dijous, 30 de setembre del 2010

Igualtat en crisi

L’exposició “Dones: reconstruïm la història. Les Illes 1880-1936”
Organitzada per la Conselleria d'Afers Socials i l’ Institut Balear de la Dona
Només fa cent anys que les universitàries espanyoles foren habilitades per exercir les professions associades als títols universitaris que, no sense dificultats, ja podien estudiar les dones. Una Real Ordre de dia 2 de setembre de 1910 esmenava aquesta evident contradicció. Eliminava una discriminació fora de tota lògica i es feia una passa cap a la igualtat formal entre homes i dones a l’àmbit social i laboral. Però aquell mateix any, les Corts reberen un projecte de llei sobre la prohibició del treball industrial nocturn de les dones a tallers i fàbriques (1) . Es a dir, la història de la lluita per la igualtat real entre dones i homes és una història d’avanços i retrocessos amb un saldo positiu, insuficient i incert.

Aquesta remembrança de fets històrics ocorreguts en un més de setembre; la lectura del llibre DESIGUALES. Mujeres y hombres en la crisis financiera (2) de Lina Gálvez i Juan Torres; i la previsió de la discussió parlamentària de la Llei d’igualtat de dones i homes de les Illes Balears, m’han provocat les següents reflexions:

1. El valor de la igualtat. En temps de crisi econòmica i social existeix el perill que els retrocessos siguin més nombrosos que els avanços i, no de bades, una de les cruïlles que ara té la humanitat és si de la crisis em sortim amb més igualtat o no. Alguns pensem que una de les causes principals que ha provocat la fallida del sistema ha estat precisament la desigualtat social i que la igualtat en general i la de gènere en particular, a esdevingut en un dels requisits previs a la estabilitat macroeconòmica, a la sostenibilitat econòmica, mediambiental i social de qualsevol model de desenvolupament alternatiu al neoliberalisme (3) . Dit d’una altra manera, no hi haurà sortida de la crisi sense equitat i no hi haurà equitat de debò si no ho és també de gènere.
2. Hi ha un perill d’equivocar-nos en la diagnosi. La importància de la fallida del sector de la construcció ens fa pensar que són els homes els principals afectats per l’actual situació de crisi. I tot i ésser cert en part, existeix el perill d’equivocar-se si no incorporem altres perspectives com ara l’anàlisi de gènere i la Economia Feminista a l'hora de diagnosticar el que està passant i passarà en el futur.
A casa nostra passa massa sovint que emfatitzem que l’atur es majoritàriament masculí i provinent dels excedents de la construcció, fins i tot es diu –amb un cert reduccionisme– que el repte de l’atur està en recol•locar aquests excedents masculins. Les dades més recents (4) ens indiquen que la població activa balear és de 605.300 persones, 11.400 més en un any. Entre les dones creix en 8.700 (3,26%), que representa el 76,35% de l’increment, i entre els homes 2.700 (0,82%). La destrucció d’ocupació és ara femenina i la recuperació entre els homes és solament de +600. Per tant, cal tenir en compte que creix la població activa femenina i també, malauradament l’atur femení, mentre que la població assalariada es masculinitza encara que sigui molt lleugerament. La conclusió es clara: el diagnòstic ha de ser més polièdric perquè em tem que, encara que hi hagi molts d’aturats que treballaven a la construcció, els homes tenen més possibilitats d’ocupabilitat que les dones que, quan els ingressos familiars bastaven, abans no treballaven. Aquesta és una perspectiva que no s’hauria d’oblidar a la hora de implementar polítiques públiques d’ocupació (5) .
3. La importància de Llei d’igualtat de dones i homes de les Illes Balears. Precisament per fer front a aquestes dificultats estructurals per la igualtat real de dones i homes a l’àmbit de l’ocupació són imprescindibles instruments legals com aquesta Llei d’igualtat. No de bades, el projecte de llei dedica tota una secció a la "Igualtat laboral en el sector privat i en la funció pública de les Illes Balears". Seria una llàstima que la legislatura acabés sense que el Parlament tingués temps a aprovar-la, perquè com diu Amelia Valcárcel “El feminismo tiene retos inmediatos y los tiene también de largo alcance. Entre los primeros, inmediatos, está el desactivar la ginofobia del mercado. Implica el iluminar el mercado, que tiende a ser opaco, e incentivar el empleo por medio de medidas positivas, programas y estímulos apropiados. A la par, hay que vigilar los indicios, tan frecuentes, de acoso en el trabajo y contrataciones basura. Hay que hacer sentir a las mujeres, máxime a las que buscan el primer empleo, que tienen en la Administración una aliada” (6) . Aquesta aliança és més necessària en situació de crisi d’ocupació, però nadem a contracorrent i, sense anar més enfora, amb la recent Reforma Laboral, els Plans d’Igualtat negociats al sí de les empreses corren perill ja que entren dins l’àmbit de la inaplicabilitat dels convenis col•lectius. És una de les conseqüències del debilitament de la negociació col•lectiva.
Però el més greu és que hi ha un canvi estructural de la política econòmica del Govern d’Espanya que ara s’encamina cap a la desigualtat de gènere. Els Pressupostos Generals del Estat per l’any 2011 son més que un símptoma en aquesta lamentable direcció.

