Derogació Reforma Laboral de 2012: Embolica que fa fort!

Publicat originalment a dBalears (25-05-2020)

"La producció d'idees, de conceptes, de consciència, està a l'inici directament entrellaçada amb l'activitat i les relacions materials dels homes, el llenguatge de la vida real. Imaginar, pensar, les relacions mentals entre homes, apareix en aquest estadi com una sortida directa del seu comportament material. El mateix es pot dir de la producció mental tal com s'expressa en el llenguatge de la política, la llei, la moral, la religió, la metafísica, etc.". Aquestes paraules de Marx i Engels pertanyen a "La ideologia alemanya: Feuerbach", i venen a tomb del embolic que s'ha armat entorn de l'acord entre el PSOE, Unidas Podemos, i EH Bildu de derogar íntegrament la Reforma Laboral de 2012. Semblaria que no es vol emprar el llenguatge de la vida real sobre aquest assumpte. Anem a pams:

Avancem que aquesta reforma va ser una derogació integral de l'Estatut dels Treballadors (i els seus desenvolupaments) multi reformat de mal a pitjor durant anys i panys. Una derogació íntegrament imposada sense complexos pel PP, sense diàleg social, i anant, fins i tot, més lluny de les reivindicacions que aleshores  feia la patronal CEOE-CEPYME. Qualsevol balanç d'aquesta legislació laboral, insígnia de l'austericidi, no pot obviar l’ agressió inmisericorde que va suposar, en el fons i en la forma, als sindicats. Va significar un "a les relacions laborals: tot el poder als empresaris!". La història evidencia, doncs, que sí que és fàcticament possible practicar la derogació integra.

Aclarit l'anterior, diguem que en aquest assumpte -com en tants d'altres- "el llenguatge de la vida real", "el llenguatge de la política" està entrellaçat amb els significats i repercussions materials. Una derogació integral de la Reforma Laboral del PP significaria fer el mateix que allò que es va fer el 2012: la substitució integra d'una normativa laboral per una de nova. Les repercussions materials podrien ser, entre d'altres, més equilibri en el conflicte capital-treball, menys precarietat laboral, més democràcia en les relacions laborals, i menys devaluació de costos laborals (salaris i acomiadaments).

L'embolic del llenguatge sobre la reforma de la Reforma Laboral de Mariano Rajoy no és nou: Fa temps que, especialment, des dels entorns del PSOE, s'ha impulsat la idea de "derogació dels aspectes més lesius". Aquest és un concepte extraordinàriament indeterminat perquè no aclareix quins són els aspectes a reformar. De retruc, crea una mena de consciència que hi ha alguns aspectes substancials de la legislació laboral austericida que no cal derogar. Aquesta és una idea que agrada força al PNB. El llenguatge de les altres forces polítiques, que varen fer possible que prosperés la Moció de Censura a Mariano Rajoy i la Investidura de Pedro Sánchez, ha sigut més pròxim al llenguatge de la derogació integra.

El cas és que arribam al Gobierno de Coalición Progresista de PSOE i Unidas Podemos, i l'embolic del llenguatge entorn de la derogació d'una norma turbo neoliberal (pròxima a l'anomenat "Dret del Treball de l'Enemic") segueix. El programa acordat diu:

"Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012. Impulsarem en el marc del diàleg social la protecció de les persones treballadores i recuperarem el paper dels convenis col·lectius. En concret i amb caràcter urgent:

• Derogarem la possibilitat d'acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia.

• Derogarem les limitacions a l'àmbit temporal del conveni col·lectiu, fent-lo arribar més enllà de les previsions contingudes en aquest, després de la finalització de la seva vigència i fins a la negociació d'un nou.

• Derogarem la prioritat d'aplicació dels convenis d'empresa sobre els convenis sectorials.

Així mateix,

• Modificarem l'art. 42.1 de l'Estatut dels Treballadors sobre contractació i subcontractació laboral a l'efecte de limitar la subcontractació a serveis especialitzats aliens a l'activitat principal de l'empresa.

• Limitarem la capacitat de modificació unilateral de les condicions del contracte per part de l'empresa.

• Revisarem el mecanisme d'inaplicació dels convenis col·lectius, orientant la desvinculació salarial vinculada a causes econòmiques greus".

El dubte principal, i que permetia perpetuar l'embolic, és aclarir si recuperar els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012 implica recuperar els drets arrabassats en matèria de protecció d'acomiadament individual i col·lectiu. Aquest aspecte -que no apareix en el llistat de temes concrets a derogar- és cabdal. No es pot negligir que la Reforma Laboral de 2012 tenia entre els seus objectius -i ho ha aconseguit amb escreix- que el contracte indefinit deixés de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, i, per tant, d’indefinitud que es garantia, entre altres coses, d’una eficaç protecció davant l'acomiadament.

I, a la fi, arribà la claredat meridiana de l'acord signat el proppassat 20 de maig per Adriana Lastra (PSOE), Pablo Echenique (Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Común) i Mertxe Aizpurua (Euskal Herria Bildu). No hi ha dubte possible: Si la derogació és integra, l'enginyeria legal per a l'abaratiment i la facilitació de l'acomiadament posada en peus en 2012 entra en el llistat de temes a derogar. I, a més a més, el compromís és fer-ho aviat, sense dilacions. Per això s'ha muntat el sidral d'aquests dies.

Però. com l'alegria dura poc a casa del pobre, sembla que hi haurà marxa enrere. i tornam-hi, torna-hi a l'embolic del llenguatge. La ministra portaveu, María Jesús Montero, el proppassat divendres, va dir que "la reforma laboral del siglo XXI y de estos momentos es un nuevo Estatuto de los Trabajadores del siglo XXI". Embolica, que no afluixa, amb figues d'un altre paner, amb això de l'Estatut dels Treballadors del segle XXI que, sigui dit de passada, és una altra disputa.

En qualsevol cas, tornen les dilacions sine die d'allò que és urgent: Derogar la Reforma Laboral de 2012 perquè la crisi laboral i social provocada per la COVID-19 no muti a crisi humanitària, i les desigualtats esdevinguin indecentment insostenibles. Mala peça al teler si se segueix imposant l’embolic al llenguatge de la vida real!

Analitzar l’avui per repensar el demà de l’ocupació post-Covid19

“La pandèmia de la Covid-19 ha provocat una greu crisi econòmica i sociolaboral que, tanmateix, ja s’anunciava. L’afectació del mercat de treball ha sigut disruptiva i important. Però, més enllà de la conjuntura postdeclaració d’alarma, les previsions —tot i molt canviants— apunten a una crisi sociolaboral intensa, i pregonada. Els treballadors i les treballadores afrontaran aquesta nova crisi en una situació laboral extraordinàriament precaritzada per les polítiques austericides aplicades des del 2010 (singularment la reforma laboral del 2012) que no s’han revertit. La primera reacció ha estat una normativa laboral d’excepció (ERTOs, etc.), però el retorn a la “normalitat” post-Covid-19, no pot significar “moralitzar la precarietat com a horitzó”. Un nou paradigma sociolaboral implica reformar el mercat de treball per fer-lo menys flexible, una “flexiseguretat” amb reducció de jornada laboral i, sobretot, una renda bàsica incondicional i universal, i democratitzar l’economia recuperant conceptes com ara autogestió, cogestió o participació del factor treball a les empreses.”

Text complet aquí:

https://ajuntament.barcelona.cat/dretssocials/sites/default/files/revista/09_op_borras_ensenya_bcn26.pdf

Decret llei a mida de voltors

Publicat originalment a dBalears (18-05-2020)

Encara és molt d’hora per poder albirar la magnitud de la crisi de la COVID-19. No sabem com canviarà el món, quina serà la magnitud del seu impacte en el procés de globalització, l'afectació en el nostre estil de vida, o –i molt important- quant llarg serà el daltabaix econòmic, i intensa la crisi social. No obstant això, el Govern de les Illes Balears sembla que ho té clar: Amb el "Decret llei 8/2020, de 13 de maig, de mesures urgents i extraordinàries per a l'impuls de l'activitat econòmica i la simplificació administrativa en l'àmbit de les administracions públiques de les Illes Balears per pal·liar els efectes de la crisi ocasionada per la COVID-19" ha decretat que a casa nostra –malgrat que allò assenyat és pensar que aquesta crisi del coronavirus marcarà un abans i un després per a la nostra societat- el futur immediat és la "vella normalitat" de més turistització per terra, mar (més indústria nàutica), i aire, construcció a l'engròs, ludopatia com externalitat econòmica, i zero sobiranització del model econòmic illenc.

