divendres, 30 de gener del 2015

La bretxa d’edat i de gènere en l’ús de les TIC


Aquest és el títol del número 46 de Temes Socioeconòmics Gadeso amb el que acabam una sèrie que hem dedicat a esbrinar, encara que sigui succintament, els trets principals de la situació de l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) a les Illes Balears durant l’any 2014. En els números anteriors hem analitzat la situació actual de les TIC en l’àmbit de les empreses i els habitatges illencs, l’ús que en fan les persones de 16 a 74 anys, i el comerç electrònic per a usos domèstics i/o particulars. En coherència amb la trajectòria de la Fundació Gadeso, no hi podia faltar en el tractament d’aquest assumpte una menció a la bretxa d’edat i de gènere. Val a dir, per una banda, que totes les dades provenen de l’enquesta sobre equipament i ús de les TIC en les llars que elabora l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Els resultats, publicats el 2 de setembre de 2014, corresponen a entrevistes realitzades entre els mesos de gener i maig d’aquest any, per tant són dades prou recents. I, per una altra banda, dir que tots els números de Temes Socioeconòmics Gadeso són accessibles a www.gadeso.org.

Després d’aquests prolegòmens, anem a les dades. Per no fer-ho massa extens, no em queda més remei que fer la següent tria de l’abundant informació disponible: a) El 79,1% de població adulta fa ús de l’ordinador. En població infantil (10-15 anys) aquest ús ascendeix al 95,9%. Però només un 33,5% de persones de 65 a 74 anys en fan ús. El gap de gènere més significatiu en l’ús de l’ordinador es produeix entre la població de 65 a 74 anys (11,3% més entre els homes). b) El 77,5% de persones adultes fan ús d’Internet. Entre la població infantil aquest percentatge s’enfila fins al 95,2%, però només un 26,7% de persones de 65 a 74 anys en fan ús. També hi ha un important gap de gènere (del 27,2%) en la població de 65 a 74 anys. c) El 95,5% de població adulta usa mòbil, per gairebé un 60% de la població infantil. Entre la població de 65 a 74 anys, el percentatge d’homes que en fan ús és un 11,7% superior al de dones. d) Hi ha un gran gap entre la població jove i la població de més edat que fa compres per internet (41,6% en persones de 16 a 24 anys enfront de només 5,6% en persones de 65 a 74 anys). En demès, hi ha una considerable bretxa de gènere entre la població de més edat (7,4% entre els homes).

Una vegada exposades les dades, sembla pertinent insistir en la següent idea: cal treballar per evitar qualsevol agreujament de la bretxa digital en els àmbits socials, laborals, de gènere, generacionals, de consum i de participació política. Concretament, pel que fa a les bretxes d’edat i de gènere s’ha de posar èmfasi en la seva reversibilitat Per això seria important que les polítiques d’austeritat centrades en la contenció dels dèficits públics no seguissin impossibilitant el desenvolupament de “L'Agenda digital per a Europa" (un dels set pilars d’aquella Estratègia Europea que parlava d’un creixement intel·ligent, sostenible i integrador). Recordi’s que aquesta agenda digital proposa explotar millor el potencial de les TIC per afavorir la innovació, el creixement econòmic i el progrés amb cohesió social. En aquest sentit, és imprescindible facilitar a tothom l’ús de les TIC; la igualtat d’oportunitats també en aquest àmbit és una de les claus per evitar la dualització social.

Tanmateix, les causes d’ambdós gaps analitzats (el d’edat i el de gènere) tenen causes distintes. Per una banda, les persones joves són “natives” de l'univers d’aquestes tecnologies, és a dir, han nascut en societats que han incorporat per a la quotidianitat de la vida l’ús les TIC i del que alguna literatura anomena Internet of Things (Internet de les coses), que, de forma molt majoritària, forma part amb normalitat dels seus processos d’aprenentatge formatius, vitals, professionals i laborals. Per contra, les persones de més edat han hagut de recórrer itineraris adaptatius envers el món de les TIC. En aquests últims casos, el nivell de formació i la posició econòmica hi juguen un paper clau. Prenent en consideració que l’ús de les TIC té una importància cada vegada major per l’ocupació laboral, el consum, l’oci, etc., caldria escurçar aquestes diferències per evitar el que alguns autors identifiquen com un risc de “despotisme il·lustrat 2.0”.

Per un altre costat, la bretxa de gènere en l’ús de les TIC cal analitzar-la en el context de les desigualtats entre homes i dones en gairebé tots els àmbits de la societat. És cert que entre el col·lectiu d’infants i joves les diferències per gènere són cada pic menors i, per tant, hom podria dir que, tot i que massa a poc a poc, avancem cap a la igualtat entre dones i homes. Però no queda més remei que recordar que el gap negatiu (la discriminació de les dones en relació als homes) fa molts d’anys que no és degut a motius formatius o de manca d’habilitats. Ans al contrari, obeeix a una concepció i organització social que impossibilita una veritable igualtat d’oportunitats. Sembla mentida, però en ple segle XXI encara és pertinent recordar a la filòsofa feminista, Mary Wollstonecraft, que a la seva obra Vindicació dels drets de la dona (1792), afirmà: “Cal esperar, en aquest segle de les llums, que el dret diví dels marits, com a dret diví dels reis, pugui i hagi de contestar-se sense perill; i encara que la condemna no silenciï a molts disputadors turbulents, no obstant això, quan s'ataca algun prejudici prevalent, els intel·ligents ho tindran en compte i deixaran als de la ment estreta que protestin amb vehemència irracional contra la innovació.” Dit altrament, acabar amb la bretxa digital de gènere és innovació, i la innovació social és qüestió d’igualtat.


Publicat originalment a Diario de Mallorca  (Edició paper 29/1/2015)

