Molt de morro!

Hi ha coses que m’indignen, vet aquí un exemple internacional, un espanyol i un d’aquí:

Al àmbit Internacional, el Plenari del Comitè Central del Partit Comunista Xinès a la seva reunió anual celebrada aquests dies ha aprovat una certa renovació de l’estratègia del dirigent Hu Jintao que ara anomenen creixement inclusiu i que, al parer, consisteix en “estendre els beneficis de la globalització econòmica i el desenvolupament entre tots els països, regions i pobles, a fi d'aconseguir un progrés econòmic i social equilibrat mitjançant un desenvolupament sostenible”. Per un moment vaig pensar que els comunistes xinesos s’havien apuntat a les propostes d’equitat social i ambiental. Però no és això companys, no és això... Amb cap compromís per posar fre al canvi climàtic, amb el Premi Nobel de la Pau 2010, Liu Xiaobo, i tants d’altres a la presó, sense llibertats sindicals... s’ha de tenir molt de morro per parlar de sostenibilitat o de progrés social equilibrat.

A l'Estat, l'encara president de la CEOE, Díaz Ferran, ens recepta “treballar més i cobrar manco” per sortir de la crisis. Treballar més, a on? A les seves empreses? Cobrar manco que els treballadors i treballadores de Air Comet o de Marsans?... Les declaracions d’aquest individu són molt i molt perilloses i desestabilitzadores ja que demostra que el cap dels empresaris espanyols és un perfecte representat del Tea Party de n'Esperanza Aguirre (recordeu que ja va fer pública la seva admiració cap a la presidenta de Madrid amb aquell “Esperanza es cojonuda”). Amb aquest senyor pretenia el Govern Zapatero que es pactés la Reforma Laboral? Algú pensava que la CEOE presidida per aquest “delinqüent amb corbata” es conformaria amb la retallada de drets laborals que s’ha fet? No sé, el que m’indigna més, si el morro d’uns o les collonades dels altres.

Per acabar, que el PP i UM no vulguin pujar els impostos als rics em sembla que és una cosa que entra dins la lògica dogmàtica i demagògica de la dreta política i econòmica. Però el que no és de rebut, és que allà on governa el PP (Calvià, Marratxi, etc.) es pugi la pressió fiscal a tothom. El que no té cap lògica és que la dreta espanyolista i la regionalista no vulguin que el ingressos fiscals augmentin un poc i siguin un poquet més equitatius i, alhora, tampoc vulguin dir-nos quina retallada farien. Senzillament, volen fer mal als més dèbils que son –no ho oblidem- els grans perjudicials d’una inestabilitat institucionals no desitjada. Dir el contrari es tenir un morro que se’l trepitgen!

Pensions: Balears sempre perd

Amb cotitzacions baixes hi ha pensions minses

El sistema de Seguretat Social és una de les institucions importantíssimes de l’anomenat “Estat del benestar” perquè és un dels principals instruments de redistribució de la requisa. Això de l’«Estat Social» és ara per ara qüestionat per part dels ideòlegs neoliberals, però convé recordar que els sistemes de Seguretat Social a Europa varen sorgir a meitat del segle XIX i ho varen fer paral•lelament al desenvolupament del moviment obrer. A l’Estat espanyol el primer sistema de Seguretat Social va arribar més tard que a altres indrets europeus, concretament l’any 1906. És a dir, fa pocs anys hem complit el primer centenari de l’inici de la Seguretat Social espanyola, mentre que els alemanys l’any 2019 celebraran els cent anys de la inclusió del concepte Estat social a la constitució alemanya. Aquest concepte jurídic-constitucional és el que després s’ha estès per arreu d’Europa i l’ha convertit en un signe d’identitat europea. És aquesta conquesta, fruit de lluites del moviment obrer, la que es volen carregar amb els plans d’austeritat neoliberal. Una vegada feta la reforma laboral per l’abaratiment i la facilitació de l’acomiadament, ara toca -segons el maquiavèl•lic pla imposat al Govern espanyol aquell vespre del 9 de maig a la reunió de l’ECOFIN- retallar els drets de Seguretat Social, particularment els de jubilació.

Estem, idò, en el començament d’una gran batalla d’idees, d’arguments i contraarguments. En aquest sentit, el Grup dels Cent Economistes que “inspiraren” la Reforma Laboral ja han llançat la seva proposta turbo-liberal a què ha contestat amb un rigor de luxe el professor Vicenç Navarro.

En aquest començament de debat i combat, per la meva part només vull apuntar tres qüestions:

1.- La pensió de jubilació és –amb diferència- la prestació econòmica més important de la Seguretat Social, ja que té dues característiques singulars: és una prestació vitalícia i és substitutiva del salari.

2.- Pel que fa referència a la quantia de la pensió de jubilació, la clau és la taxa de reemplaçament o de substitució del salari que cobrava la persona abans de jubilar-se. Les darreres dades que conec situaven aquesta taxa teòrica en una mitjana estatal del 81,2% entre el darrer salari i la pensió. Quina és aquesta taxa a les Balears? Quina diferencia hi ha entre la taxa de reemplaçament teòrica i la real?

