Pla d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022

A les darreries de l'any passat es va produir una molt bona notícia a l’àmbit socioeconòmic que no es pot menystenir. Em referesc a l'aprovació del Pla Director d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022. Em consta que la directora general de Treball, Economia Social i Salut Laboral, Isabel Castro, fa temps que treballava de valent en aquest projecte que, per fi, a mitjans del desembre passat es va poder presentar públicament.

Crec que cal, d'una banda, celebrar el consens aconseguit, encara que, personalment, trob a faltar el concepte i la pràctica d'economia solidària. Dit d'una altra manera, haguera preferit que aquest pla fos d'Economia Social i Solidària. D'altra banda, cal saludar, per ambiciós, però possible, que l’objectiu principal sigui incrementar el pes de l'economia social per arribar a representar el 5% del PIB, en lloc de l'1,5% actual. Un pla amb aquest objectiu és, sens dubte, un veritable canvi de política en relació al que es va fer a l'anterior legislatura autonòmica de majoria absoluta i absolutista del PP.

Ras i curt: Un pressupost de 3,7 milions d'euros per al període 2018-2022 (700.000 € per aquest 2018) és una aposta seriosa de l'administració autonòmica per a la promoció d'aquest tipus d'economia i de gestió empresarial. El contrast és brutal amb el dic sec de suport institucional i econòmic amb el qual va ser castigat durant la legislatura pasada aquest sector de l'economia social illenca, i, de retruc, el conjunt de la societat de les Illes Balears.

Una de les accions previstes en el pla que consider més importants és la que fa referència a l'establiment de mecanismes formals de col·laboració i coordinació entre el Govern de les Illes Balears, els consells insulars, i els ajuntaments. En economia social i solidària és bàsica l'economia de proximitat, de quilòmetre zero. En aquest sentit, crec que és lamentable que el Govern de l'Ajuntament de Palma incompleixi tan flagrantment el text "Bases per conformar un govern de canvi a Palma" en el qual es pot llegir: "Impulsarem i fomentarem l'economia social i solidària (cooperatives, empreses d'inserció laboral), democratitzant el teixit empresarial". Perquè els governants de la capital balear, a través de Palma Activa, no s’ “inspiren" una mica amb el que fa l'actual govern municipal de Barcelona?

Per acabar aquest comentari sobre el Pla Director d'Economia Social de les Illes Balears 2018-2022, m'agradaria compartir un cert neguit: El moviment de l'Economia Social i Solidària no hauria d'acostumar-se a les ajudes públiques per a la seva expansió, enfortiment i diversificació. El seu potencial transformador requerirà, en més d'una ocasió, caminar a pas ferm, i a contracorrent dels interessos dels poders institucionals. Això és prou rellevant pels que seguim pensant que un altre sistema econòmic és possible, i, en aquest sentit, esperem molt de l'economia social i solidària perquè, "esperar fins a ser la meitat més un és el programa de les ànimes tímides que esperen que el socialisme arribi per un reial decret signat per dos funcionaris" (Antonio Gramsci, a "Odi als indiferents)".

Publicat originalment a dBalears (08/01/2018)

2018: Creixement econòmic, pors socials

Si fem cas a les previsions de les institucions autonòmiques, i d’altres 'influencers' econòmics illencs, l'any que acabem d'estrenar serà un bon any econòmic. Totes les previsions apunten a un creixement entorn del 3,5% del PIB. Lògicament –o, millor dit, contra tota lògica–, cap d'aquests influenciadors públics o privats assenyalen les limitacions del PIB per mesurar la qualitat del creixement econòmic. Hi ha creixements que provoquen morir d'èxit, i n'hi ha que s'aconsegueixen a força d'accelerar la injustícia social i ecològica.

És cert que aquesta relativitat o insuficiència del valor del PIB per mesurar l'estat real de la salut socioeconòmica i socioambiental no és una novetat. El punt nou és que, des de l'esclat el 2007-2008 de la crisi-estafa, l'evolució del PIB serveix molt poc per dissipar les percepcions socials d'incertesa de la majoria de la ciutadania. Per més que el PIB creixi, el 2018 no deixarem d'estar instal·lats en la societat amb pors, és a dir, en la situació que Tony Judt va anomenar el 2010, poc abans de deixar-nos, "nova era del temor".

Prenguem com a exemple la pujada del salari mínim, que ha quedat fixat en 14 pagues mensuals de 736 € per al 2018, i amb unes pujades per al 2019 i per al 2020 que el situaran en 850 €. Tot i que aquesta decisió és, a parer meu, insuficient perquè relega 'ad calendas graecas' situar-ho a 1.000 €/mes, i complir així amb la Carta Social Europea que estableix que aquest salari mínim ha de ser equivalent al 60% del salari mitjà, aquesta podria haver estat una notícia positiva per alleujar incerteses i temors. Però el missatge 'esperançador' queda aigualit en condicionar les pujades de 2019 i 2010 al fet que es registri cada any un creixement del PIB real superior al 2,5%, i un augment de l'afiliació mitjana a la Seguretat Social superior a les 450.000 persones. Res és, doncs, segur. Es persisteix en la incertesa i es consolida el que el sociòleg alemany Heinz Bude defineix en el seu últim llibre com la "societat de la por".

Em tem que les 'bones' previsions de creixement del PIB balear poc alleugeriran la motxilla d'incerteses, pors, temors i precarietats vitals d'una bona part de la societat illenca. Si els citats 'influencers' econòmics volguessin influir per alleugerir tal motxilla de pors i temors socials, els seria útil llegir un llibre recentment publicat –acuradament editat per Debat, i amb exquisides il·lustracions de Miriam Sugranyes– en el qual es reedita el cèlebre article de 1983, signat per l'enyorat José Luis Sampedro, intrigantment titulat 'El reloj, el gato y Madagascar'. El professor Sampedro reivindica l'economia com a ciència social, amb algunes estirades d'orelles a aquests prescriptors tan entusiàstics del PIB. Vegin-ne un exemple: "... l'error d'aquests economistes consisteix a voler estudiar la realitat social amb instruments conceptuals únicament aptes per analitzar sistemes mecànics [el rellotge], i, només en certa mesura, els biològics [el moix]".

Seguint a José Luis Sampedro, per analitzar i, consegüentment, fer previsions de com afecta l'evolució de l'economia en el Madagascar del títol del citat article, fan falta altres indicadors. Si parlam de les Illes Balears, bé estan les previsions optimistes de PIB, però quines són les previsions sobre, posem per cas, els següents àmbits: a) Pressupostos familiars (la temporalitat extrema i la parcialitat no desitjada continuaran minvant els salaris reals?, continuarà caient la protecció per desocupació?, les famílies empobrides continuaran sent les que més paguen a Europa per serveis bàsics necessaris per dur una vida amb uns mínims de dignitat?...); b) Reducció de desigualtats (es reduirà el 'gap' entre salari màxim i mínim i la bretxa salarial per gènere?, continuaran aguditzant-se les carències materials severes, atès que l'Indicador Públic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM) no es revaloritzarà?, hi ha alguna previsió de derogació de la Reforma Laboral de 2012?...); c) Capacitat de debò d'emancipació de la gent jove (continuarà proliferant el frau dels becaris i dels falsos autònoms, emmascarats en suposats emprenedors?, millorarà l'eficàcia del programa de Garantia Juvenil?...); d) Millora de la justícia social (veurem complir alguna de les reivindicacions de les Kellys?, milloraran les pensions?...).

En qualsevol cas, feliç 2018, perquè –com ens recorda José Luis Sampedro en l'últim paràgraf de l'article esmentat– Neruda ens cantà "no es hacia abajo ni hacia atrás la vida".

