Nicaragua Nicaragüita...

 

Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/ (04-10-2020)

“...pero ahora que ya sos libre,

Nicaraguita, yo te quiero mucho más.”

Luis Enrique Mejía Godoy

 

Sóc d'aquella generació que es va fascinar amb la Revolució Popular Sandinista. Han passat molts anys, però encara record on estava i que feia aquell 19 de juliol de 1979 que les tropes del Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN) entraren triomfants a la capital nicaragüenca de Managua, mentre el dictador Anastasio Somoza fugia... Aquell emmirallament amb el singular procés revolucionari nicaragüenc (aquella mescla de socialdemocràcia, socialisme, marxisme-leninisme, trotskisme, democràcia radicalment igualitària, antiimperialisme, salpebrat tot plegat de bastant teoria i practica llibertària, i, alhora, de teologia de l'alliberació) transcendí a les cabòries de joventut. Foren molts anys de participar en campanyes de solidaritat i de denúncia de l'agressió militar dels EUA (la infausta "contra"), de tenir amics i amigues participant en les Brigades de Solidaritat, d'amistat amb sindicalistes nicaragüencs... El fet que el FSLN perdés les eleccions (el 25 de febrer de 1990) em va provocar una ensulsiada molt superior a, posem per cas, la caiguda del Mur de Berlín, o el pas a la història de l'experiència soviètica. La de Nicaragua era la meva revolució, les altres no havien sigut mai revolucions meves.

La depressió (política i emocional) va ser molt forta. I, per acabar d'arrodonir-ho, al cap de poc es començaren a conèixer les corrupcions de líders i gent de l'entorn del sandinisme en l'operació coneguda com "la piñata", que consistí a posar, abans d'abandonar el poder, al seu nom gran quantitat de béns mobles i immobles. El 2007 guanya les eleccions el FSLN, i Daniel Ortega torna a la presidència de Nicaragua. Però és un altre FSLN, i Daniel Ortega res té a veure amb el comandant guerriller de la revolució de 1979. Aquella revolució s'ha esvaït. És el temps de l'aliança de Daniel Ortega amb Arnoldo Alemany (un expresident notòriament corrupte); d'una llei que penalitza l'avortament en qualsevol circumstància per a complaure l'Església més reaccionària, liderada pel cardenal Obando; dels acords amb la gran patronal nicaragüenca per a garantir l'enriquiment a l'engròs d'Ortega i companyia; del llançament del demencial projecte del gran canal interoceànic a què, sembla, no s'ha renunciat a executar.

En definitiva, és el temps del règim neoliberal-corrupte de la dictadura familiar Ortega&Murillo que, des d' abril de 2018, no ha aturat la brutal repressió contra la mobilització popular que reivindica vides dignes per a tothom i democràcia de debò. Ja no hi ha decepció, car el sandinisme crític ens havia preparat. No hi ha lloc per a deprimir-se, el que ara cal és indignar-se!

Tot això ve a tomb del calfred que em provocà una nota informativa d'Amnistia Internacional, datada el proppassat 30 de setembre, intitulada "Nicaragua: El gobierno de Ortega pareciera preparar una nueva fase de represión". Sembla que el règim Ortega&Murillo, com totes les dictadures, mai té aturador a l'hora de la repressió i la conculcació dels Drets Humans. I, mentrestant, es manté un cridaner silenci, una còmplice col·laboració que esgarrifa amb el que passa a Nicaragua, de bona part de l'esquerra, especialment de la llatinoamericana, però també de la d'aquestes contrades.

Aquesta "esquerra conservadora" [vegeu el llibre de Philippe Corcuff, Nancy Fraser i Luc Boltanski "Contra la izquierda conservadora. Una crítica radical del capital sin nostalgia estatista] ben segur argumentarà que Amnistia Internacional no és de fiar del tot, que no sé què de la lluita de classe internacional, i de la geopolítica internacional, i, particularment, llatinoamericana, del paper de l'Església Catòlica... En fi, que, com es diu en mallorquí del meu poble, "fan més voltes que un ca dins una senalla" per justificar allò que és del tot injustificable.

Si no eren suficients les evidències de la transformació del revolucionari FSLN (i del Daniel Ortega) en un règim detestable, vet aquí que un bon amic meu –però sobretot de la Nicaragua revolucionaria, i de l'actual Nicaragua resistent i mobilitzada contra la dictadura Ortega&Murillo- em fa un estupend regal en fer-me a mans el document "Miradas de las Izquierdas: Nicaragua a dos años de abril 2018". Un altre document d'algun organisme que, com Amnistia Internacional, no entén (és un dir) de la lluita de classes i de la influencia d'aquesta en la geopolitiqueria? Idò, no! El document és de l'oficina per a Mèxic, Centreamerica, i el Carib de la Rosa-Luxemburg-Stiftung (RLS). Una fundació pròxima a Die Linke esvairà de conservadorisme mesquí a aquesta esquerra encara ara solidària amb el règim Ortega&Murillo? Pot ser que ara l'excusa sigui la coneguda heterodòxia de Rosa-Luxemburg.

Tant se val! Allò que ara dignificaria l'esquera d'arreu és engegar una marea de solidaritat, tan potent com aquella dels anys vuitanta del segle passat, amb les persones afectades per la violenta dictadura Ortega&Murillo i amb la seva lluita per poder tornar a cantar "...pero ahora que ya sos libre, /Nicaraguita, yo te quiero mucho más."

Som-hi:  “¡Solo el pueblo salva al pueblo!”

Balears: de l'ERTO a l'ERO?

Publicat originalment a dBalears (05-10-2020

Tres notícies de la setmana passada que avalen el títol d'aquestes línies. Les coment breument:

I. Acord històric. El de la pròrroga fins a 31 de gener de 2021 dels Expedients de Regulació d'Ocupació Temporals pel que es prorroguen automàticament tots els ERTOs de força major vigents, possibilita sol·licitar nous ERTOs d'aquesta modalitat tant per impediment com per limitació d'activitats en tots els sectors, i, de retruc, reforça –i molt- la protecció social de les persones fixes discontinues. Certament, és un acord històric, i així l'han qualificat el Govern de les Illes Balears, els sindicats més representatius, i les patronals. Ho han fet, i jo hi estic ben d'acord, per l'ampliació de les proteccions socials als treballadors i treballadores, i per les ingents ajudes (exoneracions de cotitzacions a la Seguretat Social) de les empreses. Però, n'hi ha un altre de motiu per qualificar d'històric a aquest acord: En ser un vestit a mida del sector turístic balear i pitiús, és un històric rescat amb diners públics del monocultiu turístic privat.

II. Dades d'atur i d'ocupació de setembre. Les Illes Balears fan, amb diferència, triplet en el rànquing de comunitats autònomes: Primera posició en baixada interanual d'afiliacions a la Seguretat Social (-13%), en augment d'atur registrat –sense comptar les persones que estan en ERTOs- en relació amb setembre de l'any anterior (+ 91%), i en percentatge de llocs de treball protegits pels ERTOs (14,1%).

III. Sobre una probable injustícia fiscal. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) ha recordat aquesta setmana passada que el Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) fa el pagament amb una retenció fiscal mínima o nul·la. Per tant, a la pròxima declaració d'IRPF "caldrà pagar en la renda per la part d'ingressos que no han tingut retenció". Això pot significar que estiguin obligats a declarar els que no ho feien, o canvis dels trams que encareixin la "factura fiscal" de la gent que ha cobrat d'un ERTO, o dels autònoms que han cobrat ajudes. Gestha recorda que hi ha maneres de reduir aquesta factura fiscal (des d'aportacions a plans de pensions, fins a fer donacions a ONGs), però són "rebaixes" practicables per les persones amb unes certes possibilitats econòmiques. La gran majoria de les famílies que arriben a fi de mes amb moltes dificultats difícilment poden minvar la seva factura fiscal positiva amb aquestes deduccions. Podem estar davant una nova injustícia fiscal, aquesta vegada perjudicant les persones i famílies més pobres de la població no estrictament riques.

Amb tot plegat, hom pot concloure que el nostre ERTO comunitari no és conjuntural per força major ni per causes productives. És un ERTO per causes de model econòmic de monocultiu turístic amb una injustícia fiscal esborronadora. Cal capgirar el nostrat "Tot Turisme" si no volem que l'ERTO es transformi, més d'hora que tard, en un Expedient de Regulació d'Ocupació definitiu, i el malestar social sigui complicat canalitzar-lo per vies  democràtiques .

 

Renda Bàsica Incondicional, ara a Europa

Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-10-2020)

 

D'ençà del proppassat vint-i-cinc de setembre es pot signar (ho podeu fer clicant a https://eci-ubi.eu) la "Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per a la Renda Bàsica Incondicional". Perquè la Comissió Europea prengui en consideració la iniciativa, és necessari que li donin suport un mínim d'un milió de ciutadanes i ciutadans de la Unió Europea en un període d'un any. Seran, sens dubte, dotze mesos per exercir el dret de participació com a ciutadania europea, i, alhora, per a aprofundir en el debat -ara un debat paneuropeu- sobre la Renda Bàsica Incondicional (RB).

Fa temps que arreu d'Europa hi ha un esponerós moviment social a favor de la RB que, a les primeres setmanes de la pandèmia de la covid-19, revifà amb la petició d'una "Renda Bàsica de Quarantena", és a dir, una mena de RB d'urgència per a fer front a l'emergència social què subsidis condicionats, com ara l'Ingrés Mínim Vital, són del tot inservibles per fer-ho. El fracàs per a prevenir el risc de pobresa i/o d'exclusió social de la panòplia de rendes mínimes amb condicions era sobradament conegut. Amb l'IMV ens ha fet a mans l'evidència que ni tan sols aconsegueixen auxiliar a totes les persones extremadament necessitades. Però la demanda de RB no s'ha entotsolat en les urgències. Han sorgit, com mai, manifestos impulsats per institucions de recerca, persones de l'acadèmia, intel·lectuals, activistes dels àmbits cultural, ecologista, sindical, feminista, del treball social, LGTBI, de defensa de la salut, etc.

I ara arriba aquesta Iniciativa ciutadana europea que, a parer meu, té un gran valor pedagògic en definir molt bé el concepte de RB que, per vessa intel·lectual, encara ara molts polítics, sindicalistes, opinadors... segueixen confonent amb els subsidis condicionals, és a dir, amb les rendes per a pobres que generalment són pobres rendes. Les impulsores de la ICE afirmen que la RB proposada "no substitueix l'Estat del Benestar, sinó que el completa i transforma, fent-ho passar d'un Estat del benestar compensatori a un Estat del benestar emancipatori", i, alhora, la defineixen entorn dels quatre criteris següents:

I.- Universal: es paga a totes les persones sense control dels seus recursos econòmics. No està subjecta a límits d'ingressos, estalvis o propietats. Qualsevol persona, amb independència de la seva edat, ascendència, nacionalitat, lloc de residència, professió, etc., té dret a rebre-la.

II.- Individual: tots –tota dona, tot home, tot nin o nina- té el dret individual a la RB per ser l'única manera de garantir la privacitat i evitar el control d'altres persones. La RB serà independent de l'estat civil, la cohabitació o la composició familiar, i dels ingressos o els béns d'altres membres de la llar o de la família. Això permet a les persones decidir per si mateixes.

III.- Incondicional: com a dret humà i legal, la RB no estarà subjecta a cap condició prèvia, ja sigui l'obligació d'acceptar una ocupació remunerada, demostrar la disposició a treballar, participar en un servei comunitari, o comportar-se d'acord amb qualssevol rols de gènere.

IV.- Suficient: el seu import ha de bastar per a aconseguir un nivell de vida digne, i d'acord amb el nivell social i cultural del país en qüestió. Ha d'impedir la pobresa material, i obrir la possibilitat de participar en la societat. Això significa que l'import net de la RB ha de ser, almenys, superior al nivell de risc de pobresa segons les normes de la UE, que correspon al 60% de la denominada renda mitjana neta equivalent. Als països on la majoria de la població té baixos ingressos, i, per tant, la renda mitjana és baixa, a l'hora de determinar l'import de la RB ha d'utilitzar-se un valor de referència alternatiu (per exemple, una cistella de béns i serveis) que garanteixi una vida digna, la seguretat material i la plena participació en la societat.

Òbviament, una RB d'aquestes característiques ha de ser part d'una política de justícia fiscal, altrament dit, per a la seva viabilitat econòmica és imprescindible equilibrar la riquesa. I, encara, dues obvietats més: La Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) que coment és coherent amb la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents (DUDHE) -un instrument programàtic de la societat civil internacional dirigit als actors estatals, i a altres fòrums institucionalitzats per a la cristal·lització dels drets humans en el nou mil·lenni-, que a l'article 1.3 proclama "El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l'estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques". I, alhora, és coherent amb el futur immediat de l'ocupació post pandèmia coronavírica. Com digué Zygmunt Bauman: "Cal deslligar l'ocupació de la supervivència".