Publicat
originalment a “Illa Global” (02-06-2019)
Però, n'hi ha de classe
treballadora? La pregunta és pertinent perquè part de l'esquerra majoritària
-la que ha abraçat acríticament el neoliberalisme, encara que sigui practicant
un "neoliberalisme progre", del tot inconsistent amb objectius
estructuralment igualitaris- durant molt de temps ha sostingut que, en general,
i, particularment a casa nostra, el que veritablement articulava la nostra
societat eren els diferents extractes d'una classe mitjana que no deixava d'
"eixamplar la seva base".
En segon lloc, no es pot negligir
que no va ser una reedició editorial de, posem per cas, "El Capital"
de Karl Marx la que va desfer l'ensomni del progressisme neoliberal. Va ser el
multimilionari Warren Buffett qui, el 2013, posés les coses en el seu lloc, i
proclamés amb tot el "sentit comú" que "hi ha una guerra de
classes, i l'estam guanyant els rics". A partir de la declaració de
Buffett, el Banc Mundial va començar a parlar de "classes
vulnerables" com a conseqüència del que el Fòrum de Davos va denominar
"poblacions sobrants en el mercat de treball".
I, en tercer lloc, val la pena
recordar que, en el context del procés d'inversió dels ascensors socials,
descrit per Oliver Nachtwey en la seva imprescindible obra intitulada "La
societat del descens. Precarietat i desigualtat en l'era postdemocràtica",
Guy Standing va llançar el concepte de "precariat". Des de la
publicació, el 2011, del llibre en el qual Standing va argumentar que el
precariat és una nova classe social, la polèmica no ha cessat. Hi ha divisió
d'opinions sobre si estam o no en presència de, en puritat, una nova classe
social. En qualsevol cas, amb la precarietat estructural realment existent,
sembla poc discutible que "pot arribar-se a una tirania de la majoria,
simplement perquè el precariat està desorganitzat no se li para esment a causa
de la seva atomització i manca de veu en el procés polític" (Guy Estanding
en "El Precariat"). Per exemple, les kellys estan presents en el
procés polític, i comencen a esser els "riders" de Glovo, però no hi
són les treballadores de "call centers", o les persones que treballen
en el "servei domèstic". Tampoc hi són, ni se les espera, els
treballadors i les treballadores dels tours turístics gratuïts. Són les
cambreres de pis part de la classe treballadora, i la resta de col·lectius del
precariat?
Tant se val. El que és
veritablement rellevant és aplicar en aquestes contrades el missatge d'aquell
grafit a una paret d'un barri d'una ciutat de Llatinoamèrica que deia:
"Proletaris del món uniu-vos. Últim avís". Sí, últim avís per a
capgirar el paradigma on la desigualtat ha deixat de considerar-se un defecte
del sistema o del model econòmic per a esdevenir, sense embuts , en un recurs
de competitivitat, productivitat, i creixement. Competir a força de produir més
creixement del mateix és accelerar la irreversibilitat de la crisi
ecològica-climàtica. Per això, avui és una entelèquia sostenir que el conflicte
capital-treball és dissociable del conflicte capital-canvi climàtic, o
capital-planeta.
Una vegada justificada la
pregunta, intentaré abordar la qüestió suggerida en el títol d'aquestes línies.
Per a això recorreré a l'Enquesta de Població Activa (EPA). Les dades de 2018,
en termes de mitjana, i presentades per l'Institut d'Estadística de les Illes
Balears (IBESTAT), permeten observar que la població major de 16 anys, és a dir,
la que està en edat d'incorporar-se a l'anomenat "mercat de treball",
arriba a la xifra de 982.700 persones (50,4% dones vs 49,6% homes); que la
població activa (la que està ocupada, més la que desitja o necessita estar-ho)
s'estima en un total de 633.100 persones, de les quals un 54% són homes i un
46% dones. Primera conclusió: El 64% de la població illenca major de 16 anys no
és inactiva. Altrament dit, no són rendistes, ni persones dedicades
exclusivament a les tasques de la llar, ni pensionistes o jubilades, ni
estudiants.
Ara bé, aquesta dada no resol
l'interrogant plantejat. Per a continuar intentant-ho cal saber que la xifra de
persones ocupades, assalariades o no assalariades (ocupadors, autònoms sense
assalariats o independents, cooperativistes, i persones que ajuden al negoci
familiar), és de 560.100 (54% homes vs 46% dones), i que la xifra de població
aturada és de 72.900 (56% homes vs 44% dones). En aquest punt, val la pena
advertir que, en l'era de l'emprenedoria i l'autoocupació neoliberal, és
freqüent que les societats combinin altes taxes d'ocupació amb altes taxes de
precarietat a força de jivaritzar en extrem les seguretats en l'ocupació amb
falsos autònoms, falsos cooperativistes, contractes de curta i molt curta
durada, etc.
En qualsevol cas, la dada
definitiva per contestar la pregunta de si hi ha de classe treballadora és la
que fa referència a la població assalariada. Idò, aquesta s'enfila a la xifra
de 456.800 persones, de les quals un 51% són homes i un 49% dones. Per tant, tenim
una població treballadora que, almenys, representa un 46% la població major de
16 anys, un 72% de la població activa, i un 82% de la població ocupada.
La classe treballadora de les
Illes Balears té, idò, un pes prou rellevant. Però, aquesta població que forma
la classe treballadora illenca és extraordinàriament heterogènia, i molt
desigual. En ella conviuen les situacions de bones posicions socioeconòmiques,
amb les feridores situacions de precarietat vital de les persones treballadores
pobres. Potser per això és també escaient preguntar-se pel seu paper en el
procés de canvi social.
Certament, això són figues d'un
altre paner, però si es vol fer una aproximació a aquest debat, resulta del tot
recomanable el llibre que han coordinat Adrián Tarín Sanz i José Manuel Rivas
Otero en el que, sota el títol de "La
clase trabajadora. ¿Sujeto de cambio en el siglo XXI?, hi fan una
polièdrica i imprescindible reflexió sobre aquest assumpte un selecte grup de
pensadors i pensadores. Amb ells i elles, pensem-hi nosaltres!
