Cal aturar-lis els peus!

Normalment quan ens referim a la violència franquista que, no s'oblidi, va esser el pilar essencial per a la consolidació de la dictadura, solem fer referència a l'empresonament, la tortura, l'assassinat, la desaparició de l'adversari polític. Són les persones que coneixem com a víctimes del franquisme. Però va haver-hi una altra repressió: L'econòmica. (Vegin aquí)

Aquesta repressió va arruïnar a moltes famílies. Les sentències (dels il·legítims tribunals franquistes) es van seguir aplicant durant molts anys als familiars directes dels il·legítimament condemnats. No ho he escrit mai però avui s'escau dir que uns familiars meus, després que els franquistes havien arruïnat al seu pare, van estar "pagant" fins ben entrats els anys 60 del segle passat per una d'aquestes infames sentències.

Hom diria que l’Estat Espanyol vol aplicar (vegin aquí) una mena de Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer de 1939, per intentar frenar el democràtic dret d'autodeterminació del poble del Principat de Catalunya.

Contra repressió, democràcia! Això va de democracia! Referèndum és democràcia!

Cal aturar-lis els peus! Ara més que mai:

Visca totes les kellys!

Sóc, pràcticament des del seu naixement, un entusiasta del moviment de les kellys. Poc després d'engegar-se el primer grup a Facebook en vaig formar part. En el naixement, la popularització, l’organització –inclosa la seva actual divisió– i l’extensió de Las Kellys les xarxes socials han estat fonamentals. Però no ha estat menys decisiu el suport del sindicalisme. Sense aquest suport inicial s'explica malament el naixement d'aquest moviment que, entre altres coses, ha tingut la virtut de visibilitzar les conseqüències dels programes de càstig social imposats per les polítiques d'austeritat neoliberal (reformes laborals de 2010 i 2012, retallades socials a balquena, etc.) per a, teòricament, superar la crisi, però que veritablement tenien com a objectiu arribar a un model de societat en el qual els impulsos igualitaris no tenen cabuda –són considerats no competitius–. L'èxit de visualització mediàtica de les pèssimes condicions de treball que sofreixen les cambreres de pisos dels hotels que han aconseguit les kellys ha estat conseqüència, a més de mèrits propis, dels estralls en una mínima equitat per mor de l'aplicació de l’esmentat càstig social a una categoria laboral, particularment precaritzada i feminitzada, en un sector com l'hoteler, en el qual la crisi ha estat del tot inexistent. De retruc, s’ha fet una importantíssima contribució al pensament crític sobre el model turístic turbo capitalista i un toc d’atenció a una certa burocratització de les cúpules sindicals.

La implicació del sindicalisme en els orígens d'aquesta moguda està fora de tot dubte. Se’n poden citar prou exemples, com ara que en els crèdits del llibre d'Ernest Cañada ‘Las que limpian los hoteles’ s'adverteix que "aquest llibre és una iniciativa d'Alba-Sud i la Rel-UITA [Regional Llatinoamericana de la Unió Internacional de Treballadors de l'Alimentació, Agrícoles, Hotels, Restaurants, Tabac i Afins] amb la col·laboració de CCOO i UGT en el marc de la campanya internacional per la dignificació de les condicions laborals de les cambreres de pisos promoguda per la UITA". El cas és que, en aquests últims anys, amb les dificultats intrínseques a un moviment que té bastant d'espontaneïtat, el moviment de les kellys ha anat estenent-se, i té encoratjadors símptomes de consolidació. Fins i tot, hi ha hagut temps perquè es produeixi una divisió que, en l'àmbit illenc, es tradueix en l'existència de dues associacions, d'una banda, Las Kellys Mallorca i, d'altra banda, Kellys Unió Balear, que estan agrupades amb altres associacions de cambreres de pisos d’altres comunitats autònomes sota el paraigua de Kellys Confederades.

La primera té un discurs extraordinàriament crític –de confrontació, i impugnació total, diria jo– amb el sindicalisme. Pel que fa a la segona de les associacions, com vam poder comprovar en la concentració del passat 25 d'agost, sense deixar de formular crítiques a l'acció dels sindicats, s'aprecia un discurs més conciliador i de col·laboració. Al meu entendre, aquest és el bon camí. El contrari és empantanar-se en una discussió tan sectària i inútil com la que els Monty Phyton immortalitzen a l'escena de la pel·lícula ‘La vida de Brian’ sobre la pertinença al Front Judaic Popular d'uns i al Front Popular de la Judea dels altres.

Perquè, tanmateix, reivindicacions com jubilació anticipada, regulació de la càrrega de treball, reconeixement de malalties professionals, no a l'externalització i no a l'assetjament laboral, s'albiren d'impossible consecució al marge –o en confrontació–del sindicalisme per tres raons principals: 1) perquè la interlocució sobre el sistema de Seguretat Social no pot –tret que vulguem dinamitar-lo– trossejar-se gremialment; 2) els convenis col·lectius sectorials, els negocien els sindicats –el contrari podria ser catastròfic– i 3) absolutament essencial: la regulació de la càrrega de treball i frenar qualsevol forma d'assetjament laboral requereix el genuí sindicalisme, és a dir, del sindicat al centre de treball.

En definitiva, convé l'entesa entre les kellys i el moviment sindical. Al meu parer, el més intel·ligent és prendre en consideració que ni les seves denúncies ni les reivindicacions són noves ni exclusives. Fins i tot, l'empoderament de les cambreres de pisos dels hotels a casa nostra no és cap novetat. Potser ho és la visibilitat que ara faciliten internet i les xarxes socials. Però ja al segle passat hi havia cambreres de pisos ben empoderades. Posem per cas una tal María que, en els anys 70, liderava una vaga en un hotel del passeig Marítim de Palma, en la qual, a més de millores laborals, gosaren reivindicar la llibertat i la democràcia; o, en els anys 80, na Joana, n'Agustina o na Paquita dirigint les vagues a Magaluf, a Platja de Palma i al Port d’Acúdia respectivament; o n'Antònia, que en els anys 90 va ser una incasable lluitadora per la salut laboral i la prevenció de riscos laborals. Sense l'embranzida de totes elles, i de moltes altres, no hauria estat possible, per exemple, que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de Balears fos, des de fa anys i no sé si ho segueix sent, pioner a establir el mateix salari per a les cambreres de pisos que per a les cambreres i cambrers de menjador i bar. Fins i tot, i per anar acabant, posem per cas na Dolores, que després de dècades de lluita sindical a l'hotel em consta que segueix donant exemple de sindicalista amb empoderament, dignitat i coratge a rompre.

En definitiva, l'objectiu d'un treball digne per a les cambreres de pisos és, com tant ha cantat Raimon, "una lluita que és sorda i constant". Per això em sembla just i necessari dir: Visca totes les kellys!

Publicat originalment a l’Ara Balears (31-VIII-2017)

Algunes impressions d'un viatge pel nord de l'Índia

Detall a un carrer de  Bikaner 

Per als viatgers incansables, l'Índia és, sens dubte, una destinació indefugible. Per als que, des de fa temps, tenim Mahatma Gandhi com un imprescindible referent ètic, i de filosofia de vida, l'Índia sempre ha estat un indret prou interesant. En fi..., els que tenim una edat per, de jovenets, haver-nos emmirallat amb les influències índies al "Revolver" de The Beatles, o, ja més madurets, descobrirem una peça, que encara ara gaudim, de John Coltrane titulada "Índia", inclosa en el disc que, no debades, porta per títol "Impressions, l'Índia ha estat una terra mitològica. Però, què ha passat amb aquestes impressions de tot plegat quan hi he viatjat per primera vegada? Vegem alguns exemples:

I.- Una destinació veritablement imprescindible: El nord de l'Índia és terra de maharajàs, maharanís, fortaleses, palaus, temples, mausoleus (el Taj Mahal, a Agra és, certament, una absoluta meravella), de terrasses als terrats, de comerços de tota casta i color, d'esplèndids restaurants (allà els curris tenen un altre sabor), de gent que va i ve, d'una religiositat que esdevé en estètica ciutadana, i, alhora, en organització social (el sistema de castes). Em sap greu no haver-hi anat abans. Tanmateix resultaran inoblidables els tes masala.

II.- El 15 d'agost és el Dia de la Independència de l'Índia. Enguany es commemorava el 70 aniversari. Amb mentalitat europea -o mallorquina, si voleu- em pensava que la premsa recordaria força Mahatma Gandhi. Gran error. Gandhi i Jawaharlal Nehru (el primer president de l'Índia independitzada dels britànics) són personalitats bastant invisibilitzades per l'actual establishment polític, econòmic, i mediàtic indi. Cal recordar que, ara mateix, el president i el primer ministre no pertanyen al Congrés Nacional Indi (INC, per les sigles en anglès), i que, excepte en alguns estats, el Partit del Poble de l'Índia (BJP: Bharatiya Janata Party) és electoralment majoritari. El cas és que, llevat de quan visitarem a Delhi el memorial de Gandhi (el Raj Ghat), els comentaris més recurrents són, gairebé exclusivament, de retret per la partició de l'Índia sotmesa a la corona britànica en el que ara són tres estats independents: República Islàmica del Pakistan, República Popular de Bangladesh, i República de l'Índia.

Tanmateix, la independència se celebra. Va ser especialment interessant veure com, sembla que espontàniament i sincerament, ho fa el jovent. La premsa en general explica els grans avenços en els 70 anys d'independència en matèries com ara prosperitat mitjana, control i seguretat en la natalitat, accés a l'energia, alfabetització, o esperança de vida. No obstant això, el mateix 15 d'agost el Times of India– un diari que és tota una institució- publicà una columna on apunta un seguit de coses sobre l'Índia que la fan especial. En record tres que em semblen prou importants per diferents motius:  597 milions  de persones defequen a l'aire lliure, la qual cosa genera, com vos podeu imaginar, importants problemes de salubritat; els freqüents talls de subministrament elèctric han fet revifar el negoci dels generadors d'energia elèctrica per solucionar des de la càrrega de mòbils a assumptes més vitals; la gran importància de la xarxa familiar (les tietes de l'Índia, lis diuen) per trobar des d'una criada a concertar un matrimoni. Val a dir que l'assumpte dels matrimonis concertants és, per dir-ho suaument, al·lucinant. A tall d'exemple, a cada edició dominical del Times of India es publiquen pàgines d'anuncis ordenats per casta, comunitat religiosa, posició social, etc. d'ofertes i recerques de parella matrimonial.

D’altra banda, pens que a l'Índia -com a tants altres indrets- li cal engegar un nou i renovat moviment independentista per fer front a la dependència de les multinacionals. De fet, ara mateix, amb l'excusa de la "lliure competència", s'està discutint una massiva privatització de serveis estatals bàsics i rendibles, i les transnacionals multiservei estan ben a l'aguait.

III.- Mites que s'esvaeixen: a) Arreu hi ha poques "vaques sagrades". La majoria són bous, car les vaques són productives, i, és clar, estan a les cases o les vaqueries per poder ser munyides i emprar o comercialitzar la llet. El negoci és el negoci!; b) La suposada "espiritualitat" d'una societat molt majoritàriament hinduista, ha esdevingut en una societat extraordinàriament sorollosa (els carrers són plens de motos i condueixen emprant constantment el clàxon). El silenci és un bé molt escàs!; c) El permanent creixement econòmic indi. Un article de Ruchir Sharma, l'autor del llibre "The rise and fall of nations" (L'ascens i caiguda de les nacions), publicitat al "Times of India" mentre estava allà, explicava amb dades contundents l'estancament de l'economia índia; d) Hom té la impressió que les desigualtats van en augment per l'absència de polítiques veritablement distributives, i en la mesura que avancen els efectes del canvi climàtic. La famosa "classe mitjana índia" em sembla una fal·làcia; e) El menjar indi –un paradís per a les persones vegetarianes- és deliciós, però no és tan coent com es diu; f) Les notícies que ens arriben sobre mobilitzacions socials contra les violències masclistes són, evidentment, bones notícies. Igualment, potser no és mala idea l'existència de vagons exclusius per a dones en el Metro de Delhi. Però no cal fer-se massa il·lusions car, de moment, contrasten amb la crua realitat. De tornada a casa, un reportatge titulat "How to get away with munder" que publica The New York Times, informa fil per randa que la pels assassins de dones la impunitat  és la norma; g) La tensió interreligiosa és, diguin el que diguin, bastant present, sobretot entre els molt majoritaris hindús i la minoria majoritària musulmana. La celebèrrima frase de Gandhi "Déu no té religió" s'ha convertit en un souvenir estampat a una samarreta.

Insistesc que només són impressions, potser poc reflexionades i escrites a la corra cuita.

Nàmaste!

Publicat originalment a dBalears (28-VIII-2017)

Foto: Rafael Borràs (Agost 2917)