Canvi de model econòmic o demagògia

Avui he publicat a digital www.elperiscopi.com aquest comentari:

El President José Ramon Bauzá, en el llarg discurs que obrí  el debat de política general   de la Comunitat Autònoma d’ abans-d’ahir, va parlar de canvi de model econòmic. Uep! De què parla? De R+D+i?. De sostenibilitat ambiental?  De desestacionalització  del nostre  producte turístic? De potenciar les exportacions? De diversificació productiva? D’augmentar el talent  i millorar el capital humà? ... Idò no, el President parlà d’un canvi  inajornable de model econòmic que passa única i exclusivament, per “deixar enrere l’economia de la subvenció, la cultura de la subvenció, per apostar fermament per l’economia productiva”. Ja ho sabeu: Així de senzill, i l’empresari que hagi tingut una subvenció -ja sigui, posem per cas,  per engegar projectes de biotecnologia, modernitzar el comerç familiar o  introduir  energies renovables en el seus processos de producció-  pertany a una guarda de subvencionats a extingir. Això funciona així i el JR Bauzá ho sap.  La subvenció és una forma jurídica –que existeix a tot  arreu- mitjançant la qual l'administració reverteix part del que ha recaptat del impostos  a la ciutadania, al teixit empresarial, al sector cultural ...  a la Església Catòlica!, etc.  Una altra cosa és que la política de subvencions sigui una o una altra.  A mi em  semblen   impresentable les subvencions que rep la Duquesa de Alba  i, per contra,  em semblarien molt bé que les rebessin els companys i companyes  de Sánchez Gondillo.  Sospito que el Sr JR Bauzá això de  subvencionar a la noblesa no ho considera part de la  detestable “cultura de la subvenció”.

No obstant, el súmmum és quan -amb la solemnitat del discurs i amb les Cariàtides de testimoni , el President diu que “El 2010 es van concedir subvencions per valor de 10,8 milions d’euros només a sindicats, patronals i mitjans de comunicació”. Ho diu com un exemple del que no s’ha de fer. És coneguda l’al·lèrgia que el sindicats provoquen al President balear. Animadversió que el du a fer ridículs institucionals com el de posar una demanda contra Lorenzo Bravo i, és clar, perdre-la. Comencen a ser freqüents els seus desencontres  amb determinades patronals que no diuen amén. La seva dèria contra la llengua pròpia d’aquesta terra és memorable. Aquesta és la realitat. El que demagògicament no diu  el President  és que amb aquetes subvencions es mantenien serveis essencials per a una societat copejada per la crisi i amb perill de descohesió.  No es tracta de fer un inventari extens, però el que ha volgut dir JR Bauzá és que està orgullós d' haver tancat  serveis d’orientació laboral per a treballadors en atur i en actiu; que ha paralitzat qualsevol procés de reconeixement de l'experiència laboral; que ha liquidat els serveis d'orientació per a nous emprenedors; que se’n fot que Balears estigui a la cua del rànquing autonòmic en participació de la població adulta en l’ensenyament no reglat  i, per això, elimina quantitat de programes formatius que gestionaven els sindicals i les patronals i aconsegueix  que el dret a la formació al llarg de la vida sigui impracticable. En aquest inventari no hi podia faltar la celebració del Presiper  haver dificultat la viabilitat de la premsa en català. Negar que hi ha molta retallada ideològica és fer demagògia i mantenir el mateix model econòmic que ens ha portat  a l’actual crisi!

14-N , un anàlisi d’urgència

Avui el meu comentari a www.elperiscopi.com a estat  aquest:

 “Entre la por I el malestar

S'equivocarà el Govern si segueix tractant el que va passar ahir com un conflicte d'ordre públic. Cometrà un greu error si gestiona el conflicte que ahir es va materialitzar en un vaga general relativament seguida i unes manifestacions massives, a base de manipulació informativa, reprensió i argumentaris absurds.

És realment absurd que el PP es mogui permanentment en el reduccionisme bipartidiste i en l'antidemocràtic “i tu més” (segons l'argumentari per a la jornada d'ahir sembla que el PSOE fos el convocant de la vaga i de les manifestacions), és literalment aberrant que, a aquestes alçades, ens vulguin prendre el pèl amb les suposades bondats de la Reforma Laboral. Excepte la perversió de les paraules (es denomina estable al contracte amb un any de període de prova, per exemple) no hi ha cap estudi amb una mica de solidesa que demostri que ha ajudat a la creació d'ocupació, ans al contrari. El PP i el Govern i el PP haurien de començar a comprendre que les seves mentides són part de la irritació social. Cada cop irrita més sectors: La foto és d'un aparador d'un petit comerç del carrer 31 de Desembre de Palma.

Sembla evident que cada cop és més complicat que la ciutadania laboral exerceixi els seus drets en el dia a dia. El mercat laboral espanyol i el balear han canviat força. De les darreres dades de l'EPA hom pot comprovar una major temporalitat laboral, un increment del treball a temps parcial no desitjat i una proliferació dels treballadors autònoms dependents. El cost d'un dia de vaga desequilibra molts de pressupostos personals i familiars. Dit clarament: Cada vegada hi ha més treballadors i treballadores que fàcticament no poden exercir el dret de vaga. És un dret formal que s'ha convertit impracticable. Tot i així, la vaga tingué un seguiment molt important entre els que poder exercir la seva ciutadania laboral el plenitud, sense por.

En el moment que la ciutadania laboral esdevingué ciutadania, el malestar esclatà i les manifestacions foren massives. En qualsevol cas: Hi ha alternatives. Hi ha marge. Si, es pot! “

 Hi afegiria, en aquest blog d’axó i d’allò,  dues coses:

Primera: 50.000 persones a les manifestacions de Palma segons la informació oficial, vol dir que érem més. Uep!

Segona:  Els efectes desmobilitzadors sobre les persones de la Reforma Laboral del PP  tornen a posar d’actualitat un llibre que va fer furor fa uns anys: “El acoso moral. El maltrato psicolñogico en la vida cotidiana” de Marie-France Hirigoyen (1998).

Un tast: “Esta destrucción moral existe desde siempre, tanto en las familias, en las que se mantiene  oculta, como en la empresa, donde las victimas, en épocas de pleno emplee, se acomodaban a ella porque tenían la posibilidad de marcharse. Hoy en día, las victimas se aferran desesperadamente a su lugar de trabajo en detrimento de su salud física y psíquica”

Palma: crisi laboral, social i de ciutadania

Article publicat a Diario de Mallorca

A la ciutat de Palma en quatre anys (2008–2011) la mitjana d´atur registrat ha crescut un 79,2%. És a dir, l´any passat hi havia una mitjana de 35.734 palmesans i palmesanes que reunien tots el requisits formals „ que no són pocs!„ per ser considerades aturades registrades. Val a dir que en aquests quatre anys de crisi l’atur registrat ha crescut a Palma 9,7 punts més que a Balears i que el creixement de l’atur a la capital de les Illes Balears, malauradament, no afluixa tal com demostra el fet de que la mitjana del primer semestre d´enguany ja és de 38.827 persones aturades i inscrites com a tals a les llistes del SOIB. Amb tot, la importància de l´atur a Palma es compren millor si es té en compte que l´any passat concentrà de mitjana el 42,9% del total d´atur registrat a Balears mentre que la població de Palma representava un 36´6% de la població de Balears.