3.- S’hauria de millorar la informació sobre la quantia de les pensions en el següent sentit: mes rere mes els mitjans de comunicació ens informen que les pensions a les Balears són de les més baixes del conjunt de l’Estat. Però això és una informació poc rellevant ja que aquesta mitjana ho és d’una cistella de prestacions molt heterogènia (incapacitat permanent, jubilació, viduïtat, orfandat, i les anomenades a favor de familiars). Per exemple, la quantia mitjana del total de les pensions del mes d’agost passat era de 781,34 euros pel conjunt de l’Estat, i de 710,13 euros per les Balears, encara que la quantia mitjana de les pensions de jubilació era de 781,34 euros i de 710,13, respectivament. Per tant, les pensions de jubilació a les Balears eren també de les més baixes del conjunt de l’Estat.
Al meu parer, aquesta informació no és suficient per una raó bàsica: és la mitjana de pensions reconegudes fa molts d’anys i de les recentment reconegudes, la qual cosa distorsiona molt el resultat. La dada que em sembla rellevant és la quantia de les noves pensions. En el mes de juny passat la pensió mitjana de jubilació reconeguda aquell mes era de 1.380,10 euros pel conjunt de l’Estat i la de Balears, de 1.199.29 euros. És a dir, es miri com es miri, sempre per sota de la mitjana estatal.

Per què? Un mercat de treball precari i estacional i uns salaris baixos en són els responsables.

Foto: Seu de Balears de la Tresoreria General de la Segureta Social
rafaborras, estiu 2010

I CONGRESO NACIONAL DE DERECHO DEL TURISMO Y RECONVERSIÓN TURÍSTICA

He reiniciat la col•laboració amb la Federació Estatal d’Hoteleria i Turisme de CCOO (FECOHT-CCOO). Intentaré aportar alguna cosa al debat sobre el turisme i el treball...

Los próximos días 28 y 29 de octubre se celebrará en Palma de Mallorca el primer Congreso Nacional de Derecho del Turismo. Según el programa del evento, que se puede consultar en http://www.icaib.org/, se tratarán los siguientes temas: El turismo frente a la crisis económica, la ordenación del turismo, el transporte aéreo de turistas, la contratación turística, las tendencias y problemas en el sector, la protección del turista como consumidor i acabará con un análisis de situación y futuro del sector. Entre cócteles, comidas y cenas varias, los organizadores no han incluido ningún tema a debate sobre las personas que trabajan en el sector. Al parecer nada se va a discutir sobre las relaciones laborales, el empleo, la formación o la cualificación de los trabajadores y las trabajadoras del sector turístico. Sin duda es un olvido imperdonable. Pero quizás no es mala noticia ya que en los tiempos que corren si en estos foros, tan institucionales y con tanta presencia empresarial, se debate de relaciones laborales seguro que es para reivindicar más precariedad, si lo que esta en debate es el empleo seguro que se organiza un piquete para solicitar más abaratamiento de costos laborales y si lo que esta en debate es la formación seguramente se acaba ablando de su privatización… En cualquier caso conviene seguir los debates para poder evaluar las conclusiones y poder vislumbrar si este primer congreso tendrá continuidad. Si es así convendría que las próximas ediciones tuvieran un contenido algo más social y se diera la voz a los sindicatos.

En la mesa del congreso dedicada a ordenación turística habrá una ponencia a cargo del Catedrático de Derecho Administrativo D. Avel•lí Blasco Esteve que versará sobre “La reconversión de los destinos turísticos maduros: el caso de la Playa de Palma. Precisamente la reconversión de la Playa de Palma ha sido el tema político, económico y social del verano mallorquín. Efectivamente, el verano de 2010 pasará a la pequeña historia turística de Mallorca por ser el verano de la presentación del proyecto que se puede consultar en http://www.consorcioplayadepalma.es/.

La Playa de Palma es un ejemplo de manual de lo que, en ámbitos académicos, se denomina final de la vida en la evolución un destino turístico por haber llegado a su obsolescencia, pero también es un ejemplo de catón que –en los términos explicados en la teoría de R. W. Butler sobre El ciclo de vida de los destinos turísticos- es perfectamente recuperable si se le aplica un proceso de reconversión en profundidad. El proyecto presentado está en esta lógica pero tiene una gran complejidad por lo que, entre otras cosas, ha requerido una ley autonómica para poder actuar urbanística y turísticamente salvando la complegidad administrativa de la gran dispersión de competencias que sobre estas materias tienen las distintas administraciones (estatales, autonómicas, insulares i locales). Sin duda este proceso de reconversión será complejo, habrá algún error, más de una carencia y podrá (ya lo hace) propiciar muchos debates técnicos, científicos, jurídicos, políticos y sociales, pero en mi opinión, el proyecto ahora sometido a exposición publica, incorpora la sostenibilidad medioambiental práctica y no retórica; la calidad como estrategia competitiva, y por eso hay una apuesta por la formación y el conocimiento; por la excelencia más allá de las palabras para impulsar, tal vez no suficientemente, la innovación empresarial; y el factor del trabajo, la calidad del empleo y la cohesión social se plantean como una de las palancas del cambio. Con estos ingredientes, con voluntad política -que parece que la hay- y con financiación suficiente -que parece no faltar- tiene muchas posibilidades de ser un éxito. Pienso que el principal problema para el posicionamiento competitivo del turismo balear y de buena parte de las zonas turísticas españolas es el agotamiento de la capacidad de sorpresa de unos productos turísticos que ya no tienen los sorpresivos encantos del siglo pasado y que, a la vez, arrastran serios problemas de adaptación a las nuevas demandas de los potenciales clientes. Si eso es así, es fácil concluir que se requieren procesos de reconversión y no de meros embellecimientos cosméticos.

Por el empleo y la cohesión social se tendrán que superar las dificultades, incomprensiones i las múltiples tentaciones especulativas y de intereses políticos a corto plazo que este final de verano se han desatado en torno al proyecto de reconversión de la Playa de Palma. Nos jugamos el futuro.

Publicat a :

http://www.fecoht.ccoo.es/fecoht/