La lluita per la igualtat real continua.

_____________________________________________
1.- El Projecte de Llei fou elaborat pel govern lliberal de Canalejas. Entrà en vigor el 1913, data que el Senat va ajornar fins a 1914. S’hi afegí una excepció per a les indústries tèxtils, segons la qual s'aplicaria el 1914 a les dones casades i vídues amb fills, reduint-se el de les solteres i vídues sense fills en un 6% anual, fins a 1920, en què quedaria totalment prohibit el treball industrial nocturn de les dones.
2.- Editorial Icaria 2010. El llibre té un curt però molt interessant pròleg de José Luis Sampedro.
3.- Al llibre “DESIGUALES. Mujeres y hombres en la crisis financiera” hi ha molts d’arguments i dades en aquest sentit argumental.
4.- Dades EPA (INE) segon trimestre 2010
5.- Curiosament la recentment aprovada Reforma Laboral inclou el compromís del govern d’Espanya d’impulsar un pla de recolocació del sector de la construcció. (disposició addicional setena de la llei 35/2010 de 7 de setembre). No hi ha, però, cap pla destinat a la recolocació del atur femení.
6.- Pagina 320 de "FEMINISMO EN EL MUNDO GLOBAL” de Amelia Valcárcel. Editorial Cátedra. Colecció Feminismos

dimarts, 28 de setembre del 2010

La vaga del 22 de setembre de 1983

















Pamflet de la crida a la vaga i fulla informativa valorant la jornada
Documents de l'Arxiu Històric de CCOO de les Illes Balears




A una entrada anterior em vaig comprometre a fer memòria sobre una vaga general feta exclusivament a les Illes Balears. Dit i fet: aquesta crida a la mobilització obrera la varen fer els sindicats CCOO i UGT i es va dur a terme un 22 de setembre de l'any 1.983, es a dir en aquests dies -casi coincidint amb el 29-S- ha fet vint i set anys. En aquells anys encara teníem mitificat el nom de Vaga General i, tal vegada per això, la jornada reivindicativa es va anomenar de "Paro General".

És una llàstima que aquest fet sigui poc conegut i menys recordat perquè la importància d'aquesta vaga rau en que va ser el primer cop que, en l'actual etapa de llibertats, a Mallorca es feia una vaga en contra de mesures laborals adoptades per un Govern. Per diverses raons -i la manca d'unitat d'acció sindical n'és una de les més importants- no es va convocar vaga contra el primer Estatut dels Treballadors de l'any 1980 ni en contra d'altres retallades de drets laborals i socials dels Governs de Suárez. Va ser arribar el primer govern del PSOE d'en Felipe González i els sindicats varen convocar la primera -i fins ara única- vaga general d'àmbit única i exclusivament autonòmic. La convocatòria d’aturada era per al conjunt de les illes, però nomes triomfà a Mallorca ja que a Menorca es va rompre l'unitat d'acció sindical i UGT en lloc d'animar a la mobilització la va desconvocar i a Eivissa i Formentera els sindicats i les patronals veren arribar a un acord sobre el motiu principal del moviment reivindicatiu que CCOO i UGT de Balears havien posat en marxa. No de bades la crida a la vaga començava amb un més que il•lustratiu "Contra d'incompliment patronal de la Llei de 40 hores".

Aquesta reivindicació s'explica per les següents circumstàncies: La primera majoria parlamentaria de Felipe González aprovà una modificació de la Llei del Estatut dels Treballadors per la qual la jornada laboral setmanal màxima passava de ser de 42 ó 41 hores (segons fos la jornada continua o no) a les 40 hores en qualsevol dels casos. Però el Govern, amb Joaquin Almunia de Ministre de Treball, va claudicar a les pressions de la patronal i va aconseguir que l'entrada en vigor de a llei de les 40 hores setmanals se enrederis mesos, fos desmanegada i, en alguns casos, negociable a les meses del convenis col•lectius. Per tant l'acció sindical anava destinada al poder executiu, però també al empresariat.

Aquesta era la primera reivindicació, nogensmenys em sembla més interessant recordar les altres quatre: 1.- Per la defensa del lloc de feina i la creació d'ocupació estable. 2.- Contra l'acomiadament lliure. 3.- Per una major protecció de desocupació. I 4.- Per la participació dels treballadors per una sortida solidaria a la crisi.

Després de més d'un quart de segle aquesta taula reivindicativa torna a ser d'actualitat. Un autèntic déjà vu... i demà, 29 de setembre, tornem-hi: Vaga General per la dignitat i contra la resignació!


diumenge, 26 de setembre del 2010

La mar quotidiana


Llibreta de Notes de lectures i relectures


"Què estem cercant aquells que tenim barques com les de les postals? Símbols? No vivim com en Tomeu Vera o els seus homònimes, però en volem haver heretat alguna cosa. Però mentre, ens estan robant la mar a cop de talonari” (P.149)

LA MAR QUOTIDIANA Cartes d’un pescador
David Oliver Ramón
Bartomeu Vera Mas
MIQUEL FONT EDITOR 2010

dimecres, 22 de setembre del 2010

Reflexió aplicable a la Vaga General del 29-S

“¿Cómo hablar de democracia cuando a la ciudadanía se le niega la posibilidad, el derecho, a decir “no”?

En consecuencia, nos parece ingenuo pensar que la salida a la crisis pueda ser favorable a los sectores más desfavorecidos si no se modifica el equilibrio de poder hoy día existente, si no se fortalece su capacidad de decisión, si no se impide que solo los poderosos disfruten del privilegio de dejarse oír y de influir en la acción de los gobiernos”
Desiguales. Mujeres y hombres en la crisis financiera
Lina Gálvez Muñoz y Juan Torres López (Icaria 2010)

dissabte, 18 de setembre del 2010

DIGUEM NO I FACEM VAGA GENERAL !

Detall de l’entrada del “Chrysler Building”: Capitalisme amb treballadors
Foto: rafelborràs. Primavera 2010

Sigue siendo cierto que la explotación es todavía el elemento esencial
de la dominación capitalista, por mucho que denominaciones como
sociedad de la información, que incorporan realidades que requieren
una nueva conceptualización, pretendan crear la ensoñación de
que es posible un capitalismo sin trabajadores
(que a la larga supondría un capitalismo también sin consumidores).
Trabajo material ayer y hoy trabajo inmaterial. Pero trabajo.”


“EL GOBIERNO DE LAS PALABRAS. Política para tiempos de confusión”
Juan Carlos Monedero


He volgut començar aquest comentari sobre la vaga general del 29 de setembre amb aquesta llarga cita del llibre de Juan Carlos Monedero perquè crec que resumeix molt bé la centralitat –encara ara- del treball en qualsevol projecte d’emancipació social i per fer camí cap a un altre món. Alhora segueixo pensant que el moviment sindical és en si mateix un actor de transformació social que sàviament s’ha dotat d’un corpus programàtic, s’ha internacionalitzat i s’ha modernitzat per fer front als reptes de la globalització capitalista del segle XXI. El sindicalisme de classe té evidentment deures pendents, però en té molts més de ben fets. Per comprovar el que dic, basta consultar els documents de la CSI, o analitzar els atacs que avui reben els sindicats espanyols per tots els costats.

El conflicte social és un factor de progrés inqüestionable, inclús en aquells conflictes que es fan per defensar-se d’agressions dels poderosos. En aquest sentit recordo que des del llunyà mes d’abril de l’any 1978, en què es dugué a terme la primera de les vagues generals, fins a la darrera de juny de 2002, he participat activament en les tasques d’organització de les mobilitzacions generals que en l’actual etapa democràtica s'han dut a terme. És cert que els records més confosos són els de l’any 1978 i els d’una convocatòria de vaga general en els anys vuitanta que convocaren els sindicats de les Illes Balears (em comprometo a fer memòria sobre aquesta convocatòria feta exclusivament a les Balears). De la vaga general que tinc records més vius i entranyables potser sigui la del mes de juny de 1985; va ser convocada en solitari per CCOO contra la primera retallada de pensions del Govern de Felipe González i coincidia amb l’activisme a favor de la convocatòria del referèndum de l’OTAN, i de la meva relativa curta militància al PCE de Gerardo Iglesias... Ai aquelles falagueres juvenils!

Després vingueren el famós 14 de desembre de 1988, la no menys important vaga contra el retall de les prestacions d’atur que es dugué a terme el 28 de maig de 1992, la del 27 de gener de 1994 contra una de les més nocives reformes laborals que es feren en l’època d’en Felipe González, i la del 20 de juny de 2002, que fou una vaga molt massiva contra les polítiques ultraliberals en matèria laboral de n’Aznar. Sempre he suat la camiseta fent un caramull d’assemblees als centres de treball tot explicant els motius, raonant els argument sindicals, ajudant a superar les pors i les incerteses dels companys i companyes amb condicions laborals més precàries... Sempre ho he fet tenint en compte que ho feia amb representació d’un sindicat i que per això havia de seguir un cert guió.

No negaré que tinc un poquet de mono d’activitat en pro de la vaga del 29 de setembre. Tampoc negaré que em sorprèn que, davant el repte i les dificultats d’organització de la mobilització, els aparells sindicals no engeguin processos participatius per mobilitzar en el procés de preparació de la vaga a totes les voluntats que existeixen i molt de voluntarietat... Però tampoc puc negar que em plau la meva situació actual, per poder dir amb total tranquil•litat que m’agrada més el “Zapatero rectificació” que el “Zapatero dimissió”, que no entenc -ni comparteixo- que s’organitzin xiulades a ministres i em molesten si es fan a la ministra més odiada per la dreta i la Conferència Episcopal Espanyola o que considero al•lucinant que es boicotegi la inauguració d’una fira sobre mobilitat sostenible i es xiuli a un dels consellers que molt probablement comparteix els motius de la vaga general.

Però el que més m’importa és que puc treure la verinada sense haver d’explicar tecnicismes de la reforma laboral. Per mi el dia de la vaga general es tracta senzillament de dir NO. No a la reforma laboral. No la dictadura dels mercats. No al cinisme cruel de l’FMI i del seu director gerent. No a ser súbdits al si de els empreses. No a les desigualtats. No a la discriminació salarial i professional de les dones. No als acomiadaments de caprici. No a la invisibilitat de les malalties laborals. No als retalls salarials. No als vergonyosos beneficis empresarials. No a l’assetjament laboral. No a les discriminacions per l’orientació sexual de cadascú. No a l’explotació dels nouvinguts. No al racisme. No a la privatització de serveis públics No a la sexofòbia. No als accidents en el treball. No a la contractació temporal abusiva i il•legal. No als sous de misèria. No a la precarietat. No al retard de l’edat de jubilació. No a pagar nosaltres la crisi... No a ser xotets de corda, cony!

“No,
diguem no
Nosaltres no som d’eixe món.”


... que tants d’anys hem cantat amb el Raimon...



dissabte, 11 de setembre del 2010

“La recta raó” de Carles Manera

Òbviament no és l’Emperador Marc Aureli
Pergamon Musseum. Berlín Estiu 2009

Totes aquestes coses que estàs veient, aviat es transformaran i ja no existiran.
Pensa també constantment de quantes transformacions has estat ja per casualitat testimoni.” (Fragment de “Meditacions” de Marc Aureli
)



Que déu m’alliberi d’intentar contradir els robustos arguments i sòlides conviccions que el catedràtic d’història econòmica Carles Manera ens planteja en el seu darrer llibre titulat "La recta raó. Economia, història i sostenibilitat a les Illes Balears"* . La veritat és que hi estic d’acord amb bona part de les propostes de futur que es plantegen i he recordat i après tantes coses amb la seva lectura, que he de començar aquest breu comentari dient que paga la pena les dues-centes i escaig de pàgines d’aquest text que és continuació i ampliació d'un llibre anterior que, sota el títol de “L’eixam i les abelles. Per un nou model de creixement a les Illes Balears” es publicà l’any passat.**

Permeteu-me, no obstant això, fer els següents comentaris. Per una banda crec que és un poquet agosarat dir que “a Balears, el camí cap a un nou model de creixement econòmic no es queda en una declaració de voluntats” (pàg 158) i en el millor dels casos coincidiria en afirmar que el Govern del president Antich ha intentat posar les bases per començar la transició cap a aquest nou patró de creixement. No ens enganyem, amb una legislatura plena d’inestabilitat institucional, amb un govern en minoria i amb una forta crisi financera, econòmica i d’ocupació, s’ha fet molt però no tot el que es necessita per poder fer afirmacions tan rotundes. Tal vegada el dèficit més evident és que no hem avançat cap a la inversió suficient en educació i millora del capital humà.

Per una altra banda, m’han semblat molt adients les reivindicacions que fa el professor Manera: molt interessant és, al meu parer, reivindicar economistes com ara Hyman Minsky o Michael Kalecki (pàg. 149 en endavant); políticament convenient és reivindicar –ara tant o més que mai- el Pacte per la Competitivitat, l’Ocupació i la Cohesió Social (pàg. 163); i lúcida és la proposta de repensar l’economia tenint en compte els vectors ecològics (pàg. 26 i següents); o argumentar, com es fa a la pàgina 174, que “una economia sòlida i madura com la balear, el que resulta crucial no és quant se creix, sinó com.”

Tanmateix al llibre hi ha coses que m’han agradat menys o amb les que discrepo. En citaré suscitament algunes. 1.- Tot i que l’autor del llibre ens adverteix que les pàgines dedicades a descriure les claus recents del turisme de masses (capítol 4) és només un avançament d’una investigació més acurada, m’ha semblat que hi manca una anàlisi de la repercussió que han tingut els conflictes bèl•lics de la conca mediterrània en els diversos moments expansius del turisme balear. És a dir, hem crescut per mèrits propis o hem crescut “aprofitant-nos” de les desgràcies dels veïns i de l’efecte refugi del que ha gaudit les Illes Balears en més d’una ocasió? 2.- Les polítiques que aposten per l’adopció de coordenades d’economies “districtuals”*** o per l’impuls dels clústers**** són ben encertades però insuficients. Al meu parer s’hauria de fer una mena de pacte per un canvi en la demografia empresarial balear que potenciés el creixement de la mida de les empreses o, almanco, una implantació real de xarxes empresarials***** . Això implica una altra política autonòmica en matèria de comerç, d’emprenedors... En el segle XXI, per poder ser competitius no podem seguir amb el patró empresarial del segle passat. 3.- No comprenc com en la problemàtica econòmica -i la seva incidència en el model de creixement- el Règim Especial de Balears només mereix una nota al peu de la pàgina cent quaranta-tres; i 4.- L’absència d’una reflexió sobre les relacions laborals a l’àmbit autonòmic i les polítiques d’ocupació i qualificació del capital humà o, dit d’una altra manera, les limitacions d’impulsar o liderar un canvi de patró de creixement sense avançar en elements d’un marc balear de relacions laborals i d’ocupació. El conseller coneix sobradament textos sobre la economia de les Illes Balears (sol citar-los amb freqüència) que parlen de la singularitat del mercat laboral balear. Però si déu és tan amable i em pot alliberar d’alguna temptació més, que m’alliberi de voler tenir la raó. Només és una opinió.

No puc acabar aquest comentari sense fer esment a dues afirmacions que apareixen a les pàgines 156 i 160 del llibre comentat. La primera diu: “... en aquest context problemàtic, un element comú caracteritza les polítiques econòmiques dutes a terme per gairebé tots els governs del món, inclosos aquells que tenen segells ideològics més lliberals: la potenciació de la despesa pública, de la inversió publica, com a principal palanca de recuperació”. La segona és encara més cridanera, diu així: “... la política econòmica a l’àmbit pressupostari pot adoptar formes diferents... Es pot optar per l’ortodòxia econòmica, és a dir, adaptar les despeses de manera estricta als ingressos. O, dit d’una altra manera, pressupostar en equilibri. En un escenari com el present, pens que no és aconsellable... La via, per tant, ha estat el desequilibri, val a dir, la generació de deute i dèficit”. Segur que la contradicció, entre el que escriu el catedràtic i el que ha de fer el conseller, és conseqüència d’un text escrit abans de la reunió de l’ECOFIN de principi de maig, que imposà la política econòmica justament contrària a la que defensava el catedràtic i conseller d’Economia i Hisenda de les Illes Balears.

En qualsevol cas, és indubtable que llegir amb tranquil•litat el llibre de Carles Manera és una recta raó. Ho és inclús pels que, sense ser gaire admiradors de cap emperador, saben reconèixer que hi ha soliloquis d’en Marc Aureli hermosos i assenyats.

_____________________________________________________________
* Els llibres de Pròsper EDITORIAL MOLL, 2010
** Biblioteca Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009
***http://www.mityc.es/Publicaciones/Publicacionesperiodicas/EconomiaIndustrial/RevistaEconomiaIndustrial/359/2P29%20a%2036.pdf
****http://www.acc10.cat/ACC1O/cat/estrategia-empresarial/clusters/
*****Hi ha estimacions que demostren que la productivitat del factor treball a les empreses de menys de 20 persones de plantilles és aproximadament la meitat que a les empreses amb plantilles de més de 250 persones. Entre altres referències pagina 11 del Suplement “Negocios” de EL PAIS de 27.07.2010.

divendres, 10 de setembre del 2010

Compañero Presidente, Salvador Allende

Libreta de notes. VIII

Imatge presa del web de la CGIL

Alrededor de las diez de la mañana, el Presidente reunió en el salón Toesca a todas las personas que le acompañaban…

Compañeras i compañeros: el golpe militar está en marcha. Los sectores reaccionarios y el imperialismo han logrado unir en contra del Gobierno a alas Fuerzas Armada y Carabineros con la complicidad de generales que hasta pocas horas atrás nos manifestaban lealtad. No tenemos fuerzas armadas organizadas que estén con nosotros… Yo he tomado hace mucho tiempo mi decisión: no renunciaré ni me iré del país, ni abandonaré La Moneda. Lucharé hasta el final. Les agradezco a todos la lealtad y colaboración que siempre me han prestado, pero quiero decirles que no debe haber víctimas inútiles. La mayoría de ustedes son jóvenes, tienen mujer e hijos pequeños. Tienen un deber con ellos y con el pueblo de Chile. No es éste el último combate, habrá muchas jornadas futuras en que serán necesarios.
A las compañeras no les pido, sino les ordeno que abandonen La Moneda. A los compañeros que no tienen tareas que cumplir o no saben usar armas, les pido que salga ahora, que tienen todavía la posibilidad de hacerlo. Algunos deberán contar lo que ha ocurrido. Yo combatiré, porque tengo un mandato de los trabajadores y el pueblo, que, como a través de toda mi vida, cumpliré con lealtad.


Un silencio impresionante siguió a sus palabras. “A casi todos las lágrimas nos resbalan incontenibles. Cantamos el himno nacional; finalizado éste, gritos de ¡Viva Chile! ¡Viva la Unidad Popular!, ha escrito el doctor Óscar Soto, cardiólogo de Allende"