dimarts, 27 de gener del 2015

Les noves precarietats que comença a detectar l’EPA



A les Illes Balears, la precarietat laboral entesa com a relació laboral temporal, inestable o de temporada no és un fenomen recent. El mercat laboral illenc ha tingut durant molts d'anys una considerable bossa de persones amb relacions laborals temporals associades a una intensa estacionalitat del sector turístic o, en els anys en els quals el nostre model de creixement va patir intensament el 'vici del ciment', a un gran pes dels contractes d'obra. Tot plegat, les característiques pròpies del nostre 'model d'ocupació' eren les trajectòries laborals discontínues, la rotació laboral, els dèficits formatius provocats per l'abandó primerenc del sistema educatiu i una alta taxa d'activitat femenina lligada als treballs més feminitzats dels sectors dels serveis. Molta gent –fins i tot de l'anomenada classe mitjana– vivia en una situació laboralment inestable, però que no li impedia gaudir d’una certa capacitat de consum –facilitada pel crèdit fàcil– i de modests ascensos socials. Això és història. El que és nou és el fenomen que associa precarietat amb pobresa laboral.
Aquest empobriment de la gent que treballa és conseqüència d'un seguit de fets: retallades a l'estat del benestar, polítiques fiscals no progressives i, sobretot, d'allò que el sociòleg britànic Richard Brenn ha anomenat "transferència de riscos" de les empreses als treballadors. És a dir, en el nou capitalisme real –el del neoliberalisme triomfant–, els capitalistes deixen d'assumir els riscos de les seves inversions en capital laboral. Ara són els treballadors i treballadores els que han de viure al límit d'una possible situació d'exclusió social. Òbviament aquestes transferències de riscos no es produeixen per generació espontània ni per les dinàmiques dels mercats, ans al contrari, s'impulsen, en moltes ocasions amb vergonyosos dèficits democràtics, des de les institucions i des de l'àmbit polític. És el que en el Regne d'Espanya va passar amb les "reformes laborals" de 2010 i de 2012. En la primera, impulsada per Zapatero, la "transferència de riscos" dels ocupadors als ocupats era suau; la segona, impulsada per Rajoy, és una transferència extraordinàriament radical.
Els efectes es comencen a notar en forma de noves precarietats. Una anàlisi acurada de les dades que ens acaba de subministrar l'EPA del quart trimestre de 2014 ens en dóna moltes pistes. Vegem-ne algunes:
Hi ha dues informacions que sembla obligatori comentar d'entrada: per una banda, la xifra de 111.400 persones aturades a Balears. Són moltes, però hom podria dir que amb una població activa (persones en condicions i voluntat de treballar) que no sofreix gran variació interanual (589.900 en el quart trimestre de 2014 davant les 588.500 en el mateix trimestre de l'any anterior), la població aturada descendeix un 16,67% (22.300 persones) en comparació al mateix trimestre de l'any anterior. Això situa la taxa d'atur illenca en un 18,88%. Certament, és la taxa d'atur d'un quart trimestre més baixa des de 2009, però continua molt per sobre d'aquelles prèvies a l'esclat de la crisi (explosió de la bombolla del ciment), que no arribaven al 10%. No obstant això, vet aquí la primera precarietat: l'atur de llarga durada (més d'un any) i de molt llarga durada (més de 2 anys), que se situen, respectivament, en un 16,9% i un 29,3% sobre el total d'atur estimat. És un gran problema en el qual el Govern de les Illes Balears té una responsabilitat directa, perquè a ell li correspon aplicar les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) d'àmbit estatal i implementar les pròpies de Balears. Val a dir que les PAO són l'instrument europeu per excel·lència per a aconseguir que la situació d'atur no es perllongui en el temps. La segona de les precarietats és l'exclusió social que provoca que moltes llars tinguin tots els membres a l'atur. En l'últim trimestre de 2014, les llars illenques en aquesta situació eren 38.100. Gairebé un 9% del total!
Com a tercera precarietat cal esmentar la taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys), que continua altíssima (un 44,07%). Tingui's en compte que, mentre la taxa d'ocupació del total de la població és d'un 51,29%, la de la població menor de 25 anys és únicament d'un 22,23%. Si aprofundim un poc més en la situació d'aquest col·lectiu, observarem que de les 99.400 persones de 16 a 25 anys, 54.000 són inactives perquè són estudiants i únicament 22.200 són persones ocupades. Conclusió: es pot estimar que la població jove que ni estudia ni treballa ronda les 23.000 persones. Algú parlà en alguna ocasió d'un programa de 'Garantia Juvenil'?
Però allò fonamental de les dades de l'EPA del quart trimestre és que, en termes anuals, disminueix el volum de població aturada. És això conseqüència de la creació d'ocupació? No necessàriament. Fonamentalment és conseqüència de l'extensió de la gran cicatriu causada per l''externalització de riscos' que abans s'ha citat i que no és altra que la precarietat laboral. Aquesta precarietat s'observa en dues dades: a) El nombre de persones autònomes dependents (els 'autònoms proletaritzats') han passat de 53.300 en l'últim trimestre de 2013 a 64.500 el 2014, és a dir, han augmentat un 16,6%. b) El progressiu augment del nombre de persones ocupades a temps parcial: un 7,9% més en el quart trimestre de 2014 que en el mateix trimestre de l'any anterior. Aquestes són les xifres dels dos fenòmens que, en l'actualitat, més precaritzen el treball i les vides de la gent.
De ben segur que hi haurà qui no vulgui veure cap precarietat i posarà l'accent en el fet que aquest quart trimestre de 2014 s'ha tancat amb 23.700 persones ocupades més que el quart trimestre de l'any anterior. Val a dir, però, que, d'aquesta xifra total de creixement de l'ocupació, el 70% són ocupacions precàries, i amb tota seguretat en un percentatge més elevat són ocupacions 'low cost'. És més, cal tenir en compte dues coses: la primera és que l'EPA és una enquesta permanent que es realitza al llarg del trimestre (no és una foto d'una data concreta); la segona és la definició d'ocupats que fa l'EPA: "Persones de 16 o més anys que durant la setmana de referència han estat treballant durant almenys una hora, a canvi d'una retribució". Per tant, és molt probable que, en un context d'augment del nombre de contractes temporals de molt curta durada (d'algunes hores, d'uns dies, per a treballs estacionals de caps de setmana, per a treballs nadalencs, etc.), l'augment de població ocupada estimada per aquesta EPA vulgui dir que hi ha més gent que ha treballat algunes hores durant el trimestre. És a dir, el més plausible és que el que s'hagi detectat sigui un estirabot del volum de treballadors i treballadores pobres.
No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Malauradament, els governats del PP d'aquí i d'arreu d’Espanya estan en aquesta posició de no voler veure els costs socials de la precarietat. Els que sí que els volem veure no som una colla d’ antisistema perillosos. Senzillament recordam que, a tall d'exemple, en la declaració final de la cimera del G20 de setembre de 2013 a Sant Petersburg, s'afirmà que: "(La) necessitat més urgent és augmentar el ritme de la recuperació mundial, generar un major creixement i millors llocs de treball". Idò sí, ho han llegit bé, la necessitat mundial és generar millors llocs de treball. Tal vegada els governants d'Espanya i de les Illes Balears no són d' "eixe món".
Publicat originalment al Ara Balears (27-1-2015) 

dilluns, 26 de gener del 2015

Ελλάδα (Grècia): ... els temps estan canviant...



Tal com estava pronosticat, Syriza ha guanyat les eleccions gregues. Ha guanyat  amb contundència o ha quedat a dos escons de la majoria absoluta.. Alexis Tsipras serà el nou president del Govern de la República Hel·lènica. Em direu sentimental però, des d'ahir vespre, no em puc treure del cap aquella fantàstica versió de Gerard Quintana i Jordi Batiste del “The Times They Are a-Changin” de Bob Dylan. Aquella cançó que diu “Veniu, ministres, diputats, escolteu-me de grat, deixeu lliures les portes, no detureu pas ningú. Atenció! els endarrerits, són els que ho perdran tot. Deixeu el vostre vell camí ja no serveix; no sentiu aquest vent que us trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan canviant.

Per als que pensem que el poder és global però la política és excessivament local i, alhora, estem convençuts que per a entendre la globalitat cal entendre primer lo local, i que per transformar la globalització neoliberal en una globalitat de drets humans cal, sens dubte, transformar la situació local (en paraules de Joan Nogué i Font: “Si vols ser global primer has de ser local, mirar-te el món des d'un lloc.”), no podem més que celebrar que una força política com ara MÉS per Mallorca participés en el I Fòrum del Sud d’Europa en suport a Syriza. Tinc per a mi que el text de la Declaració de Barcelona, és d’aquests documents que fan història.

Certament, és temps d’acabar amb l’austeritat i la desigualtat! És temps per a la democràcia i la solidaritat! És el moment per canviar Europa!” Però Alexis Tsipras no ho tindrà fàcil. Una ciutadania europea -espacialment la del sud- mobilitzada fent-li costat potser serà clau. Tant de bo la socialdemocràcia europea s’adoni aviat que el que passa és que els temps estan canviant. Una altra Europa és possible.


divendres, 23 de gener del 2015

Més ocupació o més precarietat?

El que més crida l'atenció de les dades de l’EPA del quart trimestre de 2014, coneguts ahir, és, sense cap dubte, la xifra de 111.400 persones aturades a Balears. Crida l'atenció per diverses raons, entre elles, perquè durant els mesos d'octubre, novembre, i desembre s'ha estat parlant de xifres d'atur de 75.513, 84.311 i 83.560 persones, respectivament. Es constata, una vegada més, la falta de rigor d'utilitzar la dada de “atur registrat” per referir-se al volum de població aturada. Dels registres mensuals sempre convé fer més cas a la dada de “demandants d'ocupació” que, encara que amb imperfeccions, s'assembla més a les dades estimades per l'INE a través de l’EPA. Sense anar més lluny, la mitjana de l'últim trimestre de l'any passat va ser de l'entorn de 130.000 persones en demanda d'ocupació, mentre que la de “atur registrat” superava lleugerament les 81.000 persones. Per tant, es pot parlar d'una desviació respecte a l’EPA d’un 27.3% en el cas de les xifres d'atur registrat, mentre que la de la xifra de demandants d'ocupació es redueix a un 16.7%. Val a dir, una vegada més, que l’única font per a mesurat l’atur als àmbits europeu i internacional és l’EPA.

En qualsevol cas, amb una població activa (persones en condicions i voluntat de treballar) que no sofreix gran variació interanual (589.900 en el quart trimestre de 2014 vers 588.500 en el mateix trimestre de l'any anterior), la població parada, en comparació al mateix trimestre de l'any anterior, descendeix un 16,67% (22.300 persones). Això situa la taxa d'atur illenca en un 18.88%. Certament, és la taxa d'atur d’un quart trimestre més baixa des de 2009, però segueix molt per sobre d'aquelles prèvies a l'esclat de la crisi (explosió de la bombolla del ciment), que no arribaven al 10%. El gran problema segueix sent l'atur de llarga durada (més d'un any) i de molt llarga durada (més de 2 anys) que se situen, respectivament, en un 16,9% i un 29,3% sobre el total d’atur estimat. És un gran problema en el qual el Govern de les Illes Balears hi té una responsabilitat directa car que a ell li correspon aplicar les Polítiques Actives d'Ocupació (PAO) d'àmbit estatal i implementar les pròpies de Balears. Val a dir que les PAO són l'instrument europeu per excel·lència per a aconseguir que la situació d'atur no es perllongui en el temps. L'altre gran problema ho tenim en l'exclusió social que provoca que moltes llars tinguin a tots els seus membres en atur. En l'últim trimestre de 2014 les llars illenques en aquesta situació eren 38.100. Gairebé un 9% del total!

Cal observar amb preocupació que la taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys) segueix altíssima (un 44.07%). Tingui's en compte que, mentre la taxa d'ocupació del total de la població és d’un 51,29%, la de la població menor de 25 anys és únicament d’un 22,23%. Si aprofundim un poc més en la situació d'aquest col·lectiu observarem que de les 99.400 persones de 16 a 25 anys, 54.000 són inactives perquè són estudiants, i únicament 22.200 són persones ocupades. Conclusió: Es pot estimar que la població jove que ni estudia ni treballa ronda les 23.000. Algú parlà en alguna ocasió d'un programa de “Garantia Juvenil”?
Però el fonamental de les dades de l’EPA del quart trimestre és que, en termes anuals, disminueix el volum de població aturada. És això conseqüència de la creació d'ocupació? No necessàriament. Fonamentalment és conseqüència de l'extensió de la precarietat laboral. Aquesta precarietat s'observa en dues dades: a) El nombre de persones autònomes depenents (els “autònoms proletaritzats”) han passat de 53.300 en l'últim trimestre de 2013 a 64.500 en 2014, és a dir, han augmentat un 16,6%. b) El progressiu augment del nombre de persones ocupades a temps parcial: Un 7.9% més el quart trimestre de 2014 que el mateix trimestre de l'any anterior. Aquestes són la xifres dels dos fenòmens que, en l'actualitat, més precaritzen el treball i les vides de la gent.
Tanmateix hi haurà qui posi l’accent en què aquest quart trimestre de 2014 s’ha tancat amb 23.700 persones ocupades més que el quart trimestre de l’any anterior. Val a dir, però, que d’aquesta xifra total de creixement de l’ocupació, el 70% són ocupacions precàries i amb tota seguretat en un percentatge més elevat són ocupacions “low cost”.

És més, cal tenir en compte dues coses: La primera és que l’EPA és una enquesta permanent que es realitza al llarg del trimestre (no és una foto d'una data concreta); la segona és la definició d’ocupants que fa l’EPA: “Persones de 16 o més anys que durant la setmana de referència han estat treballant durant almenys una hora, a canvi d'una retribució.” Per tant, és molt probable que, en un context d'augment del nombre de  contractes temporals de molt curta durada (d'algunes hores, d'uns dies, per a treballs estacionals de caps de setmana per a treballs nadalencs, etc.), l'augment de població ocupada estimada per aquesta EPA vulgui dir que hi ha més gent que ha treballat algunes hores durant el trimestre. És a dir, el més plausible és que el que el que s'hagi detectat sigui un estirabot del volum  de treballadors i treballadores pobres.

Però darrere de les xifres hi ha persones i, per tant, resulta pertinent preguntar: Qui no coneix, directament o indirectament, a algú en aquesta situació laboral? La resposta afirmativa segur que és majoritària. Sobra explicar, doncs, l’extensió d’aquesta precarietat i pobresa laboral. En definitiva, no fa falta explicar l'augment exponencial d'exclusió social que provoca la reforma laboral de Mariano Rajoy. És el seu model de societat: Incertesa vital per al 90% de la societat, i seguretat i més riquesa material per al 10% privilegiat.


Publicat originalment a www.elperiscopi.com (23.1.2015) 

dijous, 22 de gener del 2015

Memòria històrica: qüestió d'humanitat

Demà tinc el privilegi de presentar un acte que em fa molta il·lusió. Es tracta de la xerrada- col·loqui que l’ Associació Memòria de Mallorca, l’ Ateneu Pere Mascaró i la Unió Cívica per la República han organitzat a les 19,00 hores en el Club Diario de Mallorca. Un acte en el qual es presentarà la pel·lícula-documental "A pegada dos avós". A més de visionar aquesta pel·lícula,  en la qual els qui cerquen respostes són un grup d'adolescents estudiants del darrer curs de batxillerat artístic, intervindran la presidenta de Memòria de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i la dinamitzadora en recuperació de la memòria oral i col·laboradora de EAF Produccions, Berta Cao.  Dues dones que, a l’hora de les  causes justes,  mantenen tantes o més energies que quan eren adolescents.

En el documental que, fins a on jo conec, aborda la memòria històrica des d'un punt de vista molt poc tractat i, al meu entendre, amb el toc de l'originalitat de l'evolució de l'adolescència en la presa de consciència i aprenentatge, l'escriptor Manuel Rivas els explica als protagonistes: “ No és qüestió de dretes o d'esquerres. No és qüestió d'una ideologia o una altra. Ni tan sols del que van poder els nostres avantpassats haver viscut familiarment. És una qüestió radicalment clara o s'està amb el partit de la humanitat o s'està amb el de la inhumanitat. Negar això, no voler saber res és estar amb la inhumanitat, simplement”. Més clar aigua!

La persistència d'aquesta inhumanitat és una de les qüestions que m'indigna. Però no m'engany, no és una qüestió prioritàriament de lleis. Probablement és una qüestió de reescriure la història de l'anomenada Transició. Fins que no s’esmerci de deslegitimació a la qual ha estat sotmesa la Segona República a partir de la memòria oficial de la Transició, no sortirem que aquesta humanització vergonyosa.

Sigui com sigui, iniciatives com "A pegada dos avós" serveixen per seguir lluitant perquè no ens robin la necessària projecció d'una memòria democràtica amb un contingut cohesionador. Iniciatives com aquella sèrie MEMÒRIA I OBLIT D'UNA GUERRA, de l'enyorada Televisió de Mallorca  [M],  són imprescindibles per a la cohesió de debò de la societat. Perquè com afirma Marta Rovira Martínez, en el seu recent -i molt recomanable-  llibre La Transició franquista. Un exercici d’apropiació  de la història, escriu: “... la memòria és una forma d’acció política que pot contribuir a la integració dels diferents  sectors de la societat en la mesura que s’hi sentin representats. En la mesura que puguin  encaixar les seves experiències vitals en una narració  compartida, se sentiran part del col·lectiu que fa de subjecte d’aquesta memòria. I també se sentiran part del sistema polític que els representa. Altrament, memòria i política seran, només un afer dels polítics.”  Convindria  tenir-ho en compte.


L'acte de demà en el Club Diario de Mallorca coincidirà amb la vigilia  del 24 de Gener. Aquesta data és, alhora, icònica per a la memòria de lluita antifranquista, i massa desconeguda per molta gent pertanyent a les noves generacions: Un 24 de gener de 1977 es va perpetrar la matança dels Advocats d' Atocha. Serveixi doncs l'acte de presentació i estrena de "A pegada dos avós", per rendir un sentit i compromès homenatge assassinats a Madrid. Un homenatge als advocats laboralistes Javier Sauquillo Pérez del Arco, Luis Javier Benavides Orgaz, Enrique Valdelvira Ibañez, Serafín Holgado de Antonio i al sindicalista Ángel Rodríguez Leal. Han passat ja, 38 anys i el seu exemple persisteix.

dimarts, 20 de gener del 2015

Tot turisme: capitalisme del desastre

Faltaven uns dies perquè acabés l’any 2014 quan es presentà l’estudi de l’impacte del turisme sobre l’economia i l’ocupació de les Illes Balears al 2013 (IMPACTUR). Malgrat ser un treball del lobby turístic Exceltur, la seva presentació tingué la màxima presència institucional, incloent-hi el president del Govern. En un país democràtic normal hauria estat una situació una mica anormal. Sembla raonable pensar que una cosa és que els lobbys funcionin amb més o menys transparència i, fins i tot, tinguin ajudes institucionals -com és el cas de la col·laboració de la conselleria del carrer Montenegro de Palma en l’elaboració d’aquest estudi- i una altra és que la màxima autoritat institucional democràtica es presti a presidir un acte del lobby que, en defensa de llurs interessos, li fa pressió.

Diguem-ho curt i ras, els estudis IMPACTUR són un instrument important en la tasca lobbista de l’agrupació del gran empresariat turístic, anomenada Alianza para la excelencia turística (Exceltur), sobre els governs autonòmics que, àdhuc, tenen bastants competències per impulsar legislacions i executar polítiques turístiques. Dit això, és pertinent demanar: Quants doblers públics s’han gastat per fer un estudi que s’hauria pogut fer amb els mitjans propis de l’administració autonòmica? Per què s’ha finançat la tasca d’investigació privada d’una entitat forana en lloc de, posem per cas, la UIB?

En qualsevol cas, car ja l’hem pagat entre tots i totes, el que em sembla més important és esbrinar què aporta aquest IMPACTUR al coneixement del principalíssim sector econòmic de les Illes Balears. Certament, poca cosa que no sabéssim. Anem a pams, per una banda se’ns diu que el volum de l’activitat turística al 2013 representà el 45% del total del PIB de Balears. Prenent en consideració l’atonia dels altres sectors econòmics, i amb la imputació d’activitats molt diverses sota el paraigua d’ “activitat turística” que fan els autors, gairebé a ningú amb dos dits de front no l’haurà sorprès gens l’alta participació en el PIB regional d’aquesta pluriactivitat econòmica turística. La nostra excessiva dependència del turisme i el camí envers un País Tot Turisme ve d’antic. Tanmateix, allò que sí és una certa sorpresa és l’absència d’un càlcul ad hoc de l’aportació al PIB illenc de l’activitat hotelera. En qualsevol cas convé tenir en compte que les limitacions del PIB com a principal indicador de l’estat d’una societat i d’una economia són molt importants. Tingui’s en compte que només mesura la part monetaritzada de la producció de béns i serveis (prostitució i drogues incloses) i s’oblida, per exemple, de computar tota l’autoproducció domèstica, de mesurar els danys ambientals i la degradació del patrimoni natural i/o cultural i de proporcionar alguna informació sobre el nivell de benestar i sobre l’evolució de les desigualtats. Per tant, la novetat de l’IMPACTUR hauria estat que incorporés informació de com es reparteix la riquesa generada per l’activitat turística illenca.

L’altra conclusió d’impacte és que, durant l’any 2013, l’activitat turística va generar un total de 153.059 llocs de treball (el 34,8% del total de l’ocupació de les Illes Balears d’aquell any). Això tampoc no aportaria cap novetat, si no fos perquè l’evolució d’aquesta ocupació turística en relació amb el PIB que es fa al mateix IMPACTUR ens permet afirmar que estem en una situació en la qual hi ha creixement de PIB, sense que hi hagi una relació entre aquest creixement i un procés de creació d’ocupació equivalent. És a dir, el fet que el PIB turístic illenc hagi passat d’11.403 milions d’euros l’any 2008 als 11.857 del 2013 (un augment del 4%) i que això hagi propiciat que només 119 persones més tinguessin una ocupació formal (no arriba al 0,5% d’increment) palesa una situació de creixement sense ocupació. Tal vegada, si no esmercem la política econòmica, cada pic haurem de parlar més del que els anglosaxons anomenen jobless recoveries o, dit en català, recuperacions sense ocupació.

Tot plegat convida a reflexionar sobre la necessitat d’un altre model econòmic per a les Illes Balears, que incorpori alguna dosi de diversificació i expulsi de l’acció política econòmica la màxima thatcheriana del “Let the rich get richer”. Aquest “deixar que el ric aconsegueixi ser més ric” és el que s’ha fet en els darrers anys amb els hotelers. Aquesta opció de política econòmica s’ha presentat, sense complexos, com l’única política possible. No és cert que ho sigui. Per contra, és ben hora de prendre en consideració que, segons Zygmunt Bauman, autors com ara Stewart Lansley, Joseph Eugene Stiglitz o Danny Dorling coincideixen que “el dogma tan socorregut que afirma que l’enriquiment dels rics acaba revertint a la societat no és més que una mescla de mentida intencionada i forçada ceguesa moral” (La riquesa d’uns pocs ens beneficiarà a tots?, pàgina 27).
Entestar-se en un model de tot turisme a base de dogmes que no fan altra cosa sinó imposar ineficiència econòmica, descohesió social i iniquitat ecològica és un camí segur cap al, amb una expressió de Naomi Klein, “capitalisme del desastre”. Cal evitar-ho!


Publicat originalment a l’Ara Balears ( 18-1-2015)

dilluns, 19 de gener del 2015

Sobra mes per a tan poca pensió


Amb la publicació del número 45 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible aquí)) hem iniciat una sèrie de balanços del que ha passat a les Illes Balears a l'àmbit social i laboral durant 2014. Començam amb el punt referit a les pensions públiques de la Seguretat Social, fent referència al total de la cistella d'aquestes prestacions (per incapacitat, jubilació, viudetat, orfandat i ajuda a familiars), amb un esment especial a les pensions de jubilació. Val a dir que empram les dades de desembre perquè, en matèria de pensions en vigor, es pot considerar la mitjana del que ha succeït durant l'any. Quines són les informacions més rellevants? Succintament es podria dir que:

1. El total de població balear beneficiària de pensions de la Seguretat Social arriba, en 2014, a 179.912 persones, el 16% del total de població censada. L'any 2014 registra un creixement de 2.748 persones beneficiàries (+1,6%) en relació a l'any anterior. 2. El col·lectiu majoritari és el de pensionistes de jubilació, amb 111.580 persones (el 62% sobre el conjunt de persones beneficiàries). 3. El segon grup en importància és el de pensionistes de viudetat, que suma un total de 44.080 persones. És a dir, una de cada quatre pensions pagada és de viudetat. 4. L'any 2014 acabà amb un valor mitjà del total de pensions en vigor a Balears de 805,55 euros (un 8,1% menys que la mitjana espanyola). 5. En el període 2009-2014 el nombre de pensions de jubilació s'ha incrementat en 16.150 persones (un 19,9%). 6. En 2014, la quantia mitjana de la pensió de jubilació va ser a Balears de 923,70 euros. En el període 2009-2014, aquesta quantia ha augmentat per a Balears en 144,77 euros, és a dir un 18,6%; i pel conjunt d'Espanya ha crescut en 146,20 euros (un 17%). 7. Hi ha una lleugera disminució del diferencial negatiu del valor mitjà de les pensions de jubilació illenques en relació a les del conjunt de l' Estat. L'any 2009 aquesta diferència era de -9,3% i l'any 2014 acabà en un -8,3%.