En l'aprovació d'aquest infame Decret llei, des del Consolat de Mar s'ha sabut aplicar a la perfecció la tan neoliberal "doctrina del xoc" que fa anys ens explicà Naomi Klein. Mentre una gran majoria de la societat està ensulsiada en el neguit pel seu futur material més immediat, des del Govern es dóna una altra volta de rosca neoliberal sense complexos. Del text publicat al BOIB (amb un sospitós retard des que s'anuncià la seva aprovació, i amb dificultats tècniques d'accessibilitat incomprensibles), hi ha una sola cosa a agrair: La desaparició de la retòrica buida de contingut sobre "sostenibilitat", i, de retruc, l'ERTO (o potser és un ERO?) aplicat a la campanya publicitària de l'Agenda Balear 2030.

En el text del Decret llei de la rendició dels "progressistes" davant les "solucions neoconservadores", es manté l'antigalla de l'anomenat "diàleg social" com si visquéssim en el segle passat, i l'emergència climàtica no fos essencial en l'equació per a aconseguir quelcom semblant a la "plena ocupació" amb garantia d'inclusió social del treball remunerat. Avui en dia pensar globalment és pensar que no hi haurà ocupacions en un planeta mort, la qual cosa implica que actuar localment exigeix incorporar a qualsevol mesa de diàleg les anàlisis i demandes ecologistes. Ras i curt: A les Illes Balears no hi haurà ocupacions ni cohesió social en unes illes mortes. Un endemà de la coronacrisi que no sigui un tornar a la "vella normalitat" de desigualtats a balquena s'ha de construir, també, amb propostes ecosocials.

Temps hi haurà de comentar, fil per randa, els 41 articles i les 25 disposicions addicionals, derogatòries, i finals del poti-poti de matèries (cap d'impuls a l'economia social i solidària, per cert) que conté el Decret llei. Uns comentaris que, ben segur, podrien ser més encertats -i sucosos- si en el Portal de Transparència del Govern de les Illes Balears es publiquessin amb total transparència les agendes de la presidenta i de les conselleres i consellers. Així sabríem quants lobbys han telepressionat. El cas és que, el substancial és que, amb aquest paquet legislatiu qui hi guanya són els voltors:

1. Els fons d'inversió que tindran més interès -i guanys- d'invertir en els hotels que podran ampliar la seva capacitat d'allotjament (fins a dues persones menors de quinze anys podran ocupar legalment llits supletoris en cada una de les habitacions), i molts hotels, a més a més, podran ampliar el 15% la seva edificabilitat. Per cert, amb la legalització de les habitacions a l'estil "cabina dels germans Marx", la reivindicació de les Kellys de regulació de la càrrega de treball és més que mai del tot imprescindible i urgent! 2. Els Importants fons d'inversió internacionals com Blackstone i grans companyies franceses i espanyoles (la de Florentino Pérez, posem per cas) que veuen oberta una immensa porta al negoci dels geriàtrics amb el canvi d'ús d'hotels obsolets (sic) a residències per a gent gran. 3. La sempre carronyaire indústria del joc, tant se val si destrossa vides per mor de la ludopatia, s'embutxaca una bonificació del 75% de la taxa fiscal autonòmica sobre el joc.

Tot plegat, és un disbarat de tal magnitud que cal invocar la dita de "Déu nos guard d'un ja està fet". Això és tan reversible en el Parlament, com indignant que s'hagin atrevit a plantejar-ho en una situació d' estat d'alarma, i, per tant, de manca de llibertats per a la protesta i la mobilització. I, tanmateix,... els lobbys dels poderosos, com ara els de la col·laboració turística publicoprivada, mai no estan assaciats. Potser el que sí s’assaciï sigui la paciència de la gent que estimen de debò aquesta terra, i la justícia social i ecològica.

A baix les presons del possible!

Publicat originalment a dBalears (11-05-2020)

"Tot era possible, menys qüestionar el sentit i els límits del possible. Viure a les presons del possible volia dir, per tant, estar condemnats a escollir en un món al qual no hi havia alternativa. Contingent i necessària alhora, la realitat del capitalisme global ja no deixava res fora" escrivia Marina Garcés, en un article periodístic de 2016, tot fent referència al seu primer llibre intitulat "En las prisiones de lo possible" (Bellaterra, 2002). La meva filòsofa de capçalera, que havia escric aquest volum en els darrers quatre anys del segle XX –transcorreguts gairebé vint anys, en els que es consolidà l'expansió del neoliberalisme com a construcció social hegemònica, es produí la gran crisi financera-econòmica-social de 2007/2008, s’accelerà l'espiral de la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), etc.-, reblava el clau en l'esmentat article afirmant: "hem passat de celebrar la millor opció possible, a resignar-nos a no tenir altra opció que seguir endavant, contra nosaltres mateixos, els uns contra els altres. I aquell altre món possible s'expressa avui en la desesperació d'unes lluites socials més defensives que creatives, més urgents que prometedores, més reparadores que transformadores".

Passarà el mateix després de la fenomenal crisi coronavírica? Quines seran les presons del possible post COVID-19? Seguirem, en els millors dels casos, a la defensiva, resistint, sense propostes creatives, i, alhora, transformadores? És difícil de saber del cert el que passarà, però sembla que algunes de les presons del possible poden ensorrar-se. Dependrà de la força de la mobilització social, i de la capacitat per capgirar dinàmiques.

En aquest àmbit de la proposta no mainstream, la setmana passada va ser força engrescadora: Es va presentar la iniciativa de la "gent que treballa en cultura, per una renda bàsica universal i incondicional". La reclamació de la Renda Bàsica és cada pic més compartida, i més necessària si no volem que la crisi econòmica i social-humanitària provocada pel coronavirus COVID-19 signifiqui un brutal estirabot de les ja bestials desigualtats.

També va ser la setmana de la presentació del document "Rescat fiscal. Mesures de xoc i propostes de reforma estructural del sistema impositiu en temps de la COVID-19" de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental, i solidària. És un document que cal llegir amb atenció pel seu rigor i claredat. Molt succintament, es proposen 15 paquets de mesures fiscals per a respondre amb lideratge públic i social a la crisi econòmica derivada de la COVID-19, entre les quals destaquen: 1. La creació d'una Taxa Covid per als patrimonis de més d'1 milió d'euros. 2. Un complement extraordinari i progressiu de la tarifa sobre els trams superiors de l'IRPF a escala estatal. 3. Tributació mínima efectiva de l'Impost de Societats del 15% sobre el resultat comptable, i del 18% per a grans empreses, i sector de la banca i hidrocarburs. 4. Apujar de 3 punts l'IVA per a béns sumptuaris, i aplicar un tipus "0" per a determinats productes sanitaris i d'higiene personal.

Tot i que amb aquestes mesures es podria arribar a tenir un impacte recaptatori mínim addicional en el mig-llarg termini de 34.301 milions d'euros anuals -que no és poca cosa-, allò que em sembla més rellevat és el seu contingut de pedagogia fiscal, tot afirmant que "s'obre un horitzó inquietant en el qual la fiscalitat pot ser l'eina clau per a fer-hi front. Des de la Plataforma apostem per fer-ho de forma co-responsable, amb l'esforç tributari necessari i amb un caràcter clar de progressivitat. Per això, demanem un esforç més gran a qui més té. És el moment també de treballar per una reforma fiscal de futur a través de l'eliminació de beneficis fiscals, l'equiparació de la tributació de rendes del treball i del capital o la fi dels privilegis vinculats a societats inversores i a la presència en paradisos fiscals". Tinguin per segur que sense grans dosis de justícia fiscal només se'n sortiran de la pandèmia les persones riques i molt riques!

I, per arrodonir una setmana del tot propositiva per esvair les presons del possible, es va presentar la iniciativa "La vida al centre". Es tracta d'un seguit de propostes concretes de l'ecologisme, el feminisme, l'agricultura ecològica, i l'ecònoma social i solidària de Mallorca per una transició ecosocial, és a dir, per tal "d'exigir que la sortida de la crisi sanitària tengui com a pilars fonamentals la justícia social, climàtica i ambiental i la cura del territori i les persones, com a base d'una nova economia".

Aquesta és, sens dubte, una proposta molt i molt important que ens allibera de les presons del possible. En temps de pandèmies i d'emergència climàtica, cal recordar aquella idea que Walter Benjamin formulava més o menys així: la revolució no és un moment d'acceleració, sinó, al contrari, un moment de tirar el fre a la "locomotora del progrés" que ens porta cap a l'abisme.

És hora de canviar de direcció per a què puguem preservar la vida. És l'hora de no acceptar l'empresonament d'altres paradigmes que no siguin allò que els poderosos han decidit que és l'únic possible.

Coronacrisi

Publicat originalment a dBalears (04-05-2020)

Vet aquí un nou neologisme: Coronacrisi. En els pròxims mesos –potser anys- l'emprarem sovint per referir-nos a la polièdrica crisi causada per la pandèmia del coronavirus COVD-19.

