Joves amb futur incert

Article publicat a www.gadeso.org

El títol fa referència a l’incert futur que tenen les persones amb una edat que no supera els 30 anys per exercir el que alguns anomenam la seva “ciutadania laboral”, i no a altres aspectes de la vida que no són objecte d’aquests cometaris ni en soc capaç de tenir una opinió mínimament formada. La qüestió és que els estralls que la crisi, i fonamentalment les polítiques que s’apliquen per fer-li front, sobre les poblacions s’han de mesurar en termes de patiments presents i incerteses de futur. Cada cop és més pertinent plantejar-se la qüestió de si estem en presència d’unes retallades de l’Estat del Benestar conjunturals i reversibles o si el que està passant és una autèntica obra d’enderrocament de les peces bàsiques de l’arquitectura que ens ha permès viure aquests darrers lustres amb certa equitat i amb alguna igualtat d’oportunitats. Soc dels que pensen que la crisi és una hàbil excusa per plantejat les retallades com a medicina per a garantir el benestar futur, però el que realment es fa és un planificat desmantellament de l’Estat Social.

Aquesta situació de retrocés social que, si no l'aturem, canviarà les trajectòries de vida de la ciutadania (potser al 99% per empitjorar-les i al 1% per millorar-les), afecta de forma especial a la població jove. Potser moltes persones que encara no han complit els 30 anys no coneixeran un mercat laboral amb un funcionament, més o menys, equilibrat, que va establir aquell Estatut dels Treballadors del 1.980 que deixava enrere anys i anys de dictadura.

Però, quina és la situació dels joves en el nostre mercat de treball? Per tenir-ne una bona aproximació paga la pena consultar un estudi que publicà aquest estiu[1] el Servicio Público Estatal de Empleo (l’antic INEM) amb dades de 2011. Les principals variables son:

• A les Illes Balears la població de menors de 30 anys arriba a 372.010 persones. En els últims cinc anys es produeix un increment del 8% de la població total, que en el cas dels menors de 30 anys solament suposa un 1,53%. En els anys 2010 i 2011 aquesta població jove registra descensos del 0,91% i de l'1,53% respectivament, enfront de les pujades en el total de la població, que foren del 0,97% i 0,64%, respectivament. Les causes principals d’aquest menor pes percentual de la població jove sobre el total són la major esperança de vida, el descens de la natalitat i també, a causa de la crisi, el retorn de la població estrangera per falta de treball.
• Des de l'any 2007 es produeix una caiguda ininterrompuda en l'afiliació a la Seguretat Socials dels joves. Així en cinc anys (2007-2011) l'afiliació cau un 41,84%, caiguda molt més gran que la que pateix el total d'afiliats (14,97%). D'altra banda, els joves, que en 2007 representaven el 22,67% del total dels afiliats, en 2011 solament tenen un pes del 15,51%. És a dir, es produeix una pèrdua de pes de 7,17 punts percentuals.
• La taxa d'estabilitat (percentatge de contractes indefinits sobre el total de la contractació) passa del 12% en 2007 al 9,07% en 2011. Els joves tenen gairebé tres punts percentuals més de temporalitat que els majors de 30 anys.
• En el quinquenni estudiat, la mitjana de contractes a temps parcial per a joves va ser del 36,52% del total, per damunt del pes del total de la contractació (32,36%). Respecte a 2011, els contractes a jornada completa decreixen un 3,30%, enfront dels increments del 5,66% i del 4,59% dels de jornada parcial i fixa discontínua respectivament i, en ambdós casos, es tracta, en una immensa majoria d’una opció no desitjada.
• A 31 de desembre de 2011 el nombre d'aturats menors de 30 anys va assolir la xifra de 25.330 aturats, la qual cosa representa el 25,82% del total d’atur registrar. En el quinquenni 2007-2011 el percentatge d’atur jove es mou entorn del 20%.
• Un de cada deu aturats menors de 30 anys és aturat de llarga durada (inscrits en demanda d’ocupació durant un període superior a 365 dies ininterromputs).

La situació dels joves illencs en el mercat laboral mereixeria dels Governs (tant de l'espanyol com de l'autonòmic) qualque cosa més que la supressió del Consell de la Joventut de les Illes Balears o les invitacions a sortir a cercar-se la vida a altres indrets del món

I tanmateix, en cap cas convé apuntar-se a la resignació, perquè això té solució, hi ha alternativa. Sí, es pot! Ja ho digué Mario Benedetti, un savi que va ser jove tota la vida:

“¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿Sólo grafitti? ¿Rock? ¿Escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros “

---

[1] Aquets document l’he conegut fa poques  setmanes i, si no recordo malament,  els mitjans de comunicació se n’han fet poc resò. He estat “víctima” d’una duplicitat administrativa. Considero incomprensible que si tenim un Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB) que fa informes del Mercat Laboral balears, alhora, el departament ministerial faci el mateix

Indult a la tortura

El meu comentari d’avui a www.elperiscopi.com

Els patiments que ens provoquen les polítiques de retallades, tan insaciables com inútils per a superar la crisi, no haurien de fer-nos perdre de vista altres crisis que pateix el Regne d'Espanya. Aquests dies ha sortit a la llum amb tota la cruesa la crisi dels Drets Humans: Restriccions sanitària als immigrants, retrocessos en la lluita contra la xacra de la violència de gènere... i ara l' indult a uns funcionaris policials condemnant per ser torturadors.

La política d'indults del Govern de Rajoy és un escàndol des del principi. Igualment va ser escandalós l'indult concedit pel Govern de Zapatero al banquer del Banco Santander, Alfredo Sáenz. M'atreveixo a dir que aquestes pràctiques generen desafecció per un tub envers la política, els polítics i les institucions representatives. Fa la impressió que els Governs indulten els amics, els que poden pagar aquesta mesura de gràcia o, senzillament, es passen la divisió de poders pel forro i indulten a les persones condemnades per sentències que no els hi agraden. S'ha arribat a un punt en que qualsevol programa de regeneració democràtica hauria d'incloure la revisió a fons de la llei que permet indultar al personal condemnat judicialment.

Mentrestant haurem d'aguantar la vergonya que provoca el cas de l'indult dels quatre mossos d'esquadra i que, tan de bo, ha provocat una contundent protesta de un grapat de jutges. Cal recordar que aquests quatre mossos, ara indultats, van ser sentenciats l'any 2008 com autors d'un delicte de tortures, condemna que va ser confirmada en allò substancial pel Tribunal Suprem. El febrer passat, el Govern del PP va aprovar un primer indult rebaixant la pena a dos anys de presó i canviant la d'inhabilitació per la suspensió. Amb aquesta decisió s'aconseguien dos objectius: primer que no ingressessin a la presó, i segon que poguessin tornar al cos policial amb tota normalitat i cap retret.

Em semblen molt assenyades totes i cada una de les paraules del manifest dels jutges. Particularment quan afirmen que l'acció del Govern “supone una actuación contra la dignidad humana”, que “la tortura es uno de los peores actos realizables contra la dignidad de la persona”, o que “la decisión del Gobierno es impropia de un sistema democrático de derecho, ilegítima y éticamente inasumible”.

Orgullós estic de ser d'Amnesty International!

Els perdedors de la crisi

Article publicat avui a Diario de Mallorca

 

És evident que hi ha alternatives a les polítiques de retallades indiscriminades. Cada cop hi ha més evidències empíriques que la causa principal desencadenant de la crisis fou el nivell de desigualtat... No obstant, dia a dia podem comprovar com les polítiques aplicades, lluny de solucionar alguna cosa, ho compliquen quasi tot, entre altres coses perquè neguen dogmàticament l'existència d’alternatives i creen noves i més profundes desigualtats socials. Un contrasentit o una qüestió de poder?  En qualsevol cas i arribats a aquest punt, considero que el realment important, al manco des d'un punt de vista social, és conèixer qui estan sent els autèntics "perdedors" i "guanyadors" d'aquesta crisi.

És clar que els perdedors són els cada vegada més nombrosos grups de ciutadans i ciutadanes que veuen com les condicions econòmiques personals i/o de les seves llars es "precaritzen" i empobreixen. A la Fundació Gadeso hem dedicat el número 13 de la nostra revista digital TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO, que teniu disponible a www.gadeso.org, a analitzar aquests processos. Ho hem fet a partir de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que el passat 22 d’octubre publicà l’INE.

