònia que hagi modificat el model de creixement imposat per la metròpoli colonitzadora sense independitzar-se?), fiscalitat, relacions laborals, capital humà, problemàtica associada al teixit empresarial insular, sector públic de les Illes Balears, sistema de crèdit, paper en el món (més enllà de fires turístiques), model cultural, o, per dir-ho en poques paraules, el com afrontar els reptes del segle XXI, com per exemple, una nova lògica de l'estat del benestar (Renda Bàsica Incondicional), la demografia, governar les noves tendències desigualitàries i despersonalitzadores de les identitats (big data, robotització, digitalització), etc.
Suggeresc, ja que hi som, que a més de fer balanç, siguem capaços de concretar els grans trets d'un futur en llibertat. En aquest sentit, s'ha d'agrair a Tomeu Marti la seva impagable contribució, amb el llibre recentment publicat "Visca Mallorca lliure!". És ben cert que, com diu Tomeu Marti, podem ser el millor país del món però que efectivament ho siguem depèn de molts factor i en qualsevol cas, són figues d'un altre paner. Del que no tinc cap dubte és que, en paraules de Xavier Antich, "els pobles només són capaços d'alliberar-se de la servitud si abans han començat positivament a actuar amb llibertat".
Publicat originalment a dBalears (22-V-2017)

dimecres, 24 de maig del 2017

L'altra cara de l' "èxit" turístic


Des de fa dècades, l'establishment polític i econòmic sosté que vivim del turisme. Aquest majestàtic "vivim" és una forma, diguem que col·loquial, per referir-se a la "teoria del degoteig", és a dir, a la suposició segons la qual la creació de riquesa –en el cas de les Illes Balears, especialment riquesa turística– suposa el remei als problemes de pobresa i injustícia social, i, per tant, és la garantia d'un cert progrés, i una acceptable cohesió social. Aquesta hipòtesi que la riquesa empresarial anirà acumulant-se, fins a arribar a un punt en què es repartirà progressivament a la resta de la societat, s'ha demostrat bastant fal·laç des de fa temps. Però, ha esdevingut directament falsa des del bon punt que, amb un excés de flexibilitat en les relacions laborals, s'ha aconseguit una forta erosió a la capacitat d'integració social, tradicionalment atribuïda a la inclusió mitjançant el treball remunerat, que posava en marxa els ascensors socials.

A aquest greu deteriorament del mercat laboral com a mecanisme de repartiment de riquesa generada, cal afegir l'injust tracte fiscal i inversor de l'Estat cap a les institucions d'autogovern i la ciutadania de les Illes Balears. Curt i ras: patim una situació que tècnicament es pot qualificar de colonial, i que impedeix que les institucions illenques puguin implantar polítiques públiques redistributives de debò. Tot plegat fa que, l'esmentada "teoria del degoteig", segons la qual, a més de salaris i cotitzacions socials, degota riquesa cap avall via fiscal, faci aigua pels quatre costats, i, és clar, es ressent la cohesió social.

Relacionar els resultats de l'històric any turístic de 2016, i els bons resultats en termes de PIB del conjunt de l'economia illenca, amb els resultats de l'Enquesta de Condicions de Vida 2016, que l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (IBESTAT) acaba de publicar, és un exercici imprescindible per als que creiem que l'important són les persones, i no les xifres macroeconòmiques.

El 2016 va ser, a més de l'any en què es va arribar al límit de la saturació turística, i es va certificar la recuperació dels indicadors macroeconòmics, l'any en el qual el 21,2% de les persones van viure en risc de pobresa o exclusió social, segons l'indicador AROPE, que és l'homologat a la UE, i incorpora elements de qualitat en l'ocupació, i de carències materials. Val a dir que aquest risc és sensiblement major per a les dones (22,5%) que per als homes (19,9%), i és senzillament escandalós per a la població menor de 16 anys que, amb un 30,1%, ens mostra que la pobresa infantil és força greu.

L'any passat també va ser l'any en què, en la consciència social mínimament decent, varen quedar sobradament paleses les males condicions de treball. Cal agrair aquesta fixació social a la repercussió mediàtica de les justes denúncies i demandes de les Kellys, és a dir, les que netegen els hotels. Tant de bo sorgís un moviment similar que aconseguís visibilitzar la situació dels falsos autònoms obligats a autoprecaritzar-se. En qualsevol cas, cal emfatitzar que els baixos salaris, unes insuficients taxes de protecció per desocupació, i bastants pensions absolutament paupèrrimes fan que, segons les dades de l'IBESTAT, el 30,2% de la població illenca va passar l'any 2016 amb serioses dificultats per arribar a final de mes.

Per tant, crec que no és agosarat sostenir la hipòtesi que el creixement sense límits no ens garanteix una societat decentment cohesionada, i amb unes tendències igualitàries democràticament acceptables, car els indicadors que mesuren les condicions de vida de la gent, ens estan indicant que, amb l'actual creixement sense límits, no hi ha un altre futur diferent d'una societat estructuralment fraccionada i dual. Ens calen pensar altres polítiques per albirar horitzons diferents.


Publicat originalment a Diario de Mallorca (24-V-2017) 

Mesuram bé la gravetat de l'atur de llarga durada?


En les anàlisis de la situació laboral hi ha una dada que, sens dubte, és especialment rellevant: L'atur de llarga durada. Un elevat nombre de persones inscrites oficialment com aturades durant molt temps posa de manifest greus problemes socials, i mostra les mancances de les polítiques públiques i d'ocupació. A títol d'exemple, l'atur de llarga durada és un indicador de risc d'exclusió social, d'inocupabilitat, d'insuficiències de les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) que, no s'oblidi, haurien de tenir com a objectiu principal la reincorporació ràpida al mercat laboral de les persones demandants d'ocupació.

Per tant, la pregunta sobre si mesurem bé la gravetat de l'atur de llarga durada és més que convenient. I, al meu entendre, la contestació és contundent: No!

M'explic: Per una banda, les estadístiques laborals registrals, és a dir les del OTIB i les del Ministerio de Empleo y Seguridad Social que mesuren l'atur registrat defineixen aquesta població com a persones que "estan inscrites en les oficines  d’ocuàció (al SOIB en el nostre cas)  sol·licitant una ocupació durant dotze mesos o més de forma ininterrompuda". En relació a l'Enquesta de Població Activa (EPA) –tant en l'explotació de l'INE, com en la que fa el IBESTAT- es fa l'estimació d'atur de llarga durada a partir de la següent definició: "Aturats/des que fa dotze mesos com a mínim que cerquen ocupació i no han treballat en aquest període".

És a dir, i a tall d'exemple, una persona que fa 24 mesos ininterromputs que està inscrita en demanda d'ocupació en el SOIB i té un contracte d'uns dies, deixa de ser considerada, estadísticament, com una persona aturada de llarga durada.

Amb la turbo-temporalitat en la contractació, i la galopant rotació en els llocs de treball que ha esperonejat la Reforma Laboral de 2012, la proliferació d'entrades de poca durada temporal al mercat laboral ha crescut una barbaritat. Per tant, assenyadament, cal posar en qüestió que, per exemple, a les Illes Balears el mes d'abril passat acabés amb 16.250 persones en atur registrat de llarga durada (el 33,6% del total).

Sens dubte, si mesuréssim bé aquesta xacra que significa l'atur de llarga durada per a la cohesió social i per a un mercat laboral inclusiu de debò, les xifres i percentatges es dispararien a l'alça. Una millor forma de mesurar la gravetat de l'atur de llarga durada seria aplicar a les estadístiques laborals els mateixos criteris que s'utilitzen en els requisits per accedir als subsidis de desocupació, precisament, pel fet de ser persona en atur de llarga durada, uns criteris que, per a la Renda Activa d'Inserció (RAI), defineixen aturat/a de llarga durada a la persona inscrita com a demandant d'ocupació i apuntat al registre d'atur des d'almenys 12 mesos, però tenint en compte que aquest còmput del temps d'inscripció no es considera com a interromput si es treballen menys de 90 dies; i que, per al Programa d'Activació per a l'Ocupació (PAE) i el Pla PREPARA, consideren que la inscripció en demanda d'ocupació d'almenys 12 mesos no té per què ser ininterrompuda, i basta que el còmput sigui en els últims 18 mesos.

Veritat que semblen canvis de criteris estadístics assenyats, i, sobretot, que emfatitzen que allò que és important és mesurar el sofriment de les persones? Però no pateixen, no hi haurà canvi en la metodologia de les estadístiques laborals, encara que sigui amb la dosi justa de postveritat, cal donar bones notícies.


Publicat originalment a El Periscopi (24-V-2017)

dilluns, 22 de maig del 2017

Sobre la bretxa salarial de gènere illenca

Nota: El dissabte, 20 de maig, l'Ara Balears va publicar el següent article. Aquest "Observatori" havia de ser la meva opinió sobre unes dades que vaig estudiar per preparar una intervenció a una Taula Rodona organitzada pel Col·lectiu Aurora Picornell sobre els canvis socials que provoca el conflicte social. No sé per quines raons el diari no va publicar la informació i sí el meu article. Per això public els gràfics que ajudem a entendre millor l'article.

oooOoooo


La bretxa salarial de gènere a les Illes Balears és, des de fa anys, una de les més baixes en el rànquing de les comunitats autònomes espanyoles.

El 'mainstream' interpretatiu sosté que la causa, gairebé única, és que, com que la bretxa salarial és menor en els salaris baixos (la bretxa en el cas del Salari Mínim Interprofessional és zero), i a les Illes Balears tenim un model econòmic de baixos salaris, aquesta és l'explicació. Coincidesc amb aquesta interpretació de les causes, però la consider incompleta.

En el conveni col·lectiu de 1999-2002, si no ho record malament, el sindicalisme illenc va aconseguir que en el sector de l'hoteleria les cambreres de pisos tinguessin el mateix salari que les cambreres i els cambrers de bar i/o menjador.

Sens dubte, va ser una conquesta sindical que, a més de fer justícia amb les plantilles extraordinàriament feminitzades dels pisos dels hotels, va fer que la bretxa salarial s'estrenyés. Una prova de tantes que la problemàtica de les Kellys a alguns –sense gens d'interès de patrimonialització– fa molt temps que ens preocupa i ocupa.

Per una altra banda, les dades de l'Agència Tributària ens indiquen una tendència a la baixa de les diferències entre el salari dels homes i el de les dones. Salaris més igualitaris i equitatius? La contestació ha de ser malauradament negativa. El que suggereix és que els programes de càstig social –amb la Reforma Laboral del PP (2012) com un dels bucs insignes– fa que el salari dels homes (si més no, el declarat a Hisenda) baixi més que el de les dones. Encara sort del Salari Mínim que, malgrat la seva insuficiència, ha frenat un poc l'extensió i intensitat de la pobresa laboral femenina.

Dues conclusions: 1.- Cal retornar tota la força a la negociació col·lectiva, que s'ha demostrat ser una eina per avançar en igualtat. 2.- Cal complir la Carta Social Europea en matèria de Salari Mínim per tal que es garanteixi un sou digne per a un nivell de vida digne.

dimecres, 17 de maig del 2017

Fiscalitat justa

Què és això de la fiscalitat justa? No és senzill contestar en poques paraules. Una forma fàcil de contestar la pregunta podria ser que del que es tracta és d'acomplir al que estableix la Constitució Espanyola que, en el punt 1 del seu article 31, diu: "Tots contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d'acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d'igualtat i progressivitat".

Però, com en el Regne d'Espanya no hi ha text legal més incomplit –o aplicat a conveniència de part- que la Constitució, no em quedaré amb aquesta fàcil definició. Preferesc parlar de fiscalitat justa com aquella que és suficient per avançar cap a una societat més justa socialment i ecològicament. És a dir, en la línia de les preocupacions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, definiria una fiscalitat justa com aquell sistema fiscal que permet a l'Estat recaptar suficients recursos per garantir la realització a tothom dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC).

Concretant una mica més, diria que perquè la fiscalitat espanyola avancés cap a la justícia fiscal haurien de prendre's, almenys, tres mesures fonamentals: 1. Dotar al sistema fiscal de major progressivitat, mitjançant: a) Major pes de la imposició directa enfront de la indirecta. b) Igualar el tractament de rendes del treball i del capital. c) Limitar els incentius i deduccions de l'impost de societats. d) Introduir una autèntica fiscalitat ecològica. d) Avançar fins a aconseguir un nivell de pressió fiscal similar al de la resta de països de l'Eurozona. 2.- Reforçar la dotació de mitjans humans i tècnics de l'Agència Tributària per a la lluita de debò contra el frau fiscal. 3.- Establir mecanismes que exigeixin una major transparència de les empreses en matèria fiscal.

Arribats a aquest bon punt, potser ens plantegen una altra pregunta: A què ve aquesta dissertació? Doncs al fet que els pròxims dies 19 i 20 de maig l'Ajuntament de Palma (amb la col·laboració d'Intermón Oxfam i Attac Mallorca) organitza, en el Centre Flassaders, unes interessantíssimes jornades amb un programa que poden consultar aquí i que és un autèntic luxe.


Cal felicitar-se que l'equip de govern municipal de Palma promogui la formació i el debat social entorn de la fiscalitat justa, i, sobretot, encara que amb una mica de retard, sigui coherent amb l'acord municipal de dia 28 de juliol de 2016 pel qual es va declarar la Ciutat de Palma com Zona Lliure de Paradisos Fiscals.

Publicat originalment a El Periscopi ( 17-V-2017)

dilluns, 15 de maig del 2017

15-M, solidaritat amb els presos polítics palestins, i utopies

Com avui és 15 de maig -6 anys ja del 15-M!- no em puc estar d'escriure unes paraules de solidaritat amb el poble palestí en general, i, en particular, amb els presos polítics palestins en vaga de fam a les presons israelianes.

Un any més, avui és el dia de la commemoració de la Nakba. És a dir, avui es recorda la catàstrofe que van sofrir els palestins i les palestines per l'expulsió de 800.000 persones de les seves llars en 1948 amb l'establiment de l'Estat d'Israel. Han passat ja 69 anys i el poble palestí segueix sofrint una política que es pot qualificar-la d'apartheid.

Afirmar que l'Estat d'Israel practica una política d'apartheid envers Palestina no és agosarat, ni, molt menys, una exageració. Per si de cas alguns lectors o algunes lectores estan temptats de qualificar-me d'antisemita radical, els suggeresc que donin un cop d'ull a l’informe titulat "Pràctiques israelianes cap al poble palestí i la qüestió de l'apartheid", datat el gener de 2017. No sembla raonable ni assenyat –tret que s'estigui posseït pel fanatisme- sostenir que la Comissió Econòmica i Social de les Nacions Unides per a Àsia Occidental (CESPAO) -que és qui rubrica el document- formi part de la suposada conspiració internacional antisemita. Més aviat tot el contrari.

Doncs bé, val la pena ressaltar que, en la primera de les conclusions del citat informe de la CESPAO, s'afirma que: "Aquest informe declara, sobre la base de recerques acadèmiques i evidències contundents, que Israel és culpable del crim de l'apartheid. No obstant això, solament una decisió d'un tribunal internacional en aquest aspecte donaria autèntica autoritat a aquesta valoració". Per tant, els autors insten a les Nacions Unides a "aplicar aquesta conclusió amb caràcter urgent mitjançant el compliment de les seves responsabilitats internacionals en relació amb el dret internacional i els drets del poble palestí...". A partir d'aquí, es raona contundentment aquesta conclusió, i s'insta a Nacions Unides a fer passos pràctics, amb l'objectiu que es produeixi aquest pronunciament de la justícia internacional.

En qualsevol cas, enguany es commemora la Nakba amb més de mil sis-cents presos polítics palestins que, des del passat 17 d'abril -Dia Nacional del pres polític palestí-, estan en vaga de fam. Aquesta acció sense precedents per la seva massiva participació és en protesta per les condicions infrahumanes en les quals viuen a les presons israelianes. Tampoc hi ha precedents quant a la determinació dels presos polítics palestins que participen en aquesta ja llarga vaga de fam. No hi ha cap símptoma que afluixin fins a aconseguir reivindicacions com ara que es compleixin les normes prescrites pel dret internacional humanitari (fi de les tortures, de les humiliacions, de la privació d'alimentació...) i que s'aixequin les restriccions a les comunicacions i visites dels seus familiars i els seus advocats, a l'accés a l'atenció mèdica, a material educatiu, etc.

Per això, aquest 15 de maig no se m'ocorre escriure sobre una altra cosa que no sigui sobre la necessària de solidaritat amb el poble i els presos polítics palestins, i, alhora, recordar aquell imprescindible text "Contra el fanatisme" en el que Amos Oz afirma que "el contrari de comprometre's a arribar a un acord és fanatisme i mort".

Tal com estan les coses en l'anomenat conflicte israelià-palestí, l'afirmació de Oz sona a una ingènua utopia. Pot ser. Però el 15-M és una data icònica. Cal recordar que aquell 15 de maig de 2011 es van omplir places i carrers en reclamació d'utopies practicables... Idò no vindrà d’una d’utopia!

Mentrestant: solidaritat amb el poble palestí, solidaritat amb els presos polítics palestins!
Publicat originalment a dBalears (15-V-2017) 

dimecres, 10 de maig del 2017

Postveritat del PIB espanyol?




El Diccionari Oxford va escollir "postveritat" com a paraula de l'any 2016. Abans d'aquest reconeixement ja havia fet fortuna com a nou neologisme per referir-se al llenguatge polític simplement mentider. Deixem-nos de ximpleries i diguem-ho a les clares: postveritat no és una altra cosa que un eufemisme per parlar de la mentida de tota la vida.

Ens estan mentint sobre el càlcul del PIB espanyol? No és una pregunta retòrica i està basada en fundades sospites sobre la, diguem-ho en el llenguatge modern, postveritat del PIB, i, per tant, de totes les xifres macroeconòmiques de referència, que, potser, són totes intencionadament errònies.

Permetin-me, abans de seguir, que digui que sóc de l'opinió que les estadístiques de PIB sempre, encara que estiguin ben calculades, incorporen una gran dosi de mentida en identificar els increments i descensos de la riquesa total d'un país amb el benestar de la majoria de la ciutadania. Per mesurar el benestar de la gent, en paraules de Zygmunt Bauman, "el fonamental aquí no és la producció de la riquesa, sinó la seva distribució". És més, alguns augments del PIB són conseqüència del maltractament del Planeta, i, per tant, del tot insostenibles i indesitjables des d’un punt de vista ecològic. Per exemple, en relació al creixement del PIB turístic de les Illes Balears, em sembla pertinent recordar a Yanis Varoufakis, que, sobre la relació entre creixement del PIB i respecte al planeta, es demana si, per ventura, "seria intel·ligent per part dels astronautes enverinar l'oxigen de la nau espacial?".

Però l'assumpte que volia tractar a aquestes línies no és la impugnació del PIB com a indicador gairebé ecumènic de tota anàlisi econòmica. Veritablement, com ja he avançat, el que vull és advertir de les sospites sobre la manipulació del PIB espanyol. Pel que sembla, des de fa mesos un grup d'economistes de tot l'espectre ideològic denuncien davant la Comissió Europea, el Parlament Europeu, i l'Eurogrup que el mètode d'estimació oficial del PIB espanyol està sobrevalorat en, ni més ni menys, un 17,5%! Al mateix temps que fan aquesta denúncia, sol·liciten que Eurostat realitzi una auditoria de la comptabilitat nacional espanyola de 2008 a 2015.