Fet i fet, l'afectació de la coronacrisi en la salut pública, l'economia, i l'àmbit sociolaboral és força evident. També ho és en el que normalment anomenam política, és a dir, en la picabaralla institucional i/o partidària sobre la "gestió" de la coronacrisi. (La política en termes aristotèlics es una altra cosa)

La pandèmia de la COVID-19 ha visibilitzat que "l'austeritat mata", i que, especialment, és criminal si es retalla, com es va fer en les últimes legislatures (espanyola i autonòmica) del PP, en salut pública. En qualsevol cas, cal superar aquesta crisi sanitària amb una aposta de debò pel reforçament del sistema de salut. No hauria de ser cap utopia voler ser com Noruega, on el sector de la salut ocupa a 1.049 persones per cada 10.000 habitants.

Pel que fa a l'economia, es viu el que la consellera econòmica, i directora del departament d'estudis del Fons Monetari Internacional (FMI), Gita Gopinath, ha definit com "El Gran Confinament: La pitjor desacceleració econòmica des de la Gran Depressió". Aquesta situació de l'economia internacional té dramàtiques conseqüències en una economia absolutament depenent -colonitzada- del turisme com la de les Illes Balears. En matèria d'ocupació, tal com indiquen les estadístiques de l'Organització Internacional del Treball -ILOSTAT-, la coronacrisi és, en molts indrets del món, una autèntica crisi humanitària. Val a dir que a casa nostra, segons com evolucionin les mesures sociolaborals, la crisi laboral esdevindrà en quelcom molt semblant a una crisi humanitària.

En l'àmbit polític, més enllà de picabaralles sobre la gestió de la coronacrisi, el fet veritablement preocupant és el perill –denunciat per la filòsofa Marina Garcés- d'un reforçament dels populismes, i els moviments classistes i excloents. Aquesta és l'estratègia de la dreta, la dreta estrenada, i l'extrema dreta espanyola (C's-PP-Vox).

I, tanmateix, n'hi ha d'altres àmbits en els quals l'afectació de la coronacrisi, tot i que en és conseqüència d'ells, són aparentment menys perceptibles, però igualment transcendents. A tall d'exemple: L'augment de la desigualtat, la disputa per a la reorientació de la globalització, i la relativització de l'abordatge de l'emergència climàtica. No obstant els focus no estiguin sobre aquestes afectacions, més tard o d'hora, s'hauran de posar en marxa propostes disruptives d'innovació social, com ara la Renda Bàsica (incondicional, universal, i suficient), com a instrument –no l'únic- de distribució de la riquesa. S'haurà de regular la globalització per a (des)financiaritzar el capitalisme perquè, com ens recordava Nuria Alabao, en paraules del Nobel Alternatiu d'Economia Manfred Max-Neef (2011), " l'economia ha de servir a les persones, i no les persones a l'economia". I, òbviament, excepte que vulguem que avanci la distopia d'una societat on només els rics i molts riscs tinguin garantida la supervivència, no es podrà paralitzar l'abordatge de la crisi climàtica.

Tinc la impressió que hi ha dues opcions per fer front a la coronacrisi: oblidar-se que la normalitat d'abans de la pandèmia de la COVID-19 era, en definició de Boaventura de Sousa Santos, més aviat una crisi permanent. O, seguint la reflexió de Daniel Tanuro, pensar que aquesta catàstrofe, "podria tenir efectes ideològics positius, ecosocialistes, ecofeministes i decolonials". Estam, sens dubte, davant una altra disjuntiva històrica.

1er de maig 2020: Amunt els pàries de la terra...

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (01-05-2020)

No me n'he pogut estar de pensar en les primeres estrofes de La Internacional mentre llegia la tercera edició (29/04/2020) de l'Observatori de l'OIT sobre la COVID-19 i el món del treball. S'ha de dir que cadascuna de les successives edicions d'aquestes estimacions i anàlisis de l'Organització Internacional del Treball són més esgarrifoses.

Segons les estimacions a data 22 d'abril de 2020, en el segon trimestre es perdran un total de 305 milions d'ocupacions en el món; entre els sectors d'activitat més afectats continua estant l'hostaleria i la restauració (per tant, a casa nostra, pagarem molt car en termes de cohesió social, l’error de "posar totes les figues en el mateix paner " del monocultiu turístic). L’OIT ens recorda, a més, que 2000 milions de persones en el món treballen a l'economia informal en ocupacions caracteritzades per una falta total de protecció bàsica. Tot plegat significarà -ja ho està fent- un empobriment brutal de la classe treballadora mundial, ja que, per a milions de treballadors i treballadores, l'absència d'ingressos salarials, o provinents de treballs informals remunerats, equival a fer impossible una vida digna.

El panorama global és dantesc, la pitjor crisi mundial des de la Segona Guerra Mundial, en paraules de l'OIT. Quan dilluns 4 de maig coneguem les dades d'atur registrat (on no hi seran ni les persones afectades pels ERTOs, ni les Fixes Discontínues -73.407 el mes d'abril de l'any apassat-), i les d'afiliacions a la Seguretat Social del mes d'abril, començarem a conèixer la magnitud de la tragèdia local.

El cas és que, mentre en el meu particular privilegiat confinament, llegia i subratllava l'informe, no em llevava del cap la melodia d' "Amunt els pàries de la terra / amunt els qui pateixen fam, / els proletaris cridem guerra, tot el món és de guerra un clam /...

I, alhora, pensava que aquest Primer de Maig ben bé podria ser el començament d'una etapa històrica en la qual, ara sí o sí, es capgirin de debò algunes coses a l'àmbit del treball remunerat. Salina Todd en el seu magnífic –i reivindicatiu de la identitat i del paper forjador d'un món millor de la classe obrera britànica- llibre "El pueblo. Auge y declive de la clase obrera (1910-2010)" (Akal, 2018), asenyala que "durante el final de la década de 1950 y comienzos de la siguiente, tuvo lugar una revolución cultural en Gran Bretaña. Ser clase obrera se puso de moda [...] esta revolución cultural cambió las vidas de algunas personas de clase obrera para siempre, que encontraron la celebridad como escritores, actores o estrellas del pop. Pero también llegó a millones de personas más, que vieron como sus vidas y experiencias vitales eran retratadas como normales y dignas de mención" (pàg. 301-302). Què tal si impulsam, aquí i arreu, una nova revolució cultural que posi de moda la classe obrera del segle XXI? Revolucionam alguns dogmes, com ara, el de considerar el treball remunerat com a principal forma de distribució de la riquesa generada, i garantia de dret a l'existència material de les persones que no són rics? Estem d'acord que, per retratar vides i experiències vitals de la classe obrera d'ara i d'aquí com a normals i dignes d'esment, no basta ser "esclau" -i viure demanant permís- en els mercats de treball precaritzats? Acceptam, doncs, que, si s'està contra la caritat, s'ha d'estar d'acord amb la implantació aviat de la Renda Bàsica (incondicional, universal, i suficient)?

El capitalisme del segle XXI intentarà de valent que la "normalitat" de l'endemà de la pandèmia de la COVID-19 sigui una volta de rosca a la precarització més o menys caritativa. No li seguim el joc! "Del passat, destruïm misèries"! Fem-ho posant en peu una cooperació de voluntats i energies pel canvi de paradigma. Perquè no hi haurà ocupació a un planeta mort! Perquè, en una organització social patriarcal i colonial,  no tothom pot viure vides que valguin la pena ser viscudes.

Fem-ho seguint les paraules d'Eduardo Galeano:

Mayo

1

Día de los trabajadores

            Tecnología del vuelo compartido: el primer pato que levanta el vuelo abre paso al segundo, que despeja el camino al tercero, y la energía del tercero alza al cuarto, que ayuda al quinto, que presta viento al séptimo…

            Cuando se cansa, el pato que hace punta baja a la cola de la bandada y deja su lugar a otro, que sube al vértice de esa V que los patos dibujan en el aire. Todos se van turnando, atrás y adelante; y ninguno se cree superpato por volar adelante, ni subpato por marchar atrás”. (Los Hijos de los días).

L'excepcionalitat del Primer de Maig de 2020

A tocar el Primer de Maig de 2020, s'escau una reflexió entorn de la situació d'excepció que, a conseqüència del tsunami laboral i social provocat per la pandèmia del coronavirus COVID-19, es viu en el món del treball. Com la pandèmia és global, la crisi sociolaboral és mundial, i, donat que la globalització neoliberal ha universalitzat la precarietat laboral i social, aquest cataclisme és un ploure sobre banyat en els anomenats mercats de treball, ja força precaritzats. Altrament dit, la present crisi laboral –que, per la seva gravetat, fins i tot qüestiona el dogma del treball remunerat com a únic distribuïdor directament i indirectament de la riquesa generada, i fa que el debat sobre la Renda Bàsica Incondicional i Universal estigui present com mai en les agendes polítiques i dels moviments socials- es produeix en un escenari de pandèmia de precarietat sociolaboral que ha globalitzat el fenomen dels treballadors i treballadores pobres. "Aquesta crisi posa al descobert les fractures socials", afirmava l'Economista en cap de la Comissió de Comerç i Desenvolupament de les Nacions Unides, Richard Kozul-Wright, en una entrevista recent a La Vanguardia.