Més enllà d'aquestes dades objectives, m'interessa reflexionar sobre la percepció ciutadana d'insuficiència de les pensions. És una percepció molt consolidada que, pel que fa a Balears, es pot observar en els baròmetres de Gadeso (Quaderns Gadeso número 266 de novembre 2014), o en referència al conjunt d'Espanya, en l'estudi titulat El comportamiento ciudadano en la planificación de la jubilación, recentment publicat per la Fundación Edad&Vida i VidaCaixa i que el podeu consultar a la secció de dossiers de www.gadeso.org. Tanmateix allò que convé no perdre de vista és que tot indica que la percepció ciutadana sobre l' insuficiència de les pensions s'estén i té base en fets objectius.

En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal la coincidència dels efectes de la major crisi social coneguda en molt de temps amb una ofensiva de calat per fer negoci privat amb les pensions. Per una banda, constatem que les pensions públiques -que han estat sempre una peça fonamental per a la cohesió social-, a causa de la crisi s'han convertit, per a un gran nombre de famílies, en un imprescindible matalàs per a no agreujar el procés d'empobriment de moltes llars copejades per la greu crisi, l'atur i les polítiques de retallades dels serveis socials bàsics. I, per una altra banda, observam que la promoció dels Plans Privats de Pensions revifa dia rere dia. No tinc cap dubta que és una prova més d'aquesta societat dual que ens han dissenyat com a sortida de la crisi.

En el camp de les pensions, especialment en el de les de jubilació, es juga una aferrissada lluita de poder una mena de Joc de trones plantejada en els següents termes: Com més economia determinada i governada privadament segons les regles de les mercaderies i no dels drets, més poder tenen els mercats i menys la societat. No està escrit qui guanyarà aquesta lluita entre mercats i democràcia, però el fet cert i segur és que la prolongació de la situació de crisi social ha fet que cada pic hi hagi més pensions manifestament insuficients per arribar a fi de mes. I això és poc democràtic, si més no, pels que no concebin la democràcia al marge de la pulsió igualitària.


Publicat originalment a Diario de Mallorca (18.01.2015)


dimarts, 13 de gener del 2015

Xina

He trigat a posar-me a escriure aquestes notes viatgeres. El viatge va ser en el mes d’agost, i ha hagut d’acabar l’any per posar-me a deixar per escrit algunes impressions d’aquest viatge. Hi ha moltes explicacions per a aquest retard: les quotidianitats, els diversos compromisos professionals, polítics i socials, els dies que passen massa despresa... I, tanmateix, la raó principal és que no sabia com resumir allò que crec essencial i quin to donar-li a aquestes línies.

Per a el viatger, el més excitant -i el que et possibilita vèncer cansaments, dificultats, el mal dormir, etc.- és adonar-te que estàs descobrint alguna cosa nova. Per molt que hagis preparat i documentat el viatge, en posar peu a terra, olorar, sentir els sorolls i les parles locals, t'adones que el millor és allò que aniràs coneixent. En el cas de la Xina, aquesta impressió es multiplica en proporció a la grandària del territori i de les multituds humanes amb les quals et trobes tot just poses peu a l’aeroport de Pequín.


El nostre periple va ser bastant clàssic, però amb el toc d’aventura. Un tour turístic (amb dosis prudents de turistització) però, amb independència a bastament, per perdre's per alguns indrets “no aptes per a turistes”. Només qui viatja per Xina pot arribar a apreciar el valor dels nostres menyspreats cursets d’anglès de la FORCEM per a cambrers i d’altre personal de l’hoteleria o del comerç! Les dificultats per als viatgers que no parlam xinès mandarí són considerables. Sort que el llenguatge per senyals, la paciència dels xinesos i les ganes de mesclar-se amb la gent poden superar qualsevol entrebanc.

Pequín

Començam a conèixer Pequin amb pluja. Se’ns diu que és un bon senyal, que la pluja és la millor manera de  netejar la ciutat de contaminació! Partim cap al Palau d’Estiu que ens serveix per fer una primera immersió en la cultura imperial xinesa i la massificació de les visites turístiques. Ens embadalim a bastament però no massa. Tenim entrades per a  un espectacle d’acrobàcia i, en acabar, el pla inicial és descansar car l’endemà hem de matinar perquè serà un dia especial. Una cosa són els propòsits i una altra molt diferent són les circumstàncies... En sortir del Dongcheng Cultural Centre decidim anar a l’Hutong de Nanluogu Xiang. Després de sopar a un lloc que semblava el menjador d’una casa particular ens emborratxem amb l’ambient d’aquests antics carrerons que ens mostren el Pequín més tradicional. Tenim a pams la Torre del Tambor i la Torre de la Campana... Total, acabam a les tantes. El taxi és tan barat com ràpid (a partir de les zero hores se circula força bé). Després del mal dormir en l’avió i de la primera jornada a Pequín, el llit ens atrapa... l’endemà ens quedem adormits... En despertar hi ha presses, moltes presses. No és un dia qualsevol. És el dia que visitarem la Gran Muralla Xina!

Visitam la Gran Muralla en el pas Juyongguan. La concurrència de visitants és inversament proporcional a l'altura. És una d’aquestes experiències viatgeres indelebles. La solitud en el cim del tram t’empetiteix, alhora que mires al cel per veure si algun astronauta et fa jutipiris. És de les poques ocasions que viatjant enyor l’MP3, ve de gust escoltar als Antònia Font... Acabam el dia en el molt interessant Temple del Cel.

La resta de l'estada a Pequín la dedicam a visitar la plaça de Tian'anmen que, com vaig explicar en aquest article en El Periscopi, dóna escalfreds. Mentre passejam pels voltants del mausoleu de Mao, no em puc estar de recordar aquell breu text de Rossana Rossanda titulat “El marxisme de Mao” que tant m’influencià en els anys 70 del segle passat. No en queda res d’aquella revolució. Tal vegada l’únic que paga la pena és fer unes fotos al retrat de Mao per “immortalitzar” el record d’alguns “pecats de joventut” i recordar algunes memorables obres del Pop Art.

Tenim contractat un dinar que ens obliga a retardar l’entrada al Palau Imperial, per la qual cosa decidim renunciar a dinar (per aconseguir-ho vam tenir que fer més paperassa  que en els millors temps de l’Emperador per demanar-li audiència) i ens endinsam a la Ciutat Prohibida. Al cap de moltes hores d’estat bocabadat, acabes amb una sensació d’haver deixat moltes coses per veure, moltes fotos no fetes i, alhora, saps que has vist una de les meravelles del món i que, amb un poc de sort, hauràs fet alguna bona foto.

Les nits a Pequin estan reservades per passejar pels Hutongs, i, a més de la zona de Nanluogu Xiang, ja esmentada, val molt la pena l'autenticitat del Wudaoying Hutong. Però, abans de muntar al tren que ens ha de dur a Dengferg, ens donem una de les orgies gastronòmiques del viatge: Acomiadem Pequín amb el millor ànec pequinès (pato laqueado) que mai he menjat.

Entre Pequín i Shanghai


Després d’una nit de tren i en acabar d’esmorzar ens dirigim al temple taoista de Shàolin, diuen que en aquest guapo temple va néixer el budisme Zen. Tanmateix, a mi m’agradà encara més el Bosc d’Estupes. 

Parada i fonda en Luoyang a on descobrim l’afició xinesa de sopar al carrer. Pensàvem que el poble feia fira, però resultà que arreu hi ha carrers plens de paradetes de menjars. L'endemà dues sorpreses: La primera: que hi ha un museu d’història local que és imprescindible. La segona: L’ immensitat de les Grutes de Longmen. Una gran quantitat de Budes de totes les mesures i a l'aire lliure! No va haver-hi Revolució Cultural per aquí? És clar que sí, però, segons ens varen explicar en arribar a Shanghai, durant la revolució cultural es destruïen les escultures dels monjos budistes però no les figures de Buda, perquè aquest era sagrat!




