Crisi, estafa, multimilionaris i famílies no riques

Publicat a El Periscopi

S’acumulen les evidències que aquesta estafa és una estafa. Sense anar més enfora ahir es varen conèixer dues informacions que ho evidencien.

Per un costat un mitjà de comunicació, concretament El País, publicava una informació esgarrifosa: Les rentes altes recobren la seva fortuna. La certa millora de les borses, però sobretot l'amnistia fiscal i la reducció del costs laborals (acomiadaments i reduccions de salaris) han fet possible que les SICAVS (Societats d’inversió de capital variable) de les grans fortunes espanyoles hagin superat amb escreix la crisi. Ja tenen tant o més diners que abans de la crisi.

L’altra cara de la moneda la trobem a l’ Enquesta de Pressupostos Familiars de l’any2013 que, també ahir, va publicar l’ INE. Contràriament a l'anterior informació que feia referència als molt rics, aquesta ens mostra un panorama de crisi per a les famílies. Pel que fa al conjunt del Regne d’Espanya, 2013 la despesa mitjana per llar va ser de 27.098 euros en 2013 (un 3,7% menor que en 2012. Els grups on més es va reduir la despesa van ser hotels, cafès i restaurants (-8,5%) i oci, espectacles i cultura (-8,0%) i, atenció, l’únic grup en el qual la despesa augmentà va ser el d’ensenyament. La reculada en la gratuïtat de l'Escola Pública colpeja els pressupostos familiars!

L’ Enquesta de Pressupostos Familiars proporciona abundant Informació de cada una de les comunitats autònomes que excedeix de l’espai d’aquest article. No obstant no em puc estar de dir que des que governa JR Bauzá les llars illenques baixen més d'un 5% la seva despesa mitjana (29.154,49 € de l’any 2011 als 27.664,37 € de l’any passat). En aquests tres anys les llars illenques baixen la seva despesa en: aliments i begudes no alcohòliques; begudes alcohòliques, tabac i narcòtics; articles de vestir i calçat; habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles; mobiliari, equipaments de la llar i despeses corrents de conservació de l’habitatge; salut; transports; comunicacions; oci, espectacles i cultura; i hotels, cafès i restaurats. L’únic grup de despesa que augmenta és, igual que al conjunt de l’Estat, el d’ensenyament amb un increment del 24%. Les retallades a la gratuïtat a l’àmbit educatiu, particularment intenses en el cas de Balears, no permeten a les famílies retallar els seus pressupostos en aquest grup de despesa.

Insisteix que l’abundància d'informació no hi cap, de cap de les maneres, en aquestes línies. Si voleu aprofundir, aquí teniu tota la informació, però deixau-me acabar amb dues dades que em semblen de gran importància: La despesa mitjana de 2013, tant de les llars com de les persones, de Balears en educació superior i en transports aeris són la més grans que s’han registrat en la història d’aquesta estadística.

En fi, la gran estafa d’aquesta crisi és que mentre l’1% és cada pic més ric, el 99% ens hem de seguir estrenyent el cinturó. Fins a quan?

Foto R. Borràs. Rijkmuseum, Amsterdam. “De ontmoeting”, Obre de  Karen Appel (1921-2006)

Fal•làcies sobre la millora del mercat laboral

Publicat a Diario de Mallorca (2-VI-2014)

Per molt que s'entestin els portaveus de l'establiment en vendre suposades millores en el mercat laboral, malauradament la veritat és una altra. La pobresa labora creix com mai ho avia fet. Per molta demagògia que es faci amb les dades mensuals del mercat laboral (dades dels registres de les oficines públiques d'ocupació i de la Seguretat Social), el que s'acaba imposant són les estadístiques de debò, les que, com ara l'EPA, prenen part de l'Oficina Estadística Europea, EUROSTAT. Per això és molt significatiu que l'INE acabi de publicar l'informe “Análisis de la evolución reciente de la población activa en España”, en el qual, entre altres moltes coses, es reconeix que els únics símptomes de millora de l'ocupació són miratges estadístics, com ara, l'atur desanimat o el procés de migració.

La casualitat ha volgut que la publicació d'aquest informe de l'INE coincidís amb la sortida a la llum del número 15 de Panorama Sociolaboral GADESO al que podeu accedir entrant awww.gadeso.org. Des dels seus orígens, aquesta publicació digital conté la lectura comentada d'una àmplia selecció d' estudis i informes sobre el mercat laboral que han publicat diferents entitats públiques i privades, institucions acadèmiques, agents socials i econòmics, etc. L'associació entre un i l'altre document és la constatació de la transformació del mercat laboral, impulsada per les sucesives reformes laborals i una correlació de forces desfavorable al factor treball. Amb la dita transformació s'ha aconseguit que el més singular d'aquesta crisi sigui l'aparició amb força de la figura del treballador/ra pobre, és a dir, d'aquella persona que, encara que tingui treball, no té una retribució salarial suficient per poder cobrir les necessitats bàsiques i això la situa en risc de pobresa relativa. Aquest fenomen dels “working poors” és un diferencial importantíssim en relació a altres crisis, que centraven la qüestió únicament en el nombre de població aturada i ocupada. Ara, a més de preocupar-nos per les insuportables taxes d'atur, ens hem d'interrogar si l'entrada en el mercat laboral és garantia de no caure en situació d'exclusió social.

Això no obstant, l'atur (especialment el juvenil) segueix sent el problema més punyent de l'actualitat sociolaboral. Alguns dels informes analitzats al Panorama Sociolaboral GADESO que comentam, adverteixen que Espanya trigarà entorn de 20 anys en recuperar l'ocupació perduda amb la crisi i, fins i tot, n'hi ha que pronostiquen que durant l'any 2014 continuarà la destrucció real d'ocupació. De fet, això és el que posa de manifest l'EPA del primer trimestre de 2014 que, en el cas de les Illes Balears, detectà una pèrdua anual del -2,55% (10.900 persones en termes absoluts) de població ocupada. Hi ha, idò, un corrent de fons de pèrdua d'ocupació, especialment assalariada a temps complet. És a dir, l'estratègia de competitivitat basada, gairebé únicament, en precaritzar les condicions de participació en el mercat laboral (massiva presència de contractes temporals, de jornada parcial i fixos discontinus a l'engròs) i en la reducció dels costos laborals (congelacions i reduccions salarials, rebaixes de cotitzacions socials) perllonga el període recessiu de l'economia i agreuja la crisi social. És una estratègia que provoca una forta incertesa sobre l'ocupació, la qual cosa incentiva l'endeutament de les famílies, paralitza el consum i accelera l'empobriment de les classes mitjanes i mitjanes-baixes.

Tanmateix, s'ha de recordar que, ja molt abans que esclatés la crisi, la participació dels salaris en el repartiment de la renda generada va perdre posicions en relació als avanços en la productivitat. És veritat que aquesta bretxa s'ha accentuat en aquests últims anys i que, si no s'acaba amb l'austericidi, podria convertir-se en un tret estructural de l'economia illenca, espanyola i del conjunt de les economies de la UE. Sigui com sigui, tant l'informe de l'INE, abans citat, com el darrer número de Panorama Sociolaboral GADESO posen clar i ras que, la cada vegada major existència de relacions laborals -o de treball autònom-  extremadament precàries en els mercats laborals, qüestiona el valor de la integració laboral com a eina d'inserció social i per garantir unes condicions de vida mínimament dignes Per això, un dels reptes més importants del futur immediat serà augmentar els estàndards de qualitat de l'ocupació i incentivar renovats mecanismes d' ocupabilitat. Ens hi juguem la democràcia que, per ser-ho de debò, ha de garantir la seva pulsió igualitària. La resta són fal·làcies i injustícia social.

