MArGA Prohens

Publicat originalment a dBalears (07-09-2025)

Vivim en una època en què l'hegèmon és la Internacional Reaccionària. Que lluny queden aquells temps de múltiples internacionals obreres! Sempre ens quedarà la nostàlgia del temps passat de les Internacionals Comunistes i d'una altra correlació de forces, d'una època en què hi havia horitzons alternatius. Fa només uns dies vaig acabar de llegir l'extraordinària novel·la d'Edurne Portela i José Ovejero titulada "Una belleza terrible". L'autora i l'autor ens narren, a més de les vicissituds del procés d'escriptura, una fascinant i inoblidable història de contradiccions, dubtes, certeses, desenganys, deslleialtats, lleialtats indelebles, escissions i reunificacions amb la IV Internacional Comunista, sempre envoltant la vida dels personatges. A la novel·la hi ha amor, desamor, i, sobretot, la permanent lluita per la construcció d'una societat més justa. Disculpau la digressió literària. El punt és que ja no ens queda, ni tan sols, aquella Internacional Socialista que donava a la humanitat líders com ara Olof Palme. Ara, al món no reaccionari, tot justet ens queda una anomenada Internacional Socialista que, amb prou feines, opera com un organisme mundial del neoliberalisme progre i del "business friendly".

Justament en l'època dels grans desafiaments globals (quàdruple crisi ecològica -climàtica, de matèries primeres, d'espais, de biodiversitat-, relació de la humanitat amb les tecnologies de nova generació, capitalisme caníbal, antidemocràtica distribució de la riquesa, normalització del règim de guerra planetari, simbolitzat en el canvi de nom del departament de defensa USA pel de departament de la guerra -fora eufemismes!-, colonialisme, etc. ) el fantasma que recorre el món és la internacional liderada pel "Make America Great Again" (MAGA), l'instrument construït per Donald Trump que podríem traduir per quelcom com "Fes que Amèrica [els EUA] torni a ser gran". La Internacional Demòcrata de Centre-Internacional Demòcrata Cristiana ha esdevingut una anècdota, si és que en algun moment no ho va ser una cosa anecdòtica.

Les Illes Balears no són alienes a aquest tsunami ultraconservador. Tenim un MAGA local i provincià. La governança de l'autonomia -de l'autonomieta, més ben dit- ho corrobora:

Què tenim un problema amb el dret a un habitatge digne per a tothom? Idò s'aposta per la no-solució de més construcció que, practicant el negacionisme en relació amb els fracassos pretèrits de el “únicament més construcció", es presenta doctrinàriament com l'única. És l'ús indecent  de l'aprofitament de la necessitat social per especular, per enriquir als poderosos. És la lluita de classes, la dels rics i molt rics, contra els no rics i els pobres. És la destrucció territorial mai vista d'ençà que es va aprovar l'estatutet d'autonomieta.

Què, a conseqüència d'un món convuls, extraordinàriament desigual i d'una dinàmica infernal d'escalfament climàtic, s'accentua el fenomen migratori? Doncs mesures policials, racistes i violentes (s'ha arribat a reclamar que l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes, Frontex, agafi el control de les costes balears i pitiüses). Un policia al comandament de les polítiques autonòmiques en matèria migratòria, i, alhora, acomiadament de qualsevol vestigi de democràcia cristiana al Govern.

Que la societat mallorquina es rebel·la contra el genocidi que Israel està executant a Palestina? Llavors, ni una paraula de condemna a l'atrocitat sionista, ni una explicació sobre la retirada de la cooperació humanitària autonòmica  al poble palestí.

Que creix el malestar de la societat per les conseqüències de la turistificació? Aleshores, criminalització de la protesta i banalització de la violència.

Que la legalitat obliga les institucions a preservar i promoure l'ús social i institucional del català? Idò atacs, tant com es pot, a la llengua pròpia d'aquesta terra.

Què les lleis de memòria democràtica i d'honor a les víctimes del franquisme no han creat cap enfrontament social, ans al contrari, han servit per tancar ferides? Doncs, amb un discurs contrari a la veritat, la justícia i la garantia de no repetició, no s'estan de derogar-les en una part substancial. Com afirma Timothy Snyder, "la post veritat és el prefeixisme".

Que la internacional reaccionària és una coalició contra la comunitat científica? Llavors a casa nostra no s'estan de tenir una Consellera de Salut pro indústria del tabac i la restauració i contraria a l'Associació de Lluita Contra el Càncer i la unanimitat de la comunitat científica medica. Aquesta dèria local anticiència també fa tabula rasa del coneixement acumulat a la nostra societat. Per exemple, s'encarrega un nou estudi al CES sobre l'impacte del creixement poblacional a les Balears, quan aquesta qüestió ja ha sigut estudiada pel mateix CES en la important recerca sobre "l'Horitzó 2030". Segurament pretenen unes conclusions esbiaixades cap a les posicions reaccionaries, independentment de la cientificitat. Un altre exemple: es posa en marxa l'anomenada "Mesa del pacte per a la sostenibilitat", que no és altra cosa que una operació d'imatge i de conjugar interessos de negoci, sense atendre el que diu la ciència sobre el que cal fer per adaptar-se i mitigar els efectes de la crisi climàtica: Decreixement turístic.

Que l'onada reaccionària té molt d'anti-institucionalitat a favor dels grans líders autoritaris i l'autoritarisme s'avé malament amb la descentralització del poder? Doncs, des del Consolat de Mar, per ordre de la seu del PP a Madrid, es rebutja una quitança de deute que inqüestionablement és beneficiosa per a la institucionalitat autonòmica i per a la ciutadania que no rep els regals fiscals del Govern de Marga Prohens (durant el segon any, amb bonificacions en l'Impost de Successions, s'han deixat de pagar 460 milions d'euros a la Hisenda balear, però gairebé el 80% d'aquest valor es queda en mans del 0,8% dels beneficiats). És una altra  concreció local-provinciana d'una dels grans ensenyes del MAGA universal: la rebel·lió fiscal dels rics i megàrics.

I així podem seguir...

En qualsevol cas, cal rebel·lar-se contra la, en paraules del ja citat Timothy Snyder (l'autor de "Sobre la Tirania"), política de la inevitabilitat. És a dir, pensar en estratègies de mínims comuns democratitzadors amb impuls igualitari, en no defallir de la mobilització social, i en reforçar els moviments socials emancipatoris. Si no és així, tot indica que es prolongarà -sine die?- el règim MArGA Prohens.

 

Flotilla per a la no-violència a Palestina i al Món

Publicat originalment a dBalears (07-09-2025)

Durant molt temps vaig identificar el mot "flotilla" com a diminutiu de "flota" i, per tant, com artefacte de guerra de menys grandària que una flota. Potser aquesta identificació té a veure amb el fet d'haver passat la meva infantesa i adolescència en contacte relativament freqüent amb els guerrers de la Sisena Flota Ianqui que, procedents del Vietnam, desembarcaven en el Port de Pollença.

Sigui com sigui, “flotilla” ja és el nom d'una de tantes accions històriques de solidaritat amb Palestina. Ara bé, en aquests temps infaustos per a la pau i l'aplicació efectiva i arreu del món de la Declaració Universal dels Drets Humans, la Flotilla que en unes hores sortirà de Barcelona,  ha esdevingut en la més important manifestació global contra el bàrbar genocidi que l'ens sionista, anomenat Israel, perpetra contra el poble palestí. Fet i fet, és tan clara la identificació del mot “flotilla” i solidaritat amb el poble palestí que, fins i tot, aquest mitjà, el dBalears, ha creat l'etiqueta “Flotilla” per agrupar les informacions, que tenen relació amb Mallorca, sobre “The Global Sumud Flotilla”.

Idò, poca cosa a afegir a la cobertura informativa i d'opinió d'aquest digital que fa anys em permet setmanalment opinar sobre les meves dèries i curolles. No obstant això, s'escau agregar una consideració personal sobre tota la informació que dBalears publica amb les etiquetes "Palestina", "Solidaritat", i la ja esmentada "Flotilla": Per a mi, uns dels llibres claus d'aquest estiu, que avança envers la seva finalització, ha sigut "Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita". Ras i curt: dBalears n'és un exemple dels ensenyaments que hi ha darrere d'aquest títol del professor de Periodisme Polític de la UAB i activista, Xavier Giró Martí.

S'escau, també, deixar escrites dues anotacions sobre la transcendència de l'acció marítima que s'iniciarà unes hores després de publicar-se aquestes ratlles i de la participació mallorquina en l'esdeveniment: La Flotilla Global Sumud té, endemés d'intentar ser una gran i extraordinària acció de solidaritat amb Gaza, un radical contingut polític simbòlic estratègic per al present i futur de la humanitat. Ens hi juguem una governança global no intrínsecament violenta. El trumpisme que lidera la Internacional Reaccionaria ja no és només un discurs d'odi, és violència.

En aquest sentit, paga la pena recordar que el sociòleg i fundador dels estudis acadèmics per a la pau i la resolució de conflictes Johan Galtung xerrava de tres tipus de violència: Una violència directa que fa un mal físic, contra els cossos o les coses, tot advertint que cossos i coses no són equiparables. La segona violència a què Galtung es referia és l'estructural, és a dir, la causada per la discriminació injusta, la desigualtat, el racisme o el patriarcat... I la tercera és l'anomenada "violència cultural". Galtung explicava que les violències física i estructural són causa de disputes, i, en especial, de conflictes asimètrics. En el cas de la violència sionista sobre el poble palestí, les dècades d'ocupació, colonialisme, apartheid, neteja ètnica i genocidi. Seguint la teoria de conflictes de Johan Galtung, la violència cultural no n'és causa, sinó legitimació de les altres violències. Aquesta és la violència que practiquen els indiferents amb el genocidi en curs a Palestina, és la brutal violència de les institucions (polítiques i empresarials) que no l'aturen al genocidi. És el presagi d'un atziac futur de violència generalitzada.

Consegüentment -vet aquí la segona de les anotacions anunciades-, no em representen les institucions que practiquen "violència cultural". En l'àmbit local no em representa ni el Govern de les Illes Balears, ni el del Consell de Mallorca, ni el de l'Ajuntament de Palma. Qui veritablement em representen són tres valentes dones: Lucía Muñoz, Alejandra Martínez i Reyes Rigo, les tres mallorquines que, assumint evidents riscos, formen part de Global Sumud Flotilla. (Cuidau-vos, companyes!). Em representen les persones que en unes poques hores ens concentrarem al Port de Palma, Sóller, Alcúdia i Portocolom.

Avui, els mallorquins i mallorquines hem de tornar a sortir al carrer: De les marxes per Palestina, a la solidaritat activa amb "The Global Sumud Flotilla". Quan el món es queda en silenci davant el genocidi palestí, hi ha persones que, des de Barcelona, salpen rumb a Gaza, amb una veritable flotilla per a la pau a Palestina i al Món, i d'altres que les recolzam des de terra ferma, però mirant i olorant la Mediterrània que compartim amb Palestina. Tanmateix, tots i totes sabem que, amb paraules d'Homer al, si no record malament, cant XII de La Ilíada, "el neci [només] coneix el mal quan aquest ha arribat". Els necis d'avui són els justificadors de l’esmentada violència cultural.

Renda Bàsica per a la cultura

Publicat originalment a dBalears (24-08-2025)

"Només la cultura fa ciutadans lliures" ens va deixar dit Emili Darder. No seré jo qui esmeni al batle republicà de Palma assassinat pels feixistes. Però, després de tants anys de neoliberalisme i de mutacions del capitalisme cada cop més extractivista i injust, em permetran que, un poc resumint bona part del pensament de Remedios Zafra entorn de les precarietats de la majoria dels i de les artistes, afegeixi que no és mai veritat que els pobres siguin lliures. Cultura i pobresa és un monumental oxímoron.

La cultura com a eina alliberadora exigeix de treballadores i treballadors culturals radicalment lliures. Per a la creació i la gestió cultural calen persones que s'atreveixin a saber, que tinguin l'atreviment d'arriscar-se, de transgredir, d'usar la seva pròpia raó, d'autodeterminar-se com a creadores i impulsores de projectes culturals. És a dir, ens cal que les persones que es dediquin a la cultura tinguin capacitat efectiva per a exercir el kantià concepte del "sapere aude". Ara bé, és això possible sense tenir garantit el dret de ciutadania a l'existència material? Ho és només per a la minoria de persones que neixen riques o molt riques. Per contra, és un impossible per a la majoria de la ciutadania que, diguem-ho així, té un rang de "ciutadania precària". La meritocràcia és una fal·làcia colossal.

Vet aquí el gran valor de la proposta estratègica de Renda Bàsica (RB). El sentit que té un ingrés monetari bàsic, pagat a tothom i incondicionalment, per a cobrir les necessitats vitals, és, a parer meu, doble. És l'única manera realista d'erradicar la pobresa -i, per tant, de reduir les grans desigualtats-, alhora que, en paraules de David Casassas en el projecte dirigit per Marina Garcés intitulat Humanitats en acció, és "una expressió contemporània del vincle entre llibertat i gaudi de recursos que la tradició republicana, que ha conformat el gruix de les tradicions emancipatòries dels darrers dos segles, sempre ha fet seu". Sens dubte, la RB és una finestra d'oportunitats perquè hi hagi més vides que valguin la pena ser viscudes, més persones veritablement empoderades, amb més cultura, i, de debò, més lliure. En definitiva, per fer realitat els ideals republicans d’Emili Darder.

Fa temps que la RB és una proposta aixoplugada pel món de la cultura. Aquest aixopluc es va fer molt palès durant la pandèmia de la covid-19. Fins i tot, es va afirmar que "una renda bàsica universal i incondicional seria la millor política cultural possible". En temps postpandèmics -potser amb menys rotunditat-, es continua fent costat a la RB com a element imprescindible d'una autèntica política cultural. Òbviament, això passa en els entorns dels malestars i precarietats culturals, no en els àmbits del neoliberal "business cultural". En qualsevol cas, paga la pena recordar aquelles paraules del comissari d'exposicions, historiador, crític d'art, especialitzat en art contemporani, i escriptor, Nicolas Bourriaud: "La precarietat és l'enemic declarat de la cultura".

El cas és que hi ha bones notícies, car aquests dies s'han començat a conèixer els primers resultats del programa pilot de Renda Bàsica per a les Arts que, gairebé fa tres anys, s'aplica a Irlanda amb uns resultats extraordinàriament positius. La qual cosa demostra que sí que és possible!

Sobre la factibilitat de la RB, és molt suggeridor el capítol titulat "Retorn a la desigualtat" del llibre pòstum de Zygmunt Bauman, en el que explica el concepte de la "Retrotopia". Un mot que defineix com la tendència -en el context actual de pèrdua de fe en la idea de construir una societat alternativa a allò que hi ha- a recórrer a les grans idees del passat que havien estat abandonades. Idò, per acabar aquest capítol del llibre, Bauman ens deixà escrit "que seria un error molt greu afirmar que el projecte de la renda bàsica està condemnat al fracàs, tot just perquè els fets actuals, ben documentats, indiquen una tendència preponderant, potser fins i tot aclaparadora, envers el "retorn a la desigualtat". Aquest argument s'ha d'invertir tant sí com no: la vitalitat de la renda bàsica, un dels pocs ingredients essencials de la "utopia per a realistes" contemporània, es pot emprar d'arma molt poderosa en la lluita per invertir aquesta tendència esfereïdora, perillosa i catastròfica en potència". Som-hi! Què tal si posam el fil a l'agulla per imaginar un nostrat programa pilot de Renda Bàsica per a la Cultura?