Una entre tantes fotografies de la resistència palestina

 

Publicat originalment a dBalears (23-11-2025)

No volia acabar aquest novembre sense recordar la història de Faris Odeh i de la fotografia que el va immortalitzar: El 29 d'octubre del 2000, durant la Primera Intifada palestina contra l'ocupació israeliana, el nen palestí de 14 anys es va plantar tot sol davant d'un tanc de les forces armades d'ocupació d'Israel a Gaza, i li va llançar una pedra. El fotògraf Laurent Rebours, de l'agència de notícies francesa AFP, va capturar aquest instant, convertint-lo en la imatge icònica que il·lustra aquest article. El moment captat pel fotògraf és molt més que un recurs d'un altre gastat i romàntic "David contra Goliat". És un retrat de la resistència del poble palestí. El nen només portava una petita pedra, però en l'interior hi duia una capacitat de resistència, de manca de por enfront de la injustícia, més grans que tots els tancs sionistes.

Faris Odeh va ser assassinat, en ajupir-se a recollir una altra pedra, per un tret en el clatell de la mà d'un soldat israelià durant el segon mes de la Segona Intifada (o intifada d'al-Aqsa), a Gaza, el 9 de novembre del 2000, és a dir, 10 dies després que fos protagonista involuntari de la icònica fotografia. Aquest mes ha fet 25 anys de l'assassinat de Faris Odeh.

Ve a tomb recordar l'esmentada fotografia -insistesc, icònica de la persistent resistència palestina- i la història de Faris Odeh -un altre infant màrtir palestí- perquè som a tocar del Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí que, des de 1977, a instàncies de l'ONU, es commemora cada el 29 de novembre. Aquest Dia és una oportunitat per a, en paraules de la Xarxa Solidària Contra l'Ocupació de Palestina (RESCOP) "denunciar 78 anys de colonització, ocupació militar, apartheid i neteja ètnica d'Israel en Palestina. Mentre Nacions Unides commemora la data en la qual es va aprovar el Pla de Partició de Palestina en 1947 —una imposició colonial que va negar el dret d'autodeterminació del poble palestí—, nosaltres afirmem: Palestina serà lliure".

També ve al cas citar Susan Sontag que, en el seu assaig "Sobre la fotografia" (1973), va plantejar una teoria -revolucionària en aquella època- sobre el sentit, la funció, l'ús, la tècnica, la història de la fotografia, i la relació amb les altres arts i el seu abast polític. Sí, va haver-hi un temps que la fotografia tenia un rotund i transcendent abast polític. En l'època de la banalització de tot (fins i tot de la intel·ligència que ara es pretén sigui artificial), el valor polític de la fotografia està en disputa entre les "(no) fotos per a ser exhibides a Instagram i, posem per cas, la dignitat humana que transmeten les fotografies del gran Sebastião Salgado o el compromís del fotoperiodisme de Juan Carlos Tomasi que, treballant més de dues dècades per a Metges Sense Fronteres, ha documentat nombroses crisis humanitàries. D'ell és aquesta encertadíssima reflexió: "Quina és la gran diferència entre una foto i una imatge? La tesi. Si no hi ha tesi, no hi ha fotografia". Sens dubte, la fotografia de Laurent Rebours a Faris Odeh davant del tanc israelià en tènia -i en té-de tesi: L’ alto el foc -de pla de pau no en té res- imposat per Donald Trump és un altre constructe al servei de neocolonialisme immobiliari especulatiu.

A Mallorca, el dissabte de 29 novembre commemorarem el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí mobilitzant-nos en una concentració a la Plaça Espanya de Palma. Ho farem amb el benentès que, amb el clam "des del riu fins al mar, Palestina llibertat!", la causa palestina ha esdevingut en la bandera del Sud Global, de la pau justa, de l'antifeixisme internacional.