dimarts, 30 d’abril del 2013

Primer de maig 2013



Avui no és un dia per avorrir a ningú amb anàlisis de dades. És un dia per proclamar la dignitat i l’orgull  de la classe obrera. Dels precaris, dels aturats, dels marginats  i també d’aquesta classe obrera que no ho volia ser, s’ auto definia  com a “classe mitjana” i ara és també desnonada. És un dia per a reivindicar el paper civilitzador del moviment sindical, en el passat, present i futur. Avui és 1r de maig .

Avui, com cada primer de maig,  aniré a la manifestació. Hi aniré pensant que tenim més  motius que mai per protestar, per clamar prou!   Perquè  entre el darrer trimestre de 2008 i el darrer de 2012 les rendes del treball han perdut pes en el PIB (-5,2%) mentre les rendes del capital han guanyat fins a 3,6 punts  percentuals.  Perquè  el govern ens pixa damunt  i diu que plou (no es pot qualificar d’altra manera l’ocurrència de demanar a la OCDE, o a qualsevol altra institució internacional del mateix pensament, una “avaluació” de la nefasta Reforma Laboral). Perquè no li demanen opinió a l’ OIT?  La devaluació interna  progressa adequadament a base de retallar salaris, d’atur massiu, d’una vida precària per a la majoria de gent i un Estat del Benestar de mínims.

Aniré a la manifestació amb la convicció de la inutilitat de les polítiques econòmiques que s’apliquen arreu d’Europa.  Són tan inútils que ni tan sol solucionen els grans trets macroeconòmics: Ni  redueixen els dèficits ni baixa el deute públic,  ni circula el crèdit...  Cada dia que passa soc més conscient que aquesta crisi és una estafa aprofitada per imposar el programa del turbo - capitalisme.  Però hi ha alternatives.

Alternatives que passen per un programa alternatiu. Un programa que vagi a l’arrel del problema. Estic molt d’acord amb Euclides Tsakalotos que ens diu que La propuesta de Delors de una "Europa más social" no se concretó en nada, mientras el Tratado de Maastricht barrió todo a su paso, convirtiéndose en la piedra angular para la ejecución de toda la panoplia de políticas económicas neo-liberales” (aquí teniu l’article complet).

En definitiva, aniré a la manifestació amb la convicció  que l’ideal de la igualtat, de la democràcia social necessita un gran moviment ciutadà antiausteritat  i una esquerra amb coratge per plantar cara a la barbàrie. La propera cita serà el 1r de Juny: “Pobles units contra la Troika”. Hi hem de ser! Stéphane  Hessel acaba el seu darrer pamflet amb el següent prec: “Sigueu ambiciosos! No us rendiu!". Idò això de rendició res de res.


divendres, 26 d’abril del 2013

Atur: situació límit



Es veia venir. Per molt que la persistència per part del Govern -i dels opinadors oficials del PP- en voler veure millores irreals a les dades d’atur registrat, a on únicament hi ha, per una banda, esgotament físic i psíquic dels demandats de treball apuntats al SOIB que, al no rebre cap oferta de treball se desapunten i, per una altra, baixes als registres d’atur associades a processos migratoris en el mercat laboral illenc, l’atur no baixa. El que succeeix és que creix, i molt!, l’atur desanimat (aquí teniu una explicació més detallada). Es veia venir que la política econòmica de posar tots els ous en el paner de la reducció dels dèficits públics a marxes forcades, i reformes laborals destructores d’ocupació duria al límit el nombre de persones aturades.

Mai s’havia arribat a Balears a una taxa d’atur del 28,56%, i molt manco en un trimestre en el que l’activitat turística comença a revifar amb les festes de Pasqua. La xifra de 169.000 persones aturades bat qualsevol record imaginable, augmentant un 17,30% en relació al trimestre anterior, i un 3,15% en termes interanuals. Mai hi havia hagut a les illes tan poca població activa en el trímetre que coincidia amb les festes de Pasqua i, tot i que la variació en relació al trimestre anterior baixa un 5,84%, a la nota oficial del Govern l’únic que es ressalta és que hi ha un minso repunt del 0,37% de la població ocupada en relació al primer trimestre de 2012. El Govern té la cara de parlar de “creació de llocs de treball en relació a l’any anterior”. És mentida. Únicament s’han anticipat algunes feines estacionals que, probablement, es compensaran amb una menor pujada estacional de la població ocupada del segon trimestre en relació al primer.

