"Drets Humans 75": Res a celebrar per part del poble sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-10-2023)

Amb la rúbrica "Drets Humans 75" i "Iniciativa DUDH 75", l'ONU –concretament l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH)- impulsa una campanya de commemoració dels 75 anys de la Declaració Universal de Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948. Un document que, com recorda la citada campanya, parla de dignitat, llibertat, i justícia per a totes les persones.

Desgraciadament, commemorem aquest setanta-cinc aniversari en un món plagat de guerres, de retallades de llibertats a dojo, d'escreix d'injustícia social i climàtica, de normalització del tracte indigne i criminal a la llibertat d'emigrar a la recerca de millors vides o fugint de la mort per la raó que sigui. El món que commemora els primers 75 anys de la Declaració Universal dels DDHH és un món on queden, encara ara, processos de descolonització no conclosos; en el que els avanços en igualtat formal de les dones en relació amb els homes en uns llocs conviuen amb reculades en uns altres; on el mateix passa amb els drets reproductius, d'orientació sexual, i d'estimar-se amb qui cadascú vulgui. En definitiva, desgraciadament, una bona part de la humanitat, atenent la seva personal situació material, no tenen res a celebrar.

Concretament, el poble sahrauí és un dels col·lectius humans que poc -o res- a de celebrar pel que fa a l'aplicació efectiva dels drets humans. El fet que, després de gairebé mig segle de lluita per la seva independència, no hagi pogut exercir el seu inalienable dret d’autodeterminació és una clamorosa evidència que a la Declaració de 1948 li falten –i molt- mecanismes d'aplicació efectiva, sense cap capacitat de veto per ningú per molt poderós que sigui.

Però no és només això. En els últims dies d'aquest mes d'octubre, el Consell de Seguretat de Nacions Unides debatrà l'informe del secretari general de l'ONU, António Guterres, sobre "la situació relativa al Sàhara Occidental". Aquest informe –que té un abast temporal dels últims dotze mesos de mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), i de les tasques dutes a terme en aquest període per l'Enviat Personal del SG de l'ONU per al Sàhara Occidental, Staffan de Mistura- ja s'ha fet públic, i, malgrat la retòrica diplomàtica d'aquest tipus de documents, no és complicat extreure multitud de conclusions que no sempre es veuen reflectides en els mitjans de comunicació i en el debat públic sobre la situació sahrauí. Comentaré només dues d'aquestes conclusions:

La primera que dedueixo de la lectura de les 18 pàgines del citat informe és que la proposta del president Pedro Sánchez d'acceptació de la fórmula autonomista d'annexió per part del Marroc del Sàhara Occidental com "la base més seriosa, creïble i realista per a la resolució d'aquesta disputa" és, en el millor dels casos, una fal·làcia política. No és seriosa, ni creïble, ni realista. Entre altres coses perquè no hi ha legalitat internacional que sustenti tal disbarat. Per si hi hagués algun dubte, el secretari general de l'ONU es dirigeix al Consell de Seguretat en els següents termes: "... continuo considerant que és possible trobar una solució política justa, duradora, i mútuament acceptable que contempli la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, de conformitat amb les resolucions del Consell de Seguretat".

La segona de les concussions és la referida als DDHH. Transcric alguns dels paràgrafs del capítol dedicat a aquest assumpte en l'informe citat: "L'ACNUDH va rebre denúncies d'almenys sis casos d'observadors internacionals, investigadors, i advocats dedicats a la defensa del Sàhara Occidental als quals es va denegar l'entrada al Sàhara Occidental o als quals es va expulsar d'allí". "Segons les informacions, els familiars d'activistes de drets humans i presos polítics també van sofrir represàlies, intimidació, o discriminació per les seves opinions polítiques i el seu suport als seus parents. Es va denunciar discriminació en l'accés al treball, l'educació, i la protecció social, així com a altres serveis". "L'ACNUDH va rebre informes que els presos sahrauís, inclòs el grup de Gdeim Izik, continuaven reclosos fora del Sàhara Occidental en dures condicions de privació de llibertat, inclòs l'aïllament, i sotmesos a restriccions de contacte amb les seves famílies i advocats. El febrer de 2023, uns estudiants sahrauís empresonats van iniciar una vaga de fam per a protestar per les condicions de detenció i exigir el seu trasllat en una presó més pròxima a les seves famílies". "El grup de presos de Gdeim Izik va continuar complint llargues penes de presó. Segons les denúncies rebudes, alguns han estat mantinguts en aïllament i confinament solitari prolongat, i els hi han negat atenció mèdica, i visites periòdiques de l'advocat de la seva elecció".

Així i tot, encara que no sigui cap novetat, el punt més sagnant és el següent: "L'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH) no va poder visitar el Sàhara Occidental per vuitè any consecutiu, malgrat les múltiples sol·licituds, i que el Consell de Seguretat, en la seva resolució 2654 (2022), va instar que es brindés una major cooperació, fins i tot facilitant aquestes visites. La falta d'accés a la informació de primera mà, i d'una vigilància independent, imparcial, àmplia i sostinguda de la situació dels drets humans va soscavar la possibilitat de fer una avaluació exhaustiva dels drets humans a la regió".

És a dir, el Sàhara Occidental és una zona opaca en matèria de vigilància dels drets humans. I ho és, fonamentalment, perquè la MINURSO és –per imposició del Marroc- l'única la Missió de l'ONU sense capacitat de supervisar la situació dels drets humans, i els governs espanyols, governi qui governi, apliquen el "no parlar, no veure, no sentir" sobre aquest vergonyós angle mort.

 

El mai aconseguit 0,7% per a cooperació internacional

Publicat originalment a dBalears (22-10-2023)

Recordem-ho: L'any 1972 Nacions Unides va establir que la cooperació internacional hauria d'assolir el 0,7 del PIB en tots els països occidentals. Ha passat més de mig segle i l'objectiu mai s'ha aconseguit.

Posats a recordar, recordem també que va ser el moviment social entorn del 0,7% qui va popularitzar aquest objectiu. De fet, davant el clamorós incompliment de les administracions, va esdevenir en reivindicació i motiu de mobilització. L'any 1994 el clam a favor del 0,7% per a cooperació internacional surt al carrer. És l'any de les grans acampades arreu de l'Estat espanyol, i, sobretot, a Barcelona i a Madrid. Tot i que, personalment, vaig viure més intensament l'acampada del madrileny Paseo de la Castellana, a Palma també n'hi va haver –si no recordo malament en el Parc de la Mar- d'acampada pel 0,7%. El cas és que, si fa no fa, tres dècades després d'iniciar-se la lluita de carrer, el 0,7% per a cooperació internacional continua sent més una promesa electoral que no pas una realitat.

Els números canten: En 2023 el percentatge del PIB en ajuda oficial al desenvolupament (AOD) del Regne d'Espanya, segons dades oficials, només aconsegueix el 0,28%. Més allunyat del 0,7% està el de les Illes Balears que la Coordinadora d'Organitzacions per al Desenvolupament  a l’informe “Análisis de los presupuestos autonómicos 2023” avalua en un 0,11%.

Malgrat tot, és evident que ha valgut la pena la lluita. Si més no pel que, al seu llibre pòstum -Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar-, explica Arcadi Oliveres: "Penso que totes les lluites i reivindicacions tenen el seu sentit i deixen el seu pòsit. Que res és en va encara que no s'aconsegueixin tots els objectius. En el cas de la campanya del 0,7%, que jo vaig viure ben intensament, i que m'agrada explicar com a exemple de bona coordinació entre moviments socials, no vam aconseguir l'objectiu, ni ara, vint-i-cinc anys després! Però es va saber més sobre cooperació, sobre relacions nord-sud, sobre deute i altres elements que abans semblaven reservats només a algunes ONG o a experts, i que després de la gran campanya del 0,7% es van fer més populars i massius. Va ser 'escola' i iniciació en els moviments socials per a molta gent".

L'Arcadi, com sempre, l’encertava. No debades, el 0,7% per a cooperació internacional encara és un objectiu de la comunitat internacional inclòs en la meta 17.2 de l'Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides. No es pot menystenir la importància d'aquella 'escola' en aquest manteniment del 0,7% a l'agenda internacional. Tal vegada convindria desinstitucionalitzar l'exigència (internacional, estatal, i local) d'acceleració de l'acompliment del 0,7%. En temps tenebrosos de guerres, cal hissar més que mai la bandera de la cooperació internacional, i, òbviament, alçar com mai un potentíssim moviment pacifista.

I, sens dubte, convé preparant-nos per a fer front a qualsevol retrocés a casa nostra. Vet aquí un tercer recordatori: Ni al "Acuerdo conjunto de PP y VOX para el Gobierno de las Islas Baleares" ni al discurs d'investidura de la Sra. Prohens no hi ha cap compromís en matèria de cooperació internacional. Com ens governen els bàrbars contraris fins i tot a la moderada Agenda 2030, tot és possible. Vius i ungles!

 

Quan plou sobre mullat

Publicat originalment a dBalears (15-10-2023)

Aquestes ratlles van d'aniversaris, de llibres llegits, i de la gosadia de comentar llibres encara no llegits. Comencem pels aniversaris: L'11 de setembre d'enguany s'han complit cinquanta anys d'un terrible fet històric. El del cop d'estat de Pinochet (amb l'estratègica col·laboració de Henry Kissinger) contra el president xilè Salvador Allende. L'enderrocament violent del govern de la Unidad Popular i l'assassinat del Compañero Presidente va ser l'inici de l'aplicació a gran escala d'un dels primers programes neoliberals. Enguany és, idò, també el cinquantè aniversari de la bogeria turbo capitalista aplicada a Xile de la mà dels Chicago Boys.

A parer meu, el llibre que millor explica la gènesi, desenvolupament, i esdeveniment en ideologia ecumènica del neoliberalisme, és, encara ara, "Breve historia del neoliberalismo" de David Harvey. Un llibre publicat en castellà (crec que, malauradament, no s'ha fet cap edició en català) per Editorial Akal l'any 2015, i que va tenir força difusió en els àmbits acadèmics i de l'activisme. Record haver comentat el llibre de Harvey a una no gaire concorreguda assemblea del 15-M a la palmesana plaça d'Espanya. Discutia amb un jove activista molt crític amb el moviment sindical en general, i molt radical en el qüestionament de qualsevol paper del factor treball –de la classe obrera- en la construcció d'un nou subjecte de canvi. Em record intentant temperar, amb poca fortuna, el furor del jove activista amb arguments de David Harvey que definia el neoliberalisme "com un projecte polític dut a terme per la classe capitalista corporativa que se sentia profundament amenaçada tant políticament com econòmicament cap a finals de la dècada de 1960 i en dels setanta. Volien implantar desesperadament un projecte polític que posés fre al poder del treball". El jove activista es va quedar amb el seu rotllo sobre la "nova política" (sic) i el caràcter transformador de l'emprenedoria (sic doble).

El cas és que Icaria Editorial acaba de publicar el llibre intitulat "Quan plou sobre mullat. 50 anys de neoliberalisme, crisi rere crisi". És un d'aquests llibres no llegits encara (però encarregat a la llibreria). No obstant això, goso esmentar-lo donada la solvència de la seva autoria corporativa, l'Observatori DESC, la expertesa  dels autors i autores que hi participen, i la importància dels temes tractats.  Com podeu comprovar aquí, sembla un volum de recomanada lectura. Calia recordar que aquest 2023 ja són, tal com Clara Rivera i Ernest Gutiérrez titulen la introducció del volum, "cinc dècades d'ofensiva neoliberal contra els drets socials, la democràcia i la vida".

Per un altre costat, s'anuncia nou llibre de Yanis Varoufakis. En castellà es publicarà el febrer del 2024 però ja està disponible en  anglès. El títol serà "Tecnofeudalismo. El sigiloso sucesor del capitalismo", i segurament serà polèmic. Varoufakis ha començat la promoció del llibre  afirmant que "el capitalisme està mort i que el nou ordre és una economia tecno-feudal". És, òbviament, un llibre no llegit, i, per tant, fa mal opinar del seu contingut. Però la solvència intel·lectual de Yanis Varoufakis, especialment, en matèria econòmica i de capacitat d'anticipació d'anàlisi de les dinàmiques del capitalisme realment existent, està fora de tot dubte. El títol del llibre i el comentari abans transcrit pot fer arrufar el nas. Però recordo que vaig arrufar el nas quan el 2012 Varoufakis anuncià el seu llibre intitulat "El minotauro global", i, una vegada llegit, esdevingué en un text imprescindible per entendre les dinàmiques del neoliberalisme global.

Sigui com sigui, ja va bé que, després de cinquanta anys de ploure sobre banyat, de viure en societats d'aclaparadora ideologia neoliberal, hi hagi llibres que combatin, en expressió de Mark Fisher a Realisme capitalista, "la impotència reflexiva", que ens siguin útils en la recerca d'altres formes de resistència que tan encertadament ens suggereix Silvia Federici a Reencantar el mundo. El feminismo y la política de los comunes.

Per cert, reencantem Mallorca fent que la Contracimera Social del Turisme i la manifestació amb el lema “Menys turisme, més vida” sigui un rotund èxit. Fem que no segueixi plovent neoliberalisme turístic sobre mullat!