75 anys de l'ONU: Encara a la recerca d'una "governança global"

Publicat originalment a dBalears (28-09-2020)

El dilluns de la setmana passada es va reunir (virtualment) l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) per a commemorar el 75 aniversari de la creació de l'organisme internacional. La casualitat ha volgut que aquest aniversari coincidís amb la pandèmia de la covid-19, i, pot ser que a conseqüència d'ella, amb una certa revitalització de la imperiosa necessitat d'una autèntica "governança global".

S’escau recordar que el gran historiador Eric Hobsbawm definia la primera part del segle XX com "l'era de les catàstrofes". Les catàstrofes de la primera part de segle XXI són unes altres, però no menys greus. A més de la mateixa pandèmia del coronavirus, faria esment a les següents catàstrofes dels nostres dies: triple crisi ecològica (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, desaparició d'ecosistemes); migracions; desactivació de l'automatisme d'una, com a mínim, certa integració social associada al treball remunerat, i sorgiment de noves formes d'esclavitud; proliferació armamentista i nuclear; pandèmia de violència de gènere; infància sense garantia de supervivència; intensificació de les grans desigualtats de rendes (l'1% més ric de la població té el 45% del total de la riquesa mundial, mentre que 1.300 milions de persones viuen en la més absoluta pobresa), i de les desigualtats ecològiques (una nova recerca conjunta d'Oxfam i l'Institut del Medi Ambient d'Estocolm (SEI) revela que la desigualtat extrema de les emissions de carboni en les últimes dècades és el principal desencadenant de l'actual col·lapse climàtic).

Davant aquesta situació, i malgrat haver tingut evidents èxits en aquests setanta-cinc anys d'existència -entre els quals destacaria l’haver fet inversemblant una tercera guerra mundial, i l'establiment, a través dels drets humans, d'un estàndard ètic comú que serveix per legitimitzar (o no) les pràctiques dels Estats, i de les organitzacions de tota mena-, l'ONU té molts problemes per jugar un veritable i eficaç paper de governança global. En la resolució aprovada en l'Assemblea General del 75 aniversari es reconeix, entre altres greus manques, que és una organització poc eficaç, amb una arquitectura institucional anacrònica que reflecteix l'ordre internacional sorgit fa tres quartes parts de segle, que els interessos nacionals continuen jugant un paper preponderant en els processos de presa de decisions importants, que el Consell de Seguretat no ha evolucionat pràcticament gens (es manté el "poder de veto" dels cinc membres permanents, és a dir dels Estats Units d'Amèrica, la Xina, França, Rússia, i el Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord) la qual cosa representa una grandiosa pèrdua de credibilitat per a l'ONU, que encara ara li manquen mecanismes coercitius que permetin traduir les seves resolucions en accions i les seves recomanacions en mesures aplicables, i, tot s'ha de dir (encara que l'esmentada resolució no ho digui), que ha sigut incapaç de finalitzar amb èxit alguns processos de descolonització com, per exemple, el del Sàhara Occidental.

I, tanmateix, pot ser que ara més que mai, es necessita més cooperació internacional, és a dir, un autèntic "govern democràtic mundial". És una necessitat que les opinions públiques semblen compartir (Pew Research Center, en la seva darrera enquesta mundial sobre la perspectiva ciutadana de l'ONU, mostra que el suport a l'organisme internacional continua sent importantíssim), però, al mateix temps, està molt estesa (vegeu enquesta global, el Gallup Survey) l'opinió que l'ONU no està responent amb eficàcia a molts dels problemes que la humanitat enfronta ara mateix.

"Per primera vegada en la història la idea d'humanitat és una realitat. Ja estem tots en el mateix vaixell. Però, allò que ens falta són els rems i els motors que puguin portar aquest vaixell en la direcció correcta" diu Zygmunt Bauman en la pel·lícula "In the same boat". Com sempre el savi Bauman tenia raó. Però mentre el savi assenyala la lluna, els necis –capitanejats per un tal Donald Trump- miren el dit.

És el moment d'un front ampli per a la desturistització de la nostra economia

Publicat originalment a dBalears (21-09-2020)

A finals del passat mes de juliol els mitjans de comunicació n'anaven plens de notícies, comentaris, i anàlisis sobre el "Fons de Reconstrucció de la Unió Europea". Però ara se'n parla menys dels 140.000 milions d'euros –dels quals 72.700 seran "ajuts directes a fons perdut"- que rebrà el regne d'Espanya en els mesos vinents de la UE. No pretenc analitzar ara l'acord del Consell Europeu celebrat entre el 17 i el 21 de juliol de 2020 que, en la meva opinió –tot i que no canvia el model neoliberal i de creixement infinit de construcció europea- té bastants aspectes molt positius en relació al tarannà de la UE fins aquest acord, especialment, si el comparam amb el que es va fer per encarar la crisi de 2008. Els meus neguits d'ara mateix són què ens tocarà a les Illes Balears d'aquests milions d'euros, i, alhora, si serem capaços d'invertir-ho en un cert canvi de model de creixement menys contaminant, i que reparteixi molt millor la riquesa generada.

L'objectiu declarat d'aquest Fons Europeu és "reactivar les economies, especialment les dels països del sud de la UE, els més afectats per la crisi pandèmic-econòmica provocada pel SARSCoV-2". Sembla evident que, per situació geogràfica i especialització econòmica en el tot turisme, les Illes Balears haurien de tenir un tracte especial. No està, ni de bon tros, garantit. Podria passar que ens haguéssim de "conformar" amb la part dels ajuts directes que es destinen a assumptes socials, com, per exemple, per finançar els famosos ERTOs, i res de res per a projectes que signifiquin una certa diversificació de la nostra economia.

En aquest sentit, crec que és el moment de no despistar-se, d'un front ampli en un doble sentit: per a bloquejar qualsevol intent de, amb la falsa excusa que cal atendre al prioritari, més turistització, i per a aconseguir que aquest Fons Europeu de Reconstrucció financi projectes empresarials de nova generació que, ni directament ni indirectament, siguin turístics. És el moment de l'empresariat innovador de debò, del món de l'emprenedoria socialment compromesa i deslligada de l'enganyifa de la "bogus self-employed" (falsos autònoms). És el moment d'aliances en el marc de la UE (reactivar l'Euroregió?), i d'un nou i renovat Diàleg Social amb la inclusió del moviment ecologista i del feminista. És el moment de fer, i de no queixar-se tant!

D'aquesta pandèmia hauríem d'haver après a fer les coses de manera diferent, i, sobretot, a fer altres coses. Val a dir que, en la utilització del Fons Europeu de Restricció, els projectes empresarials i d'emprenedoria concrets tindran una importància cabdal. I, tanmateix, el meu grau d'escepticisme que es faci una cosa diferent del que ens ha portat a ser una de les regions europees més afectades per la crisi economicosocial derivada de la crisi sanitària de la covid-19, és tan gran com la convicció de la seva necessitat.

La cicatriu de les autopistes eivissenques (més enllà de la nostàlgia)

"... tout est possible, tout est permis"

Georges Moustaki

 Una minuciosa crònica periodística d'un període –i un episodi- negre de la política institucional eivissenca i balear (2003-2007); un relat d'un espai de temps d'una onada de fraternitat en la lluita per la terra –concretada en la lluita contra la construcció de les autopistes d'Eivissa-, d'un esponerós moviment social (amb complicitat amb les forces politicoinstitucionals dites progressistes) per canviar les coses Tot això, i alguna cosa més, és el llibre de Santiago Miró intitulat "LA CICATRIZ- Ibiza: negro sobre verde" (Edicions Documenta Balears).

Entre aquestes altres coses, en el llibre hi treuen el cap els records d'un temps –ni millor ni pitjor que el d'ara, sinó diferent- en el què qualsevol cosa ja no semblava possible, però sí que ho semblava una diferència en les polítiques practicades en matèria d'infraestructures viàries en aquesta terra tan fràgil entre el caciquisme desenvolupiste a l'engròs i els, diguem-ho així, progres desenvolupistes moderats. La crònica de Santiago Miró, tot s'ha de dir, també provoca nostàlgia i tristor per la pèrdua d'algun company de tantes batalles que ja no hi és. En aquest sentit, vull citar expressament al dirigent d'Esquerra Unida Miquel Ramon a la coherència del qual les darreres pàgines del llibre semblen fer-li un merescut homenatge.

És impossible llegir aquestes pàgines i no pensar en la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos. És desolador comprovar com l'argumentari d'aquella dreta, liderada per en Jaume Mates, n'Abel Matutes, en Pere Palau, na Mabel Cabrer i companyia se l’ha fet seu el govern del Consell de Mallorca, presidit per un home adscrit a "l’ecosobiranisme d'esquerres", i amb una correlació de forces en el Ple de la institució formalment escorada a l'esquerra com mai s'havia vist. És, encara ara, inexplicable com aquella "batalla de totes les batalles" (política, de model, d'idees) entorn de les autopistes i rotondes eivissenques, en pocs anys s’ha transformat en unanimitat de totes les forces polítiques presents al Consell de Mallorca a l'hora de fer la gran cicatriu del migjorn mallorquí. Sorprèn la facilitat que en governar tenen les forces polítiques, teòricament portadores de canvis en matèria de carreteres i mobilitat[i], d'esdevenir en forces de la ordre de l'asfalt i la macrorotonda. Indigna que, qui va tenir uns excel·lents resultats electorals gràcies a la mobilització entorn del 15-M, i, sobretot, de l'amplíssima mobilització anti TIL i a favor d'una Escola Pública de Qualitat i en Català, i del "Qui estima Mallorca no la destrueix", hagin esdevingut en una mena de "piquet d'esquirols "de les mobilitzacions contra l'autopista Llucmajor-Campos. Malauradament, en aquesta etapa no ha existit la fraternitat, expressada en el vers de Mario Benedetti, "... en la calle codo a codo / somos mucho más que dos". Un llast d'incoherència, o una renuncia per a eventuals futures necessitats de sortir al carrer?

A la crònica que ens presenta Santiago Miró hi ha molts moments que, per als que hem sigut més o menys actius a la Plataforma Autopista Mai, es confirma la sensació de déjà-vu de gairebé tots els arguments dels responsables de la especulativa i anti ecològica malifeta. Alguns exemples: "... el Govern del PP insiste en que no se trata de una autovía sino de un desdoblamiento... Asegura, además, que si no se hacía nada por la seguridad, habría más muertos en carreteras, presentando el proyecto como la solución ideal" (pàg. 12). "Virtudes Marí, portavoz del PP, asegura que la calidad de vida de los ciudadanos mejorara y que la verdadera manifestación 'es la de las urnas'" (pàg. 68). "Mabel Cabrer, la consejera de Obras Públicas, rechaza [sense aclarir ni els comptes ni la procedència del finançament] las acusaciones de malversación de fondos públicos..." (pàg. 264).

Hi ha moltes altres coses al llibre de Miró que, inevitablement, recorden el procés de posada en marxa de la, de moment?, última autopista -i les seves macrorotondes- mallorquina. Vegem-ne algunes d'aquestes coses: En el cas eivissenc el tuf de corrupció va ser intensíssim (la mà d'Abel Matutes sempre és molt llarga); a Mallorca, que l'execució de la destrossa fos cosa de COPISA Grup, i AFEX Obras&Servicios, sense arribar a l'extrem eivissenc, mai va fer bona olor. A Eivissa, com a Mallorca, va haver-hi anuncis de "redimensionament" dels projectes viaris que, fa no fa, acabaren en no-res (que trist que en aquesta qüestió se semblin tant Stella Matutes i Mercedes Garrido!). En ambdues autopistes hi havia alternatives per millorar la seguretat de la circulació. El compliment del programa electoral en el cas eivissenc, i del pacte de govern en el cas mallorquí, van ser excuses de mal pagadors[ii]. La destrossa de patrimoni arqueològic a la gran de les Pitiüses va ser impressionant, i a la gran de les Balears haurem de lamentar una considerable pèrdua de patrimoni etnogràfic i natural. A Eivissa pel que fa a les expropiacions[iii], en expressió de l'advocat Ignasi Ribas, es va cometre "un acto de vandalismo administrativo" (pàg. 232); a Mallorca aquest vandalisme administratiu s'ha practicat, si més no, en l'àmbit de la transparència i els drets de participació. En llegir que Stella Matutes declarà la següent animalada: "En todas las encuestas hechas lo que más preocupa a los ciudadanos, por encima de la educación y el paro, son las carreteras" (pàg. 20), no em vaig poder estar de pensar que, tant els conservadors com els progressistes, tenen un biaix asfaltador malaltís en el diagnòstic de prioritats per a la ciutadania, les Illes, i el planeta.

La batalla d'Eivissa la perdérem. Però la pedagogia de l'exemple i dignitat de Ca na Palleva, Can Malalt o Can Casetes, que encara perduren, ha de servir per resistir fins al darrer segon aquí a Mallorca. Ara com ara, amb l'acceleració de l'emergència climàtica, i la pandèmia de la covid-19, el punt racional és aturar les obres de l'autopista mallorquina, i invertir en la reparació del mal fet al territori (i a la credibilitat política dels –d'alguns més que d'uns altres- que segueixen governant al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes Balears). En qualsevol cas, no donem per ensulsiada la capacitat de capgirar les dinàmiques depredadores. El nostrat capitalisme extractivista no pot ser infinit en un territori finit. Potser, caldria sacsejar algun projecte polític, o intentar engegar-ne algun de nou, però tinc per segur, que la cançó "Le temps de vivre", que Georges Moustaki començà a cantar allà per devers 1969, no és un himne a la nostàlgia, ans al contrari, ara més que mai "... tout est possible, tout est permis".

---

[i] A tall d'exemple, fixeu-vos què es deia des d'entorns del PSIB-PSOE: "En el debate social sobre la construcción de nuevas autopistas", escribe el portavoz de la Delegación del Gobierno, Jordi Bayona, en el Diario de Mallorca (12-03-2006), "hay un error de base en el enunciado. El problema no está en las autopistas, sino en el exceso de coches" (pàg. 132).

 

[ii] Presentar la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos com imperatiu del compliment del pacte és una presa de pèl. Per constatar-ho basta consultar l'apartat d'infraestructures de l'Acord de governabilitat pel Consell de Mallorca 2015-2019

 

[iii] Les expropiacions de terrenys i finques per a la construcció de les autopistes d’Eivissa foren selectives, discriminatòries, i farcides d’irregularitats. És un exemple paradigmàtic que el “dret a la propietat privada”, que pregona el neoliberalisme –i el caciquisme de sempre- en moltes ocasions, veritablement vol dir “dret a la propietat privada únicament dels poderosos”.