Allò que s’ha de ressaltar és que l’atur de llarga durada (més d’un any) mai en un primer trimestre havia arribat a un 15,9%, ni l’atur de molt llarga durada (més de dos anys) a un 20,2%. Mai la taxa d’atur juvenil (menors de 25 anys) havia arribat al 60,97%. Mai s’havia arribat a la xifra de 55.400 llars illenques en les quals tots els seus membres  en edat, amb condicions i voluntat de treballar estan en atur.

És veritat que les males dades del mercat de treball empitjoren ara més lentament. L’austericidi cada cop troba menys víctimes sobre les que aplicar acomiadaments, reformes laborals, EROs, retallades, empobriment, precarietat... Quan el camp s’ha segat no es pot seguir segant. 

No hi ha ningú més perillós i dogmàtic que aquells i aquelles que neguen l’evidència: O és combat el dèficit o es combat l’atur. El primer ha fracassat en termes de reducció de dèficit i de costos socials. Perquè, davant aquestes dades de l’EPA, no provem el segon? Aquesta és la qüestió. Cal recordar que ja l’any 2010, Michael Hudson, afirmava que “la tragèdia de la nostra època és que el gruix del crèdit s'ofereix per a la compra d'oportunitats d'extracció de renda, no per a la formació de capital productiu”. Clar que hi ha alternatives: acabar amb aquesta tragèdia. 


Foto: JR Bauzá reunit  amb persones aturades  per fer campanya electoral.  Què fa  ara que és president de les Illes Balears i hem assolit el rècord històric de 169.000 persones aturades?  



dijous, 25 d’abril del 2013

25 d'abril a Portugal i aquí



Aquest és el comentari que avui he fer a www.elperiscopi.com
 
Avui em posaré nostàlgic. El 39 aniversari de la Revolució dels Clavells té un significat especial. Si més no el té per totes les persones demòcrates d'Europa i, especialment, per els del sud europeu. Eren les 00:25 hores d'aquell 25 d'abril de 1974 quan sona la cançó Grândola, Vila Morena del cantautor José Alfonso. Amb aquella retransmissió de Radio Renascença comença el derrocament del règim dictatorial creat per Salazar, el més llarg d'Europa.

La democràcia portuguesa venia acompanyada d'aquestes estrofes: “Grândola, vila morena / Terra da fraternidade / O povo é quem mais ordena/ Dentro de ti, ó cidade / Dentro de ti, ó cidade / O povo é quem mais ordena / Terra da fraternidade / Grândola, vila morena / Em cada esquina um amigo / Em cada rosto igualdade / Grândola, vila morena/ Terra da fraternidade...”

Recordo –tot i la meva adolescència- que aquell abril de 1974, per raons que ara no venen a compte, fou molt comentat –en veu baixa, és cert- a la meva família. Passats un anys vaig entendre perquè aquells esdeveniments impactaren tant als demòcrates espanyols. Anys desprès comença la transició espanyola i, malauradament, es va parlar poc de la Revolució dels Clavells. Massa poc!

Avui, en els murs de les ciutats i pobles de Portugal, cada cop més depauperats per les retallades de l'austericidi imposat per la Troika (FMI, BCE i CE), hi ha pintades amb un expressiu “Grândola, vila corrupta” referint-se al poble corrupte dels governants i de les institucions europees. Tinc entès que el 10 de maig de 1974 un grup de periodistes portuguesos publicaren un document en el que afirmaven, sense embuts, que durant la dictadura de Salazar i Caetano “l'estat era una ombra, el govern una il•lusió. Real, només, la policia política, presó, tortura, els judicis arbitraris: únics tentacles d'un poder podrit". Em tem que avançam més cap aquest escenari i no tant cap a una democràcia sustentada sobre drets materials i polítics de ciutadania. Per això no és gens estrany que les grans mobilitzacions ciutadanes de Portugal hagin incorporar la cançó “Grândola, vila morena” com a consigna de lluita, de dignitat, de reivindicació de democràcia política i social.

La veritat és que el més lògic, sensat i democràtic és oposar-se radicalment als qui ens roben la democràcia, els drets i qualsevol utopia d'una vida més igualitària i digna. Fins i tot ens volen prendre el pèl amb la perversió de les paraules. Retardar encara més l'edat de jubilació, augmentar el nombre d'anys cotitzats per cobrar el màxim legal de pensió o restar capacitat adquisitiva a les pensions sempre s'ha dit retallar les pensions. Ara li diuen “Factor de sostenibilidad”. Sostenibilitat de què? Del seu morro? Fer viable el sistema públic de pensions es fa de una altra manera!.

Sabeu que vos dic? ! Que se lixe a Troika ! ¡O povo é quem mais ordena !

dimecres, 24 d’abril del 2013

Marroc, terra de moros



Palma -València - Casablanca, he fet curt de lectures per passar el temps als vols i a les estades a aeroports. El retrat de Mònica Oltra, que Ferran Torrent fa a “Caminaràs entre elefants”,  és tan entretingut que l’acabo molt abans d’aterrar a Casablanca. Ni rastre del Rick's Cafè, alguns edificis art déco d’ interès, la percepció de que el poc francès que aprengueres al batxillerat encara és útil per entendre i donar-te a entendre, i un d’aquest monuments vergonyosos que s’han de visitar per constatar el sàtrapes que poden arribar a ser els poderosos: La Mesquita de Hassan II.

Seguim cap a Rabat. Visita a la corre-cuita amb una parada més pausada a la ciutat romana de Chellah; passada ràpida per Meknes i visita relaxada al jaciment arqueològic romà de Volúbilis: Una passada. A les acaballes del dia arribam a Fez tot just per poder allotjar-nos al Riad Fez i guaitar i sopar a una terrassa de la Medina. Al dia següent descobrim que, per fer-ne un tast d’aquest univers que és la Medina de Fez, es necessita molt més temps del que disposem. Hem d’aprofitar minut a minut, i... Déu n’hi do si ho aprofitam! El te a la menta ajuda molt a recórrer els carrerons, a perdre’s, a retrobar-se, regatar,  al·lucinar.  Conec pocs indrets amb tants contrasts. Des de majestuosos patis de Madrasses, a imatges de precarietat medieval com la dels curtidors. Luxosos hotels que contrasten amb modestes escoletes, zones molt turistitzades amb d’altres tot el contrari. Tot plegat és un univers amb vida pròpia. Quan te’n  vas saps que hi hauràs de tornar.

Pròxima estació: Dunes de Merzouga que són l’objectiu central del viatge. El desert, el gran Sàhara, és additiu i ja necessitava la meva dosi. Passar uns dies i unes nits a les mateixes dunes és un regal impagable de la natura. M’agrada l’arena, les formes, el sol, la nit, el silencis, els renous. M’agrada la gent del desert, la musica, les postes de sol i les albes, m’agraden inclús les inclemències del deserts. Si a més a més pots gaudir, amb bona companyia, de l’ambient immillorable i dels més que correctes serveis de l’Auberge Kasbah Leïla el plaer és complet.

Marrakech estació final. He trobat la mateixa ciutat de sempre. És a dir, la ciutat que cap hora és la mateixa ciutat. En aquesta ocasió l’objectiu era escodrinyar la medina pam a pam i no allunyar-nos de la Plaça Djemaa el-Fna. Molts racons escodrinyats, molts colors captats i fotografiats, moltes sensacions acumulades... i algun descobriment, com ara, la Terrasse des épices (la millor pastilla). No obstant això, sembla que de la Medina de Marrakech està tot per descobrir.

Djemaa el-Fna roda i roda, com el món, roda... Ni m’agrada ni em desagrada, ni m’impressiona ni deixa d’impressionar-me, mai m’ha semblat molt fotogènica.. és una mena d’enamorament. Un espectacle intermitent. Talment la vida del viatger.

Segur que no passarà massa temps  abans de tornar trepitjar “terra de moros”, com diu de Toni Gomila a  “Acorar”.

 

 

dilluns, 22 d’abril del 2013

Adéu a la ciutadania social?



Aquí vos deixo un article que m’ha publicat el Diario de Mallorca de 22.04.2012 

Ja són cinc els anys de crisi econòmica, social, política i ètica, i no s’albira una superació a curt termini d’aquest desastre humanitari. Cada cop és major la percepció social de que els poderosos saben el que cal fer per acabar amb el patiment de molta gent, però no ho volen fer. S’imposen interessos electorals, de negocis entorn a la privatització de l’Estat del Benestar, d’ideari i ideològics,... La crisi ha engegat un procés de desmantellament de la ciutadania social que presagia una societat dual en la que cada vegada hi ha més pobres i més rics molt rics, i les, altra hora mimades, classes mitjanes semblen una espècie gairebé en extinció. És el que, entre d’altres científics socials, Luis Enrique Alonso pronosticava al començament de l’actual crisi: “enfront de les interpretacions neoliberals que parlen de risc de la ciutadania total -desmotivació cap a l'esforç personal, indisciplina per excés de drets i democràcia, sobrecàrrega de demandes a les institucions polítiques, crisi de globalització, etc.- el que estem coneixent ara és precisament el contrari, l'estertor i limitacions d'aquest concepte de ciutadania…”

A l’acabar de llegir el número 11 de Panorama Sociolaboral GADESO titulat “Depressió social i acceleració dels símptomes de dualització social” que és accessible a www.gadeso.org hom pot entendre com, a casa nostra, ens afecta aquesta pèrdua de ciutadania social. També a les Illes Balears les persones deixen de ser el centre d’atenció política i econòmica per tal de, al manco, procurar que la igualtat d’oportunitats sigui un incentiu per al progrés, la disminució de les desigualtats socials una senya de democràcia, i les carreres socialment ascendents un impuls per a una prosperitat compartida. 

Després de repassar un bon grapat d’informes i estudis que s’han publicat aquests darrers mesos sobre el mercat laboral en general, i especialment a les Illes Balears, es pot afirmar que les polítiques de contenció accelerada dels dèficits públics, retallades en aspectes bàsics de l’Estat del Benestar, augments dels impostos sobre béns de consum, absència d’incentius a l’activitat econòmica, etc., no provoquen altra cosa que desànim social i descohesió social que s’explica bàsicament per la combinació de tres factors:

I.- L’absència de perspectives, més o menys clares, de superació de l’actual fase recessiva. La percepció social -corroborada per la majoria d’estudis- és que les actuals polítiques estan fracassant. De fet, cada cop són més els analistes no governamentals que no albiren pròximes millores econòmiques amb repercussions positives per a les poblacions. 

II.- La millora en les expectatives empresarials concentrades únicament en el sector turístic presenta, al manco, quatre punts febles: El primer és que la súper-especialització turística té límits de futur per a la generació de nous llocs de treball. El segon té a veure amb que l’actual bona conjuntura turística, en quant a nombre de turistes, està estretament associada a la inestabilitat en el nord d’África, és a dir, seguim tenint turistes prestats. Un altre punt feble és la consolidació d’escenaris de creixements turístics amb minsos creixements d’ocupació laboral. El quart és l’agreujament de l’estacionalitat de l’oferta turística balear amb una important repercussió negativa en les economies domèstiques. 

III.- El mercat laboral illenc sofreix un accelerat procés de deteriorament: Per una banda, a l’augment de l’atur -especialment, el de llarga durada- s’hi suma l’augment de la subocupació. És a dir, el descens d’ocupació assalariada a temps complet s’acompanya d’un creixement d’ocupació a jornada parcial i la baixada del nombre d’empreses i de societats mercantils està acompanyada d’un ascens dels “falsos autònoms” amb inseguretat econòmica i baixa protecció social. Per un altre costat, les darreres dades disponibles indiquen un progressiu descens dels costos laborals illencs, la qual cosa confirma que la devaluació interna pren força. Tot plegat, provoca una revifada del fenòmen de Treballadors i Treballadores pobres. 

Cal una altra gestió de la crisi que no posi en qüestió ni la ciutadania ni la democràcia social. Aprofundir en democràcia és possible. I molt desitjable!

diumenge, 14 d’abril del 2013

El necessari coratge per impulsar una altra prosperitat


Ahir, a la jornada “UN  NOU ESTAT, UNA NOVA SOCIETAT” organitzada per la Fundació Emili Darder i l’Ateneu Pere Mascaró, vaig moderar el debat  sobre un altre model econòmic.  Aquesta és la intervenció que tenia preparada per iniciar el debat. Per economitzar temps  no la vaig llegir. Aquí la deixo per si interessa  a algú. 


Definir un altre model econòmic des de plantejaments d’esquerra, ecologistes i soberanistes, és tan urgent com  complicat i laboriós.  És una tasca que, en qualsevol cas,  hem d’abordar,  amb el màxim rigor i sense por a equivocar-nos.  La major equivocació que podem cometre és la mandra intel·lectual per a construir  noves idees  econòmiques que assegurin una nova prosperitat per al país.


Però no deixa de ser complicat repensar un model alternatiu a l’actual manera d' inserció de Mallorca -i de les  Illes Balears - en el sí de la globalització neoliberal. Per això és tant important sumar experiències, sabers, voluntats, lluites...


És evident que els símptomes d’esgotament dels models de creixement de les Illes Balears, són d’abans que s'iniciés l'actuals crisi (finals de 2007).


Val a dir que, per exemple, el PIB per càpita de les  Illes Balears, ha passat de ser l’any  1986 el més elevat de l'Estat Español (amb un nivell que superava en 1985 en més d'un 50 per 100 a la mitjana) al vuitè lloc l'any 2011.


