 |
| Cashba, Alger |
Malgrat l’existència de vols
directes entre Mallorca i l’Alger, malgrat que el vol no dura massa més de mitja
hora, no és fàcil viatjar a Algèria. T’hi has de posar amb temps per aconseguir
el “pre-visat” d’entrada al país. T’has d’armar de paciència per fer els tràmits
aeroportuaris, fonamentalment, per a la tramitació i pagament del visat definitiu.
L’espera amb el passaport desaparegut en mans de la policia es va fer llarga...
Tot acabà bé! De la terminal internacional a la domèstica on férem els següents
tràmits imprescindibles: Comprar una targeta SIM d’Algèria, aconseguir, al mercat
irregular ésclar!, els primers dinars algerians, i sopar. Mentre sopàvem saludarem
un grup de dirigents sahrauís. Ells viatjaven als campaments de persones refugiades
de Tindouf, nosaltres a la ciutat-oasis de Djanet, en el sud-est d’Algèria. Tots
viatjàvem al Sàhara. El desert és tan immens...
Vol i aterratge al petit aeroport
de Djanet sense cap problema. Va ser baixar l’escala de l'aeronau i olorar el desert,
percebre l’arena, i la pols. Llàstima que l'única sortida de maletes no semblava
tenir pressa. Trigaren una hora, sense cap explicació, en posar-se en marxa. Fa
no fa, es feren les dues de la matinada quan va començar l’entrega dels equipatges.
Mentrestant, els passaports tornaren a mans de la policia (la desaparició intermitent
dels passaports en els aeroports va ser una constant durant tot el viatge). Sorprenentment,
amb una perspicàcia adquirida amb l’experiència, la persona que semblava coordinar
els xofers ens localitzà i ens indicà qui va ser el nostre xofer del desert, en
Karim Abbdelakrim, un home de poc xerrar, però gran coneixedor de la ciutat i el
desert. Ja ben avançada la matinada arribarem a Djanet. L’allotjament, als afores
de la ciutat i a tocar el desert, ens va semblar decebedor. Potser el cansament,
i els nervis de tantes esperes va contribuir a aquesta mala impressió. El cas és
que, malgrat el cansament, vaig passar mala nit.
L’endemà començà la immersió
algeriana: Desdejuni a un cafè d’un barri de Djanet. Ambient totalment local. Era
divendres i es notava, se sentiren les crides a l'oració des dels minarets. Djanet
és una ciutat dispersa, molt pròpia d’una ciutat-oasis, amb un centre a un turó
a prop de la font que dona vida al Palmeral.
Anàrem a un altre barri on el xofer, Karim, i el cuiner, Shabani Ahmet, prepararen
l’equip i els queviures pels dies i nits que passaríem en el desèrtic Parc Nacional
de Tassili N'Ajjer. Abans d’endinsar-nos en el desert férem una visita al Mercat
de Djanet. Poca gent local (era divendres), alguns turistes (pocs), i molta cosa
tuareg. No s’han de tenir complexos per regatejar.
 |
| Parc Nacional de Tassili N'Ajjer. |
Tot seguit posarem rumb cap
al jaciment de Timgass on hi ha unes pintures rupestres (poques, però bones), però
el que és veritablement fascinant són els paisatges desèrtics, les formes rocoses.
En la mesura que avançarem, la fascinació va anar a més. Vam tenir el privilegi
impagable de poder dinar en un indret fantàstic. Ahmet ens va demostrar que era
un bon cuiner. L’única companyia van ser les petites dunes, les moltes i variades
formes rocoses irrepetibles, i l’arena del desert. La màquina fotogràfica no va
tenir descans. En unes hores arribarem al punt on passarem la nit, la zona de les
grans dunes de Tawajedit.
Res millor per acabar el dia
que gaudir d’una espectacular posta de sol des del cim d’una de les grans dunes,
sopar sota un cel estrellat a rompre, devora del foc per combatre el fred, i dormir
en la immensitat del desert en una petita tenda de campanya. La nit va ser freda.
Parc Nacional de Tassili N'Ajjer
Matinar al desert sempre és especial, contemplar el sol sortint entre les grans dunes va ser senzillament espectacular. Deixant enrere les dunes, ens aproparem a la zona de Oued Essendilène. A aquesta zona del desert hi trobarem l’únic indici de turisme: Unes dones berbers que venien abaloris i artesania berber. Però, l'important és que en aquesta part del desert hi ha veritables tòtems del viatge: Les estructures rocoses tenen formes especialment grans, de muralles, de catedrals gòtiques... Essendilène és un petit oasi situant en un canyó (o gorja) de Tassili n'Ajjer. El canyó es va fent cada cop més estret fins a arribar a una llacuna d’aigua. Les fotografies no fan justícia a tanta bellesa de la naturalesa. El Tadrart és un laberint d’arena i roques, amb arcs, formes sinuoses, restes de tombes, i congosts. Precisament, a un d’aquests congosts muntarem el campament, observarem la posta de sol, compartirem sopar i elaboració d’un pa tradicional dels tuaregs fet a l’arena, anomenat Taguella, amb un grup d’italians: Allà, sota un cel espectacularment estrellat, passarem la nit, menys freda que l’anterior, amb més cansament, i amb moltes expectatives del que ens quedava per veure i gaudir.
 |
| Parc Nacional de Tassili N'Ajjer |
I de cert que gaudirem l’endemà, últim dia de desert. De bon matí, poc després d'haver començat el trajecte en direcció a la zona de Tegharghart, la primera sorpresa: De sobte Karim aturà el cotxe i ens indica una roques on poguérem apreciar unes altres fascinats pintures rupestres. Tot seguit posarem rumb a la part del Tassili N'Ajjer National Park més propera a Djanet i, no obstant això, tan bellament salvatge com les parts més allunyades. Aturada als espectaculars monticles rocosos que alberguen el famós relleu de la “Vaca de plora”. En realitat són tres vaques que aboquen una gruixuda llàgrima pel seu ull dret, alhora que tenen una mirada d'autèntica commiseració, i un gest d'un cert temor. No debades, segons la llegenda local, la vaca plora perquè és sàvia i albira el futur que li espera darrere de les dunes: El desert avança, l'aigua i les pastures aviat no seran més que un miratge sense palmeres... la desolació guanya terreny... la vaca plora. Mentre Ahmet preparava el darrer dinar al desert, nosaltres férem l’últim passeig pels espectaculars paisatges del desert. Amb tot, vam arribar a una conclusió: No és exagerat considerar el Tassili N'Ajjer National Park com la Capella Sixtina del desert!
 |
| Parc Nacional de Tassili N'Ajjer |
Arribats a la ciutat de Djanet,
visitarem el petit, però força interessant, museu de la ciutat, férem unes fotografies
del gran palmeral, i ens aproparem a la font que li dona vida. La dutxa reparadora
després de dies pel desert va esborrar el mal record de la primera nit al mateix
allotjament. El cuscús que ens va preparar Ahmet per sopar ho acabà d’arreglar tot.
Mentre, per acabar el sopar, bevíem el te, vaig començar a sentir enyor del desert.
 |
| Palmeral de Djanet |
Teníem poques hores per descansar.
A mitjanit havíem de partir cap a l’aeroport per encarar un dia amb un llarg camí:
De Djanet a Alger, d’Alger a Djémila, de Djémila a Constantina.
Continuo, més breument, el
relat del viatge amb l’advertiment que alguns comentaris me'ls estalviaré perquè
ja les vaig fer en aquest
article titulat “Notes algerianes”.
 |
| Cuicul, Djémila |
Aterrarem a l’aeroport d’Alger
on ens esperaven Hamit (el guia) i Zakaria (el xofer). De camí a Constantina férem
una parada fonamental: Djémila. Aquesta ciutat és famosa per tenir les restes de
l'antiga ciutat romana de Cuicul, un tresor! La visita és un passeig per una ciutat
romana esplèndidament conservada, s'aprecia perfectament la planificació de la ciutat,
és un goig passejar pel molt recognoscible cardo -el carrer principal que anava
en sentit nord-sud- i, especialment, de calfred és caminar en direcció est-oest,
és a dir, pel decumanus de la ciutat. Sens dubte, les restes de Cuicul són una de
les més belles del nord d’Àfrica que he vist (tal vegada només superades per les
de Baalbek al Líban i les de Palmira a Síria). De Cuicul en destacaria quatre tops:
El teatre, el solàrium, i el meravellós mercat. I un altre de top: La soledat en
què vàrem fer la visita. A tot estirar, ens creuarem amb alguns al·lots que anaven
o venien de l’escola.
Per acabar d’arrodonir l’estada
a Cuicul, visita al museu (situat a tocar de les ruïnes). Són només tres sales,
però molt ben aprofitades per exposar els mosaics de la ciutat, la majoria de cases
civils. Els mosaics exposats són d’altíssima qualitat, i, a sobre, ens va acompanyar
a la visita el responsable del museu, amb una vehemència tan exultant que va ajudar
a fer que tot plegat fos una visita inoblidable.
Arribats a Constantina (ja
era vespre) s’imposava estirar un poc les cames, sopar (d’un bon fast food algerià
a un local molt amable), i descansat car el dia havia sigut llarg, i l’endemà havíem
de matinar per fer bastants quilòmetres en direcció a Timgad. El camí va resultar
especialment pesat i lent per mor de l'acompanyament i vigilància de la policia.
Ens van resultar força desagradables les no explicacions i mentides de Hamit.
 |
| Túmul de Medghassen |
La curta parada al túmul de
Medghassen -un mausoleu-temple dels reis berbers de Numídia- ens va servir per a
fer algunes fotos i espavilar-nos per una altra de les visites cabdals del viatge:
Timgad.
 |
| Cardo deTimgad |
Les restes de Timgad -fundada
ex novo com a colònia militar per l'emperador Trajà al voltant de l'any 100 dC-
són immenses i espectaculars. Justament la seva grandària, l’imponent arc romà,
la gran quantitat de restes de cases de militars són de les coses més destacables
d’aquestes restes romanes. Tanmateix, allò que més em va interessar i meravellar
de Timgad va ser el llarguíssim i ben conservar cardo de l’antiga ciutat. Acabarem
la visita en el molt bon museu.
 |
| Constantina |
Pel que fa a la ciutat de
Constantina, considerada la capital de l'Algèria oriental, per tant, a tocar de
la Mediterrània, és coneguda per la seva geologia (el barranc que envolta la ciutat
és espectacular) i pels seus ponts penjants. Però, més enllà d’això, del Palau d'Ahmed
Bey, i el Musée National Cirta, té més aviat poca cosa més substancialment interessant.
Pot ser que el fet de fer la visita a la ciutat escoltats per la policia, dels més
que millorables serveis del guia, de l’impediment impresentable d’entrar a la mesquita
de l’Emir Abdelkader, etc. ho fessin tot menys interessant. En qualsevol cas, Constantina,
a més de ser una ciutat amb molt de fast food,
té restaurants com ara el Igherssan, situat just damunt d'un dels penya-segats
de la ciutat i amb especialitats locals, o d’algun restaurant molt familiar (a un
hi dinarem, però no recordo el nom), és una base formidable per visitar els dos
tresors algerians de Cuicul i Timgad.
De Constantina, en vol nocturn,
saltarem a un altre món. Certament, Ghardaïa és un altre món. No va ser fàcil sortir
de l’aeroport, la policia que, absurdament, ens ha d’escoltar en el camí a l’hotel
es fa esperar. En Hamit, el guia, no fa cap gestió ni petició per agilitzar la cosa,
o, almanco, poder donar-nos alguna explicació del que passa (ho vam d’esbrinar nosaltres
amb el cap de la policia de l’aeroport). El comportament d’Hamit a Ghardaïa va començar
malament i, amb el temps, va anar a pitjor. El cas és que, després de molt esperar,
l’escolta policial arribà i ens va acompanyar a l’hotel. Una escolta que, per cert,
a mig matí de l’endemà va desaparèixer per reaparèixer el matí que ens n'anàrem
cap a l’aeroport. Tot surrealista!
A més del que dic sobre Ghardaïa
a l’article esmentat, “Notes algerianes”, hi afegiré que, de les cinc ciutats que
la composen, en visitarem tres: El Atteuf; la capital de la pentàpolis, Ghardaïa;
i Beni Isguen.
 |
| El Atteuf |
De El Atteuf destacaria que
és la primera ciutat fundada al M'Zab, que els carrerons són especialment estrets,
les parets intensament color ocre, que es pot visitar una interessant casa museu,
i que el seu mausoleu Cheikh Sidi Brahim, que va inspirar a Le Corbusier per a la
seva capella de Ronchamp a França, és la seva principal atracció.
 |
| Ghardaïa |
El que em sembla més rellevant
de la ciutat de Ghardaïa és la gran torre quadrada que sembla observar-ho tot. L’interior
de la ciutat santa em va semblar, tot respectant l’autenticitat, extraordinàriament
cuidada. Però el gran encant de Ghardaïa esta fora de la ciutat santa: A la plaça
envoltada d’arcades i de botigues de catifes, els llogarets de venda de dàtils i
ceràmiques..., als carrers dels voltants de la plaça, plens de vida local i botigues
tradicionals. Un bon lloc per comprar una preciosa ceràmica. L’encant de Ghardaïa
està, també, més enllà de la proximitat de la ciutat santa i la plaça. Està al palmeral
dels afores de la ciutat, als barris residencials, la gastronomia (menjarem una
coca tradicional excel·lent).
 |
| Beni-Isguen |
A Beni-Isguen hi entrarem
a poc a poc. El guia local (obligatori a totes les ciutats santes), un home aparentment
de certa edat, i amb aparença de tenir alguns problemes de mobilitat, està ocupat
amb una altra visita. Benvinguda espera que ens va permetre fer unes compres de
catifes a una botiga just a tocar de la porta d’entrada a la ciutat, i, sobretot,
contemplar la vida local a aquella placeta: nins que juguen, dones (tapades com
a fantasmes) que semblen venir de buscar als nins i nines d’escola... En arribar
el guia, visitarem un petit museu que val molt la pena, i tot seguit iniciarem la
visita. El carrers de Beni-Isguen són menys carrerons que els d’Atteuf i de Ghardaïa,
i semblen ser tots de pujada... La plaça del Mercat de Subhastes és visita obligatòria,
igualment que ho és la torre d’un extrem de la muralla. Des de dalt de la Torre
Boulila hi ha unes espectaculars vistes de la ciutat –la torre quadrada que fa de
minaret de la mesquita és imponent, dels afores, i del desert ... Els carrers de
pujada esdevingueren en carres de baixada, el guia local va a la mateixa velocitat,
els aparents problemes de mobilitat semblen ser això, aparents. Ens acomiadarem
d’ell amb una propina -les normes de la ciutat santa no exigeixes vots de pobresa-
i, en passar la porta de sortida de les muralles, em vaig adonar que hi havia una
fotografia molt característica de la muralla de la ciutat i dels seus habitants.
 |
| Beni-Isguen |
L’endemà acomiadàrem l’hotel
amb la primera crida a l’oració del dia. Amb la llum de l’alba, poguérem comprovar
que la típica torre quadrada de la Mezquita seguia al seu lloc. Després d’una certa
espera, un frugal desdejuni, a la fi, va aparèixer la policia. Escoltats en el camí
cap a l’aeroport, acomiadàrem l’experiència de Ghardaïa.
 |
| Tipasa |
Ja a la recta final del viatge,
de bon matí volarem a la capital d’Algèria, a l’Alger. De l’aeroport posarem rumb
Tipasa -o Tibaza-. Durant tot el camí vaig tenir la sensació de proximitat amb Mallorca,
cosa de la Mediterrània que ens apropa, i, alhora, és un enorme i cruel fossat de
la muralla que han de batre les pasteres que duen, els que no moren en el camí,
a les nostres costes els d’immigrats. La primera parada va ser una breu, però molt
interessant, visita al Mausoleu Real de Mauritània on estan enterrats els reis berbers
Juba i Cleopatra Selene. L'edificació és impressionant, de forma cilíndrica, i té
unes dimensions considerables. El seu estat de conservació és bastant bo. Seguirem
el camí fins a arribar al port de Sersell, l’antiga Cesarea. Era divendres i estava
gairebé tot tancat. La gran animació estava a l’entorn de la mesquita (les dones eren invisibles). En
el casc urbà de Sersell hi ha unes petites ruïnes romanes d’un interès relatiu.
Arribarem a Tipasa a l’hora del dinar, i ho ferem a un restaurant de peix a la planxa.
Tot molt mediterrani, òbviament sense vi ni cervesa. A la terrassa del popular restaurat-xibiu espanten
els moixos amb aigua... Després del té començarem la visita a Tipasa pel petit museu.
Les restes fenícies, romanes i bizantines són molt peculiars per estar literalment
en la vora de la mar. Pensava que seria més poca cosa, però és una gran extensió
de ruïnes molt i molt recomanable. La cosa més impactant és, se'ns dubta, la imatge
de les restes amb el mar de fons. El dia
havia sigut complet, i hi havia ganes d’arribar a la ciutat d’Alger.
Va ser arribar i sopar, amb
una vista panoràmica de la costa de la ciutat, per tot seguit recarregar les piles
per la visita de l’endemà. Durant la nit, entre somnis, vaig recordar amb freqüència
les paraules d’Albert Camus inscrites a una columna de marès que l’honora instal·lada
a vora el mar a Tipasa: “Entenc aquí el que anomenen glòria, el dret a estimar sense
mesura”. Els dies següents vaig estimar sense
mesura l’Alger.
 |
| Cashba, Alger |
I és que l’Alger és la gran
ciutat de l’altra riba. És la Cashba amb la seva vida tranquil·la i, alhora, bulliciosa,
amb els seus comerços i mercats, els llocs de venda de pa -una mena de baguet que
els algerians i algerianes mengen en abundància-; amb les seves botigues dels millors
dàtils del món, amb els seus palaus i cases modestes, amb la seva història, amb
molta feina de rehabilitació per fer. És el museu Nacional de Belles Arts (el meu
quadre preferit és un de Michel Parre (1938-1998) titulat “Manifestation pour l’indépendance
de l’Algérie à Paris 61-62”, i l’anècdota entranyable és que s’exposa una aquarel·la
de Josep Sintes (1829-1919), un fill de colons maonesos instal·lats a Algèria).
L’Alger és el jardí d’Essaí, un parc de visita obligatòria i algun bon restaurant;
és la Basílica Menor de Nostra Senyora de África; és els bulevards afrancesats com
ara el Boulevard Front de Mer (ara anomenat Bulevar Che Guevara); és el passeig
marítim, des d’on pots imaginar que veus Eivissa, i el gran port de mercaderies;
és el Teatre Nacional, la vida dels barris; és el barri on va néixer Albert Camus
i el liceu on va estudiar; és el Monument i museu dels Heroics; és una ciutat on,
potser, el mitjà de transport més ràpid i segur sigui el metro; és un bon lloc per
comprar ceràmica i plata. L’Alger és on celebrarem l’arribada de l’any nou berber.
 |
Pa a la Cashba, Alger |
El dia 1 de l’any 2975, l’any
berber, després d’una visita al barri fundat per colons originaris de diversos pobles
de Menorca, Bordj El Kiffan (abans de la independència anomenat Fort-de-l'Eau),
tornarem a aquesta banda de la riba. Ho férem
amb la convicció que, tot i no ser fàcil viatjar a Algèria, és, parafrasejant Camus,
un país que es fa estimar sense mesura.
 |
| Bordj El Kiffan (Fort-de-l'Eau) |
