Palma i l’ ocupació del futur

Darrera de les façanes de Palma hi ha vida !

"Cadascú veu el Món des de la seva pròpia ciutat”
Pasqual Maragall, La Vanguardia, 16 de juliol de 2007

Tenc per mi que la crisi financera, econòmica, ecològica i social que patim canviarà moltes coses. En aquest sentit, segur que la implicació de les institucions locals en el disseny i execució de les polítiques públiques d’ocupació canviarà molt. Crec que no hi haurà modernització de les polítiques actives d’ocupació sense una renovada implicació de les ciutats.

El cas de Palma és paradigmàtic ja que la concentració de població, d’activitat econòmica i de potencialitats d’ocupació no té comparació amb la resta del territori de Mallorca. Però el més important és que Palma –malgrat la crisi– esta molt ben posicionada per créixer en economia i en ocupació de qualitat. Miquel Alenyà i Ferran Navinés en el llibre L’Economia Balear 1970-2010 documenten molt bé que l’alt grau de diversificació del sector serveis de Balears –per damunt de Canàries, Catalunya, València i Madrid– és conseqüència de la excel•lent posició que té la capital de les Illes Balears en grau de dinamicitat, que és superior al que li pertoca per volum de població i en la seva capacitat d’atractivitat que és molt alta. A més a més, no surt mal parada en competitivitat, especialització i diversificació.

És una llàstima que la història del Institut Municipal de Formació, Ocupació i Foment de Palma (IMFOF), sigui la d’un equip de bons i compromesos professionals, però amb unes direccions polítiques d’una curtor de mires molt i molt preocupant. Durant els anys que el PP va gestionar l’IMFOF no se’n recorda gairebé rés més que l’ocultisme que negava la presència dels agents socials i econòmics al Consell d’Administració, l'execució burocràtica del programes d’ocupació estàndards i els clientelismes nàutics i de festes de restauració i tapes. Després va venir la gestió d’UM que va resultar ser més del mateix, però ja en un context de crisi d’ocupació molt intensa i finalment arribaren els actuals gestors del Bloc per Mallorca. Ara pareix que hi ha transparència, participació i ganes, però no hi ha dobles ni temps per grans viratges.

Esta clar que, l’IMFOF és una víctima del tsunami de retall pressupostaris impulsats per la austeritat neoliberal però, som de l’opinió que no ens hauríem de resignar a fer coses, al manco, en la direcció de repensar el què fer en un futur immediat. M’atreveixo a suggerir la constitució d’un observatori del futur de l’ocupació de Palma per anar pensant l’encaix de l’IMFOF en el que jo anomenaria “sistema balear d’ocupació”. Un sistema que, liderat per el SOIB, ha de ser un conjunt d’actors i institucions ben coordinats i bolcats en atendre les necessitats de les persones i les empreses. Un observatori d’aquestes característiques pot ésser molt econòmic i alhora mobilitzar molta saviesa, si es convoca a la gent que d’aquestes coses en sap.

Tanmateix, per veure el món del treball i la cohesió social des de Palma no ens queda més remei que veure, a tall de exemple, el que es fa al Parc Bit o a la Platja de Palma, el que es fa amb els clústers o el que es pot fer per impulsar la política de districtes industrials. A mi m’agradaria veure una Palma orgullosa de fer tot el possible perquè el valor del treball continuï sent una senya de la nostra civilitat.

Foto: Interior d’un habitatge del Carrer de Sant Llorenç (Barriada de Sant Pere)
rafelborràs, estiu 2010

El treball al debat autonòmic

El President no va fer cap menció a la Vaga General del 29 de setembre !

El president del Govern de les Illes Balears va fer, al meu parer, un bon discurs d’inici del debat sobre l’orientació política general del Govern de les Illes Balears. Una bona diagnosi, un balanç amb mancances i algunes propostes interessants i d’altres molt discutibles. Entre les mancances cal fer esment al silenci presidencial vers la pionera Llei de serveis socials o al Pla de Reconversió de la Platja de Palma. En qualsevol cas, el que vull comentar són les propostes a l’àmbit socilaboral.

Una de les més interessants i importants és la que fa referència al pla industrial de les Illes Balears. Òbviament no conec el contingut del dit pla industrial però, els treballs inicials d’abans d’estiu (que sí els conec) em fan albirar que segurament serà la cosa més seriosa i rigorosa en matèria industrial que s’ha fet mai en aquesta terra.

Sens dubte les propostes més discutibles són les encaminades a facilitar l’accés dels joves al mercat de treball. Un paquet d’iniciatives que no són noves ja que, d’una manera directa o indirecta, són part del Pla d’Ocupació de les Illes Balears 2009 – 2011 (POIB). Es proposa, per una banda, un nou programa de l’anomenada segona oportunitat mitjançant el qual el Govern pretén “insertar-los de nou en cicles formatius a canvi de mitja jornada de treball, és a dir, oferir-los mitja jornada de treball remunerat i mitja jornada de formació”. Per una altra banda es pretén incentivar -amb el finançament d’una part del salari- la contractació dels joves que cerquen la primera ocupació i, finalment, es fa una proposta de formació especialitzada pels joves emprenedors que segons el president “anirà acompanyada per una iniciativa innovadora: l’accés d’aquests joves emprenedors a microcrèdits per tal d’estalonar les seves primeres iniciatives en el món de l’empresa i de l’autocupació”.

En l’actual situació del mercat laboral balear, la inestabilitat institucional de la normativa laboral i les restriccions pressupostàries, no tinc gens clar que aquestes propostes siguin les més adients per solucionar el greu problema de l’atur juvenil. Abans de posar-les en marxa convindria tenir l’acord explícit dels sindicats, diagnosticar les possibles repercussions, per bé i per malament, de la recent aprovada reforma laboral sobre l’ocupació i l’atur juvenil i, sobretot, saber quin pressupost s’hi dedicarà. No sigui cosa que es parli de la xocolata del lloro.

En qualsevol cas reconec que jo hi tinc moltes prevencions, a aquestes polítiques d’ocupació que, al cap i a la fi, signifiquen rebaixes als costos laborals i consegüentment devaluar el valor del treball. Ja se sap que avui per avui, en nom de l’ocupació es pot fer qualsevol cosa amb el treball. És per això que cada vegada més en els àmbits de la socialdemocràcia es parla molt d’emprenedors, autoocupació, responsabilitat social corporativa... i poc de la dignitat de les condicions de treball i de la productivitat i competitivitat de l’ocupació estable, segura i amb drets. Tal vegada per això el president no va fer cap referència a la mobilització del món del treball del 29 de setembre.

Foto: Imatge del Consolat de la Mar
rafelborràs, estiu 2010

Georgio Napolitano i la CGIL també son d’Itàlia

"Formas en rojo" (1969)

Salvador Victoria Marz

Aquest diumenge, 3 d’octubre, s’ha “celebrat” a Roma la segona edició del NO BERLUSCONI DAY. Ja em sembla bé qualsevol moguda per fer front a la vergonyosa pràctica política de Berlusconi i companyia. Però he de reconèixer que em sorprèn la desorientació ideològica i la manca d’empenta política i electoral de l’oposició al berlusconianisme. Per a mi, no fa massa temps, el PCI, després el PDS i fins i tot la coalició electoral L'Ulivo, eren referències polítiques ineludibles. Ara, amb el Partito Democratico, l’Italia dei Valori, Partito della Rifondazione Comunista, Sinistra e Libertà, etc, no entenc res de res. Tal volta, fa massa temps que no viatjo a Roma (la darrera vagada encara governava el Romano Prodi). En qualsevol cas, vist des d' aquí el que passa a la política italiana hom diria que, tot plegat, és molt estrany. Però si esmicolem un poquet hi ha al manco dues coses clares: la dignitat de la Presidència del Estat Itàlia i la saviesa i combativitat de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro.

La maltempsada política italiana oculta massa sovint la tasca del Senyor Napolitano que manté molt alta la dignitat i coherència política. Aquest napolità, que recentment ha fet els setanta cinc anys, va ésser el gran defensor del vessant socialdemòcrata dins del Partit Comunista Italià i és l’antítesi d'en Silvio Berlusconi. A tall d’exemple, el passat mes d’agots el cap d’Estat italià, mostrava la seva sensibilitat amb el món del treball i s’ocupava i preocupava d’uns acomiadaments a una de les fàbriques de FIAT. Ja vos podeu imaginar a què es dedicava en Belusconi!

La capacitat intel•lectual i d’acció de Guglielmo Epifani, secretari general de la CGIL, és per a mi una esperança de què d’Itàlia, més prest que tard, hi sortiran noves idees i impulsos per a la gent d’esquerres d’Europa i del Món. En qualsevol cas, la lectura dels documents de la Confederazione em fa sentir la nostàlgia de les lectures dels documents del PCI dels anys vuitanta i noranta.

Tot aquest preàmbul, ve al cas d’un descobriment que he fet aquest estiu. Es tracta de “Il patrimonio artistico della CGIL”. M’ha deixat tant admirat que ho he volgut compartir amb vosaltres i, alhora, m’ha anat molt bé per recordar que a Georgio Napolitano la passió per la política i les causes justes li venen de jove, però també d’aquella joventut li ve la passió per les manifestacions artístiques. No de bades fou un dels italians que van ajudar econòmicament a Pablo Neruda per fer possible, l’any 1952, la primera edició de molt pocs exemplars dels famosos Versos del capitán.

Realment, la Itàlia política i social és, sens dubte, qualque cosa més que l’estultícia del governats actuals!