Del llibre “Compañero Presidente. Salvador Allende, una vida por la democracia y el socialismo” de Mario Amorós. (Publicacions UPV)

divendres, 3 de setembre del 2010

Tardor socialment calenta

La Patrona 2010: S’acaba l’estiu i la tardor serà socialment conflictiva.
Foto: rafelborras, estiu 2010
S’ha acabat l’estiu. No ha estat un mes d’agost “normal”, ans al contrari. Els tràmits parlamentaris al Congrés dels Diputats (i Diputades) i al Senat per a l’aprovació de la reforma laboral han continuat nogensmenys els calors estiuencs. Fins que no hi hagi una aprovació definitiva no comentaré res més sobre els continguts concrets d’aquest devastador atac al Dret laboral, però encara que aquest assumpte de la modificació d’elements claus del funcionament del mercat laboral sigui el motiu principal de la vaga general del proper dia 29 de setembre, n’hi ha d’altres que s’afegeixen a l’escalfament social de la tardor. Al meu parer, els més importants són:

La qüestió de la fiscalitat: El Govern d’Espanya ho té molt mal de fer per aconseguir la “quadratura del cercle” de negociar uns Pressupostos Generals de l’Estat amb la dreta (PNV, CC, CiU...) i alhora satisfer la mica d’equitat que li demana l’esquera política i social, singularment els sindicats convocants de la vaga. El que pareix segur és que hi haurà canvis a la política fiscal de ZP perquè la immobilitat actual és insostenible. No cal menystenir opinions com la del diari EL PAÍS, el qual, en el seu editorial del passat 23 d’agost deia: “Claro que será necesario subir los impuestos, entre otras razones porque este Gobierno los ha bajado mucho, incluso suprimiendo sin que nadie se lo pidiera alguna figura tributaria como el impuesto de patrimonio” Significatiu, no?

Els retalls en protecció de les persones en atur: És probable que la modificació de la nova pròrroga del programa temporal de protecció per desocupació i inserció (PRODI) sigui un senyal de noves restriccions. Cal recordar que avui dia per cobrar els 426 euros al mes, les persones aturades amb edats entre els 30 i els 45 anys només hi tindran dret si tenen “responsabilitats familiars”. Aquesta nova condició és profundament reaccionària (fins ara això de les “responsabilitats” o “càrregues” familiars era un concepte molt estimat per la dreta) i és una passa enrere en el propòsit progressista de garantir a la gent drets de protecció social en funció de les necessitats de cadascú. Aquesta restricció agreujarà les necessitats de cobertura social de les persones aturades de llarga durada. La prestació del PRODI té una durada màxima de sis mesos i no és acumulable, és a dir, qui ja l’ha cobrada una vegada no la pot tornar a cobrar, la pròrroga és exclusivament per nous necessitats i per a noves necessitades.
Fins ara el Govern d’Espanya havia ajustat el pressupost de la protecció d’atur a la normativa vigent contràriament a allò que havien fet altres governs i es canviava la normativa –amb els retalls que calien- per ajustar-la al pressupost. Els debats sobre la major o menor exigència cap a les persones aturades perquè facin cursos de formació o hagin d’acceptar determinades ofertes de feina serien una discussió d’estults si no fos perquè, en altres ocasions, ha estat la preparació a les retallades. El que fa falta és més recaptació d’impostos garantint que pagui tothom, que els que més tenen paguin més i garantir unes prestacions dignes i suficients a les víctimes de la crisi.

I les pensions: El retard de l’edat legal mínima de jubilació té, cada vegada, menys arguments per ser aplicada amb acord del “Pacto de Toledo”. Avui per avui quasi tothom –amb la significativa excepció del Ministre de Treball i Immigració- coincideix que el que cal fer per garantir la sostenibilitat del sistema públic de pensions en un horitzó demogràfic complicat és: 1.- Impulsar mesures per fer coincidir l’edat de jubilació real amb la legal (a l’any 2009 el 41% de les persones que es jubilaren no tenien els 65 anys) i 2.- Millorar molt els incentius per a la prolongació voluntària de la vida laboral més enllà dels 65 anys. El que sembla garantit és que una imposició governamental sobre aquesta qüestió seria un incendi social de magnitud considerable. Hi ha altres coses discutibles, com ara l’ampliació del període per al càlcul de la base reguladora de les quanties de les jubilacions o les pensions de viudedat del segle XXI... Però jubilació als 66 o 67 anys, ni de conya!

dijous, 2 de setembre del 2010

NIMBY a Platja de Palma

Vista de Platja de Palma des de Es Carnatge
Foto: rafelborràs, estiu 2010

Fa uns anys els nord-americans posaren de moda l’acrònim NIMBY, que es correspon amb les inicials de Not In My Backyard i que significa alguna cosa consemblant a No al meu pati del darrere. Les ciutadanes i ciutadans dels EUA desitgen tenir totes les comoditats de les modernes societats de consum, però alhora ningú vol devora de ca seva cap de les externalitats que el consumisme du intrínsicament associades. Hi ha, a tall d’exemple, una gran complicitat en la generació de residus o en el consum de energies no renovables; però ningú vol al seu municipi els abocadors de fems, les centrals nuclears o, ni tan sols, els cables d’alta tensió... Sembla que el NIMBY s’ha instal•lat a la Platja de Palma entorn al Projecte de Reconversió presentat pel Consorci que lidera Margarita Nájera. Tothom està d’acord que la zona turística més emblemàtica de Mallorca necessita reconvertir-se, però ningú vol fer cap contribució a aquest objectiu comú.

En sembla lamentable que aquesta mena d’aquelarre en contra d’una proposta que ara és només a exposició pública s’impulsi des de determinats mitjans de comunicació; és -al meu parer- una equivocació aquesta precipitada posició política de partits com ara el PP, UM i PSM (ho lamento especialment en el cas dels amics pessemeros) a favor d’uns determinats interessos particulars i legítims d’uns veïns; crec que no és casual que a la melé s’hi apunti la FEPAE, ARCA i l’Associació Hotelera de la Platja de Palma.

M’agradaria que els mitjans de comunicació tinguessin una posició de país i fessin un poquet de pedagogia explicant que, a alguns projectes de reconversió consemblants a altres indrets de l’Estat espanyol (Ria de Bilbao i Districte 22@ de Barcelona) també es varen fer esbucaments d’habitatges i reallotjaments i que l’oposició veïnal inicial es va esvair en la mesura que els projectes de reconversió citats a tall d’exemple avançaven.

Convindria que els partits politics que s’han precipitat en criticar aspectes claus del projecte de reconversió (el baluard de Can Pastilla i la intervenció del Torrent dels Jueus, ho són), ens expliquessin la seva opinió de conjunt. Tal vegada si el que volen és “no trepitjar cap call” i regalar a tots els residents cartellets de “Do not disturb” com a reclam electoral, hom negligirà que aquestes forces polítiques aposten per una operació estètica a la Platja de Palma i no una reconversió que ens situï en posicions de competitivitat turística mundial. Aquest és el dilema.

A aquest “front del NO” s’hi han afegit entitats com ara FEPAE, ARCA o el GOB. Totes han tingut un important ressò als mitjans de comunicació mentre que les entitats veïnals que defensen el més substancial del projecta (els esponjaments, l’ampliació dels escassos espais públics...) quasi no se’ls dóna veu. No em sorprèn, encara que em molesta. Potser les raonables crítiques i preocupacions del GOB són les que hom esperava trobar-se en aquest tràmit d’exposició pública del projecte.

Amb tot, el que fins ara m’ha sorprès més han estat les crítiques del president dels hotelers de la Platja de Palma, Francisco Marín, qui no s’ha tallat un pèl i s’ha queixat perquè el Pla de Reconversió no concreta les diverses possibilitats per reduir places turístiques, ni les compensacions que oferiran als empresaris. Òbviament un document com el que ara és a explosió pública no pot –ni convé- que especifiqui aquest assumpte de les compensacions. En qualsevol cas, la Federació Hotelera de la zona ha mostrat massa el llautó en la defensa dels interessos corporatius d’un grapat (no tots) d’hotelers. Déu n’hi do! si aquesta és l’opinió empresarial. Parlarà la Federació Hotelera de Mallorca?

En definitiva, no tinc molt clar si el que està passant és una epidèmia de NIMBY, una plaga de demagògia preelectoral, o una tempesta estiuenca amb amenaça de cap de fibló antiNájera. Tal vegada sigui una conjuminació d’un poc de tot. Paga la pena que hi hagi seny, però una cosa és el consens, que hi hagi rectificacions i millores, i una altra la unanimitat del conjunt d’interessos particulars que pot esdevenir, es vulgui o no, en un fre. La Reconversió de la Platja de Palma ni se’n pot anar en orris ni ret rasar massa!