Pens que hauria de ser el Govern de Rajoy el principal interessat a aclarir aquests dubtes i aquestes sospites. Però ja sabem que el president del PP i del Govern d'Espanya té una gran habilitat per no esclarir cap postveritat, sobretot si està relacionada amb la corrupció estructural del seu partit, o, en aquest cas, li poden enlletgir el seu discurs sobre la suposada recuperació de la situació econòmica.


Convindria, idò, recordar la recent història: Octubre de 2009: Dia 4 el PASOK guanya les eleccions. Dia 20 el nou govern grec reconeix que el dèficit públic és el triple del previst. Dia 22 l'agència de ràting Fitch inicia la rebaixa de la qualificació del deute grec. Gener 2010: Dia 12 es fa públic el demolidor informe de la Comissió Europea contra Grècia per falsejar dades. Febrer 2010: Dia 2 Papandreu anuncia un paquet de reformes dolorosíssimes per a la població hel·lena. Brussel·les aprova el primer pla d'austeritat grec. Dia 11 es produeix la primera reunió urgent dels líders de la UE per abordar la crisi de l'euro... I al maig Zapatero va anunciar el seu primer programa d'austericidi i fins ara. Veritat que convé esclarir els dubtes sobre la comptabilitat nacional espanyola? Si més no, pel que pugui ser!
Publicat riginalment a El Periscopi  

dissabte, 6 de maig del 2017

Anècdotes cubanes

Malecón de Baracoa
Amb aquestes línies no pretenc fer un elogi de la revolució cubana, ni una defensa de la política del govern de Raul Castro. Podria fer-ho amb abundants arguments: amb ajuda dels meus referents intel·lectuals en aquest assumpte, com ara el capellà catòlic i sociòleg marxista, François Houtart, o el periodista Ignacio Ramonet. Ho podria fer amb la convicció que, a més d'incloure una perspectiva regional i els sempre imprescindibles informes d'Amnistia Internacional, cal prendre en consideració que el bloqueig imposat des de 1960 pels EUA a Cuba és, inclús, quelcom més que el que descriu una tanca que vaig poder retratar fa uns dies a La Havana: "Bloqueo el genocidio más largo de la historia". Maleïts bloquejos que paguen els pobles!

Simplement vull compartir algunes, només algunes, anècdotes d'un viatge per terres cubanes, al son del "Chan Chan" de Compay Segundo: "De Alto Cedro voy para Macané / Luego a Cueto voy para Mayarí".

I.- A les cuatre de la matinada ja som a l'Aeroport de vols interiors de l'Havana per anar a Santiago de Cuba. Sense cap explicació se'ns informa que el vol de Cubana, que hauria d'enlairar-se a les 06.00 hores, s'ha cancel·lat, i que el proper vol està previst -no assegurat- per les 18.00 hores. Se m'ocorre preguntar a una treballadora d'informació si tenien una consigna per deixar l'equipatge i poder tornar, sense l'equipatge, a l'Havana per aprofitar el dia. A la meva pregunta, la cubana em contesta: "Pero si no tenemos vergüenza, como quiere que tengamos consigna". L'equipatge es va quedar en l'aeroport a canvi d'uns pesos...

II.- Les entrades a museus són barates (dos pesos convertibles, és a dir, uns dos euros), però si vols usar la màquina fotogràfica has de pagar uns altres cinc pesos convertibles. El famós Cuartel Montcada (Santiago de Cuba) combina les funcions de Ciutat Escolar i del Museu 26 de Julio en el qual, a més, d'una excel·lent exposició de fotos, es poden veure objectes de valor històric com, per exemple, el fusell amb espiell telescòpic utilitzat per Fidel Castro a Sierra Maestra, o les cel·les de tortura. L'anècdota és que a la visita del museu ens acompanya una guia que em deixa boca badada amb les contextualitzacions i explicacions de les fotografies i objectes exposats. En acomiadar-nos m'adon que no he fet ni una foto. Encara sort que les funcionàries i els funcionaris són comprensius, em deixen desfer la meva distracció i puc fotografiar alguna cosa més que els trets de la fatxada que testimonien l'assalt al Cuartel Montcada, que el 26 de juliol de 1953 van protagonitzar 135 guerrillers/as opositors/as a la dictadura de Fulgencio Batista, dirigits per Fidel Castro, Raúl Castro i Abel Santamaría. Com a conseqüència del fallit assalt, i posterior detenció de Fidel i els seus companys es produeix el judici on Fidel Castro pronuncia un discurs d’autodefensa amb la seva celebèrrima premonició: "La historia me absolverá".