El  “model  econòmic balear” basat històricament en la sobrespecialització en la producció de  turisme de sol i platja -amb alguns episodis d’excessiva presència de l' activitat de la construcció-,  per la seva pròpia  naturalesa és ineficient  per a una economia socialment cohesionada i, sense sobirania fiscal,  no s’han pogut fer polítiques  de cohesió social (d'igualtat).


La tendència és, des de fa anys, vers una més inequitativa distribució de la renda cap a les classes socials més riques. La qual cosa  fa que les economies de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera,  siguin  de les economies amb  major desigualtat de la UE-27. 


A més,  hi ha  noves urgències.


El programa del PP –que,  al meu parer, poca cosa té a veure amb una sortida de la crisi-  resulta insostenible. És urgent –ho hem dit moltes vegades- impulsar polítiques alternatives de sortida de la crisi, que superin de l’actual cercle viciós de retallades que provoquen més retallades, que apuntin cap aquest model diferent de desenvolupament sostenible, regulat democràticament.


Per això  s’ha de transitar, del dogma de l’austeritat, a la recuperació del camí del desenvolupament, d’un altre model de creixement  i la creació d’ocupació, perquè ...


L’economia de les Illes Balears té un problema cabdal, que sobresurt a tols els demés: Una taxa mitjana  d’atur de més del  23%, amb una taxa d’atur de llarga durada del 10,41% i amb més de 38.000 llars amb tots els actius en atur.


Per una altra prosperitat és necessari un altre model de creixement econòmic que, necessariament,  ha de anar en paral·lel  al  creixement  de:


·         polítiques d’equitat i de benestar social,

·         de factors ecològics, de sostenibilitat i d’energies renovables,

·         de polítiques fiscals progressives i que garanteixen la suficiència,

·         de valorar  més el valor i no tant la quantitat.  


Un altre model d’economia que, en la meva opinió,  hauria de provocar, una nova concepció de política social.  Radicalment preventiva.  La garantia d'igualtat ha de estar garantit  per una Renda Bàsica com un dret de ciutadania.


Mentrestant ja hauríem de treballar a favor d’una ràpida implantació d’una Renta Mínima Gargaritzada vinculada a la carència de renta i no al fet d' haver tingut treball remunerat i haver generat dret a altres prestacions econòmiques.  La ILP  de Catalunya és, en aquest sentit un bon referent.


Unes dades: A l’any 2010 Balears tenia una taxa de  cobertura de les llars potencialment demandants de rendes mínimes vàries de menys del 10%. I l’any 2011 la taxa de pobresa es va enfilar al 18,5  i la de risc d’exclusió al 24,5.


Bé per parlar  d’aquestes coses comencem el primer  debat del dia.  Ho  farem amb Pere Sampol que, segons el programa, ha de parlar d’alternatives econòmiques de l’esquera al  model econòmic especulatiu i amb Fina Santiago que  parlarà  de polítiques socials front a la crisi.


Bon i profitós debat i que no ens manqui el coratge per pensar en un futur millor per aquesta terra. Una nova prosperitat és possible.  

dijous, 11 d’abril del 2013

Contes i comptes de l’atur registrat


Article que m’ha publicat avui el Diario de Mallorca

 
Cada cop que es publiquen les dades d’atur registrat hi ha controvèrsia a l’hora d’analitzar les xifres. Uns escodrinyen qualsevol símptoma de millora en el mercat laboral i emfatitzen aquests aspectes suposadament positius. Uns altres fan exactament allò contrari. És possible una interpretació neutra i científica de les dades que els serveis públics d’ocupació i la secretaria d´Estat de la Seguretat Social publiquen cada començament de mes? Malauradament, sembla que no. És una llàstima perquè tothom hauria de tenir molt present que darrera d´aquestes xifres hi ha persones i que el que realment interessa és contestar a la següent qüestió: "Com parlar no sobre les lleis de l’economia sinó sobre les conseqüències de l’economia?" (Tony Judt: Pensar el segle XX).

És cert que, els que ens dedicam a observar el mercat laboral, hem d´emprar els resultats dunes estadístiques fetes amb criteris desfasats (els registres d’atur funcionen d’acord amb l’ordre ministerial d´ 11 de març de 1985, publicada en el BOE de 14/3/85) i amb moltes imperfeccions. Així, per exemple, per la quantificació de les afiliacions a la Seguretat Social empram els resultats d’un registre que no té finalitat ni metodologia específicament estadístiques. És a dir, qualsevol decisió administrativa relativa a les normes d’afiliació „com ara la d´ incloure totes les persones treballadores de les llars al règim general de la Seguretat Social„ pot desvirtuar de manera flagrant el resultat.