És sabut que la privació material afecta cada cop a més gent i que, en alguns casos, s’ha de parlar directament de “pobresa clàssica”. Però en uns altres la cosa no és tan clara i hauríem de parlar de “pobresa difusa” per definir aquelles situacions personals i/o familiars de carències materials que no es visualitzen a un primer cop d’ull. Feta aquesta precisió, val a dir que la dada més rellevant que trobareu a la publicació que comentam és que la taxa balear de pobresa ha passat del 16% de 2007 al 18% de l’any 2011 i la tendència és que aquesta taxa de les Illes Balears s’iguali a la del conjunt d’Espanya. Cal tenir en compte que la quantitat d’ingressos considerada com a llindar de la pobresa s’ha situat a l’any 2012 en 7.355 €/any i que en els darrers quatre anys aquest llindar ha descendit en 625 €, és a dir, un 4,49%. Això implica que les persones que són considerades pobres ho són més que abans de començar la crisi.

 

Hi ha més dades que considero rellevants per conèixer el grup de perdedors d’aquesta crisi: a) Als anys 2009, 2010 i 2011 el percentatge de persones de les Illes Balears amb dificultats per arribar a fi de mes s’ha situat entorn al 19,5% i el de les llars fou d’un 18,8% com a mitjana en aquests tres anys. b) En el quadrienni 2007 – 2010 les persones perden a Balears un 5,07% d’ingressos mitjans (un 4,86% per damunt de la mitjana espanyola) i les llars illenques un 5,61% (un 1,96% més que les del conjunt de l’Estat Espanyol). c) El percentatge de llars balears que no poden fer front a despeses imprevistes ha passat del 22,8% en 2007 al 32,3% en 2012. d) El 43,1% dels illencs i illenques no poden fer vacances, ni tan sols una setmana a l’any. Des de l’any 2007 al 2012, a les Illes Balears aquest percentatge ha augmentat un 17,7%, mentre que al conjunt de l’Estat ho ha fet en un 9,4%. I e) El 13,7% de llars de Balears tenen retards en pagaments d’hipoteques o lloguers, rebuts de gas, comunitat, etc. de l’habitatge principal. Durant els anys de crisi, a les Illes Balears aquest percentatge és sempre superior al d’Espanya.

L'augment de la pobresa i de la precarietat econòmica de les llars fa que les polítiques socials siguin més necessàries que mai. No obstant això, lluny de tota lògica, les mesures que estan duent a terme els Governs per sortir de la crisi indiquen que el camí és el contrari, la qual cosa suposa deixar sense futur

a una gran part de la població. Per no seguir per aquest camí equivocat, a la revista TEMES SOCIOECONÒMICS que, no debades hem titulat “Augmenten les condicions precàries de vida”, se suggereix actuar en tres àmbits: Per una banda cal combatre la culpabilització de les persones en risc de pobresa; per una l’altra és molt convenient impulsar la implicació de la societat civil en la construcció de xarxes per col·laborar en la cohesió social i finalment –tot i que ho considero el principal– es planteja com a imprescindible canviar les polítiques econòmiques i de lluita contra l'exclusió social, reforçant l’Estat del Benestar.

 

En definitiva, en l’actual fase de la crisi, o les polítiques socials tenen un paper central en la redistribució de la riquesa realment existent i s’assegura, de debò, la participació de la ciutadania en el ple exercici dels drets i llibertats socials, o el selecte club de l’1% seguirà sent el guanyador de la crisi. Ho serà no només ara, sinó per molts d'anys. A tall d'exemple: o s’acaben les retallades en educació o es provocarà una important transmissió intergeneracional de la pobresa i de els carències materials , o es frena el desballestament del sistema públic de salut i de R+D+i o la esperança de vida deixarà de ser igual per a tothom. Serà l’adéu definitiu de les classes mitjanes, tal com les hem conegudes en les darreres dècades.

Tinc la impressió que el multimilionari Warren Buffet va ser molt sincer en afirmar que “Això ha estat una guerra. I l'han guanyat els meus: els rics”, però li mancà precisió: Hauria de haver dir que els guanyadors són molt rics.