III.- De camí a Baracoa fem parada a la ciutat de Guantánamo. A la plaça de la vila m'acost a un grup d'homes que discuteixen no se sap de què. És el que a Cuba li diuen una "Esquina caliente". Tot seguit es produeix el següent diàleg: Em pregunten si sóc d'Espanya. Els contest que sóc de Mallorca. Em miren amb cara de no saber què és això de Mallorca. Per aclarir els dubtes, afegesc "d'una illa propera a Catalunya". Tot seguit m'interpel·len: "¿Por qué en Catalunya, si quieren la independencia, no hacen la revolución de una vez?". Els intent explicar que una revolució pacífica i democràtica està en marxa a Catalunya. Sembla que no els he convençut del tot i els deix discutint sobre beisbol.

IV.- Baracoa és un dels llocs de món que conec on és aplicable la descripció d'Alejo Carpentier de "lo real maravilloso." Val a dir que a l'octubre de l'any passat la ciutat i els seus voltants van ser molt afectats per l'huracà Matthew. Els efectes encara es noten força. Allí vam conèixer a dos dels personatges del viatge. El primer un xef que experimenta modernitzant la cuina tradicional de zona i que nom Yoelvis Binimelis Oliveros. Com s'hauran imaginat, és d'origen mallorquí i ens va explicar el seu desig de conèixer la terra dels seus avantpassats. L'altre personatge, un venedor de cocos, ens va explicar, com qui no vol la cosa, que durant l'huracà la gent queia del cel. No va haver-hi cap víctima humana. Ha de ser cosa de la màgia de Baracoa.

V.- La primera nit que passem en Holguín surt de l'habitació de la casa on ens allotgem per demanar un coixí. A la sala hi ha dos nens i una nena mirant la televisió. En veure'm, abans que jo digui una primera paraula, la nena em rep amb un crit de "¡Papá, el turista!". El primer que pens és que, per més que m'obstini a actuar més com a viatger que com turista, els nens són extraordinàriament intel·ligents...

VI.- Gairebé només haver arribat a Camagüey ens topem amb una processó que resulta ser la de la Trobada. Caiem en el compte que és Diumenge de Pasqua i, per tant, gens estrany. El que sí que resulta xocant és observar un no nombrós grup de fidels que, en passar la processó al ritme de la consigna "Cristo vive. Aleluya!", mouen palmells i mocadors amb la mateixa destresa que segurament mouen les banderetes cubanes a les grans celebracions de masses a la plaça de la Revolució. Tanmateix el més sucós de l'anècdota és que la feligresia sembla més excitada al precís moment que la processó, just abans d'entrar a l'església, que pasa per davant d'una immensa imatge del Che que cobreix tota la façana d'un edifici de la plaça dels Treballadors (sic).

VII.- Trinidad és, sens dubte, la ciutat més turistitzada de les visitades. Hi ha de tot. Del millor i del pitjor. Potser entre el pitjor cal destacar la presència abrumadora de merchandansing amb imatges del Che. Em diran que és una cosa normal, que tothom té dret a treure uns pesos als guiris. D'acord. Però, fa falta vendre davantals amb imatges del guerriller enterrat en Santa Clara?

VIII.- Abans d'arribar a l'Havana, fem una curta estada en Cienfuegos. Com resistir-se a no visitar la ciutat que el gran Benny Moré va donar a conèixer al món sencer? I... ja entrant a la capital cubana, em va donar per lligar alguna actualitat política illenca amb una frase de José Martí que acabava de veure escrita en un monument en Cienfuegos i que diu: "La patria necesita sacrificios. Es ara y no pedestal. Se la sirve, pero no se la toma para servirse de ella".