Aquestes dades ja són pou significatives per interessar-se per l´impacte de la crisi en el mercat laboral de la ciutat; però n´hi ha més: l´atur de llarga durada creix un 15,3%, passant d´un 18,4% l´any 2008 a un 33,7% l´any 2011; els nous contractes registrats cauen un 26,5% i, alhora, els contractes temporals pugen casi tres punts fins arribar a l´impressionant percentatge del 89%. Això passa en un context en el que la ciutat de Palma ha perdut una mitjana de 20.806 llocs de treball un total de 1.714 empreses i 3.318 autònoms. És a dir, vivim a una ciutat amb una creixent part de la ciutadania en atur, amb més persones que estan més de dotze mesos ininterromputs en demanda d´ocupació, amb menys contractacions però més temporals i precàries. Palma s´ha convertit, en aquest darrers anys, en una ciutat en la que la demografia empresarial va a la baixa.

 

D´aquestes coses, amb més detall i profusió de dades, parla el darrer número de la revista digital Temes Socioeconòmics que la Fundació Gadeso acaba de publicar. A partir d´aquestes dades interessa fer una doble reflexió:

La crisi, que té l´origen en les profundes desigualtats produïdes per les polítiques econòmiques neoliberals hegemòniques en els darrers anys, té uns efectes particularment punyents en els àmbits urbans. És a dir, les ciutats tenen la seva pròpia biografia i relat de les víctimes principals d´aquesta crisi i és que "La crisi econòmico-financera materialitza els seus impactes principals als territoris fortament urbanitzats, que presencien amb certa perplexitat i comprensible angoixa el creixement accelerat de la desocupació, la reducció de les inversions privades i públiques i la transferència de fons públics al sector financer sense que això es tradueixi en crèdits. A això s'afegeix la pèrdua dels habitatges hipotecats per falta de pagament, l'extensió de la pobresa i de la marginalitat i un creixent sentiment col·lectiu d'inseguretat i incertesa". Aquesta cita pertany al llibre de Jordi Borja "Llums i ombres de l´ urbanisme a Barcelona" i, tot i que ja figura al text del Temes Socioeconòmics Gadeso titulat "La crisi i els ciutadans de Palma", l´he volguda dur a aquest article perquè, en la meva opinió, resumeix mol bé la literatura que hem pogut consultar sobre crisi, ciutats i ciutadania.

La segona reflexió va lligada a la pèrdua de la qualitat de la democràcia que provoquen els efectes de la crisi. L´atur massiu, la precarietat laboral convertida en inestabilitat de projecte personal de vida, l´atur de llarga durada, les desigualtats creixents i la pèrdua d'estatus socioeconòmic de molta gent i, sobre tot, la insuportable incertesa de millora, provoca el que alguns analistes socials anomenen "erosió de la ciutadania". Dit amb unes altres paraules, la combinació de manca d´ocupació i de polítiques únicament d´austeritat que debiliten els serveis bàsics de l´Estat del Benestar produeix un debilitament de la democràcia, entre d´altres coses, perquè és quasi impossible comptar amb ciutadans i ciutadanes amb igualtat d´oportunitats i amb possibilitats plausibles de progressar. Aquest deteriorament de la qualitat de la democràcia es produeix a tot arreu, però a les ciutats, com ara Palma, el fenomen de pèrdua d´empatia amb les institucions democràtiques és major. No és l´únic causant, però el fet de que a les grans orbes les xarxes informals (familiars, veïnals, etc.) per fer front a la crisi siguin més difuses que a altres indrets fa que aquesta flaquesa de la democràcia sigui major.

 

És a partir d´aquestes consideracions que s´han d´entendre les propostes incloses al Temes Socioeconòmics Gadeso dedicat a Palma: Un Pacte per a l´Ocupació com a conseqüència del diàleg social entre el Govern de Cort i els agents socials i econòmics de la ciutat i el suggeriment a la xarxa associativa palmesana d'incloure en les seves prioritats la cohesió social, són algunes d´aquestes propostes. Les potencialitats de Palma per a la creació d´ocupació, i, alhora, assegurar cohesió social, són evidents. El Govern de Cort té instruments per aconseguir-ho (Consell Social de la Ciutat, Observatori Municipal, Palma Activa....) Val la pena intentar-ho.