Mix d’indecència: inversió turística + explotació laboral

Un article publicat a

ALBA SUD

 (Clica aquí)   

De legitimacions i deslegitimacions (a propòsit del lloguer turístic)

I.-Coincidesc amb Ramoneda quan diu que "no hi ha esquerra sense projecte. La dreta pot limitar-se a gestionar l'statu quo. L'esquerra, no". Recordava aquesta idea del llibre "L'esquerra necessària. Contra l'autoritarisme predemocràtic" tot pensant amb debats d'aquests dies sobre la nostrada política turística en general, i, molt en particular, entorn del projecte de llei de comercialització de lloguers turístics.

II.-El que  anomenen "Turisme Sostenible" ¿És un projecte?, ¿És quelcom més que un eslògan? Veritablement no és més que un logo per acomodar-se a la tendència actual de consum turístic massiu. Una marca més de la xarxa de marques que ha aconseguit ocupar el centre de l'escena arreu, com ho demostra que l'Organització Mundial del Turisme (OMT) hagi declarat 2017 l'any del turisme sostenible ¿Sostenible de què? Dit sigui entre parèntesis que l'OMT és qualsevol cosa menys un referent en la defensa del medi ambient i dels drets humans. Sense anar més lluny, mentre festeja l'Any del Turisme Sostenible, calla davant evidències com la d'aquests assassinats d'activistes ecologistes que s'enfronten, també, al turisme desposseïdor a Hondures. En qualsevol cas, res de nou. Fa anys que Naomi Klein, en el seu "No logo", ens va explicar, fil per randa, de què anava això del consumisme contra la ciutadania.

III.-Em sembla que la defensa de la proposta governamental de legalització-regulació de la comercialització del lloguer turístic se sustenta en la idea segons la qual, tot el que és bo per als que tenen més, és bo per a tothom. És a dir, s'accepten els arguments que deriven de l'hegemonia ideologia conservadora de legitimació del creixement turístic. No ens enganyem: un sostre de places turístiques no significa una limitació real al creixement del nombre de turistes.

Aquesta legalització-regularització és quelcom més que una norma administrativa. És La legitimació de convertir espais de i per a la ciutadania (espais comuns) en espais turístics (espais business) que es fa oblidant que "resignificar la ciutat com a espai comú requereix un urbanisme al servei del fet d'habitar, conformador de llocs on sigui possible la interacció, la trobada, la conversa..." o que "les ciutats no poden ser 'creatives', smart, emprenedores, globals, [jo afegiria turistitzades] i alhora ser inclusives, democràtiques i participatives poden intentar-ho, però només a condició de saber quines són les prioritats" (Imanol Zubero. Revista PAPELES de relaciones ecosociales y cambio global, núm. 129, 2015). L'esquerra difícilment tindrà un projecte propi si dóna legitimitat a un projecte de ciutat neoliberal.

IV.-L'argument fort de la legitimació de l'esquerra governant al lloguer turístic és una suposada "prosperitat compartida". Aquesta expressió no és més que un altre logo ¿Per què no parlen de "repartiment equitatiu de la riquesa", o, si es vol, de "prosperitat sense precarietat"? Es parteix de la idea que ara, amb les plataformes digitals, és possible que la "classe mitjana" participi -no exclusivament per la via del salari directe o indirecte- del negoci turístic. Es dóna per fet la falsa -o, si més no, indemostrada empíricament- existència d'una robusta i extensa classe mitjana, i, per tant, es rememoraria aquell nefast  "ara tots som classe mitjana" de Tony Blair.

Les conseqüències del fracàs de la diagnosi i les polítiques aplicades per la "tercera via", encara ara, les estem pagant la població no rica. Mai ha existit una única classe mitjana. Ans al contrari, mentre la socialdemocràcia de dretes defensava aquestes pelegrines –i interessades- ocurrències, anava reforçant-se allò que ara coneixem i patim com a societat de les grans desigualtats, o la de l'1% contra el 99%. Òbviament, en aquest 99% no tothom és igual. Hi conviu una selecta classe acomodada, una classe mitjana erosionada econòmicament i en grandària  (vegin aquí un estudi de la OIT), i la cada vegada més gran classe empobrida, en definitiva, la celebèrrima concepció thatcheriana de societat dels tres terços. Per tant, em sembla escaient plantejar els següents interrogants: ¿Entre quins d'aquests tres grups socials es compartirà la "prosperitat" que legitima el lloguer turístic?, ¿Tindran més prosperitat els treballadors i treballadores pobres i les persones que, a més d'haver estat víctimes del desnonament de l'habitatge, segueix suportant un deute bancaria insuportable que les converteix en desposseïts permanents?

V.-Els esforços de les esquerres (socialdemòcrates, ecosocialistes, sobiranistes, feministes, etc.) haurien d'anar en la direcció de contestar a la pregunta que, poc abans de morir, ens va deixar sense contestar Tony Judt: "¿Com parlar, no sobre les lleis de l'economia, sinó sobre les conseqüències de l'economia?". En el cas del lloguer turístic en l'era de la digitalització, en la contestació, sens dubte, ha de conjugar-se el verb decréixer, s'ha de tenir voluntat d'acabar de debò amb una indecent geografia humana de la desigualtat, i de lligar justícia social amb justícia climàtica. Altrament dit, per a l'esquerra, tot i les dificultats, governar hauria de ser articular el bé comú, i no tant equilibrar els interessos dels poderosos amb els dels menys poderosos i els desposseïts. Mai s'aconsegueix. Sempre guanyen els mateixos. I, a més, els que guanyen són electoralment desagraïts. En alguns dels debats a què he fet referència més amunt, s'escoltaren algunes intervencions que em van provocar el déjà vu de recordar intervencions de comerciants en reunions amb qui va esser Vicepresident del primer Pacte de Progrés, Pere Sampol, per tractar aquella primera llei autonòmica que protegia el comerç autòcton de la voracitat de les grans superfícies comercials. Mai se li va agrair amb vots a Sampol una legislació que, aleshores s'empraven altres paraules, també pretenia compartir prosperitat.

VI.-En fi, legitimar un model de societat amb un pes important de "propietaris/as d'allotjaments turístics" no té res a veure amb un projecte transformador d'esquerres. La legitimació que li convé a l'esquerra és la de resistir, enfortir solidaritats i avançar en una política de decreixement turístic (les propostes contingudes a les al·legacions del GOB són un excel·lent camí transitable), i de predistribució (la necessitat d'una Renda Bàsica incondicional és cada pic més evident) per poder avançar en un canvi de model econòmic. El dilema és el de sempre: Únicament gestionar, o transformar gestionant. Sens dubte la legitimació de la comercialització d'estades turístiques a habitatges és la deslegitimació d'una política transformadora. La política turística esdevé, doncs, en una política d'ordre. Simplement com cal!

Publicat originalment a dBalears i a Alba Sud 

Ai, l'estadística!

I.- De les dades del mercat laboral illenc de gener de 2017, la xifra que potser més projecció mediàtica hagi tingut és la de 66.716 persones en atur registrat. Per a mi, la veritablement important és la de 131.248 persones inscrites en el SOIB en demanda d'ocupació. És a dir, la que inclou un col·lectiu molt important a les Illes Balears, com ara les persones Fixes Discontínues que estan en atur però que, com és sabut, no s'inclouen en el registre oficial d'Atur Registrat.

Tots els contractes eventuals reiterats que, fruit d'una major activitat de la Inspecció de Treball –recordin el Pla extraordinari de l'estiu-, s'han convertit en els últims anys en contractes de Fixos Discontinus, no impliquen que s'hagin creat aquests llocs de treball. Tinc una veïna, Mari, que en els anys 2012, 2013, 2014, i 2015, treballava 9 mesos en un hotel del centre de Palma amb un contracte eventual. Durant els mesos de Gener, Febrer i Març era una aturada registrada. En 2016, l'hotel li va fer un nou contracte temporal, però, fora pel que fora, a l'agost li van transformar aquest contracte en un de Fixa Discontínua. Ara Mari està, com ho estava en els últims anys, en atur, però -ai, l'estadística!- no consta com a aturada registrada.

Mai com ara hi havia hagut al nostre mercat laboral tantes persones Fixes Discontínues. O altrament dit, mai com ara hi havia hagut tantes persones que, en una època de l'any, estan en atur però no consten com a tals.

Sens dubte, la normativa laboral i el seu compliment, transformen l'ocupació, però no en creen d’ocupació.

II.- El Govern d'Espanya s'entesta a fer una anàlisi extraordinàriament positiva de la situació del mercat laboral. Braveja tant que, a tall d'exemple, a l'hora de referir-se a les dades de 2016 de l'EPA (vegin aquí) no s'estan d'afirmar: "Se avanza así en la recuperación de los niveles previos a la crisis en cuanto al número de personas con empleo y en el objetivo de alcanzar los 20 millones de ocupados a finales de 2019".

Però -ai, l'estadística!- sembla que la ciutadania pensa una altra cosa bastant diferent. Vegem: En el Baròmetre del CIS de desembre del 2016 a la pregunta: Quin és el problema que a Vostè, personalment, l'afecta més? El 37,6% contesta que l'atur. Aquest és un percentatge que, en el Baròmetre de gener 2017 que vàrem conèixer ahir mateix, creix lleugerament situant-se en un 37,7%. Val a dir que, a la mateixa pregunta, en el Baròmetre de 2007 (és a dir, abans de l'inici de la crisi) era el 18,1% qui contestava que era l'atur.

Sens dubte, mentre es mantingui el grau de precarietat del treball remunerat, de fugacitat de les ocupacions, i de pobresa laboral, i, alhora, les autoritats parlin d'ocupacions quan volen dir subocupacions, l'atur seguirà sent el gran problema de la societat.

Publicat originalment El Periscopi (08-02-2017)