Publicat originalment a l’Ara Balears (04/01/2018) 

El rellotge, el moix i Madagascar

"El rellotge, el moix i Madagascar" no és un conte juvenil, ni una novel·la d'intriga, ni un text de literatura surrealista. El març de 1983 el professor José Luis Sampedro va publicar, amb aquest metafòric títol – "El reloj, el gato y Madagascar", en castellà- un article en el primer nombre de la Revista d'Estudis Andalusos. En aquell temps va ser un text que va provocar "divisió d'opinions" entre el mainstream econòmic, social i polític de l'època, i l'incipient moviment crític amb la globalització neoliberal al que conduïa el nou estadi de l'economia mundial. No podia ser d'una altra manera doncs una bona part del món vivia la confrontació d'idees entorn del que es va resumir en articles periodístics -El País d'aquells anys era una altra cosa al que és ara- com ara "Galbraith contra Friedman" o "Friedman contra Galbraith". Es confrontaven dues concepcions de la ciència econòmica que es podien sintetitzar en "Regulació o misèria", enfront de "Desregulació o misèria". Com és sabut, en el que és substancial, va triomfar la segona d'aquestes concepcions, i es va expandir l'economia de les desigualtats, la injustícia social, i el col·lapse ecològic.

L'esmentat text de José Luis Sampedro va aparèixer en aquest context, en el qual s'anava consolidant la idea econòmica del dogmatisme economètric. L'autor del text que coment fa una lúcida -en contingut i forma- defensa d'una qüestió elemental: l'economia és una ciència social, afirmant, a tall d'exemple, que: "en altres paraules – i a això al·ludeix el títol, deliberadament intrigant, d'aquestes reflexions-, allò que semblen oblidar els conreadors de l'economia anomenada positiva és alguna cosa tan elemental com que una màquina difereix irreductiblement d'un animal, i ambdues d'una societat; no sent aquesta reductible a cap de les altres dues".

L'article de l'enyorat Sampedro va desmuntant, paràgraf rere paràgraf, els principals tòpics neoliberals. Per exemple, i prou important, sobre la presumpta eficàcia neoliberal, tot recordant que Friedman havia declarat que "el programa econòmic de Pinochet és excel·lent", escriu: "No sé si Pinochet estarà d'acord, doncs crec que ha canviat fa poc de ministre. En fi, allà ells dos". A més, no falta el desmuntatge de concepcions com les que pontificaven que per reduir la inflació calia augmentar l'atur, la suposada i sarcàstica "capacitat d'elecció" en el sistema neoliberal, la inexistent "competència perfecta", etc.

Val a dir que "El rellotge, el moix i Madagascar" no és –no ho era el seu autor- un text que consideri el sistema de mercat com un mal absolut, sinó "com 'mal' relatiu, com a dolent per a la nostra època". Aquesta és, al meu entendre, una idea de molta actualitat. Igualment, són tan actuals com fa gairebé un quart de segle idees com que "la causa d'aquest distanciament entre el model teòric convencional [en el que es basa el neoliberalisme de l'austeritat autoritària] i els problemes reals està en el fet d'utilitzar veritats parcials; és a dir, de reduir, a rellotge o, tota la resta, a moix, la complexitat de relacions humanes a Madagascar"; la reivindicació de Ramon Llull com a precursor de la idea de les estructures diferents (mecànica, biològica i social, en el cas que ens ocupa), la cultura com "la variable oblidada" en les anàlisis econòmiques, i, una força important i actual a casa nostra: "La reducció economicista... ha imposat el creixement material com a dimensió prioritària del sistema de vida, a costa dels altres components de vida quotidiana".

Malgrat que, com queda dit, "El rellotge, el moix i Madagascar" no és ni un conte per a gent jove, ni un relat d'intrigues, ni un text inspirat en el Manifest Surrealista d'André Bretón, és, atès que l'editorial Debate acaba de re-publicar el text de José Luis Sampedro en un format de llibre acuradament editat i genialment il·lustrat per Mariam Sugranyes, un bon regal per a aquestes festes del solstici d'hivern.

Publicat originalment a dBalears 01/01/2018