Hem arribat a Xi’an que, segons les previsions, és una estació molt important del viatge. La realitat superà amb escreix les expectatives. És mal de resumir el que ofereix aquesta ciutat a on, alhora comença i finalitza la Ruta de la Seda. Increïble Barri Musulmà amb impressionant Mesquita i interessant Medina a on ho has de regatejar tot, incloses les restes de maoisme en forma de souvenirs i samarretes. A la ciutat de Xi’an, trobes un de tants contrasts de la Xina: Al Barri Musulmà sembla que estàs al nord d’Àfrica i en la Muralla de la ciutat a la Xina imperial. Tanmateix, el plat fort d’aquesta estació en el nostre periple xinès és visitar els milers de soldats i cavalls que custodiaven la tomba del primer emperador de Xina car als voltants de Xi’an hi ha el museu de l’exèrcit de Guerrers de Terracota. No facis cas al que has sentit dir. La visita a les restes de Zhao Zheng, rei de Qin i primer unificador de Xina, al que coneixem com Qin Shi Huangdi (259-210 a. de C.), supera qualsevol cosa que hagis pogut escoltar, llegir o veure en alguna exposició per aquestes contrades. Pot ser la fosa petita (la número 3 amb 72 guerrers i cavalls dintre de vitrines) necessitaria un major silenci per gaudir millor de la visita. No s’entestin, és impossible demanar silenci als grups de coreans.


De Xi’an botam amb avió per aterrar a Guilin. Potser aquesta és la ciutat més convencionalment turística de les visitades. Carrer principal amb força restaurants (molt recomanables una mena de raviolis típics de la gastronomia de la regió), botigues per als locals i els giris, el llac Shân Hú amb les Pagodes Bessones del Sol i la Lluna... Però allòl principal està als voltants. És imprescindible reservar-se algunes hores -no és una excussió per fer a corre-cuita- per anar a Daxu. Un petit llogaret que ens permet una immersió a la Xina més tradicional: Carrers empedrats, cases de fusta, comerços a l’antiga... L’altra “tot tem” de Guilin és el creuer pel riu Lijang. El paisatge no supera al de la Badia de Halong (Vietnam), però prop fer-hi. Una altra cosa que resulta imprescindible -i que crec no és massa freqüent en els Tours Turístics organitzats- és fer el camí des de Yangshuo, el poble en el que acaba el creuer, a Guilin desviant-se de la carretera principal i endinsant-se per la ruralia de les rodalies del riu Lijiang. S’hi trobaran camps d’arròs que semblen oceans, observaran com es conrea amb les arts més tradicionals (res de tractors, encara ara s'empren els animals, principalment, els bous) i podran visitar cases tradicionals del camp xinès que, tot i no ser de la part agrícola profunda de la República Popular Xina car estem relativament a prop de Shanghai, t’adones de la duresa de les condicions de vida d’aquesta bona gent. En una d’aquestes cases de pagesia ens mostren, amb orgull, un taüt. Davant la nostra cara de sorpresa, ens expliquen que els xinesos compraven en vida el taüt en què els han d’enterrar i l’exhibien com a part de la seva posició social. A millor posició millor, taüt. No ens expliquen si amb una millor caixa de morts tenen millor vida en el més enllà. Ningú ho ha pogut corroborar i potser per això sembla que és una tradició que va a menys. Tot el temps que varem rodar per Guilin ens acompanya una xinesa amb un castellà prou bo que em feia gràcia quan es referia a la gegantina corrupció del règim xines com a “Secret públic” i al president Mao Zedong com “Señor Mao”.



Seguint la ruta cap a Shanghai, fem parada a Hangzhou que té el llac urbà més famós de la Xina, el Llac Occidental, i un esplèndid temple budista, el de Língyin, amb uns exteriors amb molts Budes i alguna estupa imponent. No sé si en Hangzhou es cultiva elciutat: Primer, temps per embadalir-se (i fer centenars de fotos) amb la gran quantitat de flors de lotus que hi ha al Llac Occidental i als canals que bordejant alguns passejos per a vianants. Segon, temps a bastament per passejar i comprat per l’antic carrer Quinghefang. A aquest carrer hi ha les botigues antigues més guapes que hem vist en tot el viatge. Hi ha des de comerços de lo més tradicionals als més turístics, i tots amb l'aparença i sistema de gestió a “l’antic règim”. Jo n’estic ben content d’haver-m'hi comprat per uns quants iuans (menys de 4 euros) un rellotge de polsera marca “no et fixis” i estètica xinesa que, de moment, funciona a la perfecció. De fet, ha substituït el de marca bona que, tot just arribar a Pequin, vaig perdre a un bany de l’aeroport. Coses del mal dormir en els avions, i del no estar deixondint! 


El dia acaba amb un altre memorable sopar d’ànec típic de la regió i una situació còmica per demanar-lo: El restaurant és absolutament d’autòctons. No parlen ni una paraula que no sigui en xino mandarí. Encara sort que a la carta hi ha algunes fotografies que, junt amb les senyes, ens permet demanar alguns plats. Demanar que la cervesa fos fresca ha estat força complicat, però encertam amb la comanda. El cas és que els cambres i cambreres no ens deixen de mirar amb cares estranyes. Per què? Idò l'explicació és la següent: A la Xina es considera de mala educació no deixar bastant menjar sobre la taula dels restaurants, i per això demanen més del que pensen menjar. Nosaltres demanarem el just i només deixarem els ossos de l'ànec ben escurats!

L'estació prèvia a Shanghai és Suzhou. Sens dubtes és l’indret més zen dels que hem visitat. Els jardins, alguns en miniatura, donen a la ciutat un ambient elegant. Pot ser que  el jardí Wǎngshī Yuán sigui el més famós, però el que forma part de l'hotel en el qual estàvem allotjats, el Pan Pacific, és més concorregut per la població local (gent fent tertúlia, tai chi, gimnàs...). La Colina del Tigre -en xinès Huqiu- i la Pagoda Inclinada, amb una nombrosa col·lecció de bonsais, abunden en l’elegància de Suzhou. El que no va tenir res d’elegant van ser les meves contorsions per intentar fer una foto decent a un monument tan inclinat com la pagoda en qüestió i, a sobre, baix una intensa pluja!



Però a Xina (al manco a Suzhou) no ve a conte allò de “Al meu país la pluja no sap ploure” que canta Raimon. Al país xinès ha sabut ploure i ens ha permès fer tot allò que calia fer. A l'hora d’encaminar-se cap a Shan Tang Jie, la pluja escampa. Aquest conjunt de carrers i canals són d’una autenticitat que esborrona. Autenticitat elegant dels canals, de les cases a peu de riu, de les porxades amb fanalets xinesos, i autenticitat gens elegant del mercat local de queviures. Al cap d’haver gaudit a ple del paisatge, de l’ambient, fer un bon grapat de fotos i prendre un te, decidim anar a sopar pel centre de la ciutat. Val a dir que amb un te els xinesos es passen hores en el bar o cafè, car el producte és de molt bona qualitat, se serveix amb una gran quantitat d’aigua molt calenta, i les fulles de te es poden escaldar moltes vegades, com més escaldades millor és la infusió. Això fa que el te sigui relativament car en comparació a altres productes que es poden veure a qualsevol carta de bar o restaurant. Òbviament no hem tret tot el profit al te, però ens ha bastat per descansar i prendre la decisió equivocada d’anar a sopar al centre. Hagués estat millor quedar-se a sopar per la zona de Shan Tang Jie. I la pluja torna a revifar.

Shanghai



Tot just arribats a Shanghai visitam el Temple del Buda de Jade. Aquest temple budista és una autèntica bellesa i un recés de pau enmig de la frenètica vitalitat de la gran orbe. L’estança a Shanghai comença bé -jo no en tenia massa d’expectatives- i va de sorpresa en sorpresa: Marees de gent que passegen pel basar i els jardins de Yùyuan, i la relativa serenor només al entrar en el temple del Déu de la Ciutat. La tarda la comencem al Carrer Nanjing que és una gran avinguda comercial sense massa interès. Acabam la tarda i entrem a la nit -sopar inclòs- contemplant El Bund (el nucli antic amb els edificis colonials i la part ultra moderna amb els gratacels). No havia vists mai fer-se tantes fotos “selfies”!

L’endemà, dedicam tot el mati al barri financer dels gratacels, el Pudong. T’has de pessigar per a recordar que aquest gran centre financer –el Shanghai World Finalcial Center- pertany a la República Popular fundada per Mao. Pujam a la torre Jinmào i des de la vuitanta-vuitena planta fins i tot l'Oriental Pearl TV Tower sembla una miniatura.

A la tarda ens espera la modernitat de Xintiandi i l’elegància de la zona anomenada “Concessió Francesa”. Gàngsters del tipus de la banda de Fumanxú se’n veuen pocs, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagi d’altres més moderns. El que sí que queda en aquesta zona de la gran ciutat és l’edifici que va ser la Seu del Primer Congrés Nacional del Partit Comunista Xinès. Acabam l'esgotadora jornada a la barriada de Tianzifang, un autèntic laberint de carrerons de comerços de tota casta, i restaurants d’allò més variat. Fora de tot pronòstic encertam en entrar al restaurant que tocava: Un dels millors sopars -a base de crancs ben picants- dels nostres dies per la Xina.

És una pèssima idea partir d’aquesta sorprenent ciutat sense anar al Museu de Shanghai. Diuen que allà hi ha les millors col·leccions d’art xinès de tota la república. No ho sé. El que si sé, és que és un museu sensacional. Però encara hi ha una pitjor idea: Anar al Museu de Shanghai sense un bon abric i bufanda. Tenen l’aire aire condicionat tan fred que et congeles!

Perdonin la llargària d’aquesta entrada al bloc, només justificable per la meva incapacitat de resumir i la immensitat de la Xina.

I ara per acabar un consell: Si van a Xina, oblidin-se del menjar xinès de per aquí, i disfruitin amb una gastronomia molt variada, força saborosa i rica d'espècies. S’ha de menjar amb una mediocre cervesa local. No tot pot ser perfecte!

Ah!: Totes les compres van cabre en l'equipatge.

dimecres, 7 de gener del 2015

Desprotecció per desocupació: És la precarietat estúpid!

Ahir comentava aquí les dades d'atur registrat del mes de desembre passat. Avui, en aquest article que publica l' Ara Balears, continuu intentant descodificar les xifres, i donar a conèixer les “trampes estadístiques” del registre administratiu d'atur registrat i del d' afiliacions a la Seguretat Social. Ara toca fer algunes descodificacions de les xifres de la desprotecció per desocupació.

El primer que s'ha de tenir en compte és que les dades del SEPE (antic INEM) sobre prestacions de desocupació es publiquen amb un mes de retard, per tant les que es publicaren abans-d'ahir corresponen a novembre de 2014. Val a dir que només púbica aquesta informació l'administració central, perquè la gestió d'aquestes “Polítiques Passivés d'Ocupació” és competència de l'Estat, mentre que les Polítiques Actives d'Ocupació les gestiona el SOIB. Per dir-ho d'alguna manera entenedora: El SOIB du els comptes de les persones que teòricament haurien de rebre formació, orientació o qualsevol altre programa de PAO (Fitxer d'Atur Registrat), i de les que, tot i estar en atur, no cal que participin en cap programa de PAO. La suma d'ambos col·lectius és el Fitxer de Demandats d'Ocupació). Mentre que el SEPE du, en exclusiva, els comptes dels Demandats d'Ocupació que cobren alguna prestació per desocupació.

Aquesta “peculiar forma de dur els comptes” provoca bastants dificultats per saber el grau de protecció de la població realment en situació d'atur. Car se li dóna tanta importància mediàtica (i política) a la dada d'Atur Registrat (i tan poca a la de Demandats d'Ocupació), el que és més lògic seria calcular el percentatge -o taxa- de protecció de les persones aturades considerant que el divisor de la regla de tres és la xifra d'atur registrat. En el cas que ens ocupa, novembre 2014, el compte seria el següent: Del total d'atur registrat de 84.311 persones, 82.095 tenen alguna prestació. La qual cosa significaria que el percentatge -o taxa- de protecció és del 97,4%. Òbviament això no és real, ni bon tros fer-hi. És una prova més de la inconsistència de valorar el tarannà del mercat laboral d'acord amb la dada d'atur registrat.

El que ens aproximaria més a la realitat seria fer els càlculs sobre el total de Demandats d'Ocupació situant-se així la taxa de cobertura de la prestació per desocupació en un 58%. I tanmateix, això tampoc és real. Cal tenir en compte que molta gent aturada no s'inscriu als registres del SOIB. És per això que gairebé tota la literatura científica conclou que la taxa de cobertura de la protecció per desocupació s'ha de calcular sobre l'estimació d'atur que trimestralment fa l'INE mitjançant l'EPA. Caldrà, idò, esperar a la publicació de l'EPA del quart trimestre de 2014, prevista per dia 22 de gener, per saber amb quina taxa de cobertura hem acabat l'any.

En qualsevol cas les dades del SEPE ens serveixen per observar la tendència a la baixa quant a intensitat de la cobertura de la protecció per desocupació: De les 82.095 persones que el novembre passat tenien alguna prestació, només el 50% tenien una prestació contributiva (amb una quantia proporcional al que han cotitzat abans d'estar en atur, i que a 30/11/14 era de 907,5 euros de mitjana). La resta cobraven prestacions de subsidi o assistencials (426 euros). Val a dir que l'any 2014 és l'any en el qual per primera vegada les prestacions contributives no són les majoritàries. Per quina raó? Idò perquè l'atur de llarga durada no minva, i la contractació de curta i molt curta durada fa estralls. És la precarietat estúpid! En definitiva, es passen pel forro l'article 41 de la Constitució Espanyola que diu: “Els poders públics mantindran un règim públic de Seguretat Social per a tots els ciutadans, que garanteixi l'assistència i prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas de desocupació”. Es veu que la Constitució només és sagrada per a algunes coses. Una mena de Constitució a temps parcial!



Publicat originalment a www.elperiscopi.com (07-I-15) 

Dades d’atur: els comptes clars i la xocolata espessa

La xifra de persones en atur a les Illes Balears que es publicà dilluns és enganyosa. És cert que el nombre de persones que reuneixen tots els requisits per a ser considerades aturades (Ordre Ministerial d'11 de març de 1985, BOE de 14/3/85) a la fi de desembre de 2014 eren 83.650. Aquesta dada reflecteix una modesta baixada en termes intermensuals del -0,89% (-751 persones) i una baixada de major intensitat en termes interanuals, del -8,39% (-7.655 persones), de les xifres d'aquest registre administratiu. Però aquesta és una dada que cada pic es correspon menys amb la realitat de la desocupació laboral. Cal dir que aquest registre d'"atur registrat" té l'origen en una classificació de persones que requereixen participar en programes de Polítiques Actives d'Ocupació (formació, orientació, etc.). La lògica de funcionament d'aquest registre n'expulsa les persones que participen en qualsevol d'aquests programes de PAO o les que, a criteri administratiu, tenen una expectativa certa de retorn al mercat laboral regular i, per tant, no necessiten aquestes accions formatives o d'orientació laboral. Entre aquests últims col·lectius hi ha, entre d'altres, les persones en situació de desocupació incloses en un Expedient de Regulació d'Ocupació Temporal o el gran col·lectiu illenc dels Fixos Discontinus. Sobre l'efecte que les normes de funcionament del registre d'atur tenen a l'hora d'analitzar el tarannà d'un mercat laboral com l'illenc, amb un gran pes de relacions laborals fixes discontínues, ja vaig publicar un article titulat 'Mentides estadístiques i estadística de les mentides' (ARA Balears de 26/11/2014).
Tot plegat, si el que es vol és parlar del nombre de persones que estan involuntàriament sense treball remunerat en una data determinada, convindria fixar-se més en el registre de Demandants d'Ocupació (que sí que inclou els col·lectius exclosos del d'Atur Registrat). Si així es fes, s'hauria de parlar de 147.111 persones que, a 31 de desembre de 2014, estaven en demanda d'ocupació. Poca broma, car estaríem parlant de 63.461 persones més en atur i la variació interanual quedaria reduïa a un -5,2% (i no a un -8,39%).
Convé advertir que una baixada de persones demandants d'ocupació de l'entorn del 5% és perfectament explicable per raons alienes a la creació d'ocupació. Dues possibles causes: d'una banda segueix, encara que més moderadament que el 2012 i 2013, la migració del mercat laboral regular de les persones estrangeres (l'atur registrat d'aquest col·lectiu baixa en termes interanuals gairebé tres punts més que el del col·lectiu amb nacionalitat espanyola). D'altra banda, cada vegada és major el nombre de persones en situació d'"atur desanimat", és a dir, de tota la gent que, encara que està en desocupació, no s'inscriu com a tal. Les raons d'aquest desànim són múltiples, com ara, l'absència d'ofertes de treball per part del SOIB i/o les Agències Privades de Col·locació, o la baixada del nombre de gent que percep alguna prestació per desocupació. Hi ha una dada publicada dilluns però referida al mes de novembre prou significativa: el nombre de persones en atur que van sol·licitar alguna prestació cau més del 5%. La qüestió és, idò, per què inscriure's si no hi ha ofertes de treball, ni prestació, ni programes de PAO?
Pel que fa a la dada mitjana d'afiliacions a la Seguretat Social de 357.451 persones, ens indica, almenys, tres coses. La primera, la inconsistència de les dades d'atur registrat que més amunt he explicat: en un mes, l'atur registrat baixa en 751 persones, però la baixada en el nombre de persones afiliades és de 10.921! Si prenem en consideració que el nombre de contractes a temps parcial ha crescut en el darrer any gairebé un 10% en relació a l'any 2013, la segona cosa és que amb un increment interanual tan minso d'aquestes afiliacions, d'un +4,11% (+14.128 en termes absoluts), el més plausible és que estiguem en presència d'un descens d'hores cotitzades (i, per tant, d'ocupació formal). La tercera qüestió que les dades de desembre d'afiliacions a la Seguretat Social palesen és que el nostre mercat de treball s'ha fet més estacional durant els anys que portam de crisi, car l'índex d'estacionalitat, és a dir, el percentatge de variació de les mitjanes d'afiliacions del total de persones treballadores afiliades a la Seguretat Social en el mes de juliol –el que tradicionalment registra més ocupació– respecte del mes de desembre –en què l'ocupació sol ser la mínima de l'any– ha passat del 22,7% el 2008 al 25,7% en el just acabat 2014.
Conclusió: l'any 2014 no haurà estat un any de flors i violes en l'àmbit de l'ocupació laboral illenca, si més no si ho analitzam en termes de mercat laboral inclusiu que sigui factor de cohesió social.

Publicat  originalment a l’Ara Balears (06-I-2015) 

dimarts, 6 de gener del 2015

2014: mala anyada pel treball digne

 El Roto, El Pais 05/01/2015

Malgrat la mena de festa major que les autoritats governamentals i el granempresariat muntaren ahir, hi ha poca cosa a celebrar entorn de les dades dels registres dels serveis públics d’ocupació (del SOIB en el nostre cas), i de les afiliacions a la seguretat social del mes de desembre de 2014 que es varen fer públiques. Per més que s’entestin a fer-nos creure que la crisi d’ocupació s'està invertint, en termes de mercat laboral inclusiu i impulsor de cohesió social, la crisi és cada pic més intensa. A les Illes Balears vivim una autèntica revifada de la crisi del treball digne. Val a dir que, segons l’OIT, treball digne significa comptar amb oportunitats d’una feina amb un ingrés salarial suficient per no fregar el risc de pobresa o exclusió social, amb seguretat en el lloc de treball, amb protecció social, amb millors perspectives de desenvolupament personal i d’integració a la societat, i amb igualtat d’oportunitats i de tracte per a homes i dones. A casa nostra, amb els actuals índexs de temporalitat, parcialitat no desitjada, baixíssims salaris i relaxació absoluta en la política de prevenció de riscos i infermetats laborals, el treball digne segueix en crisi, sense albirar cap escenari de millora real.

Sostinc l’anterior afirmació a partir de descodificar algunes de les dades que es publicaren ahir:

1.- La xifra de persones en atur registrat (segons l’Ordre Ministerial d'11 de març de 1985, BOE de 14/3/85) a les Illes Balears era de 83.650 el dia 31 de desembre de 2014. Aquesta xifra no inclou, entre d’altres, les persones en atur que són Fixes Discontinues, ni les que estan en un Expedient de Regulació d’Ocupació Temporal. Per tant, millor seria fixar-se més en el registre de Demandants d'Ocupació (que sí que inclou als col·lectius exclosos de l'atur registrat). Els resultats són substancialment diferents: 147.111 persones que, el darrer dia de 2014, estaven en demanda d'ocupació. És a dir, 63.461 persones més en atur. Aquesta dada ens mostra una variació interanual d’un -5,2% de persones aturades en demanda d’ocupació (i no el -8,39% de l’atur registrat).

2.- Una baixada de persones demandants d'ocupació de l'entorn del 5% és perfectament explicable per raons alienes a la creació d'ocupació. D'una banda segueix, encara que més moderadament que en 2012 i 2013, la migració del mercat laboral regular de les persones estrangeres (l'atur registrat d'aquest col·lectiu baixa en termes interanuals gairebé tres punts més que el del col·lectiu amb nacionalitat espanyola). D'altra banda, cada vegada és major el nombre de persones en situació d’ “atur desanimat”, és a dir, les que estant en desocupació no s’inscriuen als registres. Perquè inscriure's si no hi ha ofertes de treball, ni prestació, ni programes de Polítiques Actives d’Ocupació (PAO)?

3.- L’any 2014 acaba amb un acumulat de 389.301 contractes nous, dels quals més del 88% són temporals. A l’hora d’escriure aquestes línies no tinc la dada global de l’any però, mes rere mes, els contractes de menys de tres mesos de durada sempre han estat els majoritaris. En desembre -el mes dels treballs estacionals nadalencs-, del total de 20.249 contractes registrats, el 47% ho eren). S’ha d’afegir al banyat de la precarietat la següent dada: el nombre de contractes a temps parcial ha crescut en el darrer any gairebé un 10% en relació a 2013. I, a sobre, l'estacionalitat laboral ha passat del 22,7% en 2008 al 25,7% en el recent acabat 2014.

4.- L’atur registrat de llarga durada (més d’un any ininterrompudament en atur i sense rebre cap oferta de feina ni de participació en algun programa de PAO) es manté entorn del 30% del total d’atur registrat. En el mes de desembre passat eren 27.977 les persones en aquesta lamentable situació.

5.- Pel que fa a la dada mitjana d‘afiliacions a la seguretat social (357.451 persones), s’ha d’advertir que, si prenem en consideració l’augment de la contractació a temps parcial abans esmentada, un increment interanual tan minso d’aquestes afiliacions, d’un +4,11% (+14.128 en termes absoluts), el més realista és que estiguem en presència d’un descens d’hores cotitzades (i, per tant, d’ocupació formal).

6.- De les persones en atur registrat cada pic n’hi ha més que no tenen cap prestació per desocupació i baixa la seva intensitat: més subsidis i manco prestacions contributives (En un proper article parlaré d’aquest assumpte).

Després d’aquesta succinta descodificació de dades, cal recordar que Guy Standing a les primeres pàgines del seu darrer llibre, “Precariado. Una carta de derechos”, escriu: “Por todo el mundo, cada vez más personas se están convirtiendo en meros residentes con sus derechos de ciudadanía cada vez más cercenados, a menudo sin darse cuenta de ello o sin apreciar todas sus implicaciones. Muchas se unen al precariado, una clase emergente caracterizada por la inseguridad crónica, ajena a las viejas normas laborales y separada de la clase obrera. Por primera vez en la historia, los gobiernos están restringiendo los derechos de los propios pueblos…”. Talment les Illes Balears.

Publicat  originalment a www.elperiscopi.com (06-I-2015)