Per esvair les pors socials: Renda Bàsica!

Publicat a Diario de Mallorca (30-03-2020)

I.- La traducció més literal de wishful thinking és il·lusió, però en la politologia i en la sociologia del treball anglesa és una expressió sovint emprada per definir la presa de decisions i l'articulació d'estratègies d'acord amb el que desitgen els qui decideixen i posen en marxa determinats plans. Aquesta expressió té un clar biaix negatiu en estar associada a programes il·lusoris, sabent que ho són. Per exemple, per molt que el neoliberalisme hagi convertit, especialment des dels anys 70 i 80 del segle passat, la "teoria del degoteig", en la, diguem-ho així, "veritat econòmica canònica", aquesta teoria, segons la qual afavorir a la població més rica –a les persones i empreses que major capital acumulen- tendeix al seu torn a afavorir a la resta de la societat, mitjançant la filtració d'un degoteig que "mulla" a la resta de les classes socials menys riques, no deixa de ser un immens wishful thinking.

El cas és que es corre el risc que per fer front a la crisi economicosocial a la qual, sens dubte, ens aboca la pandèmia del coronavirus COVID-19, es persisteixi en aquesta il·lusió. Sent cert que les mesures preses fins ara -especialment el Reial Decret llei 8/2020, de 17 de març, de mesures urgents extraordinàries per a fer front a l'impacte econòmic i social del COVID-19- estan molt lluny de les mesures d'austericidi que, en aquestes contrades, van caracteritzar els plans de sortida de la crisi iniciada el 2007/2008, són insuficients i tenen massa reminiscències a la comentada "teoria del degoteig". Així ho indica el fet que dels 200.000 milions d'euros mobilitzats pel citat RDL 8/2020, les transferències de doblers públics per a finançar polítiques a favor de persones, famílies, i empreses més vulnerables, només són 17.000 milions. La resta van a avals de crèdits per a intentar garantir, com més aviat millor, mantenir l'activitat econòmica amb la il·lusòria esperança que es produeixi el degoteig cap avall.

II.- La ciutadania no rica necessita certeses -i no il·lusions- davant les pors d'un més que possible empobriment. Entre altres coses perquè la crisi social, provocada per la crisi sanitària del COVID-19, ens agafa amb les "defenses socials" extraordinàriament afeblides amb relació a l'inici de l'anterior crisi: 1) Segueixen, excepte petits retocs, en vigor i provocant estralls (entre d'altres, el debilitament de la capacitat negociadora del sindicalisme) les Reformes Laborals de 2010 i 2012; 2) el poder adquisitiu dels salaris de bona part de la població ocupada va, independentment de pujades salarials legals o convencionals, a la baixa per l'encariment especulatiu de necessitats tan bàsiques com l'habitatge; 3) fa prou temps que és innegable que el fenomen dels treballadors i treballadores pobres és una realitat a casa nostra; 4) les bretxes de gènere persisteixen amb força; 5) no s'ha ratificat el Conveni 189 de la OIT sobre les treballadores i els treballadors domèstics; 6) les contractacions efímeres (les de molt curta durada) ja no són una forma d'entrada a l'ocupació formal, sinó que s'han convertit en una manera d'estar-hi; 7) no hi ha constància que hagi disminuït el nombre de falsos autònoms, i, no obstant això, n'hi ha de que han aparegut noves situacions “laborals”, com ara la de les persones externalitzades, o la dels “riders”; 8) la seguretat real de la població assalariada no temporal és, per mor de les facilitats d'acomiadament i de veure's afectada per un ERO, molt relativa; 9) la "guardiola de les pensions" està en mínims; 10) els estalvis dels "padrins" han minvat; 11) les taxes de cobertura de les prestacions per desocupació estan lluny de ser òptimes; 12) tenim una jurisdicció social col·lapsada; 13) no tenim una fiscalitat més justa, ni s'ha avançat substancialment en l'eliminació dels paradisos fiscals; 14) anys i anys d'un mal -i injust- finançament autonòmic han afeblit els serveis públics de salut i d'ensenyament, i l’atenció a les persones en situació de dependència, i els serveis socials acumulen  tota classe de dèficits; etc. En definitiva, tal com indiquen, entre altres, els estudis de FOESSA-Càritas, o de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN), la precarietat laboral i vital s'ha estès a tota la població no rica, i ha augmentat amb escreix la desigualtat.

III.- Davant les pors al sorgiment o augment de carències materials més o menys severes, per a esvair incerteses de poder continuar vivint vides sense precarietats vitals, es necessiten polítiques que vagin molt més enllà de "mesures humanitàries", com les que de moment s'han posat en marxa. Insistesc; benvingut sigui aquest humanitarisme, en contrast de l'austericidi despietat de, fa no fa, una dècada. I, tanmateix, davant l'embat personal i col·lectiu que suposa aquesta crisi, és l'hora dels drets incondicionals.

Sens dubte, el primer dret incondicional ha de ser el de l'existència material, la llibertat de debò, i la igualtat real d'oportunitats, és a dir, al dret a viure vides de "bon viure", altrament dit, vides sumak kawsay, que en diuen els anglosaxons, com a alternativa a les vides precàries que precaritzen la llibertat, i converteixen quelcom remotament semblant a la igualtat d'oportunitats en una quimera. Val a dir que aquest dret a viure una "bona vida" res té a veure amb el consumisme balafiador. Ans al contrari, cal associar-ho amb l'austeritat corresponsable amb el bé comú de la societat en què es viu, de la humanitat en el seu conjunt, i del planeta.

IV.- És l'hora, doncs, de la Renda Bàsica (RB), d'aquesta assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, i complementària al que coneixem com a estat del benestar. La RB és una mesura possibilista a partir d’una millor distribució de la riquesa existent, amb d'una fiscalitat justa. Per tant, amb la RB no tothom hi guanya. La població rica hi perd, i la molt rica hi perd molt. Però els qui hi guanyen segur són els grans segments de la població amb risc de precarització.

En el després de la crisi del coronavirus COVID-19, els governants del Regne d'Espanya en les diferents administracions, i, fins i tot, en els àmbits de decisió a la UE, tindran molt difícil continuar defugint la proposta de RB com a part essencial del nou "contracte social". Ara, immediatament, l'aposta hauria de ser pel que ja s'ha anomenat "Renda de Quarantena", que consistiria en una renda bàsica incondicional i universal, d'una durada de, per exemple, fins que finalitzi l'any, i per un import mínim a determinar.

V.- La situació és greu, i cal prendre una direcció per esvair les pors provocades per la, aparentment inevitable, crisi social sistèmica que ens ve a sobre. En aquest sentit, em sembla escaient recordar que les pors socials, històricament, han generat construccions politicosocials monstruoses. Recordem també, encara que siguin dies de confinament, i no de passejar, el text intitulat "Passejades" on Henry David Thoreau ens diu que "hi ha una direcció correcta; però som molt propensos, per distracció i estupidesa, a prendre l'equivocada". La direcció no equivocada és, sens dubte, la d'un nou "contracte social", que generalitzi la incondicionalitat de drets, i, entre ells, la Renda Bàsica. Esperem que no hi hagi ni distraccions ni estupideses.

Una altra traïció al poble sahrauí?

Publicat originalment a dBalears (23-03-2020)

Si no hagués estat per la pandèmia del coronavirus COVID-19, aquest dilluns tot just hauria arribat dels campaments de refugiats sahrauís de Tindouf, en un viatge organitzat per l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears i el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació. Com la crisi sanitària passarà -esperem que més aviat que tard-, de seguida que es pugui tornaré a omplir la motxilla de solidaritat i comprimís per anar-hi.

Ras i curt: Són temps d'enfortir el compromís polític amb la causa de la independència del Sàhara Occidental. Sense dubte, la solidaritat humanitària –publica i privada- és importantíssima, imprescindible; però, el prolongat en el temps, conflicte saharià no té res a veure amb una catàstrofe natural, o d'una escassetat de recursos. Ans al contrari, és un assumpte clarament polític, de negació dels drets humans i polítics dels seus ciutadans i ciutadanes, d'una mena de virus d'injustícia que afecta greument la comunitat internacional. Són temps d'elevar la intensitat del "Marroc culpable, Espanya responsable", que resumeix aquesta injusta situació que, per paga, ja dura més de quatre dècades.

Malauradament, són temps en els que és molt versemblant que la causa del Sàhara Occidental sofreixi una altra -i ja són moltes- traïció. M'explic: Del bipartidisme espanyol no calia esperar massa cosa. El PSOE va transitar d'aquell famós discurs de Felipe González el 14 de novembre de 1976 en els campaments de refugiats de Tinduf, a posar-se capcot a les ordres dels interessos de la monarquia marroquina en el minut zero d'entrar a La Moncloa. El PP -encara que durant anys el recolzament al poble sahrauí (en molts casos amb la frase de "donar suport a la celebració del Referèndum al Sàhara en compliment de les resolucions de Nacions Unides") ha estat present en els seus programes electorals-, quan ha governat, també s'haagenollat davant el Marroc. Ara, el PP de Pablo Casado no amaga el seu propòsit per redoblar la col·laboració amb el Marroc, i oblidar-se del conflicte del Sàhara Occidental.

Però, d'un Gobierno del Regne d'Espanya amb la participació d'UNIDAS PODEMOS, se'n podia espera molt més que els silencis del text de l'acord de govern de "Coalición Progresista", i dels primers "gestos" en la seva acció de govern. En aquest sentit, la declaració de CEAS-Sàhara (Coordinadora estatal d'Associacions Solidàries amb el Sàhara), "amb motiu del 44 aniversari de la RASD, i davant la nova traïció al poble sahrauí", és força explícit.

Per tot plegat, ara mateix cal, a parer meu, reforçar -i (re)polititzar- el moviment solidari amb el poble sahrauí. No seré jo qui negui l'immens valor de les accions de solidaritat humanitària. Tant de bo es multipliquin amb escreix! Però, en paral·lel, no podem defallir en la tasca d'intensificar el moviment de reclamació a que aquest govern de "Coalición Progresista" es comprometi immediatament amb tres coses plenes de sentit progressista: 1. Acabar amb el robatori de recursos naturals al poble sahrauí. 2. Exigir al Marroc la immediata llibertat de les persones preses polítiques, i el respecte dels Drets Humans en els territoris ocupats. 3. Treballar, de debò, per concretar un calendari per al Referèndum d'Autodeterminació.

El President de la República Àrab Sahrauí Democràtica, i secretari general del Front Polisari, Brahim Gali, en l'obertura del Fòrum Internacional de la Joventut per a la Solidaritat amb el Sàhara Occidental, celebrat a principis d'aquest mes de març a Auserd, recordava que "el conflicte actual entre la República Sahrauí i el Regne del Marroc només necessita implementar els requisits del Pla de Pau Africà, i de les Nacions Unides de 1991, que va ser signat per totes dues parts i ratificat pel Consell de Seguretat de l'ONU", i afirmava que "la causa sahrauí ha de ser escoltada com a causa justa en tots els fòrums internacionals. S'ha de posar fi a l'ocupació militar marroquina il·legal de parts de la República Sahrauí. L'última manifestació del colonialisme en el continent africà, l' 'última colònia a Àfrica', ha d'acabar".

Sembla que no queda més remei que el moviment solidari amb el poble sahrauí li recordi aquestes obvietats al govern de "Coalició Progressista", alhora que, a alguns dels seus integrants (PODEMOS i IU), cal exigir-los que siguin coherents amb els seus compromisos històrics amb la causa de la llibertat del poble sahrauí. En definitiva, hem de vèncer, també, el virus de la injustícia amb el poble sahrauí que sembla infectar a tothom amb cartera ministerial espanyola.

PS: No m'ha sigut fàcil escriure unes línies que no tinguessin a veure amb la crisi del coronavirus COVID-19. Aquesta crisi, que és polièdrica, va per llarg, i hi haurà temps per opinar de tot plegat. De moment, cuidau-vos!

Prou racisme! #Stopfeixisme

Publicat originalment a dBalears (16-03-2020)

21 de març de 1960 a Sharpeville, Sud-àfrica, va haver-hi una manifestació pacífica contra les lleis de passades de l'apartheid. La policia va obrir foc i va assassinar 69 persones. Aquest és l'origen del Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial, que l'ONU proclamà el 1966, sis anys després d'aquella massacre.

Enguany, de cara a la commemoració del 21-M, l'ONU xerra, entre altres coses, de la necessitat de “mitigar i contrarestar l'augment de les ideologies de supremacia extrema” que “alimenten el racisme, la discriminació racial, la xenofòbia, i les formes connexes d'intolerància, sovint dirigeixen les seves accions a migrants i refugiats, així com a persones d'ascendència africana”. Els missatges de les institucionals internacionals s'endureixen en la mesura que el racisme avança i assoleix posicions de poder molt rellevants, com ara, la Casa Blanca a Washington DC, el Palácio do Planalto a Brasília, o el Palau Sándor a Budapest.

Però, el fet més important és que la commemoració del Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial de 2020 ha esdevingut arreu -també a Mallorca-  una data assenyalada al calendari de mobilitzacions socials contra el racisme, i, lògicament, contra el feixisme. Aquestes mobilitzacions són, sens dubte, molt necessàries; adés minoritàries a casa nostra, però de ben segur aniran in crescendo. Al virus del racisme i de la xenofòbia se’l venç sortint al carrer, però el 21-M d’enguany un altre celebèrrim virus (el coronavirus Covid-19) ens tindrà confinats... però amb actitud combatent!

I, tanmateix, la pesta del feixisme es combat amb coratge, intel·ligència, i compromís de lluita col·lectiva. Xerrant, en el context d'aquestes línies, de pesta no m'he pogut estar de pensar en Albert Camus. Concretament, en el coratge, intel·ligència, i no entotsolar-se capcot de Camus en general, i, particularment, a “Cartes a un amic alemany”. Aquest meravellós llibret, editat el proppassat 2019 per Lleonard Montaner Editor, conté quatre cartes que l'autor de “La pesta” dirigeix, entre juliol de 1943 i juliol de 1944, a un fictici amic nazi. L'admirat filòsof Xavier Antich escriu  al pròleg: “Quan els esdeveniments han passat, sempre és fàcil veure-hi clar. El que no és tan fàcil és veure-hi, i, sobretot, veure-hi clar, lúcidament, enmig de la foscor”. Aquest és el gran mèrit d’aquestes cartes, traduïdes al català per Míriam Cano. Permeteu-me afegir que quan vaig llegir que David Fernández a l’epíleg, es demana “com es pot dir tant en tan poc”, tot advertint que “no és una lloança literària ni estilística, sinó una defensa de la claredat en brevetat”, vaig pensar que m’havia llegit el pensament.

En gairebé acabar la tercera carta, datada l’abril de 1944, Albert Camus, etziba al seu fictici amic alemany: “El combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres”. Idò això, obstinadament, a cuidar-se per poder seguir lluitant conta el racisme, la xenofòbia, i tota casta de feixismes. També dels, en paraules de Boaventura de Sousa Santos, feixismes socials, generalment associats a altres pandèmies, com ara la de la fam. Potser no és mal dia per recordar que la FAO alerta que cada dia moren per culpa de la fam entorn de 25.000 persones al món.