Anormalitats democràtiques

Publicat originalment a dBalears (05-11-2023)

El calendari marcava febrer de 2021 i el llavors vicepresident del Gobierno de España afirmà: "No hi ha una situació de plena normalitat política i democràtica a Espanya". Es va muntar un sideral mediàtic i polític. Pablo Iglesias va ser tractat com una mena d'ase dels cops. Però, no va recular. Ans al contrari. A més cops, més reafirmació. El aleshores líder de Podemos -i actual portaveu àuric del món podemita-, als pocs dies de desfermar-se la tempesta, reblava el clau tot afirmant: "És obvi que a Espanya no hi ha plena normalitat democràtica". És clar que Iglesias defensava una obvietat: que els dirigents independentistes catalans eren presos polítics i exiliats; que les clavegueres de l'estat existeixen; que la fugida del Borbó emèrit, la corrupció existent en els mitjans de comunicació del règim, o la revolta antidemocràtica de les elits judicials són fets, entre d'altres, que palesen una situació de anormalitat democràtica més que evident.

Ve a tomb recordar l'anterior perquè  la realitat és tossuda i d'anormalitats democràtiques en menjam  per pa i per sal i han esdevingut en una "nova normalitat". A tall d'exemple:

És anormal en una democràcia l'absència, gairebé unànime, en els grans mitjans de comunicació de pensament crític, i tota l'ostentació oficial entorn de la jura la Constitució d'Elionor de Borbó. Que una noia de 18 anys juri una norma constitucional que manté la Llei Sàlica és un despropòsit de dimensions còsmiques. Tota l'operació Elionor de Borbó –inclòs l'intent de convertir-la en una imatge pop- per garantir per sempre més la continuïtat de la institució monàrquica és l'anormalitat. Allò democràticament normal seria un referèndum per decidir entre monarquia o república. Que no ens prenguin el pèl, si no ens deixen votar és perquè el republicanisme és majoritari.

És una greu anomalia democràtica la persistent rebel·lió sediciosa de les elits judicials, ara entorn de l'amnistia. Ara bé, cal considerar com a fet substancial d'aquesta anormalitat democràtica  que en l'anterior legislatura espanyola –la del "gobierno más progresista de la historia"- no s'hagin girat tots els calcetins de la legislació que permet aquesta permanent revolta judicial.

Sens dubte, cal considerar una estructural anormalitat democràtica la influència institucional religiosa i els privilegis de l'Església catòlica que representen els Acords de 1979 amb la Santa Seu, així com els existents amb altres confessions religioses. Val a dir que aquesta és una anomalia democràtica constitucionalitzada. Recordem que tot i que l'article 16.3 de la constitució espanyola digui que "Cap confessió tindrà caràcter estatal", es veu immediatament negat a continuació, en assenyalar que "Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i les altres confessions".

Això explica dues anormalitats democràtiques recents en aquest àmbit: Per una banda, les greus insuficiències en l'Informe del Defensor del Poble sobre els abusos a menors a l'Església. I, per l'altra, que en el pacte de Govern PSOE-SUMAR no es considerin una injustícia a resoldre els grans privilegis que continua tenint l'Església catòlica. Tanta sort que existeix Europa Laica que denuncia aquests fets!

En fi, que el govern municipal de Palma tregui els sants al carrer i amagui símbols de drets civils és una casposa anormalitat democràtica. Una democràcia no laica és, per se, una anormalitat. D'aquí plora la criatura!

Tanmateix, l'anormalitat democràtica més esfereïdora ara mateix, és la pusil·lànime actitud del president del govern espanyol –que ara ostenta a la presidència rotatòria del Consell de la UE-, Pedro Sánchez en relació amb el genocidi de Gaza. Oficialment, la protecció i promoció dels Drets Humans constitueix un eix prioritari de la política exterior del Regne d'Espanya. Anormalitat democràtica és, també, a dir una cosa i fer-ne una altra. Com diu l'editorial d'ahir del digital CTXT: "Ante crímenes de guerra y de lesa humanidad como los que está cometiendo Israel no caben ni el silencio, ni el disimulo, ni la diplomacia discreta. Estamos en un momento realmente decisivo; y todo el que no se desmarque claramente de esta locura será cómplice de ella para siempre”. Car com l'aigua!

 

"Menys turisme, més vida": Ara, la manifestació

Publicat originalment a dBalears (29-10-2023)

Divendres i dissabte proppassats es va celebrar la Contracimera Social del Turisme, convocada per un seguit d'entitats i organitzacions de la societat civil illenca. Es tractava de debatre sobre l'altra cara del turisme, sobre les veritats incòmodes del model neoliberal desfermat de turistificació en el context de l'actual capitalisme voraç. Veritats en termes d'aportació de la indústria turística a l'escalfament global, de negació de qualitat de vida a les persones residents, de creixement de les execrables desigualtats socials, de les múltiples –i estructurals- precarietats (no solament laborals) que genera el turisme, de la incompatibilitat entre turisme a dojo i l'exercici de debò del dret a la ciutat (o a l'illa, en el nostre cas), etc. En fi, es tractava de compartir anàlisis crítiques i imaginar futurs desitjables per desdir el nefast pensament de la inevitabilitat del que hi ha.

Aquesta contracimera ha estat organitzada en contraposició a la celebració -els dies 30 i 31 d'octubre (demà i demà passat)- de la cimera dels ministres de turisme dels 27 estats membres de la Unió Europea, en motiu de la presidència espanyola del Consell de la UE. L'encontre ministerial, que és una reunió informal, girarà entorn d'un eslògan de vergonya: "El camí cap a la sostenibilitat social del turisme en la UE" (sic). Un bla, bla, bla burocràtic-institucional. Un reconeixement, amb subterfugis però explícit, que s'ignoren les lliçons que haurien d'haver-se après de la pandèmia de la COVID-19 i dels advertiments de la comunitat científica. Lliçons pandèmiques i ciència recomanen decreixement turístic, major protecció al treball assalariat i autònom del sector del turisme, i avançar en la garantia de l'existència material de les classes subalternes independentment dels mercats de treball. Però, parafrasejant a l'escriptora brasilera Eliane Brum, la nova normalitat -després del coneixement de l'emergència climàtica i de l'experiència de la pandèmia- és la vella alienació.

En els debats de la Contracimera Social del Turisme hi ha hagut molta diagnosi alternativa al discurs mainstream. Pendent de pair tota la informació i de repassar les meves notes, m'atrevesc a avançar que, per dir-ho en poques paraules, no és agosarat ni és una hipèrbole qualificar Mallorca, les Balears i Pitiüses en conjunt, i altres indrets turistificats, com a autèntiques "zones de sacrifici". És a dir, com territoris habitats que sofreixen continus impactes negatius socioambientals a conseqüència d'una activitat industrial –en mode de monocultiu- contaminant. Val a dir que, en la definició ecumènica de zones o àrees de sacrifici s'hi sol afegir que originalment van funcionar com una promesa de millora de les condicions econòmiques i de desenvolupament de les comunitats locals.

Sóc incapaç de resumir les propostes que van sortir dels debats (tinguin en compte que escric aquestes ratlles unes hores després d'acabar el darrer debat), però, com a la taula on vaig tenir el plaer de participar – la titulada “Precarietat laboral i turisme”- se'ns va demanar que féssim dues propostes que anessin més enllà del curt i llarg termini, reprodueixo el final de la meva intervenció:

"Imaginar el futur turístic amb les incerteses que provoca la crisi climàtica, la intel·ligència artificial i l'estupidesa humana és un assumpte que em recorda la teoria de la complexitat d'Edgar Morin. En qualsevol cas; vet aquí dues idees que, a parer meu, donen sentit a les lluites i propostes concretes d'avui, de demà, i de demà passat. Per a no defallir en la lluita per una altra Mallorca com a contribució a un altre món. Una Mallorca en pau amb la justícia ecològica i social.

M'agrada imaginar, a mode d'utopia realitzable, una Mallorca que, amb els efectes sostinguts en el temps d'una Renda Bàsica Universal Incondicional, i de l'aplicació de la Llei de benestar per a les generacions presents i futures de les Illes Balears, ha transitat exitosament per una estratègia integral de decreixement turístic, i ha deixat de ser una “zona de sacrifici”, en què han desaparegut les diverses angoixes de les classes no estrictament riques i molt riques, ha superat la insostenibilitat democràtica de les grans desigualtats, on les classes subalternes tenen garantida l'existència material al marge del mercat de treball, i ha substituït el PIB com l'indicador macroeconòmic suprem per un indicador de qualitat de vida amb criteris de consum ecosocials. Una Mallorca que ha deixat de ser una plataforma de multinacionals turístiques que exporten extractivisme mediambiental i cultural, i negació de l'efectiva aplicació dels DDHH (de la declaració que enguany compleix 75 anys i dels DDHH emergents). M'agrada imaginar-me que tot plegat ha estat aconseguit mitjançant un Instrument internacional jurídicament vinculant sobre empreses i drets humans del qual els moviments socials de Mallorca n'hagin estat part de la mobilització global per a la seva consecució".

I demà (dilluns, 30 d'octubre, a les 19 h. a la Porta de Sta. Catalina de Palma), la Manifestació. Com el model de Tot Turisme ha esdevingut en un sistema de Tirania Turística, el clam de "Menys turisme, més vida" ha de ser massiu. Timothy Snyder, al seu llibre "Sobre la tirania" -molt pertinent en els temps que ens toca viure, resistir i lluitar-, ens diu: "Només som lliures quan som nosaltres mateixos els qui tracem la línia entre quan ens veuen i quan no ens veuen". Idò contra la Tirania Turística, que ens vegin! 

 

"Drets Humans 75": Res a celebrar per part del poble sahrauí

Publicat originalment a Diario de Mallorca (25-10-2023)

Amb la rúbrica "Drets Humans 75" i "Iniciativa DUDH 75", l'ONU –concretament l'Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH)- impulsa una campanya de commemoració dels 75 anys de la Declaració Universal de Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948. Un document que, com recorda la citada campanya, parla de dignitat, llibertat, i justícia per a totes les persones.

Desgraciadament, commemorem aquest setanta-cinc aniversari en un món plagat de guerres, de retallades de llibertats a dojo, d'escreix d'injustícia social i climàtica, de normalització del tracte indigne i criminal a la llibertat d'emigrar a la recerca de millors vides o fugint de la mort per la raó que sigui. El món que commemora els primers 75 anys de la Declaració Universal dels DDHH és un món on queden, encara ara, processos de descolonització no conclosos; en el que els avanços en igualtat formal de les dones en relació amb els homes en uns llocs conviuen amb reculades en uns altres; on el mateix passa amb els drets reproductius, d'orientació sexual, i d'estimar-se amb qui cadascú vulgui. En definitiva, desgraciadament, una bona part de la humanitat, atenent la seva personal situació material, no tenen res a celebrar.

Concretament, el poble sahrauí és un dels col·lectius humans que poc -o res- a de celebrar pel que fa a l'aplicació efectiva dels drets humans. El fet que, després de gairebé mig segle de lluita per la seva independència, no hagi pogut exercir el seu inalienable dret d’autodeterminació és una clamorosa evidència que a la Declaració de 1948 li falten –i molt- mecanismes d'aplicació efectiva, sense cap capacitat de veto per ningú per molt poderós que sigui.

Però no és només això. En els últims dies d'aquest mes d'octubre, el Consell de Seguretat de Nacions Unides debatrà l'informe del secretari general de l'ONU, António Guterres, sobre "la situació relativa al Sàhara Occidental". Aquest informe –que té un abast temporal dels últims dotze mesos de mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), i de les tasques dutes a terme en aquest període per l'Enviat Personal del SG de l'ONU per al Sàhara Occidental, Staffan de Mistura- ja s'ha fet públic, i, malgrat la retòrica diplomàtica d'aquest tipus de documents, no és complicat extreure multitud de conclusions que no sempre es veuen reflectides en els mitjans de comunicació i en el debat públic sobre la situació sahrauí. Comentaré només dues d'aquestes conclusions:

La primera que dedueixo de la lectura de les 18 pàgines del citat informe és que la proposta del president Pedro Sánchez d'acceptació de la fórmula autonomista d'annexió per part del Marroc del Sàhara Occidental com "la base més seriosa, creïble i realista per a la resolució d'aquesta disputa" és, en el millor dels casos, una fal·làcia política. No és seriosa, ni creïble, ni realista. Entre altres coses perquè no hi ha legalitat internacional que sustenti tal disbarat. Per si hi hagués algun dubte, el secretari general de l'ONU es dirigeix al Consell de Seguretat en els següents termes: "... continuo considerant que és possible trobar una solució política justa, duradora, i mútuament acceptable que contempli la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, de conformitat amb les resolucions del Consell de Seguretat".

La segona de les concussions és la referida als DDHH. Transcric alguns dels paràgrafs del capítol dedicat a aquest assumpte en l'informe citat: "L'ACNUDH va rebre denúncies d'almenys sis casos d'observadors internacionals, investigadors, i advocats dedicats a la defensa del Sàhara Occidental als quals es va denegar l'entrada al Sàhara Occidental o als quals es va expulsar d'allí". "Segons les informacions, els familiars d'activistes de drets humans i presos polítics també van sofrir represàlies, intimidació, o discriminació per les seves opinions polítiques i el seu suport als seus parents. Es va denunciar discriminació en l'accés al treball, l'educació, i la protecció social, així com a altres serveis". "L'ACNUDH va rebre informes que els presos sahrauís, inclòs el grup de Gdeim Izik, continuaven reclosos fora del Sàhara Occidental en dures condicions de privació de llibertat, inclòs l'aïllament, i sotmesos a restriccions de contacte amb les seves famílies i advocats. El febrer de 2023, uns estudiants sahrauís empresonats van iniciar una vaga de fam per a protestar per les condicions de detenció i exigir el seu trasllat en una presó més pròxima a les seves famílies". "El grup de presos de Gdeim Izik va continuar complint llargues penes de presó. Segons les denúncies rebudes, alguns han estat mantinguts en aïllament i confinament solitari prolongat, i els hi han negat atenció mèdica, i visites periòdiques de l'advocat de la seva elecció".

Així i tot, encara que no sigui cap novetat, el punt més sagnant és el següent: "L'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH) no va poder visitar el Sàhara Occidental per vuitè any consecutiu, malgrat les múltiples sol·licituds, i que el Consell de Seguretat, en la seva resolució 2654 (2022), va instar que es brindés una major cooperació, fins i tot facilitant aquestes visites. La falta d'accés a la informació de primera mà, i d'una vigilància independent, imparcial, àmplia i sostinguda de la situació dels drets humans va soscavar la possibilitat de fer una avaluació exhaustiva dels drets humans a la regió".

És a dir, el Sàhara Occidental és una zona opaca en matèria de vigilància dels drets humans. I ho és, fonamentalment, perquè la MINURSO és –per imposició del Marroc- l'única la Missió de l'ONU sense capacitat de supervisar la situació dels drets humans, i els governs espanyols, governi qui governi, apliquen el "no parlar, no veure, no sentir" sobre aquest vergonyós angle mort.