EL MANIFEST DE CCOO

La litúrgia del sindicalisme reserva la modalitat de “manifest” per a ocasions solemnes, com ara el primer de maig. Que ara el sindicat CCOO en faci públic d'uns sota el títol “La nueva coyuntura exige un cambio de políticas y un impulso democrático” és, al meu parer, un símptoma de la gravetat excepcional de la situació socioeconòmica o del reconeixement, mal dissimulat, del despiste del sindicat sobre el malestar i capacitat de mobilització, al marge del sindicats, dels més damnificats per la crisis. La força del Moviment 15 M ha agafat amb el peu canviat a la directiva del sindicat que sempre ha presumit -amb raó- de ser "alguna cosa més que un sindicat" i reivindicant així la vigència dels seus orígens de moviment sociopolític.
Sigui com sigui, el manifest diu coses interessants. En citaré dues: Una vegada fet l’anàlisi de la situació política, econòmica i social, el sindicat planteja “la necesidad de una nueva ofensiva social y sindical para enfrentar la crisis de otra manera, tanto en lo que se refiere a las soluciones económicas como a las formas de hacer política.” Vol dir això que hi haurà canvis en la estratègia del Diàleg Social? Convindria tenir en compte que -independentment dels continguts dels acords assolits fins ara, singularment el que fa referència a les pensions publiques- gaudeixen d’una fort rebuig de les legions de indignats. Cal tenir més present el context en que és signa un determinat text.
La segona qüestió que vull citar és la crida a la regeneració democràtica de l’activitat política i sindical. En aquest àmbit el sindicat es compromet a fer “su particular contribución en este sentido: profundizando la independencia y autonomía sindical, que es uno de nuestros principales activos, mejorando el uso de nuestros recursos y haciendo éstos totalmente transparentes antes los trabajadores y trabajadoras y la opinión pública, revisando, como ya estamos haciendo, nuestra participación en los proyectos de formación para el empleo y practicando “un sindicalismo de proximidad” que priorizando el contacto directo y cotidiano con los trabajadores y trabajadoras en el centro de trabajo, no deje de establecer amplias alianzas con la sociedad civil”. Em sona a musica celestial, però la excessiva unanimitat al si de CCOO i algunes practiques de poca transparència, com ara el que no sapiguem que punyetes li deu el Govern de les Illes Balears a les Comissions Obreres , pot ser interpretat com retòrica i poca cosa més. Desitjo equivocar-me.
En qualsevol cas, la lectura del manifest m’ha fet recordar una cançó de John Lennon (Working Class Hero) que parla d’un heroi de la classe obrera. Els herois d’avui estan en els sindicats?

Més fotos de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

José Luis Sampedro i el M15M

NO HI HA RÉS MÉS A DIR….

CINC NOTES POST ELECTORALS

I.- El front unitari de la dreta que es presenta com a PP, té un sostre electoral i no és majoria ni hegemònic. No és imbatible. Tot i que és un moviment molt plural –des de el centre dreta fins a la dreta més extremada, passant pel nacional catolicisme i els antisistema turbo liberals- no supera el 50% dels vots i es queda amb un 46,37%, percentatge al que hi podríem sumar els 0,32% de Sa Unió de Formentera. La oferta electoral unitària –i la llei electoral- aconsegueix que aquets percentatges de vot es transformin en més del 59% de representació parlamentaria.

II.- La corrupció no té efectes electorals. Pot provocar més o manco indignació i rebuig però és una qüestió d'ordre moral i pre-política. No hi ha intermediació política possible. En aquest sentit convertir la lluita anticorrupció en una qüestió partidista esdevé un error. L'excessiva i prolongada picabaralla partidista per assumptes de corrupció cal emmarcar-la en allò que Pierre Rosanvallon anomena “època de la política negativa” que no porta cap programa alternatiu i que impulsa la percepció social del “tots són iguals”. Hi ha pocs exemples de “càstig electoral” a ofertes electorals amb corruptes. Un exemple d’això pot ser el cas del PT brasiler. N’hi ha més d'eclosió de sistemes politics farcits per la corrupció com és el cas del terratrèmol del sistema de partits politics italians de finals del segle XX els efectes del qual àdhuc duren. El que ha passat amb UM és quelcom més semblant al cas italià que a un “càstig electoral”. Per això una conclusió és que , cada vegada més, la lluita contra la corrupció política hauria de ser una tasca de la societat civil.

III.- El Tony Judt, al seu llibre El món no se’n surt, diu que “Cal que aprenguem novament com criticar els qui ens governen. Però, per fer-ho creïblement, ens hem d’alliberar del cercle de conformitat en què estem, com ells, atrapats”. Crec que això és molt aplicable al PSIB-PSOE que s’haurien de alliberar-se del programa neoliberal espanyol no explicat i desentrampar-se de la peresa intel•lectual per poder reconstruir una autèntica oferta socialdemòcrata del segle XXI d’àmbit balear que els hi permeti, alhora, liderar plataformes electorals unitàries plurals i coherents a alguns àmbits municipals i insulars. (vegeu article de Marian Suárez)

IV.- Els bons resultats de la Coalició PSM-INICIATIVAVERDS-ENTESA (un 10,57% en la circumscripció de Mallorca al Parlament o de més del 8% a les locals de Palma, fan inapel•lable aquesta consideració) són, sens dubte, la conseqüència d’una excel•lent campanya electoral. Tanmateix, malgrat diguin el que diguin els que des dels àmbits del soberanisme i de l’esquerra alternativa han fet totes les passes cap a la desunió del Bloc, és sobre tot el resultat d’una dinàmica unitària possible. Caldria aprofundir en aquesta dinàmica i ampliar el ventall de la pluralitat possible de la coalició. El tercer espai és ja una realitat institucional. Ara s’ha de consolidar socialment i, per fer-ho, ha d’incorporar persones, interessos, desitjos i somnis més enllà de les organitzacions col•ligades, en la perspectiva de rompre el bipartidisme a les eleccions generals.

V.- Tot i que convé analitzar-lo amb calma, crec que el Moviment 15 M, ha tingut poca repercussió en els resultats electorals. Alguns ho lamenten. Jo ho celebro. El moviment interpel•la a la política perquè reconegui les causes i lliçons de la crisi, fins ara ignorades. Cal no oblidar que la crisi té un origen social: la acumulació insostenible de desigualtats que ha devaluat la democràcia.

Segueixo il•lustrant aquest bloc amb fotos de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

INDIGNATS ACAMPATS

A la fi els indignats hem reaccionat. Les acampades a les places de tot arreu és, sens dubta, una magnifica mobilització d’una gran magnitud política. No debades una de les reivindicacions és la de Democràcia real, Ja !

Ahir a la nit, a la Plaça d’Espanya de Palma (perdó Plaça d’Islàndia), pensava en els anuncis fa dos anys per reformar algunes institucions econòmiques internacional per suavitzar els efectes de la crisi i assegurar que no es tornaria repetir en la mateixa magnitud ni per causes semblants. Algú va dir que es tractava de reformar el capitalisme. La realitat és, però, que s’ha agreujat el desequilibri entre mercat i societat a favor del primer. Bona prova d’aquest desequilibri són els ajustos pressupostaris i les mesures de retalls socials adoptades per la majoria de països. De fet, s’ha imposat una centralitat social dels mercats de tal manera que les seves decisions són indiscutibles i indiscutides per els representants polítics formalment elegits democràticament: La dictadura dels mercats, com succedani del fi de la historia pronosticat per el turbocapitalisme.

Quan m’anava cap a casa pensava en les meves incerteses, contradiccions i melancolies de militant de l’esquerra. Pensava en conceptes, com ara, els de “reformista radical” que vaig aprendre en els textos de Camus o en alguns documents del PCI d’ Achille Occhetto... En arribar tenia molts dubtes que el malestar i indignació acumulada pugui “governar-se” amb algunes reformes per més radicals que siguin. El moviment és tan contundent que hi haurà –més prest que tard- alguna ruptura.

En qualsevol cas, allò que sembla fora de dubta és que el poderosos no poden seguir negligint la vessant política de la crisi econòmica, social i ecològica. José Luis Sampedro, en el llibre REACCIONA, ho diu amb la seva saviesa de sempre: “Más que un problema económico se trata de una desigualdad de poder, un hecho político que, si no se remedia, provocará crisis ulteriores”.

La eclosió del moviment de indignats té limitacions, mancances i riscos, com en tenia -en els seus orígens i encara ara- el moviment que des de Porto Alegre proclamà –amb raó- que un altre món és possible. Però la radicalitat democràtica de les acampades i concentracions és una contribució imprescindible al nou programa emancipador a construir. La dialèctica de la proposta, la mobilització, la socialització dels sabers, la organització i de la presencia les institucions és el camí. Per això és important absentar-se una estona de les acampades per anar a votar demà diumenge dia 22 de maig.

Foto; rborràs. 20.05.2011

REGULARITZACIÓ, AMNISTIA O PUNT FINAL AL TREBALL SUBMERGIT?

El Real Decret–llei 5/2011, de 29 d’abril, de mesures per a la regularització i control de l’ocupació submergida és una iniciativa governamental de discutible eficàcia, si més no, per aconseguir els objectius que es fixen a l'exposició de motius: “la recuperación de niveles más aceptables de competencia empresarial y de protección social de los trabajadores, así como la contribución al restablecimiento del equilibrio presupuestario público, como medio de propiciar con inmediatez el mayor y más justo crecimiento económico y la consiguiente creación de empleo.” En la meva opinió està ple de bones intencions però dubto de la seva eficàcia per les següents raons:

1.- Es decreta una mena d’amnistia de les contractacions irregulars que acabarà el dia 31 de juliol. A partir d’aquesta data les sancions s’augmenten considerablement. Es reforçaran els mitjans i l’eficàcia de la Inspecció de Treball i Seguretat Social en el mes d'agost per sancionar a tots els qui incompleixin la norma? No hi ha res previst en aquest sentit i sense una intensitat de l’acció inspectora no crec que hi hagi resultats significatius.

2.- No sembla que els mesos de màxima contractació estacional sigui la millor època de l’any per a fer actuacions com la que comentam. Aquest any tindrem mitja temporada amb amnistia i mitja sense i amb sancions augmentades. Crec que en el cas de les Illes Balears això només es podria intentar gestionar amb una mica d’eficàcia amb competències autonòmiques d’ ITSS.

3.- De la disposició addicional segona del RDL es pot intuir que hi pot haver nous “processos de regularització”. Si això no és el “punt final” a la tolerància a la irregularitat, perquè no apuntar-se a la propera amnistia?

En definitiva, el treball submergit és una xacra indignant i no únicament una manca de cotització a la seguretat social. La seva persecució requereix una tasca inspectora adaptada al terreny concret i amb actuacions combinades i planificades amb participació dels agents econòmics i socials a cada municipi. En qualsevol cas aquest RDL servirà perquè hi hagi una certa millora estadística de contractació i d’altes a la Seguretat Social i poca cosa més. És això el que es cerca? I de la igualtat i de la dignitat del treball quan en parlam?

Foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

ALTERNATIVA PER POLLENÇA, PERQUÈ VULL!

Ja fa anys que no exerceixo de pollencí (més concretament de mollero). Fins i tot no m’adono i salo els articles. Administrativament –i també sentimentalment- sóc un ciutadà de Palma. En definitiva, no puc votar a Pollença, però ja m’agradaria poder votar a ALTERNATIVA PER POLLENÇA. Aquesta gent (companys i companyes si m’ho permeteu) han fet una feinada i l’ha feta molt bé ... És sorprenent i engrescador com una força política municipal i municipalista ha estat capaç de practicar tan coherentment allò de “pensa globalment i actual localment”

Estic ben convençut que si els pollencins i les pollencines donen un fort recolzament a la candidatura liderada per Pepe García, Pollença recuperarà el prestigi un poc malmès per els governs municipals d’UM. Hi guanyarà la cultura, la democràcia de debò, l’economia i l’equitat social i mediambiental.... De retruc també hi guanyaria Mallorca.
Aquests dies de campanya són dies, al meu parer, per a somiar meravelles i oblidar-se dels malsons del dia a dia. No votaré a Pollença però és un gustasso pensar diferent a Palma i participar a la campanya de Toni Verger i Marisol Fernández de PSM-Iniciativaverds-Entesa.

Perquè tot és possible, en temps d’eleccions em vull animar amb l’ Ovidi Montllor:

“Tot era meravella.
Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom.
Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
I acabo la cançó.
Perquè vull!
Tot comença em un mateix!”

DADES D’OCUPACIÓ I ELECCIONS

El PP (i incomprensiblement UGT i CCOO) valoraren molt negativament les dades d’ocupació referides al mes d’abril. Per emfatitzar els aspectes negatius d’aquestes dades oficials (les darreres abans de votar el proper diumenge dia 22 de maig) insistiren en la baixada interanual d’afiliacions a la Seguretat Social sense reparar que parlaven d’un mitjana poc rigorosa. L’estadística més depurada i desestacioalitzada és la que ens informa de les Altes i Baixes a la Seguretat Social a fi de més. Idò ara sabem que el mes d’abril tancà amb un increment interanual de 2.565 persones més en alta a la SS.

Això vol dir que hi ha més gent fent feina i menys atur. Tot i que l’estacionalitat és sempre un factor d’anàlisi, és molt saludable la forta baixada de l’atur registrat (-6,24% vs mes anterior i quasi dos punts en relació al mes d’abril de l'any anterior). És cert que no ens hem recuperat del terratrèmol de la crisi i de fet hi ha 10.680 persones en atur registrat més que el mes d’abril de 2009. Però malgrat la política de retalls imposada per la dreta europea la situació millora.

Conclusió: Elemental estimat Watson: No necessitem ni al Bauzá, ni a la Salom ni al Mateo Isern per resoldre el greu problema d’atur que ells i altres colleges del PP, contribuïren tan a generar amb les politiques especulatives i expansives insostenibles i el segueix a lles arques publiques.

Foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

EPA: SÍMPTOMES DE DESIGUALTAT

La publicació dels resultats de la EPA del primer trimestre de 2011 referits a Balears ha donat a llum les següents dades:

I.- Hi ha més de vint-i-una mil persones aturades que fa dos anys o més que cerquen feina. És a dir, l’atur de molt llarga durada ha passat d’un 3,3% al començament de la crisi (primer trimestre de 2008) a un escandalós 14,8% d’aquest principi d’any 2011. Aquesta dada, a més de posar de manifest ineficiències econòmiques, és un claríssim símptoma de desigualtat ja que evidencia que no totes les persones aturades tenen les mateixes possibilitats de trobar ocupació.

II.- El 53,8% de les persones aturades tenen un nivell formatiu baix. El 14,8% té educació primària i el 39% la primera etapa de secundària. Amb molta probabilitat el baix nivell educatiu -fruit el abandó i el fracàs escolar- és un altre símptoma de desigualtat.

III.- La taxa d’atur del col•lectiu d’estrangers no comunitaris és del 42,13% amb un creixement anual de més de quatre punts i mig. Això passa mentre que la taxa total d’atur creix 2,95 punts, tot un símptoma de desigualtat en funció de la procedència de la persona aturada.

IV.- Tot i que la crisi del mercat laboral té a la construcció una de les seves causes medul•lars i que és un sector amb una intensíssima temporalitat estructural de la mà d’obra, la taxa de temporalitat al sector privat ha pujat del 21,1 en el primer trimestre de 2008 a un 23,3 en aquest primer trimestre de 2011. És a dir, des de el començament de la crisi la temporalitat no ha minvat i és un símptoma de segregació laboral , per tant, de desigualtat.

VI.- Les major taxes d’atur són les de la població jove: Un 46,18% dels menors de 25 anys estan en atur sent aquesta taxa la més elevada de tots aquests anys de crisi (el primer trimestre de 2.008 era del 21,69%). Entre la població de 16 a 19 anys l’atur arriba a una espectacular taxa del 78,66. No hi ha dubta que la edat és un símptoma evident de desigualtat en el mercat laboral.

Aquests són els reptes de futur: Sortir de la crisi amb més igualtat és una prioritat irrenunciable.

Foto de la exposició “Una luz dura, sin compasión. El movimiento de la fotografia obrera, 1926-1939” (Museo Reina Sofia (Madrid)

El President, el Conseller i la EPA

Sorprèn les desqualificacions dels senyors Antich i Manera a la metodologia de la EPA. És cert que aquest producte estadístic del INE no és una foto exacta del mercat laboral (no ho ha estat mai, tampoc quan els resultats eren bons), però reflecteix molt bé les tendències i aquestes, a Balears, són: S'estanca la població activa, decreix la ocupada i creix la aturada. Motius: destrucció d'ocupació i desànim en la recerca d’ocupació. Aquesta és, ens agradi o no, la realitat. Les dades del registre del SOIB són tan o més imperfectes que les de la EPA (Vegeu a Espai Sociolaboral Gadeso “Claus per entendre el mercat laboral” www.gadeso.org).

Per favor deixeu la demagògia cutre a la dreta.

Ja se que són coses de la campanya electoral, però el PSOE pot dir altres coses. Es pot defensar la tasca feta a Balears en matèria de treball en aquesta legislatura i, al conjunt del Regne d’Espanya, es pot dir que el pressupost de prestacions d’atur s’ha ajustat a la normativa prèvia a la crisi, sense fer-hi retall. Això és la primera vegada que passa! En totes les ocasions anterior que hi ha hagut un episodi de crisi hi ha hagut retalls en aquesta prestació!

Per favor deixeu la EPA en pau que, en definitiva, forma part del sistema estadístic europeu.