dijous, 21 de març del 2024

Cap sorpresa i ...

Publicat originalment a dBalears 17-03-2024

La definició de "notícia" que fa la Viquipèdia és la següent: "En periodisme, es considera una notícia o nova qualsevol fet o succés que representi una alteració innovadora en l'ordre de les coses i susceptible de convertir-se en referència per a una comunitat determinada". Modestament, crec que la cosa és més complexa. Basta llegir a, posem pel cas, Albert Camús o Ryszard Kapuscinski per dubtar d'una definició tan simple. En qualsevol cas, la dita definició permet comentar algunes notícies que no només res tenen a veure amb el que diu la Viquipèdia, sinó que posen el focus en el lloc equivocat. Vet aquí tres exemples:

L'Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d'Espanya ha publicat un demolidor balanç de 2023 de la situació del Servei d'atenció a les persones en situació de dependència. Tot i que convé analitzar-lo amb cura, avanço les dues dades referides a les Illes Balears que em semblen més cridaneres: El nombre de persones desateses va augmentar en 824 persones (+25,02%), i el total de persones en el "llimbs de la desatenció" s'enfilà a 4.117. La segona dada és que entre desembre de 2022 i novembre de 2023 van morir 1.072 persones en llista d'espera sense poder ser ateses. Que, tal com s'aplica, la "Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència", en lloc de ser un enfortiment del feble "estat del benestar autonòmic" sigui un veritable generador "d'estats socials de malestars", no és cap notícia, no hi ha res de nou. Tampoc és cap sorpresa el silenci de la Conselleria de Famílies Afers Socials. PPVOX no està per a coverbos no associats al "business friendly" desfermat. El focus s'hauria d'haver dirigit precisament als silencis governamentals.

Xerrant de "govern business friendly sense complexos", una notícia que ha passat bastant desapercebuda és la presentació del programa "Empreses saludables de les Illes Balears". Segons el discurs governamental, es tracta d'un model per millorar la salut i el benestar en els llocs de treball, però tot indica que és una mena de "posi un coach en la seva empresa". Recordin que la definició, més o menys canònica, de coach diu que és un o una professional amb formació específica en coaching, que, a través d'un procés d'acompanyament reflexiu i creatiu amb els seus clients, els inspira a maximitzar el seu potencial personal i/o professional. Per tant, cap sorpresa pel que fa a la proposta "woke-dretana". El fet noticiós –allà on s'hauria de posar el focus- seria en qui gosés explicar que cal menys coaching i més sindicalisme en els centres de treball.

I tercer exemple de notícia sense sorpresa: Primer es denuncia que el Govern PPVOX del Consell de Mallorca ha censurat el còmic de les Kellys, després es confirma que, certament, hi ha hagut censura. Una acció menyspreable del govern dels bàrbars en la institució insular, però no sorprenent. Tant de bo el focus s'hagués enfocat a l'animadversió de la nostrada dreta assilvestrada envers Les Kellys que, per cert, és gairebé una tradició. És un còctel de classisme, masclisme, i odi a l'obrerisme força singular. Hi ha elements a balquena que justifiquen aquesta darrera afirmació. Ara bé, la següent seqüència d'afirmacions és el top-tem: 1. Pablo Casado compara el treball de les cambreres de pis amb el del seu germà metge; 2.  Miquel Vidal afirma (sent president del PP balear) que una cambrera de pis cobra més que ell per dedicar les 24 hores al partit; i 3. La presidenta Prohens, considera que els llits elevables és "la ximpleria més gran en política turística dels últims anys".

En fi, cap sorpresa... i molta emprenyamenta!

dilluns, 18 de març del 2024

Republicanisme plebeu

Publicat originalment a dBalears (10-03-2024)

Xavi Domènech Sampere acaba el pròleg del llibre "L'arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans" afirmant, amb raó, que "la matriu del republicanisme és sòlida i profunda en les terres de parla catalana i en la seva arrel es troben tant les branques del passat com les del nostre present". Ara bé, per imaginar futurs d'emancipació a Mallorca potser convindria –per evitar despistes-  adjectivar de plebeu el republicanisme a practicar en el nostre present. Les branques han de florir!

Incorporar el republicanisme plebeu, és a dir, una forma d'identitat política que mobilitzi, en paraules de Rousseau, "emocions comunes" per capgirar l'actual deriva de "capitalisme caníbal" és, en l'actual disputa, contra els bàrbars fonamental. A Mallorca es practica un veritable canibalisme de drets dels residents a força de turistificar-ho tot -fins i tot les ments- i negar-nos identitat; del territori amb el tsunami de xaleterisme, piscines, edificacions d'esbarjo, mega parcs fotovoltaiques  que, silenciosament, devasten el sòl urbà i rústic; de drets laborals per la via d'ocultar realitats poc mostradores, per exemple, ¿Quantes de les noves ocupacions ja existien, però estaven en l'explotació laboral oculta?, ¿Quin és el nostre percentatge de pobresa laboral?

El canibalisme del nostrat capitalisme de monocultiu turístic no té aturador. En altres fases del esdevenir capitalista turístic, el model incorporava algunes dosis de compassió. Altrament dit, procurava repartir molles –assegurant una amplíssima i estratificada classe mitjana- per a què ningú, ni tan sols, no imaginés demanar el pa sencer. Ara es neguen, sense complexos, drets humans elementals, com ara, el dret a un habitatge digne, la garantia d'emancipació del jovent, o a combatre de debò la pobresa infantil. Fins i tot, neguen l'elemental dret democràtic a la transparència: ¿Per què no volen que sapiguem quina és la distribució de la renda?

Per acabar d'arrodonir-ho, entorn del recent 8 de març -Dia Internacional de les Dones- les institucions governades pel PPVOX posaren en marxa un programa d'activitats que sota el títol "Per les dones grans, per les grans dones" du implícit un missatge ideològic ultraconservador: els avanços en igualtat entre dones i homes són conseqüència del pas del temps. Un pas del temps absent de conflicte, de confrontació, de lluites, de lluitadores. Una ideologia que, ben segur, voldran estendre  més enllà dels àmbits de la lluita feminista.

Per fer front a aquest canibalesc procés, el republicanisme plebeu proporciona, almanco, tres eines importants: Una discursiva emancipadora, al voltant dels conceptes de sobirania i democràcia amb voluntat igualitària, una ètica política de defensa del bé comú, i una potentíssima tríada de valors: llibertat, igualtat i fraternitat. Per això, les resistències al capitalisme caníbal illenc, i, alhora, imaginar-ne l'alternativa –en el marc de la proposada Agenda Mallorca 2029, per exemple- passen per l'impuls d'una nova identitat popular entorn del republicanisme plebeu.

 

dimarts, 12 de març del 2024

El valor democràtic de la veritat

Publicat originalment a Diario de Mallorca (12-03-2024)

Mai no agrairé a bastament que, fa gairebé vint anys, un bon amic em recomanés el llibre "La importancia de la verdad" del filòsof Michael P. Lynch. Un llibre que, en paraules del mateix autor, "tracta de per què importa la veritat en la nostra vida personal i política". Ho fa assumint quatre idees que defensarà durant tota l'argumentació: que la veritat és objectiva; que la veritat és bona; que val la pena investigar la veritat; i que, igualment, val la pena preocupar-se per la veritat en si mateixa.

És un dels llibres que em va ser extraordinàriament útil per dimensionar la corrosivitat per a la democràcia de les grans mentides d'estat. Mentides com ara les que envoltaren, el 2003, la il·legal invasió de l'Iraq, i la conseqüent catastròfica guerra. L'enorme mobilització social entorn del "No a la guerra" d'aquells mesos va ser un clam pacifista, humanista, i de decència democràtica. És històricament imperdonable l'absència de les dretes espanyoles i autonòmiques en aquella, emocionalment, intensa lluita per la vida, l'efectivitat dels drets humans, la pau (que sent radicalment imprescindible, no és només l'absència de guerra) com a valor suprem, i per la veritat contra les pseudo justificacions (les imaginàries armes de destrucció massiva, per exemple) d'aquella invasió. Lynch explica que "la lealtad inquebrantable a lo que uno cree no es signo de que a uno le preocupe la verdad. Es una señal de dogmatismo". En fi, hom encara se'n fa creus de la crisi moral que aquells dies provocaren en el debat públic els actors de les dretes.

Una altra gran mentida d'estat, d'ara fa vint anys, va ser el matusser intent de manipulació del Govern del PP presidit per José M. Aznar sobre l'autoria de l'atemptat de l'11 de març de 2004 a Madrid. Les (des)informacions manifestament falses no s'acabaren d'instal·lar en l'opinió pública, però es va posar en qüestió l'essència de la democràcia, i es va engegar una campanya de crueltat envers la majoria de les víctimes esborronadora. No me n'oblidaré mai l'acarnissament amb Pilar Manjón, llavors, companya de militància sindical. Encara és l'hora d'un gest de disculpa, de reconeixement de culpa per part de les dretes espanyoles i autonòmiques. Sobre això ve a tomb el que Lynch apunta: "Preocuparse por la verdad no significa no tener que admitir jamás que uno se equivoca. Antes bien, preocuparte por la verdad significa tener que estar abierto a la posibilidad de que tus creencias estén equivocadas".

En les dues últimes dècades hi ha hagut més mentides d'estat, però crec que de menys impacte per a la desdemocratització de la democràcia. El fet és que –i d'aquí que s'escaigui recordar el llibre de Michael P. Lync- correm el perill de viure una altra gran mentida d'estat entorn de l'anomenat Cas Koldo. Aquest nou cas de presumpta corrupció en el si del bipartidisme borbònic (PSOE-PP) no és excessivament sorprenent i/o indignant per se . És el capitalisme d'amiguets o de no amiguets. Però, "Es el mercado, amigo!", Rodrigo Rato, dixi; és el "capitalisme caníbal", Nancy Fraser, dixi.

Ara bé, és ben cert que aquest brogit de corrupció és excepcional. Va associat a dues circumstàncies inaudites: les de la pandèmia de la covid-19, en què les majories socials vivíem aterrades per precarietats vitals mai experimentades i inimaginables, i dols inesperats; i la conjuminació de discursos d'odi, pèrdua del matís en el debat públic, extensió d'algunes idees manifestament falses que s'acaben instal·lant en l'opinió pública, és a dir, d'un dels drames de la societat actual que fa gairebé quimèric un mínim respecte a la veritat.

Tanmateix, tenim dret a saber. A saber-ho tot sobre totes les contractacions públiques pels diversos aprovisionaments de la panòplia d'estris (des de mascaretes a vacunes) per atendre a la crisi sanitària. En aquest sentit, és molt encertada la proposta de MÉS per Mallorca, Més per Menorca i Unides Podem  d’una comissió d'investigació en el Parlament de les Illes Balears sobre el cas Koldo i per posar llum sobre la foscor de totes les contractacions públiques en temps de pandèmia. En qualsevol cas, això no basta. Sembla imprescindible, per transparència i per posar en relleu el valor democràtic de la veritat, una mena d'auditoria ciutadana sobretot plegat, tant a l'àmbit europeu, com estatal i autonòmic.

Per cert, el títol complet del llibre de Michael P. Lynch és "La importancia de la verdad para una cultura pública decente". Queda dit.