dissabte, 6 de juny del 2020

"Coses més importants que viure..."


Publicat originalment a dBalears (01-06-2020)

El títol d'aquestes línies pot semblar una ximpleria. Però, veritablement, és el reflex del pensament ultra neoliberal exposat amb tota la bestialitat de personatges com ara el sotsgovernador de l'Estat de Texas (als EUA). Fa unes setmanes aquest homenet no es va estar de pronunciar la ja famosa frase de "more important things than living". La sinceritat extrema d'aquest individu -un tal Donen Patrick- pot semblar cosa d'una minoria estrambòtica, i, no obstant això, em tem que el club dels qui pensen que el que és més important que la vida és l'economia, té una envejable base associativa.
A pesar de patir una pandèmia tan brutal pels seus costos humans, econòmics, i socials com la de la Covid-19, o que l'emergència climàtica sigui –malgrat la generalitzada incoherència entre les declaracions oficials, i la pràctica quotidiana de la majoria de les institucions- sinònim de risc extrem per a la biodiversitat del planeta, no sembla que aquest "club de primer l'economia" vagi a menys. Això és extraordinàriament preocupant, puix, tal com corrobora la ciència i l'expertesa internacional, com tota la vida està relacionada, el vincle entre la biodiversitat i la salut humana està fora de qualsevol dubte raonable.
En qualsevol cas, continuo pensant que és prest per a fer-se una idea total de les conseqüències de llarg abast que tindrà la pandèmia del coronavirus. Malgrat que comença a haver-hi literatura bastant interessant –tot i que condicionada per la immediatesa-, al meu entendre resulta del tot impossible preveure que passarà en l'immediat futur. Sent cert que, com escriu Slavoj Žižek a les primeres pàgines  del seu darrer llibre, "Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món" (un d'aquests textos als que, a pesar de la seva urgència, no els falta profunditat), "Caldrà plantejar la pregunta fonamental: què és el que no funciona en el nostre sistema, i que ha fet que la catàstrofe ens hagi agafat desprevinguts tot i que els científics feia anys que ens n'alertaven?", el futur està en disputa.
Dependrà de la conflictivitat social perquè, avui com sempre, continua sent cert que, en paraules del sociòleg francès Jean-William Lapierre, "és difícil mantenir un concepte de ciutadania basat en la seguretat dels subjectes socials (i especialment laborals), quan tot el sistema econòmic actual cerca fabricar riscos immensos per a multiplicar els guanys del mercat".
El futur immediat dependrà també de la capacitat de rebel·lió contra el procés d'extinció. El conflicte capital-vida d'ara mateix es pot definir amb unes paraules d'un llunyà 1983 del mestre Manuel Sacristán Luzón: "un programa socialista no requereix avui (potser no ho va requerir mai) primordialment desenvolupar les forces productives-destructives, sinó controlar-les, desenvolupar-les, o frenar-les selectivament". Cada dia que passa m'admira més la capacitat d'anticipació dels problemes de la humanitat que tenia Sacristán!
Malgrat els hooligans del "primer l'economia que la vida", la història està lluny de tocar a la seva fi. El triomf total del capitalisme turbo-neoliberal està en una disputa que podem guanyar. La clau està –contra el "club de primer l'economia"- en donar suport a campanyes com ara la de #LaVidaAlCentre.

diumenge, 31 de maig del 2020

Derogació Reforma Laboral de 2012: Embolica que fa fort!


Publicat originalment a dBalears (25-05-2020)

"La producció d'idees, de conceptes, de consciència, està a l'inici directament entrellaçada amb l'activitat i les relacions materials dels homes, el llenguatge de la vida real. Imaginar, pensar, les relacions mentals entre homes, apareix en aquest estadi com una sortida directa del seu comportament material. El mateix es pot dir de la producció mental tal com s'expressa en el llenguatge de la política, la llei, la moral, la religió, la metafísica, etc.". Aquestes paraules de Marx i Engels pertanyen a "La ideologia alemanya: Feuerbach", i venen a tomb del embolic que s'ha armat entorn de l'acord entre el PSOE, Unidas Podemos, i EH Bildu de derogar íntegrament la Reforma Laboral de 2012. Semblaria que no es vol emprar el llenguatge de la vida real sobre aquest assumpte. Anem a pams:

Avancem que aquesta reforma va ser una derogació integral de l'Estatut dels Treballadors (i els seus desenvolupaments) multi reformat de mal a pitjor durant anys i panys. Una derogació íntegrament imposada sense complexos pel PP, sense diàleg social, i anant, fins i tot, més lluny de les reivindicacions que aleshores  feia la patronal CEOE-CEPYME. Qualsevol balanç d'aquesta legislació laboral, insígnia de l'austericidi, no pot obviar l’ agressió inmisericorde que va suposar, en el fons i en la forma, als sindicats. Va significar un "a les relacions laborals: tot el poder als empresaris!". La història evidencia, doncs, que sí que és fàcticament possible practicar la derogació integra.

Aclarit l'anterior, diguem que en aquest assumpte -com en tants d'altres- "el llenguatge de la vida real", "el llenguatge de la política" està entrellaçat amb els significats i repercussions materials. Una derogació integral de la Reforma Laboral del PP significaria fer el mateix que allò que es va fer el 2012: la substitució integra d'una normativa laboral per una de nova. Les repercussions materials podrien ser, entre d'altres, més equilibri en el conflicte capital-treball, menys precarietat laboral, més democràcia en les relacions laborals, i menys devaluació de costos laborals (salaris i acomiadaments).

L'embolic del llenguatge sobre la reforma de la Reforma Laboral de Mariano Rajoy no és nou: Fa temps que, especialment, des dels entorns del PSOE, s'ha impulsat la idea de "derogació dels aspectes més lesius". Aquest és un concepte extraordinàriament indeterminat perquè no aclareix quins són els aspectes a reformar. De retruc, crea una mena de consciència que hi ha alguns aspectes substancials de la legislació laboral austericida que no cal derogar. Aquesta és una idea que agrada força al PNB. El llenguatge de les altres forces polítiques, que varen fer possible que prosperés la Moció de Censura a Mariano Rajoy i la Investidura de Pedro Sánchez, ha sigut més pròxim al llenguatge de la derogació integra.

El cas és que arribam al Gobierno de Coalición Progresista de PSOE i Unidas Podemos, i l'embolic del llenguatge entorn de la derogació d'una norma turbo neoliberal (pròxima a l'anomenat "Dret del Treball de l'Enemic") segueix. El programa acordat diu:

"Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012. Impulsarem en el marc del diàleg social la protecció de les persones treballadores i recuperarem el paper dels convenis col·lectius. En concret i amb caràcter urgent:

• Derogarem la possibilitat d'acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia.
• Derogarem les limitacions a l'àmbit temporal del conveni col·lectiu, fent-lo arribar més enllà de les previsions contingudes en aquest, després de la finalització de la seva vigència i fins a la negociació d'un nou.
• Derogarem la prioritat d'aplicació dels convenis d'empresa sobre els convenis sectorials.
Així mateix,
• Modificarem l'art. 42.1 de l'Estatut dels Treballadors sobre contractació i subcontractació laboral a l'efecte de limitar la subcontractació a serveis especialitzats aliens a l'activitat principal de l'empresa.
• Limitarem la capacitat de modificació unilateral de les condicions del contracte per part de l'empresa.
• Revisarem el mecanisme d'inaplicació dels convenis col·lectius, orientant la desvinculació salarial vinculada a causes econòmiques greus".

El dubte principal, i que permetia perpetuar l'embolic, és aclarir si recuperar els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012 implica recuperar els drets arrabassats en matèria de protecció d'acomiadament individual i col·lectiu. Aquest aspecte -que no apareix en el llistat de temes concrets a derogar- és cabdal. No es pot negligir que la Reforma Laboral de 2012 tenia entre els seus objectius -i ho ha aconseguit amb escreix- que el contracte indefinit deixés de ser sinònim d'estabilitat en perdre les seves característiques bàsiques de seguretat, i, per tant, d’indefinitud que es garantia, entre altres coses, d’una eficaç protecció davant l'acomiadament.

I, a la fi, arribà la claredat meridiana de l'acord signat el proppassat 20 de maig per Adriana Lastra (PSOE), Pablo Echenique (Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Común) i Mertxe Aizpurua (Euskal Herria Bildu). No hi ha dubte possible: Si la derogació és integra, l'enginyeria legal per a l'abaratiment i la facilitació de l'acomiadament posada en peus en 2012 entra en el llistat de temes a derogar. I, a més a més, el compromís és fer-ho aviat, sense dilacions. Per això s'ha muntat el sidral d'aquests dies.

Però. com l'alegria dura poc a casa del pobre, sembla que hi haurà marxa enrere. i tornam-hi, torna-hi a l'embolic del llenguatge. La ministra portaveu, María Jesús Montero, el proppassat divendres, va dir que "la reforma laboral del siglo XXI y de estos momentos es un nuevo Estatuto de los Trabajadores del siglo XXI". Embolica, que no afluixa, amb figues d'un altre paner, amb això de l'Estatut dels Treballadors del segle XXI que, sigui dit de passada, és una altra disputa.

En qualsevol cas, tornen les dilacions sine die d'allò que és urgent: Derogar la Reforma Laboral de 2012 perquè la crisi laboral i social provocada per la COVID-19 no muti a crisi humanitària, i les desigualtats esdevinguin indecentment insostenibles. Mala peça al teler si se segueix imposant l’embolic al llenguatge de la vida real!

dissabte, 23 de maig del 2020

Analitzar l’avui per repensar el demà de l’ocupació post-Covid19


“La pandèmia de la Covid-19 ha provocat una greu crisi econòmica i sociolaboral que, tanmateix, ja s’anunciava. L’afectació del mercat de treball ha sigut disruptiva i important. Però, més enllà de la conjuntura postdeclaració d’alarma, les previsions —tot i molt canviants— apunten a una crisi sociolaboral intensa, i pregonada. Els treballadors i les treballadores afrontaran aquesta nova crisi en una situació laboral extraordinàriament precaritzada per les polítiques austericides aplicades des del 2010 (singularment la reforma laboral del 2012) que no s’han revertit. La primera reacció ha estat una normativa laboral d’excepció (ERTOs, etc.), però el retorn a la “normalitat” post-Covid-19, no pot significar “moralitzar la precarietat com a horitzó”. Un nou paradigma sociolaboral implica reformar el mercat de treball per fer-lo menys flexible, una “flexiseguretat” amb reducció de jornada laboral i, sobretot, una renda bàsica incondicional i universal, i democratitzar l’economia recuperant conceptes com ara autogestió, cogestió o participació del factor treball a les empreses.”
Text complet aquí: