dissabte, 6 de maig del 2017

Anècdotes cubanes

Malecón de Baracoa
Amb aquestes línies no pretenc fer un elogi de la revolució cubana, ni una defensa de la política del govern de Raul Castro. Podria fer-ho amb abundants arguments: amb ajuda dels meus referents intel·lectuals en aquest assumpte, com ara el capellà catòlic i sociòleg marxista, François Houtart, o el periodista Ignacio Ramonet. Ho podria fer amb la convicció que, a més d'incloure una perspectiva regional i els sempre imprescindibles informes d'Amnistia Internacional, cal prendre en consideració que el bloqueig imposat des de 1960 pels EUA a Cuba és, inclús, quelcom més que el que descriu una tanca que vaig poder retratar fa uns dies a La Havana: "Bloqueo el genocidio más largo de la historia". Maleïts bloquejos que paguen els pobles!

Simplement vull compartir algunes, només algunes, anècdotes d'un viatge per terres cubanes, al son del "Chan Chan" de Compay Segundo: "De Alto Cedro voy para Macané / Luego a Cueto voy para Mayarí".

I.- A les cuatre de la matinada ja som a l'Aeroport de vols interiors de l'Havana per anar a Santiago de Cuba. Sense cap explicació se'ns informa que el vol de Cubana, que hauria d'enlairar-se a les 06.00 hores, s'ha cancel·lat, i que el proper vol està previst -no assegurat- per les 18.00 hores. Se m'ocorre preguntar a una treballadora d'informació si tenien una consigna per deixar l'equipatge i poder tornar, sense l'equipatge, a l'Havana per aprofitar el dia. A la meva pregunta, la cubana em contesta: "Pero si no tenemos vergüenza, como quiere que tengamos consigna". L'equipatge es va quedar en l'aeroport a canvi d'uns pesos...

II.- Les entrades a museus són barates (dos pesos convertibles, és a dir, uns dos euros), però si vols usar la màquina fotogràfica has de pagar uns altres cinc pesos convertibles. El famós Cuartel Montcada (Santiago de Cuba) combina les funcions de Ciutat Escolar i del Museu 26 de Julio en el qual, a més, d'una excel·lent exposició de fotos, es poden veure objectes de valor històric com, per exemple, el fusell amb espiell telescòpic utilitzat per Fidel Castro a Sierra Maestra, o les cel·les de tortura. L'anècdota és que a la visita del museu ens acompanya una guia que em deixa boca badada amb les contextualitzacions i explicacions de les fotografies i objectes exposats. En acomiadar-nos m'adon que no he fet ni una foto. Encara sort que les funcionàries i els funcionaris són comprensius, em deixen desfer la meva distracció i puc fotografiar alguna cosa més que els trets de la fatxada que testimonien l'assalt al Cuartel Montcada, que el 26 de juliol de 1953 van protagonitzar 135 guerrillers/as opositors/as a la dictadura de Fulgencio Batista, dirigits per Fidel Castro, Raúl Castro i Abel Santamaría. Com a conseqüència del fallit assalt, i posterior detenció de Fidel i els seus companys es produeix el judici on Fidel Castro pronuncia un discurs d’autodefensa amb la seva celebèrrima premonició: "La historia me absolverá".

III.- De camí a Baracoa fem parada a la ciutat de Guantánamo. A la plaça de la vila m'acost a un grup d'homes que discuteixen no se sap de què. És el que a Cuba li diuen una "Esquina caliente". Tot seguit es produeix el següent diàleg: Em pregunten si sóc d'Espanya. Els contest que sóc de Mallorca. Em miren amb cara de no saber què és això de Mallorca. Per aclarir els dubtes, afegesc "d'una illa propera a Catalunya". Tot seguit m'interpel·len: "¿Por qué en Catalunya, si quieren la independencia, no hacen la revolución de una vez?". Els intent explicar que una revolució pacífica i democràtica està en marxa a Catalunya. Sembla que no els he convençut del tot i els deix discutint sobre beisbol.

IV.- Baracoa és un dels llocs de món que conec on és aplicable la descripció d'Alejo Carpentier de "lo real maravilloso." Val a dir que a l'octubre de l'any passat la ciutat i els seus voltants van ser molt afectats per l'huracà Matthew. Els efectes encara es noten força. Allí vam conèixer a dos dels personatges del viatge. El primer un xef que experimenta modernitzant la cuina tradicional de zona i que nom Yoelvis Binimelis Oliveros. Com s'hauran imaginat, és d'origen mallorquí i ens va explicar el seu desig de conèixer la terra dels seus avantpassats. L'altre personatge, un venedor de cocos, ens va explicar, com qui no vol la cosa, que durant l'huracà la gent queia del cel. No va haver-hi cap víctima humana. Ha de ser cosa de la màgia de Baracoa.

V.- La primera nit que passem en Holguín surt de l'habitació de la casa on ens allotgem per demanar un coixí. A la sala hi ha dos nens i una nena mirant la televisió. En veure'm, abans que jo digui una primera paraula, la nena em rep amb un crit de "¡Papá, el turista!". El primer que pens és que, per més que m'obstini a actuar més com a viatger que com turista, els nens són extraordinàriament intel·ligents...

VI.- Gairebé només haver arribat a Camagüey ens topem amb una processó que resulta ser la de la Trobada. Caiem en el compte que és Diumenge de Pasqua i, per tant, gens estrany. El que sí que resulta xocant és observar un no nombrós grup de fidels que, en passar la processó al ritme de la consigna "Cristo vive. Aleluya!", mouen palmells i mocadors amb la mateixa destresa que segurament mouen les banderetes cubanes a les grans celebracions de masses a la plaça de la Revolució. Tanmateix el més sucós de l'anècdota és que la feligresia sembla més excitada al precís moment que la processó, just abans d'entrar a l'església, que pasa per davant d'una immensa imatge del Che que cobreix tota la façana d'un edifici de la plaça dels Treballadors (sic).

VII.- Trinidad és, sens dubte, la ciutat més turistitzada de les visitades. Hi ha de tot. Del millor i del pitjor. Potser entre el pitjor cal destacar la presència abrumadora de merchandansing amb imatges del Che. Em diran que és una cosa normal, que tothom té dret a treure uns pesos als guiris. D'acord. Però, fa falta vendre davantals amb imatges del guerriller enterrat en Santa Clara?

VIII.- Abans d'arribar a l'Havana, fem una curta estada en Cienfuegos. Com resistir-se a no visitar la ciutat que el gran Benny Moré va donar a conèixer al món sencer? I... ja entrant a la capital cubana, em va donar per lligar alguna actualitat política illenca amb una frase de José Martí que acabava de veure escrita en un monument en Cienfuegos i que diu: "La patria necesita sacrificios. Es ara y no pedestal. Se la sirve, pero no se la toma para servirse de ella".

Però va ser una curta connexió. Arribar a l'Havana i desconnectar novament va ser tot un.
Publicat originalment a dBalears (01-V-2017)

dimecres, 3 de maig del 2017

Malgrat informes d'encàrrec: #SenseLímitsNoHiHaFutur.

Avui s’ha presentat aquest informe. D'una primera lectura em sembla un informe fet per encàrrec. “En el marco de un convenio entre UIB y Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB)" (sic).
Recursos institucionals al servei de la deslegitimació del pensament turístic crític. Un informe de combat contra la racionalitat del decreixement turístic. La mitològica realitat  neoliberal sobre lloguer vacacional y el dret al habitatge digne.
Res de nou, però venint de qui ve mala peça al teler!
I tanmateix #SenseLímitsNoHiHaFutur.

A favor de salaris dignes: Anem a mil!


No em negaran que el titular "Un llibre de 4t d'ESO considera l'existència del salari mínim com a causa de la desocupació" és, si més no, preocupant per la seua manca de rigor científic. Però és una notícia real, car, segons continua la notícia, aquest llibre de text "que s'usa en centres públics catalans per a l'assignatura d'emprenedoria, l'ha fet una de les editorials més potents del sector". No tinc ni idea si el llibre de l'editorial Mc Graw Hill s'usa en els centres educatius de les Illes Balears, però, per si de cas, convindria que la Conselleria d'Educació ens assegurés que l'alumnat del sistema educatiu illenc no és adoctrinat amb aquesta fal·làcia neoliberal.

Una notícia com la comentada, malgrat ser preocupant, no és estranya. S'ha de tenir sempre ben present que l'hegemonia del pensament neoliberal no hauria arribat a ser tan aclaparadora si aquesta doctrina no se hagués infiltrat a balquena a l'escola i a la universitat. Cal recordar, a tall d'exemple, el que escriu Florence Noiville en el llibre “Sóc economista i us demano disculpes” (2009), o allò que s'explica en l'imprescindible documental de Richard Brouillette titulat L'Encerclament (2008).

Però, a més de preocupar-me pels perills de l'adoctrinament neoliberal als i les escolars, em preocupa la certa passivitat social que hi ha a Mallorca -i, em tem que a la resta de les illes- sobre la necessitat urgent de dignificar el salari mínim, i els salaris en general. Per corroborar  aquesta manca de vitalitat social, basta observar la modesta presència de gent a les manifestacions del recent Primer de maig.

Com aquest assumpte és una qüestió de lluita per reduir la pobresa (també la pobresa laboral), l'exclusió social i les desigualtats, hauria de ser un tema que preocupés intensament i visiblement a moltes persones anònimes i a les que tenen rellevància publica, càrrecs públics i acadèmics, etc. i organitzacions i entitats de tot tipus. No basta que això del salari sigui una preocupació i ocupació dels sindicats, el Conseller de Treball, i, de tant en tant, de la Presidenta del Govern. Cal, al meu entendre, una iniciativa ciutadana com la catalana "Anem a Mil".

A les Illes Balears és del tot imprescindible engegar un moviment cívic, el més ampli i plural possible, a favor d’un salari digne (mil euros mensuals a 14 pagues) per a totes les persones que treballen a casa nostra, que denunciï que l'actual Salari Mínim Interprofessional, fixat pel govern espanyol en 707,60 €, és insuficient per cobrir les despeses mínimes a les quals ha de fer front una persona per poder viure a les ciutats illenques, que impulsi els anomenats "salaris mínims de ciutats", és a dir, aconseguir que, a partir de les condicions (no de "clàusules socials" únicament puntuables) dels contractes públics, s'apugin en cadena fins a aconseguir el mínim dels mil euros mensuals a 14 pagues.

En definitiva, cal organitzar un clam i una gran i sostinguda mobilització social per acabar amb els salaris indignes (vegeu aquí algunes dades de l'Agència Tributària) com a factor essencial de la precarietat laboral i social a les Illes Balears.

Som-hi: Anem a mil !

Publicat originalment a El Periscopi (03-V-2017)