A la fi els indignats hem reaccionat. Les acampades a les places de tot arreu és, sens dubta, una magnifica mobilització d’una gran magnitud política. No debades una de les reivindicacions és la de Democràcia real, Ja !
Ahir a la nit, a la Plaça d’Espanya de Palma (perdó Plaça d’Islàndia), pensava en els anuncis fa dos anys per reformar algunes institucions econòmiques internacional per suavitzar els efectes de la crisi i assegurar que no es tornaria repetir en la mateixa magnitud ni per causes semblants. Algú va dir que es tractava de reformar el capitalisme. La realitat és, però, que s’ha agreujat el desequilibri entre mercat i societat a favor del primer. Bona prova d’aquest desequilibri són els ajustos pressupostaris i les mesures de retalls socials adoptades per la majoria de països. De fet, s’ha imposat una centralitat social dels mercats de tal manera que les seves decisions són indiscutibles i indiscutides per els representants polítics formalment elegits democràticament: La dictadura dels mercats, com succedani del fi de la historia pronosticat per el turbocapitalisme.
Quan m’anava cap a casa pensava en les meves incerteses, contradiccions i melancolies de militant de l’esquerra. Pensava en conceptes, com ara, els de “reformista radical” que vaig aprendre en els textos de Camus o en alguns documents del PCI d’ Achille Occhetto... En arribar tenia molts dubtes que el malestar i indignació acumulada pugui “governar-se” amb algunes reformes per més radicals que siguin. El moviment és tan contundent que hi haurà –més prest que tard- alguna ruptura.
En qualsevol cas, allò que sembla fora de dubta és que el poderosos no poden seguir negligint la vessant política de la crisi econòmica, social i ecològica. José Luis Sampedro, en el llibre REACCIONA, ho diu amb la seva saviesa de sempre: “Más que un problema económico se trata de una desigualdad de poder, un hecho político que, si no se remedia, provocará crisis ulteriores”.
La eclosió del moviment de indignats té limitacions, mancances i riscos, com en tenia -en els seus orígens i encara ara- el moviment que des de Porto Alegre proclamà –amb raó- que un altre món és possible. Però la radicalitat democràtica de les acampades i concentracions és una contribució imprescindible al nou programa emancipador a construir. La dialèctica de la proposta, la mobilització, la socialització dels sabers, la organització i de la presencia les institucions és el camí. Per això és important absentar-se una estona de les acampades per anar a votar demà diumenge dia 22 de maig.
Foto; rborràs. 20.05.2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada