dijous, 7 de setembre del 2017

Una setmana que pot capgirar la història

En el llibre "I si passa, què ens passa? Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya", editat el 2015 per Arrela, Georgina Sas Sanuy clou el seu text –cal recordar que l'obra és un recull de "33 articles per a la reflexió"- fent-se seves les següents paraules de Martí i Pol: "Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història". Idò, pot ser que la setmana que comença sigui una setmana que capgiri la història. Passi el que passi en els dies vinents en el Principat de Catalunya, de segur que seran transcendentals, també, per a la ciutadania de les Illes Balears.

Tot indica que, per la lògica de la calendarització del full de ruta del procés d'autodeterminació català, durant la setmana que comença aquest dilluns s'aprovaran les dues lleis claus: la del referèndum d'autodeterminació, i la de transitorietat jurídica i fundacional de la república. Aquesta setmana és, també, la prèvia a l'Onze de Setembre d'enguany, de la Diada del Sí, que mobilitzarà a centenars de milers de persones sota l'eslògan "REFERÈNDUM ÉS DEMOCRÀCIA", i en la que, probablement, el President Puigdemont convocarà formalment el Referèndum de l'1 d'octubre. A més a més, la setmana que començam pot, sens dubte, capgirar la història segons la reacció i mesures que, eventualment, prengui l'Estat Espanyol davant tot plegat.


I a casa nostra, què? És evident que els esdeveniments d'aquests pròxims dies canviaran, també, la nostra història. Per això, resulta transcendental la concentració del dijous 7 de setembre a les 19 hores a la Plaça Major de Palma, que, per donar suport al "Sí a la República Catalana", han convocat l'Obra Cultural Balear (OCB), l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, i Avançam. L'acte és, a parer meu, transcendent, no tant pel nombre de persones que ens concentrarem, sinó per la presència dels representants institucionals que hi participin. A mi em sembla essencial saber si, posem pel cas, el Vicepresident del Govern de les Illes Balears, el President del Consell de Mallorca, o el Batle de Palma diuen a la palmesana Plaça Major: Sí a la República Catalana!

Per una altra banda, com de forma incompressible s'ha estat -hem estat- extraordinàriament mandrosos en el debat, i no hem fet un treball curós sobre les repercussions a casa nostra d'una hipotètica independència de Catalunya, malauradament pot ser que actes com el de dijous d'aquesta setmana siguin manco massius del que alguns voldríem. En el llibre abans citat, Joan Buades ja escrivia -abans d’arribar als graus de saturació trística que hem arribat l’any passat i aquest-  que "si no espavilem, i la independència de Catalunya sud és una oportunitat que toca a la porta com poques vegades en els darrers segles, el futur [de les Illes Balears] s'assemblarà prou més al de les colònies turístiques insulars, empobrides i aculturades, com la República Dominicana o Jamaica, que al d'una societat europea amb una alta qualitat de vida, amb una cohesió social forta capaç de passar un testimoni digne al jovent que puja".

El cert i segur és que ens esperen dies i hores emocionants i transcendentals. Al Principat, amb seguretat, es farà realitat allò que ens va dir Vicent Andrés Estellés: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. I a les Illes? Doncs Georgina Sas Sanuy remata l'article esmentat al començament d'aquestes línies afirmant que "el futur no se'ns presenta gens fàcil”. I, tanmateix, l'existència de la República Catalana ho pot capgirar, per bé, tot.

Publicat originalment a dBalears (04-IX-2017)

dimarts, 5 de setembre del 2017

Cal aturar-lis els peus!

Normalment quan ens referim a la violència franquista que, no s'oblidi, va esser el pilar essencial per a la consolidació de la dictadura, solem fer referència a l'empresonament, la tortura, l'assassinat, la desaparició de l'adversari polític. Són les persones que coneixem com a víctimes del franquisme. Però va haver-hi una altra repressió: L'econòmica. (Vegin aquí)

Aquesta repressió va arruïnar a moltes famílies. Les sentències (dels il·legítims tribunals franquistes) es van seguir aplicant durant molts anys als familiars directes dels il·legítimament condemnats. No ho he escrit mai però avui s'escau dir que uns familiars meus, després que els franquistes havien arruïnat al seu pare, van estar "pagant" fins ben entrats els anys 60 del segle passat per una d'aquestes infames sentències.

Hom diria que l’Estat Espanyol vol aplicar (vegin aquí) una mena de Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrer de 1939, per intentar frenar el democràtic dret d'autodeterminació del poble del Principat de Catalunya.

Contra repressió, democràcia! Això va de democracia! Referèndum és democràcia!

Cal aturar-lis els peus! Ara més que mai:

divendres, 1 de setembre del 2017

Visca totes les kellys!

Sóc, pràcticament des del seu naixement, un entusiasta del moviment de les kellys. Poc després d'engegar-se el primer grup a Facebook en vaig formar part. En el naixement, la popularització, l’organització –inclosa la seva actual divisió– i l’extensió de Las Kellys les xarxes socials han estat fonamentals. Però no ha estat menys decisiu el suport del sindicalisme. Sense aquest suport inicial s'explica malament el naixement d'aquest moviment que, entre altres coses, ha tingut la virtut de visibilitzar les conseqüències dels programes de càstig social imposats per les polítiques d'austeritat neoliberal (reformes laborals de 2010 i 2012, retallades socials a balquena, etc.) per a, teòricament, superar la crisi, però que veritablement tenien com a objectiu arribar a un model de societat en el qual els impulsos igualitaris no tenen cabuda –són considerats no competitius–. L'èxit de visualització mediàtica de les pèssimes condicions de treball que sofreixen les cambreres de pisos dels hotels que han aconseguit les kellys ha estat conseqüència, a més de mèrits propis, dels estralls en una mínima equitat per mor de l'aplicació de l’esmentat càstig social a una categoria laboral, particularment precaritzada i feminitzada, en un sector com l'hoteler, en el qual la crisi ha estat del tot inexistent. De retruc, s’ha fet una importantíssima contribució al pensament crític sobre el model turístic turbo capitalista i un toc d’atenció a una certa burocratització de les cúpules sindicals.

La implicació del sindicalisme en els orígens d'aquesta moguda està fora de tot dubte. Se’n poden citar prou exemples, com ara que en els crèdits del llibre d'Ernest Cañada ‘Las que limpian los hoteles’ s'adverteix que "aquest llibre és una iniciativa d'Alba-Sud i la Rel-UITA [Regional Llatinoamericana de la Unió Internacional de Treballadors de l'Alimentació, Agrícoles, Hotels, Restaurants, Tabac i Afins] amb la col·laboració de CCOO i UGT en el marc de la campanya internacional per la dignificació de les condicions laborals de les cambreres de pisos promoguda per la UITA". El cas és que, en aquests últims anys, amb les dificultats intrínseques a un moviment que té bastant d'espontaneïtat, el moviment de les kellys ha anat estenent-se, i té encoratjadors símptomes de consolidació. Fins i tot, hi ha hagut temps perquè es produeixi una divisió que, en l'àmbit illenc, es tradueix en l'existència de dues associacions, d'una banda, Las Kellys Mallorca i, d'altra banda, Kellys Unió Balear, que estan agrupades amb altres associacions de cambreres de pisos d’altres comunitats autònomes sota el paraigua de Kellys Confederades.

La primera té un discurs extraordinàriament crític –de confrontació, i impugnació total, diria jo– amb el sindicalisme. Pel que fa a la segona de les associacions, com vam poder comprovar en la concentració del passat 25 d'agost, sense deixar de formular crítiques a l'acció dels sindicats, s'aprecia un discurs més conciliador i de col·laboració. Al meu entendre, aquest és el bon camí. El contrari és empantanar-se en una discussió tan sectària i inútil com la que els Monty Phyton immortalitzen a l'escena de la pel·lícula ‘La vida de Brian’ sobre la pertinença al Front Judaic Popular d'uns i al Front Popular de la Judea dels altres.

Perquè, tanmateix, reivindicacions com jubilació anticipada, regulació de la càrrega de treball, reconeixement de malalties professionals, no a l'externalització i no a l'assetjament laboral, s'albiren d'impossible consecució al marge –o en confrontació–del sindicalisme per tres raons principals: 1) perquè la interlocució sobre el sistema de Seguretat Social no pot –tret que vulguem dinamitar-lo– trossejar-se gremialment; 2) els convenis col·lectius sectorials, els negocien els sindicats –el contrari podria ser catastròfic– i 3) absolutament essencial: la regulació de la càrrega de treball i frenar qualsevol forma d'assetjament laboral requereix el genuí sindicalisme, és a dir, del sindicat al centre de treball.

En definitiva, convé l'entesa entre les kellys i el moviment sindical. Al meu parer, el més intel·ligent és prendre en consideració que ni les seves denúncies ni les reivindicacions són noves ni exclusives. Fins i tot, l'empoderament de les cambreres de pisos dels hotels a casa nostra no és cap novetat. Potser ho és la visibilitat que ara faciliten internet i les xarxes socials. Però ja al segle passat hi havia cambreres de pisos ben empoderades. Posem per cas una tal María que, en els anys 70, liderava una vaga en un hotel del passeig Marítim de Palma, en la qual, a més de millores laborals, gosaren reivindicar la llibertat i la democràcia; o, en els anys 80, na Joana, n'Agustina o na Paquita dirigint les vagues a Magaluf, a Platja de Palma i al Port d’Acúdia respectivament; o n'Antònia, que en els anys 90 va ser una incasable lluitadora per la salut laboral i la prevenció de riscos laborals. Sense l'embranzida de totes elles, i de moltes altres, no hauria estat possible, per exemple, que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de Balears fos, des de fa anys i no sé si ho segueix sent, pioner a establir el mateix salari per a les cambreres de pisos que per a les cambreres i cambrers de menjador i bar. Fins i tot, i per anar acabant, posem per cas na Dolores, que després de dècades de lluita sindical a l'hotel em consta que segueix donant exemple de sindicalista amb empoderament, dignitat i coratge a rompre.

En definitiva, l'objectiu d'un treball digne per a les cambreres de pisos és, com tant ha cantat Raimon, "una lluita que és sorda i constant". Per això em sembla just i necessari dir: Visca totes les kellys!

Publicat originalment a l’Ara Balears (31-VIII-2017)