Debatem de turisme!

Ahir es va presentar l’Anuari del Turisme de les Illes Balears 2015, editat per la Fundació Gadeso. És el segon any de vida d’aquesta publicació que, al meu entendre, i independentment dels seus continguts, és una invitació sincera al debat sobre el turisme illenc. Un debat necessàriament plural i, de vegades, amb plantejaments radicalment enfrontats. La pluralitat i la discrepància sobre un assumpte tan polièdric com el turisme, en societats complexes com les democràcies del segle XXI, hauria de ser entesa com una cosa natural. Però, malauradament, no és sempre així. M’agradaria que l’Anuari del Turisme de les Illes Balears  esdevingues  una espècie d’àgora en la qual el debat turístic tingués llarga vida i llarga mirada. La bona governança exigeix fugir del curt termini i de la mera anàlisi conjuntural que, en el millor dels casos, poden ser útils per aconseguir rèdits electorals, però inútils per solucionar problemes complexos i garantir el benestar del futur.

Com estic d’acord que “hem de treure lliçons del primer mig segle d’industrialització turística”, ja que “Espanya, amb Balears com a punta de llança, té una responsabilitat major en la colonització global del món” (Joan Buades. “Exportando paraísos. La colonización turística del planeta”. Pàgina 141), crec que tenim alguna responsabilitat en la promoció del debat sobre el turisme del segle XXI.

Des del meu punt de vista, els assumptes cabdals del debat no poden ser els de “tota la vida”. M’és igual que alguns d’aquests assumptes (estacionalitat i ocupació de baixa qualitat, per exemple) no s’hagin solucionat, potser perquè no tenen solució, o perquè les possibles solucions generen majors problemes. Ara tocaria parlar, entre altres coses, de la pèrdua de la funció sistèmica de repartiment de riquesa turística de l’ocupació i els seus possibles substitutius; de la necessària incorporació transversal dels desafiaments de l’escalfament global a la política pública turística; de com es frena la instrumentalització del turisme per a la justificació d’operacions immobiliàries, especulatives i, en molts casos, delictives; o de com introduïm estratègies turístiques de decreixement, i preveiem els costos de transició de l’actual boom d’arribades a una situació de sostenibilitat de debò i, per tant, allunyada del màrqueting del mal anomenat “turisme sostenible”.

Sigui com sigui, el fet segur és que queda molt debat per fer. Tant de bo per molts anys es pugui fer l’Anuari el Turisme de les Illes Balears i seguir debatent.

Publicat originalment a El Periscopi (11-11-2015) 

Insuficient taxa d’ocupació estiuenca

El que és més cridaner de l’anàlisi dels mercats de treball fets a partir de les dades estimades per l’EPA és, sens dubte, la magnitud de la població aturada mesurada en termes absoluts o expressada en taxa (el percentatge del total de persones majors de 16 anys que no tenen ocupació i estan buscant un treball remunerat). Li segueixen com a cridaneres les dades referides a la població ocupada, és a dir, al nombre i percentatge de persones en condicions i necessitat de treballar, que durant la setmana que les enquesten han treballat (a canvi de retribució) almenys una hora.

D’aquests dos grups de dades, referides sempre a les Illes Balears, en parlam en el número 60 de Temes Socioeconòmics Gadeso (disponible a www.gadeso.org) en el qual analitzam l’EPA del tercer trimestre de 2015. Al meu entendre, cal posant en relleu que una població aturada de 89.500 persones i una taxa d’atur del 13,88%, en el trimestre de màxima activitat econòmica i laboral, és un seriós problema que s’ agreuja si prenem en consideració l’elevada taxa d’atur de les persones menors de 25 anys (31,86%), l’ insuportable 30,6% de població aturada des de fa més de dos anys, o el 48,2% de persones aturades que cerquen la seva primera ocupació retribuïda durant els mesos de juliol, agost i setembre. Tot plegat ens indica que hem passat en el transcurs dels anys de la crisi d’una situació de plena ocupació estiuenca a un problema d’atur estructural.

En Temes Socioeconòmics també s’analitza el lleuger augment (un 4,3% en variació interanual) de la població ocupada. Però aquesta dada, que incorpora com a persones ocupades les que han treballat a partir d’una hora durant el trimestre, és imprescindible contextualitzar-la en un marc laboral d’alta temporalitat (un 30,3% de la població assalariada amb contracte temporal és un dels percentatges més elevats de temporalitat durant un tercer trimestre des de l’any 2007), de creixent parcialitat (amb una xifra total de 75.000 persones s’ha assolit, si més no des de 2007, la xifra màxima de població ocupada a temps parcial), i de rècords de “treballadors per compte propi” (112.100 persones), la qual cosa pot indicar que augmenta com mai el col·lectiu d’autònoms precaris, falsos i/o econòmicament dependents (o econòmicament no autònoms). És a dir, l’atur baixa i augmenta lleugerament l’ocupació en un context de major precarietat laboral. Hom podrà dir que, en termes de “bons treballs”, el mercat laboral illenc d’aquest estiu no ha millorat.

I tanmateix, el que em sembla més important és posar els focus sobre la taxa d’ocupació que, segons la definició de l’oficina estadista de la UE, Eurostat, es calcula dividint el nombre de persones d’edats compreses entre 16 i 64 anys ocupades (assalariades o autònomes) entre la població total d’aquestes edats. Sens dubte és un indicador clau per a mesurar la capacitat de generació d’ocupació del model econòmic de cada indret. La qüestió és, idò, hem tingut una bona taxa d’ocupació en el mercat laboral estiuenc illenc? A parer meu, en una regió europea com Balears, que ha posat gairebé tots els ous del seu creixement en el paner del turisme, en ple estiu, i amb una temporada turística extraordinària quant a arribada de turistes, una taxa d’ocupació del 59,16% no és, ni de prop fer-hi, un èxit. És més, si analitzem aquesta taxa d’ocupació en relació a l’anomenada “Estratègia Europa 2020” que, en l’àmbit espanyol (no hi ha objectius quantificats per a les regions europees), fixa com a objectiu d’ocupació assolir l’any 2020 una taxa d’ocupació de la població d’edat de 20 a 44 anys del 74%, hauríem de dir que l’actual model econòmic de les Illes Balears ens albira un fracàs en matèria d’ocupació. En resum, si no canvien les coses, a la pèrdua de la qualitat de l’ocupació realment existent, la qual cosa fa que el fenomen emergent sigui, amb diferència, el treballador i treballadora pobre, hi haurem d’afegir una considerable pèrdua d’embranzida quantitativa. Mala peça al teler!

És urgent posar en marxa l’actualització, si és que s’escau, del Pacte per la competitivitat, l’ocupació i la cohesió social a les Illes Balears que es va assolir durant la legislatura del segon Pacte de Progrés, i posar-lo en practica. Permeteu-me que acabi amb una pregunta gens retòrica: Ens podem permetre menystenir la bona feina feta pels interlocutors socials i econòmics i les institucions d’autogovern? Pens que no són temps de tudar ni un mil·ligram de la intel·ligència col·lectiva per a construir un país orgullosament digne de la seva cohesió social.

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 05.11.2015)

7N: Una gran mobilització en una lluita que continua...

Si hem de fer cas a l'últim baròmetre del CIS, la violència contra les dones no és considerada, ni de molt, com un dels principals problemes d'Espanya. Amb prou feines un 1,2% ho consideren el principal problema. Val a dir que encara és més el baix percentatge de persones enquestades pel CIS (el 0,1%) per a les que aquest és el problema que més els afecta personalment. Tenint en compte que, des de principi d'any, han mort assassinades per les seves parelles o exparelles un total de 43 dones, i que aquest nombre de morts és només la punta de l’ iceberg de la violència masclista quotidiana, aquesta percepció social de la violència contra les dones com a problema és increïblement baixa. A aquesta situació de baixa “preocupació social demoscòpica” hi ha contribuït decisivament el perfil baix -gairebé inexistent- de denúncia i manifestació de condol i empatia que el Govern de Mariano Rajoy ha tingut durant tota la legislatura pels assassinats, les agressions i les tortures masclistes. Hem hagut d'esperar a la precampanya electoral perquè, amb una visita al telèfon 016 d'atenció a les víctimes de violència de gènere, el President del Govern d'Espanya es referís a aquesta problemàtica.

I no obstant això, el dissabte 7 de novembre els carrers de Madrid es van omplir de manifestants de totes les edats i condició social contra les violències de gènere. La majoria eren dones -gairebé sempre les dones en l'avantguarda de la lluita per canviar aquest món injust i desigual-, però  hi havia molts homes manifestant-se .  Aquesta important presència d’homes en una gran mobilització feminista pot indicar que molts homes comencen a sentir-se interpel·lats en la lluita contra el patriarcat, la violència de gènere i el masclisme. El col·lectiu masculí ens hem d’alçar amb força enfront dels massa naturalitzats comportaments masclistes de “baixa intensitat” (els anomenats micromasclismes) que, en la majoria de casos, no són una altra cosa que violències, pot ser que de baixa intensitat, però una violència que dóna mala vida i que, a la fi, mata.

De les moltes manifestacions a què he assistit, la del dissabte va ser de les que més m'han emocionat i a la qual, en consciència, tènia que acudir. Les i els manifestants vàrem defensar les nostres llibertats individuals i la igualtat com a inseparables. Cal recordar, quantes vegades faci falta que, en paraules de Victòria Camps, “el dret a les llibertats individuals és un parany si deixem de preocupar-nos per la igualtat”. Com el masclisme és, objectivament, un enemic de les llibertats i la lluita per les llibertats no és un camí fàcil i no s’acaba mai del tot, quatre dones assassinades -dues per genuïna violència de gènere- després de la gran manifestació del 7N no es pot interpretar com un fracàs de la mobilització feminista i democràtica, ans al contrari, és una constatació més del fracàs de les polítiques implementades per a l'eradicació de totes les violències masclistes i de la necessitat de continuar en la lluita. 

Publicat originalment a El Periscopi (09-11-2015)