Però va ser una curta connexió. Arribar a l'Havana i desconnectar novament va ser tot un.
Publicat originalment a dBalears (01-V-2017)

dimecres, 3 de maig del 2017

Malgrat informes d'encàrrec: #SenseLímitsNoHiHaFutur.

Avui s’ha presentat aquest informe. D'una primera lectura em sembla un informe fet per encàrrec. “En el marco de un convenio entre UIB y Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB)" (sic).
Recursos institucionals al servei de la deslegitimació del pensament turístic crític. Un informe de combat contra la racionalitat del decreixement turístic. La mitològica realitat  neoliberal sobre lloguer vacacional y el dret al habitatge digne.
Res de nou, però venint de qui ve mala peça al teler!
I tanmateix #SenseLímitsNoHiHaFutur.

A favor de salaris dignes: Anem a mil!


No em negaran que el titular "Un llibre de 4t d'ESO considera l'existència del salari mínim com a causa de la desocupació" és, si més no, preocupant per la seua manca de rigor científic. Però és una notícia real, car, segons continua la notícia, aquest llibre de text "que s'usa en centres públics catalans per a l'assignatura d'emprenedoria, l'ha fet una de les editorials més potents del sector". No tinc ni idea si el llibre de l'editorial Mc Graw Hill s'usa en els centres educatius de les Illes Balears, però, per si de cas, convindria que la Conselleria d'Educació ens assegurés que l'alumnat del sistema educatiu illenc no és adoctrinat amb aquesta fal·làcia neoliberal.

Una notícia com la comentada, malgrat ser preocupant, no és estranya. S'ha de tenir sempre ben present que l'hegemonia del pensament neoliberal no hauria arribat a ser tan aclaparadora si aquesta doctrina no se hagués infiltrat a balquena a l'escola i a la universitat. Cal recordar, a tall d'exemple, el que escriu Florence Noiville en el llibre “Sóc economista i us demano disculpes” (2009), o allò que s'explica en l'imprescindible documental de Richard Brouillette titulat L'Encerclament (2008).

Però, a més de preocupar-me pels perills de l'adoctrinament neoliberal als i les escolars, em preocupa la certa passivitat social que hi ha a Mallorca -i, em tem que a la resta de les illes- sobre la necessitat urgent de dignificar el salari mínim, i els salaris en general. Per corroborar  aquesta manca de vitalitat social, basta observar la modesta presència de gent a les manifestacions del recent Primer de maig.

Com aquest assumpte és una qüestió de lluita per reduir la pobresa (també la pobresa laboral), l'exclusió social i les desigualtats, hauria de ser un tema que preocupés intensament i visiblement a moltes persones anònimes i a les que tenen rellevància publica, càrrecs públics i acadèmics, etc. i organitzacions i entitats de tot tipus. No basta que això del salari sigui una preocupació i ocupació dels sindicats, el Conseller de Treball, i, de tant en tant, de la Presidenta del Govern. Cal, al meu entendre, una iniciativa ciutadana com la catalana "Anem a Mil".

A les Illes Balears és del tot imprescindible engegar un moviment cívic, el més ampli i plural possible, a favor d’un salari digne (mil euros mensuals a 14 pagues) per a totes les persones que treballen a casa nostra, que denunciï que l'actual Salari Mínim Interprofessional, fixat pel govern espanyol en 707,60 €, és insuficient per cobrir les despeses mínimes a les quals ha de fer front una persona per poder viure a les ciutats illenques, que impulsi els anomenats "salaris mínims de ciutats", és a dir, aconseguir que, a partir de les condicions (no de "clàusules socials" únicament puntuables) dels contractes públics, s'apugin en cadena fins a aconseguir el mínim dels mil euros mensuals a 14 pagues.

En definitiva, cal organitzar un clam i una gran i sostinguda mobilització social per acabar amb els salaris indignes (vegeu aquí algunes dades de l'Agència Tributària) com a factor essencial de la precarietat laboral i social a les Illes Balears.

Som-hi: Anem a mil !

Publicat originalment a El Periscopi (03-V-2017)