Les previsions de l'Organització Internacional del Treball, que no inclouen els "treballs informals", fan feredat. Segons l'Observatori de l'OIT de data 7 d'abril de 2020, la crisi per la COVID-19 farà desaparèixer en el segon trimestre de 2020 uns 195 milions de llocs de treball a temps complet. Es preveuen enormes pèrdues en els diferents grups d'ingressos, en particular als països d'ingressos mitjans-alts, i, entre els sectors més afectats s'inclouen, entre altres, els serveis d'hostaleria i restauració, és a dir, que tot plegat supera amb escreix els efectes de la crisi financera de 2008-2009. No és agosarat pensar que, a la pròxima edició de l'Observatori de l'OIT, aquestes previsions encara seran pitjors.

Pel que fa a l'àmbit espanyol i insular, en sintonia amb les previsions de l'OIT, no es pot preveure altra cosa que una crisi sociolaboral sense precedents. Recordem que al punt de declarar-se l'estat d'alarma, es produí una pèrdua de 833.979 persones afiliades a la Seguretat Social, exemplificant la fragilitat del model laboral espanyol, on les persones amb contracte temporal són ipso facto -igual que en el 2010- les primeres víctimes d'una nova crisi. En unes hores després d'haver escrit aquestes línies es coneixerà l'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre de 2020 que, per raons de calendari, tan sols insinuarà la magnitud de la tragèdia. Només començarem a conèixer xifres més aproximatives a la realitat en conèixer, tot just passat l'1 de maig, les dades d'atur i d'afiliacions a la Seguretat Social del mes d'abril. En qualsevol cas, en conèixer les dades del nombre persones afectades pels ERTOs, la destrucció de l'ocupació temporal, o, un assumpte de gran impacte a casa nostra com és la no incorporació a l'ocupació de gairebé ningú del col·lectiu de 73.407 Fixos Discontinues que a l'abril de l'any passat ja estaven d'alta a la Seguretat Social, seran xifres feridores.

Fa uns dies coincidia amb una responsable de Serveis Socials d'un Ajuntament d'un poble costaner de Mallorca en la necessitat de preparar-se per fer front a quelcom semblant a una crisi humanitària. Sens dubte, hi haurà molta gent sense renda disponible per seguir vivint amb dignitat, i les classes més subalternes afegiran precarietat a les seves precàries vides. També coincidíem que la sobtada pèrdua d'activitat econòmica s'ha tractat d'esmorteir amb encertades mesures estatals en l'àmbit del Dret del Treball i de la Seguretat Social, i de Serveis Socials pel que fa a les competències autonòmiques. L'encert de, per exemple, els ERTOs, la prestació extraordinària per cessament de l'activitat d'autònoms i autònomes, o l'ampliació de possibles persones beneficiàries de la Renda Social Garantida (RESOGA), no vol dir que no siguin mesures conjunturals i amb insuficiències. No obstant això, el punt més greu és que, en alguns casos, com ara l'anunciat Ingrés Mínim Vital, arribaran tard i sense atenir-se a la situació d'emergència social.

L'excepcionalitat d'aquest Primer de Maig no és només el confinament. A parer meu, la veritable excepcionalitat és que les necessitats urgents del món del treball són de capgirar el model de creixement econòmic basat en la sobreexplotació de recursos, i  l’escàs repartiment de la riquesa generada. De les mesures socioeconòmiques d'urgència cal passar ben aviat a una estratègia socioeconòmica de transició ecosocial justa per a no agreujar la triple crisi ecològica (clima, biodiversitat, ecosistemes), "humanitzar" les relacions laborals amb la derogació de la Reforma Laboral de 2012, i garantir a tothom -amb instruments de distribució de renda, complementaris al treball remunerat, com ara la Renda Bàsica- el dret a l'existència material per a poder viure vides volgudes. En definitiva, aquest Primer de Maig es commemorarà, des del confinament de cadascú, en una situació de, en paraules d'un recent manifest signat per un grup de 250 professors i professores de les universitats espanyoles de l'àmbit de l'economia i d'altres ciències socials, "crisi civilitzatòria, ecològica, social i de cures".

El citat manifest acaba afirmant que "a vegades, les crisis obren oportunitats per als canvis. Així, el final de la Segona Guerra Mundial va portar en alguns països a millores en la distribució i les condicions laborals i socials. En canvi, la crisi originàriament financera de 2008 va suposar una reculada al nostre país i en molts altres. No podem repetir els errors d'aquesta última, per la qual cosa la sortida de la crisi provocada per la pandèmia del coronavirus ha d'estar orientada a establir les bases d'una societat més justa, més igualitària, i ecològicament sostenible". Vet aquí la raó –impulsar els canvis vers una major justícia social- per la qual els valors del Primer de Maig segueixen sent vigents. Un cop desconfinats i desconfinades, el repte serà bastir –arreu, i a casa nostra, i a partir de la confluència de sindicalisme, feminisme, i ecologisme- un potent moviment social per fer-los útils per a un canvi de paradigma socioeconòmic en pau amb les persones i el planeta.

Publicat originalment a Diari de Mallorca (30-04-2020)

Primer de Maig en confinament

Publicat originalment a dBalears (27-04-2020)

Pot ser que el 1r de maig d'enguany sigui el més estrany dels que la gent de la meva generació hàgim viscut mai. Res a veure amb els de les acaballes de la dictadura franquista -que ho eren bastant estranys-, ni, per descomptat, amb l'estranyesa de la novetat dels primers anys de poder-lo celebrar en llibertat. Aquest 1r de maig de 2020 en confinament no se semblarà en absolut als de l'estranya sensació per la injustificada pèrdua d'embranzida reivindicativa i mobilitzadora dels darrers anys.

I, potser, hauria sigut molt necessari sortir al carrer amb les banderes de les llibertats, la justícia social i ecològica, la defensa del comú, i el dret de viure en pau. És clar que ara mateix hi ha urgències tremendes. Malda donar tot el suport que calgui al sistema sanitari públic, prolongar, més enllà de la data de finalització de l'estat d'alarma, les mesures de protecció sociolaboral als treballadors i treballadors i de manteniment del teixit empresarial que ja estan en marxa. Cal afanyar-se, emperò, en assegurar que la crisi sanitària no esdevingui en una crisi humanitària per manca de renda que qüestioni el dret a l'existència material amb uns estàndards de dignitat d'una part important de la ciutadania.

L'endemà del confinament, si no espavilam, aquesta pandèmia coronavírica ens pot dur a uns escenaris autoritaris molt perillosos per "gestionar" un agreujament de la injustícia de les grans desigualtats. Haurem d'estar a l'aguait per lluitar contra un impuls suïcida de creixement econòmic. En aquest sentit, convé prendre en consideració les paraules del responsable de medi ambient de Nacions Unides, Inger Andersen, segons les quals "la naturalesa ens està enviant un missatge amb la pandèmia de coronavirus" que no és pot  dissociar del conjunt d'elements de la crisi ecosocial sistèmica en curs, altrament dit, del model de capitalisme desfermat sense límits de la globalització neoliberal.

La pandèmia de la COVID-19 no és, ni prop fer-hi, el fi de la història. Potser, serà el fi d'una història de privatitzacions i d'afebliment del comú –posem per cas, el dret a la ciutat en els termes definits per Henri Lefebvre-. Però enlloc està escrit que l'endemà de la pandèmia no sigui una impressionant reculada civilitzatòria. El conflicte, la lluita social, la rebel·lió quotidiana seguirà escrivint la història. "Tots els moviments precedents van ser moviments de minories o en profit de minories. El moviment proletari és el moviment independent de la immensa majoria en profit de la immensa majoria", escrigueren Karl Marx i Friedrich Engels en el celebèrrim Manifest Comunista (1848). Més de cent setanta anys després, és mal de fer pensar en un moviment proletari com a únic subjecte emancipador. El subjecte de canvi avui és molt més plural (sindicalisme, ecologisme, feminisme...), però unitàriament és "el moviment de la immensa majoria en profit de la immensa majoria" que reivindica el dret de tothom a viure vides que valguin la pena ser viscudes, sense precarietats vitals ni carències materials extremes.

L'endemà de la COVID-19, la bandera del dret a viure en pau seguirà sent una bandera fonamental del moviment emancipatori. Ve a tomb recordar-ho perquè aquest dijous, 30 d'abril, és el 45 aniversari de la fi de la Guerra del Vietnam, i la cançó de Victor Jara "El Derecho de vivir en paz" (... "Tío Ho, nuestra canción / Es fuego de puro amor / Es palomo Palomar/ Olivo de olivar /Es el canto universal / Cadena que hará triunfar / El derecho de vivir en paz/...) ha sigut -i ho és, encara ara- himne de moltes lluites per les llibertats democràtiques i l'emancipació.

I, tanmateix, com sense l'impuls d'allò que ha significat històricament el 1r de maig, no està garantit que, després de la pandèmia del coronavirus COVID-19, tot vagi bé. Visca el Primer de Maig!