divendres, 14 de desembre del 2012

Unitat sindical


La gent que viu i treballa a Catalunya és gairebé sempre pionera i avançada en tot allò  que té relació amb el sindicalisme. Ja ho va ser en el transcurs del segle  passat  (l’anarcosindicalisme català és una bona prova del que dic).  A les acaballes de la dictadura franquista Barcelona  va ser seu d’un esdeveniment històric per a el esdeveniment del sindicalisme d’aquest  anys. Allà es celebrà , l' 11 de juny de 1976,  la  Assemblea de Barcelona  de les Comissions Obreres que, en aquella època eren “il·legals” però amb una impressionant presencia dintre del món obrer i avantguarda de la lluita antifranquista.  Aquella assemblea marcà el tarannà del sindicalisme en el Regne d’Espanya  en aquestes dècades de democràcia.  Ara, una altra vegada, des de el sindicalisme confederal català  arriba la proposta més “revolucionaria”i, al meu parer, molt necessària: Avançar qualitativament en la unitat d’acció  de CCOO i UGT en la perspectiva de la unitat orgànica.

A principis d’octubre vaig tenir el plaer de  presentar José Luis López Bulla en un acte organitzat per l’Ateneu Pere Mascaró entorn al llibre de Antonio Baylos  “Para qué sirve un sindicato”. Aquí teniu la meva intervenció  i aquí la important, la de  José Luis. Mentre l’escoltava em preguntava si les cúpules de les  organitzacions  sindicals serien capaces de posar a la practica allò que es proposava (rèquiem per a els Comitès de Empresa, i unitat orgànica de UGT, CCOO i més organitzacions sindicals. És una idea reiterada, bastant en solitari, per López Bulla, especialment des de el blog Metiendo Bulla, que ara pren força amb la proposta de constitució d’un Comitè d’Enllaç dels dos grans sindicats catalans.  

Estic convençut que aquest és el camí. La crisi és sistèmica. També produirà canvis en el moviment sindical. La unitat orgànica del sindicalisme de classe hauria de  ser una fita més en el necessari procés d’acumulació de forces per a resistir a la ofensiva per terra, mar i aire del neoliberalisme. Cal construir les trinxeres del segle XXI. La defensa del dret del treball, el treball digne  i  la negociació col·lectiva n’és una de les principals. 

No és un camí fàcil. Hi ha els normals problemes de “cada cofradía” que diria López Bulla.  No obstant, en la meva opinió, l’entrebanc més gruixut seria que la idea neocapitalista de la competència en el “mercat de sigles sindicals”   hagués substituït  la idea del  bon socialisme de tota la vida:  de la unitat de la classe obrera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada