Publicat originalment
al Ara Balears (18-09-2020)
"Un fantasma recorre
Europa...", van escriure Marx i Engels a mitjan segle dinou. Es referien,
és clar, al comunisme. Ara mateix –ja ben entrat el segle XXI– pot dir-se que
un altre fantasma recorre Europa: la proposta de Renda Bàsica Incondicional
(RB). No hi ha racó europeu, i, fins i tot més enllà, en què no hi hagi
activistes, gent de l'acadèmia o gent representativa dels sectors socials,
culturals i de la intel·lectualitat que no defensin la immediata implantació
d'una renda bàsica incondicional i universal. També hi ha, encara que s'ha de
reconèixer que menys nombroses, persones defensores de la RB en l'àmbit de la
política institucional. Fins i tot algunes amb altes responsabilitats de
govern, com ara la primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, que aquest
passat mes de maig afirmà, sense embuts, que "ha arribat el moment de la
Renda Bàsica Incondicional".
Aquest és el context en el qual
el 15 d'abril de 2020 el Comitè Ciutadà Europeu per una Renda Bàsica
Incondicional va lliurar a la Comissió Europea una proposta d'Iniciativa
Ciutadana Europea (ICE) per a la implantació d'una renda bàsica incondicional a
tots els estats de la Unió Europea que el pròxim 25 de setembre iniciarà la
recollida de signatures (ho podreu fer aquí) perquè, si en un any recull un
mínim d'un milió de signatures de suport, pugui ser debatuda, i tant de bo, aprovada
en el Parlament Europeu.
A molts indrets europeus el debat
de la necessitat (superació per ineficàcia de les polítiques de rendes mínimes
condicionades) i de la viabilitat social, política i financera (experiments
realitzats que no han confirmat cap dels 'argument' en contra de la RB, cultura
de fiscalitat relativament progressiva, etc.) està molt més madur que no per
aquestes contrades, on, malauradament, encara hem de debatre la ineficàcia per
erradicar el risc de pobresa i exclusió social d'una part important de la
població d'antigalles com l'Ingrés Mínim Vital (IMV) que, dit sia de passada,
no ha superat ni la prova d'una tramitació administrativa en uns moments en
què, a causa de la crisi social derivada del covid-19, hi ha una urgència
social mai vista. Les persones severament pobres no han estat 'auxiliades' amb
rapidesa per aquesta nova prestació estatal. Encara sort que la Renda Social
Garantida de les Illes Balears –que és complementària a l'IMV, i, com aquest,
només rescata les persones (millor dit, les famílies) que estan a la
"unitat de cures intensives de la pobresa i/exclusió social"– amb més
rodatge en la tramitació administrativa, ha evitat que el drama fos de major
magnitud.
Enmig de la pandèmia del
coronavirus, la Iniciativa Ciutadana Europea per una RB, i el debat al seu
entorn, és especialment oportuna. Permetrà debatre sobre les polítiques
postpandèmiques desitjables i sobre les preventives per a les provables
pandèmies a venir. La qüestió rau en si per fer front als reptes del segle XXI
(inevitable transició ecosocial; la quarta revolució industrial, és a dir, la
robotització i digitalització; l'escreix de concentració de la riquesa –l'1% de
la població més rica ja acumula el 45% del total de la riquesa mundial, mentre
que 1.300 milions d'éssers humans viuen en la més absoluta pobresa–;
democràcies amb impuls igualitari per barrar el pas a l'extrema dreta i el
feixisme...) basta mantenir les lògiques de les polítiques posteriors a la
Segona Guerra Mundial de "plena ocupació" i "estat del
benestar" que, val a dir-ho, foren incorporades amb retard als estats del
sud d'Europa, i varen ser fortament afeblides per l'austericidi durant la crisi
del 2008, o cal passar d'un 'estat reparador' a un 'estat emancipador'.
Sens dubte la RB, és a dir, una
assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la
població, que és universal, incondicional, individual, suficient,
complementària als altres drets universals i incondicionals, com ara la salut i
l'educació (i als que ho haurien de ser de debò, com ara habitatge, promoció de
l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència), té
un clar contingut emancipador en tant que garanteix el dret incondicional per
excel·lència: l'existència material que garanteix la llibertat de debò, i la
igualtat real d'oportunitats. La RB és una peça clau d'una política
redistributiva de la riquesa existent, ja que cal inserir-la en la lògica del
moviment global per la justícia fiscal. Altrament dit, en ser finançada
mitjançant una fiscalitat veritablement progressiva, amb la RB la població molt
rica hi perd molt, la rica hi perd, la no estrictament rica hi empata, i els
qui hi guanyen són els segments de la població amb risc de precarització i els
ja precaritzats.
Els temps ja han canviat, les
crisis són sistèmiques, i el que és temerari és negar-se a canvis sistèmics,
entre ells la RB. Sembla escaient recordar un clàssic sovint mal llegit i
pitjor interpretat, John Maynard Keynes, que considerava molt perjudicial
"el pensament dels reaccionaris, que consideren tan precari l'equilibri de
la nostra vida econòmica i social que pensen que no hem de córrer el risc
d'experimentar".
