Integració precària

Publicat originalment a dBalears (28-12-2025)

"Integració precària" és el concepte que més m'ha cridat l'atenció de l’ “Informe sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears" de 2025, elaborat per la Fundació FOESSA, i presentat a Palma fa unes setmanes. Recordem que la Fundació FOESSA (Fomento de Estudios Sociales y de Sociología Aplicada) està estretament relacionada amb Càritas, i que l'esmentat informe conté els resultats de l'Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials 2024. Una enquesta que, dit sigui de passada, té una robusta metodologia a partir d'un univers de 917 qüestionaris.

Em resulta impossible resumir en alguns paràgrafs les més de dues-centes pàgines de l'informe. Allò que segueix són únicament alguns enunciats, a parer meu, especialment rellevants per animar-vos a llegir atentament un informe que té el valor de, no només descriure la situació, sinó d' explicar-la. Val a dir que això no és poca cosa, car els assumptes complexos, com ho són els temes de l'exclusió i el desenvolupament social, no basta que siguin descrits, han de ser explicats.

Dit això, vet aquí el primer enunciat: Augmenta la integració precària i es mantenen les situacions d'exclusió social, que afecta 230.000 persones. L'exclusió creix entre les llars en situació de pobresa, sense ingressos, i en els encapçalats per algú que cerca treball remunerat. Pel que fa als grups més nombrosos dins de l'exclusió social, destaquen les persones de llars encapçalades per algú que treballa, per homes, i per algú d'origen estranger. Sembla que el règim de turistificació el que ens ofereix és una forta exclusió social, i, a tot estirar, integració precària.

Segon enunciat: L'ocupació laboral es recupera, però el creixement salarial és insuficient i creix l'exclusió social entre la població ocupada. Crec no equivocar-me si dic que el desacoblament entre salaris i cost de vida fa que el fenomen dels treballadors i treballadores pobres es dispari. El treball remunerat ha perdut la garantia quasi segura d'integració social.

El tercer dels enunciats, tot i no sorprendre a ningú, és absolutament clau. A les Illes Balears l'accés a l'habitatge és cada vegada més difícil. Augmenten vertiginosament les situacions d'exclusió residencial, com demostra el fet que les situacions d'exclusió en la dimensió de l'habitatge afecten gairebé tres de cada deu persones, i que les situacions d'habitatge insegur o habitatge inadequat afecten el 15% de les llars.

El quart  enunciat és especialment important perquè és un tema poc conegut. És el que fa referència als reduïts nivells d'accés als serveis socials. Anem a pams per explicar-ho succintament: Tenim un escàs protagonisme dels serveis socials públics, i una clara focalització en les persones en situació d'exclusió. De fet, el 45% de la població no acudiria als serveis socials públics en cas de necessitat econòmica. Però, al mateix temps, resulta que sis de cada deu persones són partidàries d'incrementar la inversió en serveis socials, així com de pagar més impostos per gaudir de més prestacions i serveis socials, i, alhora, es manté el rebuig als arguments que culpabilitzen de la seva situació a les persones que perceben prestacions econòmiques. La conclusió que em suggereix tot plegat és que tenim uns Serveis Socials per a pobres i molt pobres, reactius i no proactius, i que la societat illenca manté un important gen progressista en matèria fiscal i de voluntat de cohesió social.

L'enunciat cinquè és molt contundent: "Gairebé quatre de cada deu llars en situació d'exclusió social perceben que algun dels seus membres ha estat discriminat". Ras i curt: Aquesta és una percepció social que enverina a la societat i que aconsella revisar les "polítiques socials" practicades per les institucions autonòmiques, insulars, i locals.

L'últim enunciat (em reserv per a comentar la setmana vinent el fort creixement de l'exclusió social en la dimensió de la participació política) és força cridaner: Augmenta l'accés a l'Ingrés Mínim Vital, tot i que la seva cobertura continua situant-se molt per sota de la del conjunt del Regne d'Espanya, i, alhora, es redueix significativament l'accés a la Renda Social Garantida (RESOGA). És a dir, en matèria de la política social de rendes mínimes, hi ha una certa deserció de l'autonomisme a favor del que faci l’estat. En sembla un despropòsit!

Després d'aquest tast de l'informe de 2025 sobre exclusió i desenvolupament social a les Illes Balears de FOESSA, comprendran perquè no és agosarat afirmar que darrere la postal "d'èxits turístics" i "plenes ocupacions precàries" s'amaga exclusió social i, en el millor dels casos, "integració precària". Quedin-se amb aquest afortunat terme!

Resistir a la privatització de la vida

Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-12-2025)

Més enllà de la xerrameca [m'encanta aquesta paraula per referir-se al fet de parlar sense substància, al xarrar estantís o banal] del discurs governamental autonòmic, l'any 2025 acaba amb la constatació tendència bastant inqüestionable a les Illes Balears: Avança la privatització dels serveis públics essencials per a la vida en comú. Consegüentment, l'horitzó sembla ser de menys igualtat i més descohesió social. Parafrasejant Rodrigo Rato, a les Illes Balears governa el mercat, amic!

Arcadi Oliveres -que, si no ens hagués deixat massa aviat, el proppassat novembre hauria complit vuitanta anys-, en plena pandèmia de la COVID-19, ens advertia en el seu llibre quasi pòstum intitulat “Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar”  que "hi ha béns públics que no es poden abandonar en nom de l'economia. Un d'aquests béns és la salut, juntament, jo diria, amb l'educació, és igual de bàsica, i l'habitatge, i també un sistema de pensions". L'Arcadi acabava el capítol dedicat als aprenentatges de la pandèmia afirmant que aquella dramàtica situació era una bona ocasió per "fer girar la roda del capital cap a un altre cantó i situar l'eix, d'una vegada per totes, en un altre centre, que de fet és el més important: les persones, i, per tant, la vida". Malauradament, aquí i ara es fa tot el contrari.

L'onzè informe que, sobre la privatització sanitària de les comunitats autònomes, ha publicat aquest 2025 la Federació d'Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, situa a les Illes Balears en el podi -només superades per Canàries i Madrid- de les que tenen una major velocitat de privatització. És a dir, hem iniciat una preocupant esprintada cap a la privatització de la sanitat pública. En matèria educativa, l'aposta més cridanera a favor de la privatització és l'obertura de pinte en ample al negoci de les universitats privades. Ara bé, més soterradament, l'envit indissimulat des de l'inici de l'actual legislatura és el procés dissolvent de la igualtat d'oportunitats, segregador, i de descohesió d'afavoriment de l'educació primària i secundària purament privada o concertada. Sobre l'habitatge, basta recordar que el recentment presentat informe Foessa sobre Exclusió i Desenvolupament Social a les Illes Balears, i les dades consolidades de l'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut d'Espanya conclouen amb una dramàtica fotografia: L'habitatge, lluny de ser un dret de ciutadania practicable, és un eix essencial de l'exclusió social.

I de les pensions, què en podem dir? L'atac per terra, mar, i aire contra el Sistema Públic de Pensions no té aturador. La darrera andanada ha estat l'informe de l'OCDE de finals de novembre passat que, sense massa arguments, no s'està d'afirmar que "reformar les pensions, per exemple, mitjançant la introducció d'un ajust per esperança de vida i l'ampliació del període de referència per al càlcul dels drets de pensió, contribuiria a garantir la sostenibilitat fiscal". Un alambinat subterfugi per a no conjugar el mateix verb de sempre: Retallar. Val a dir que, si l'OCDE hagués encertat en algun dels seus pronòstics sobre la viabilitat de les pensions públiques, del sistema que ara gaudim no en quedaria ni tant sols un rastre arqueològic. En qualsevol cas, la defensa a casa nostra de les pensions públiques, ara mateix, passa per la defensa de la, en tramitació, Iniciativa Legislativa Popular per a la creació del Sistema Balear de Complement per a les Pensions públiques de quantia inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI). Que no hi hagi una sola persona que hagi de malviure amb una pensió d'una quantia inferior o molt inferior al SMI és clau per a la cohesió social. Qualsevol millora de les condicions materials de les actuals persones pensionistes és, de retruc, la millor defensa de les pensions públiques del futur. En aquest sentit, el 2026 serà un any transcendental: Les institucions autonòmiques es posicionaran a favor o en contra del gradual procés de privatització de les pensions. S'escau recordar que alguns estudishttps://www.finect.com/usuario/davidcarmona/articulos/martinez-aldama-inverco-un-tercio-de-los-ahorradores-espanoles-piensa-mas-a-largo-plazo  recents ens indiquen que el 54% dels estalviadors del conjunt del Regne d'Espanya estalvia mitjançant Plans de Pensions, és a dir, queda molt negoci per fer i és molt el que pot minvar.

La privatització de la salut, l'educació, l'habitatge, i el sistema de pensions és un dels packs més preuats del neoliberalisme radical. Cal oposar-se amb dents i ungles a la privatització de la vida de cadascú i de la vida en comú. La distòpica societat, cada pic més injusta, ha deixat de ser-ho una distòpia. I, tanmateix, és possible resistir perquè, com va dir Bertolt Brecht "la injustícia és humana, però més humana és la lluita contra la injustícia".

Tornarem a encendre espelmes pel Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (21.12-2025)

Concentrar-se i encendre espelmes a favor de la causa sahrauí per Nadal ha esdevingut en una mena de tradició. L'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) ens torna a convocar a fer-ho enguany, com sempre, a la plaça palmesana de Cort a les 20:00 h del dijous, 25 de desembre. Que aquesta acció sigui una tradició no vol dir que sigui una convocatòria rutinària. Ans al contrari, és una de tantes constatacions de la prolongació del conflicte de descolonització inconclús del Sàhara Occidental, és a dir, de la darrera colònia africana. Un allargament d'un conflicte que, en paraules del poeta sahrauí, Saleh Abdalahi Hamudi, "cansa aquesta 'pau' on / hom oblida allò que espera", i del que, en el 2025, es compleixen 50 anys de molts esdeveniments (aquí podeu consultar un interessant reportatge sobretot plegat).

Evidentment, cada vespre de Nadal que s'encenen espelmes a Cort s'escalfa la solidaritat amb el Poble Sahrauí; s'encoratja l'única solució justa i realista al conflicte que no és l'altra que la celebració del referèndum d'autodeterminació; s'exalta la dignitat i persistència de la lluita sahrauí per la independència del seu poble; s'abranda la causa a favor de l'efectivitat arreu del món dels drets humans i la necessitat d'una política d'ajuda internacional que, de debò, es pugui  qualificar d'humanitària... A més a més, és una crida a interrogar-se sobre dues qüestions claus per a la decència democràtica: Volem un món dominat pels lobbies i el neocolonialisme? És acceptable una legalitat internacional subjugada als lobbies dels poderosos?

El cert i segur és que el context actual fa que la concentració i encesa d'espelmes d'enguany tingui especial importància: L'onada reaccionaria global ha possibilitat l'aprovació, amb l'entusiasme del Govern espanyol i de la direcció del PSOE, de la resolució núm. 2.797 del Consell de Seguretat de l'ONU, que és l’enèsima traïció a les legítimes aspiracions d'autodeterminació del poble sahrauí. En La geopolítica trumpista que domina el món manen els lobbies, i el poderosíssim lobby marroquí va desfermat. Això explica l'absència dels drets humans de l'agenda de la recent cimera Espanya-Marroc (l'anomenada Reunió d'Alt Nivell (RAN)). I, per tant, els empresonaments inhumans dels presos polítics sahrauís condemnats sense cap garantia o la situació d'apartheid que malviuen en els territoris sahrauís ocupats pel Marroc no són preocupacions del Govern de Pedro Sánchez. En el conflicte sahrauí s'ha imposat la "lògica" dels negocis, de la corrupció, de la conculcació sistemàtica de la legalitat internacional.

En aquest context, la concentració amb encesa d'espelmes de dijous, 25 de desembre, és un acte simbòlic carregat de raons. La traïció d'uns i la certa neutralitat d'uns altres envers la injustícia que pateix el Poble Sahrauí és perillosa per al futur d'un món veritablement democràtic. I, tanmateix, el punt més perillós és la cantarella del  "no hi ha res a fer".

En el poemari "L'arena de les teves petjades", del citat Saleh Abdalahi Hamudi, hi ha un poema intitulat "Somni" on Salem escriu: "Tothom somia allà dalt, / i jo, tan sols somio poder a la meva terra / enlairar al cel qualque dia la meva bandera". Acompanyem, idò, al Poble Sahrauí a fer possible aquest somni!