No obstant allò més important és que en la mesura que es prolonga l’actual crisi laboral i social es produeix una autèntica revolució de les dinàmiques del mercat laboral que faria aconsellable una reforma de la norma que determina qui és i qui no és persona aturada registrada. A tall d’exemple no té ni cap ni peus que es presentin com una gran bondat de la darrera reforma laboral els ERO de suspensió temporal de contractes i alhora no considerar com a aturades a les persones afectades per aquests expedients de regulació d’ocupació. També sembla fora de tota lògica que les persones que participen en programes de polítiques actives d’ocupació deixin de ser considerades estadísticament persones aturades i un darrer exemple: A aquestes alçades és un contrasentit seguir considerant que els fixos discontinus no són aturats en els períodes que no treballen. Així podríem seguir amb la llarguíssima llista de situacions d’exclusió dels registres d’atur d’aquella ordre ministerial signada per Joaquin Almunia quan era ministre de Treball.

Però més enllà de qüestions formals i administrativistes, allò que m’interessa posar de relleu és que la crisi ha canviat tan radicalment el mercat de treball que ja no es pot col·legir que qualsevol baixada d’atur registrat és sempre una bona notícia. Si hom pren en consideració els grans canvis que el mercat laboral illenc ha sofert en el quinquenni 2008-2012 (en un context d’afiliacions a la seguretat social a la baixa „un 12,7%„; l’atur registrat ha crescut un 78,2%, el de persones menors de 25 anys ho ha fet un 40.2% i el de llarga durada ha tingut un estirabot d’un esgarrifós 245,6%) és evident que hi ha noves dinàmiques que no s’aprecien a simple vista amb els caducs criteris estadístics d’atur registrat a l’ús. Dit sense embuts: sostinc que una davallada dels registres de persones aturades, si no va acompanya d’un apreciable augment d’afiliacions a la Seguretat Social, pot ser indicatiu de males notícies.

No crec que sensatament es puguin qualificar d’altra manera les situacions de desesperació que condueixen a processos de retorn de persones estrangeres als seus països d’origen, o a iniciar una segona immigració cap a l’economia submergida; a joves que proven sort a les empreses de treball temporal amb l’esperança de tenir alguna oferta de treball que no sigui partir cap Alemanya amb un minijob baix el braç; a la proliferació dels anomenats "treballadors pobres", és a dir, gent que ha d’acceptar uns salaris infames, uns contractes a temps parcials no desitjats o és expulsada de les llistes d’atur registrat perquè sucumbeix a la moda de l’emprenedoria i es converteix en un fals autònom.

En tant no apliquem criteris com els que apliquen els nord-americans per analitzar el mercat laboral, no albir possibilitats d’anàlisi de conjuntura laboral pacífics. Paga la pena recordar que el president Obama, quan es refereix a millores en el mercat de treball dels EUA, parla de llocs de treball creats a jornada completa i amb un salari que permeti viure dignament, en definitiva, amb drets de ciutadania. És evident que a una banda de l´Atlàntic fan comptes i a l’altra hi ha molts indrets que conten contes.

dilluns, 8 d’abril del 2013

Vuestro paraíso es su infierno


Opinions que m'interessen especialment:


I. No me refiero con este título a ningún pasaje bíblico. Me ha surgido de alguna neurona del cerebro ante la indignación que me produce comprobar la inconmensurable cantidad de dinero que se esconde en los paraísos fiscales con el fin de eludir el pago de los impuestos. En un reciente estudio de la Tax Justice Network se afirma que la cifra de riqueza financiera privada que se oculta al fisco, en más de 80 “jurisdicciones secretas” alcanza, como mínimo, entre 21 y 32 billones de dólares, es decir, más o menos el doble del PIB de EE UU. De esta ingente cantidad, la mitad la manejan los 50 bancos privados más importantes del mundo y, el resto, bancos más pequeños, compañías de seguros, sociedades de inversión, hedge funds, etcétera. Dinero, en unos casos de origen legal y, en otros, producto de los más variados tráficos ilícitos —corrupción, drogas, armas, seres humanos, expolio de dictadores— que se puedan imaginar. Los lugares donde este dinero se cobija fue revelado por la OCDE en su “lista negra” del año 2000 y entre ellos se encuentran las Bermudas, islas Caimán, Antigua, islas del Canal (Reino Unido), Mónaco, Gibraltar (Reino Unido), Islas Vírgenes Británicas, Lichtenstein, Singapur, Hong Kong (véase Paraísos fiscales, de J. L. Escario. Fundación Alternativas. Editorial Catarata). La cifra evadida es gigantesca si tenemos en cuenta que en un estudio del Credit Suisse de 2011 se evalúa el PIB mundial en 231 billones de dólares, lo que significa que el 10% o 1 de cada 10 dólares se encuentran en estos “paraísos”. Según el mismo informe de la TJN, los elegidos, no se sabe por qué dios, para gozar de estos paraísos no son más que 91.000 personas, el 0,001% de la población mundial, que poseerían el 50% del total ocultado. Es fácil imaginar que si esa masa de dinero tributase al tipo legal establecido en cada país de origen de los fondos, la recaudación de los Estados alcanzaría cifras suficientes para financiar varios planes marshallen distintas regiones del globo y, en todo caso, varias veces lo dedicado a cooperación al desarrollo a escala mundial. De aquí que lo que para una insignificante minoría es un “paraíso” para la inmensa mayoría es el “infierno”. Pero ¿por qué llamamos paraíso a lo que es una cueva de delincuentes? Según nuestro Código Penal -similar al de otros países- todo aquel que defrauda a Hacienda por encima de 120.000 euros de cuota tributaria comete delito y debería estar en la cárcel. Las prisiones, según esas cifras, deberían estar llenas de este tipo de delincuentes y, no obstante, están vacías.

II. En el caso de España, este artículo se podría titular “vuestra evasión fiscal es su desempleo y/o pobreza”. Para mí es difícil saber qué proporción del dinero de los “paraísos” pertenece a españoles, pero seguro que lo hay si pensamos que el 80% de las empresas del Ibex 35 tienen filiales en dichos “edenes”. Lo que también se sabe es que el fraude fiscal en nuestro país se sitúa entre el 20% y el 25% del PIB, es decir, entre 200 y 250.000 millones de euros sobre un PIB de 1 billón. Si aplicásemos a esa parte del PIB sumergido la misma presión fiscal que a la riqueza emergida, aproximadamente un tipo del 30%, obtendríamos una recaudación de entre 60.000 y 75.000 millones de euros, casi el triple de lo que España abona en intereses de la deuda, todo el déficit de este año, o entre 6 y 7 puntos del PIB.

Las conclusiones que se pueden sacar son bastante claras: primera, es falso que las pensiones o el Estado de bienestar sean insostenibles por falta de fondos. Es obvio que si los pudientes y grandes multinacionales no pagan impuestos, se evade más del doble que en Europa, concedemos amnistías fiscales, etcétera, nuestros derechos sociales se evaporarán. Segundo, es falso que la política de austeridad sea inevitable. Aquí no se ha vivido por encima de nuestras posibilidades, ni se ha gastado demasiado, aparte golferías bien conocidas. Aquí ha habido una fuga de dinero a los “paraísos”, una evasión masiva de impuestos, un descenso de recaudación no solo por la crisis, sino porque hay bancos y multinacionales cuya contribución al fisco es de risa histérica. El caso de Apple multiplicando sus ventas y recibiendo dinero de Hacienda es un escándalo y no es el único ejemplo. Tercero, es falso que el problema haya sido la deuda pública, que cuando empezó la crisis era la más baja de la UE (36% del PIB). La responsabilidad está en la crisis financiera, en la deuda privada, en los regalos fiscales de los Gobiernos y en la truhanería de los que no pagan impuestos. Tenemos un sistema fiscal aberrante en el que una renta media del trabajo tiene una presión fiscal superior al 40% entre IRPF e IVA, mientras las personas más ricas y grandes empresas cotizan mucho menos a través de exenciones, bonificaciones, sicavs, transacciones internas, evasiones y paraísos. Se calcula que la elusión fiscal de las multinacionales en España alcanza el 60% de los beneficios.

III. Este escándalo fiscal es lo que está provocando que España pague intereses prohibitivos por su deuda; que no se pueda invertir en lo que necesitamos: I+D+i, educación, sanidad, infraestructuras, servicios sociales; que no podamos relanzar la economía e ir reduciendo el desempleo. ¿Por qué los Gobiernos no combaten con energía esta situación? En la cumbre del G-20 en Londres (2009) se dijo: “La era del secreto bancario ha terminado”. Ahí siguen los paraísos, cada vez más boyantes. Quizá ello se deba a que no es la democracia —los ciudadanos— los que mandan sobre el dinero, sino este sobre los que dirigen aquella. En mi opinión, es sobre esta cuestión decisiva en la que tienen que centrar su atención y acción los sindicatos, los partidos, los movimientos sociales, los medios de comunicación. Aquí es donde está la corrupción a lo bestia. Para cuándo concentraciones al son de “tu paraíso es mi infierno”, “tu evasión fiscal es mi desempleo”.

Nicolás Sartorius es vicepresidente ejecutivo de la Fundación Alternativas.

dimecres, 3 d’abril del 2013

Són persones aturades no carxofes !


El comentari de dia 03.04.2013 a www.elperiscopi.com
 
El Premi Nobel d'Economia Robert Solow va sorprendre al públic que escoltava una de les seves conferències amb la següent frase: “Entre els economistes no és en absolut obvi que el treball sigui una mercaderia suficientment diferent a les carxofes o als apartaments de lloguer com per requerir una manera d'anàlisi diferent”. Al meu parer és manco obvi que alguns polítics entenguin aquesta reflexió del economista nord-americà. En el darrers mesos, cada cop que es publiquen les dades d’atur registrat de Balears, el Govern fa unes interpretacions absolutament esbiaixades a la propaganda menystenint que, al cap i a la fi, l’atur és un drama humà i no una mercaderia de hortalisses que tindrà millor o pitjor comportament segons la climatologia.
En aquest sentit és pertinent preguntar-se quina era la informació més rellevant de les dades que es feren públiques ahir? Sens dubte que l’atur de llarga durada (persones que fa més de 12 mesos ininterromputs que estan inscrites a les llistes d’atur i no han participat a cap programa de Polítiques Actives d’Ocupació) no deixa de créixer. Ja assoleix la xifra de 29.773 persones (el 32,9% del total de persones registrades en atur), un 1,8% més que el mes anterior i un molt important creixement del 16,5% en termes interanuals. És a dir, hi ha 4.212 persones més en atur de llarga durada que el mes de març de l’any passat. Això succeïa en aquest mes de març en el que es donaven unes circumstàncies estacionals molt favorables per millorar les dades laborals en relació al mes de març de l’any 2012. Tingui’s en compte que enguany totes les festes de Setmana Santa han coincidit en el mes de març, mentre que l’any passat varen ser totes en el mes d'abril.
L’altra dada rellevant és la baixada interanual d’afiliacions a la Seguretat Social que ens informa d’una destrucció d’ocupació del 0,7% (-2.518 persones afiliades). No obstant, cal tenir en compte que aquesta pèrdua d’afiliacions seria molt major si es té present que, per mor de diverses disposicions administratives, les afiliacions al règim d'empleats i empleades de la llar han augmentat de manera espectacular. Concretament del total de 358.209 d’afiliacions a la Seguretat Social en el mes de març, 12.123 són de persones ocupades a les llars, un 422% més que el mes de març de l’any 2012!

Hi ha encara una tercera dada que a mi em crida l’atenció: Aquest més de març, amb un calendari excepcionalment bo en comparació al de l’any anterior, la contractació ha tingut una modesta revifada. Sembla mentida però les dades de la pàgina web del Ministerio de Empleo y Seguridad Social i les del Govern de Balears no coincideixen. En el primer del casos ens informa d’un augment interanual de contractes del 1,05% (231 en números absoluts), mentre que en el cas de la Conselleria de Balears, la dada d’augment és del 4,6% (980 contractes). En qualsevol cas, poca contractació per tan excepcional mes de març.
Idò, perquè baixa l’atur registrat en relació al mateix mes de l’any passat ? Perquè la gent desespera de no rebre ofertes de treball per part del SOIB i no segueix apuntada a les llistes de l’atur. Molts estrangers retornen als seus països d’origen o inicien una segona immigració cap a l’economia submergida (en els darrers dotze mesos l’atur registrat d’estrangers de països que pertanyen a la UE-27 ha baixat un 19% i el dels extracomunitaris un 17,4%). D’altres proven sort a les ETT amb l’esperança de tenir alguna oferta de treball que no sigui partir cap Alemanya amb un Minijob baix el braç. I, així i tot, el mes de març acabà amb un total de 90.576 persones que romanen apuntades a les llistes de l’atur.
Amb austeritat per a els no rics a balquena i sense canvi de model econòmic no hi ha solució a un atur massiu que ha esdevingut estructural.

dimarts, 2 d’abril del 2013

Els curtidors de Fes (Marroc)


A la medina de Fes (Marroc) hi ha imatges que palesen les pèssimes condicions  de treballs.
 La dels curtidors són medievals!
Fotos, març 2013