Foto R. Borràs (Stedelijk Museum, Absterdam ).”Élément detache III, 1954 Obre de  Jean Tinguely 

Vides precàries

Publicat a l'AraBalears (31-V-2014)

S'acaben de publicar els resultats definitius d'una de les estadístiques estructurals més importants del Regne d'Espanya, la que parla de les condicions de vida de la gent, de l'evolució de la taxa de pobresa, de les carències materials de la població. Pot ser l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) sigui una de les operacions estadístiques més humanes perquè ens permet observar quotidianitats punyents i intuir l'abast dels fenòmens de, posem pel cas, la mala nutrició o la pobresa energètica. Tanmateix, els indicadors més rellevants són, per una banda, el de la taxa de risc de pobresa, és a dir, el percentatge de persones amb ingressos per sota del llindar de pobresa l'any anterior (per a llars d'una persona, aquest llindar es va situar en 2013 en 8.114 €, i per a llars compostes per dos adults i dos menors de 14 anys en 17.040 €). Altre indicador clau és el nomenat AROPE de risc de pobresa o exclusió social (que combina tres conceptes: el risc de pobresa, la carència material i la baixa intensitat en l'ocupació). 

Bé idò, les dades més significatives referides a les Illes Balears ens permeten observar que la taxa de risc de pobresa s'ha enfilat fins al 19,8%, quan a l' inici de la crisi tot just fregava el 13%. En qualsevol cas, convé parar especial atenció a l' indicador sintètic europeu AROPE, esmentat més amunt. Abans de l'any 2006 aquesta taxa gairebé no superà mai el 20% i, d'ençà que es fan els càlculs (2004), sempre havia estat inferior a Balears que al conjunt del Regne d'Espanya. Però vet aquí que, en els anys de govern del PP de JR Bauzá, ha passat del 25% en 2011 al 27,8% en 2013. Val a dir que per calcular aquest indicador es té en compte a la “població (de 0 a 59 anys) que està vivint en una llar amb baixa intensitat en el treball” o, dit en unes altres paraules, a la població aturada i amb ocupacions de curta durada i mal pagades. Aquesta pobresa laboral, més o menys, s'ha duplicat arreu, però el component illenc de carències materials severes ha augmentat més que el del conjunt de les Comunitats Autònomes. Això explicaria l'estirabot del risc de pobresa de les persones i famílies illenques, que supera -amb un 0,5%- per primer pic al del conjunt del Regne d'Espanya, 

No em puc estar de citar, si més no, quatre dades de precarietats concretes a les llars illenques: 1.- El 42,5% (un 8.9% més que l'any anterior) no té capacitat per afrontar despeses imprevistes; una situació especialment conflictiva en un context de polítiques de copagaments dels serveis bàsics. 2.- Hi ha un 12,4% de llars que no poden permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. És una dada esfereïdora, ja que significa que en un any el risc de pobresa energètica s'ha duplicat. 3.- El percentatge de llars que han tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts de gas, comunitat...) ha passat del 14,2% de 2012 al 17,2% de 2013. 4.- Gairebé un 4% de les llars no poden fer un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies. 

Si hom pren en consideració les brutals desigualtats que hi ha darrere aquestes xifres, cal concloure que hi ha alguna cosa que falla. Les desigualtats entre individus i grups no les provoca la “divina procedència”, ans al contrari, són el fruit d'una determinada organització social característica de cada moment. Pot ser per això, l' organització social del moment actual (austeritat imposada per als no rics) hagi provocat que l'any 2013 haguem assolit un percentatge escandalós de llars que pateixen carències materials severes. Això, i no una altra cosa, és el que vol dir que el percentatge de llars illenques amb carències materials simultànies en quatre dels conceptes que s'empren per calcular l' AROPE hagi arribat al 10,4%, gairebé duplicant el de l'any 2012 (5,7%). 

Hanna Arendt parlava de pobresa intensa i persistent, de l'anomenada “pobresa severa”, dient que “és un estat de constant indigència i misèria extrema i que la seva ignomínia consisteix sobretot en el seu poder deshumanitzant”. És evident que no estem en aquesta dramàtica situació, però anam pel bon camí d'aconseguir-ho. 

Foto R. Borràs (Rijksmuseum, Absterdam).”Untitled”, Obre de  Karen Appel (1921-2006)