La gent que viu i treballa a
Catalunya és gairebé sempre pionera i avançada en tot allò que té relació amb el sindicalisme. Ja ho va
ser en el transcurs del segle passat (l’anarcosindicalisme català és una bona
prova del que dic). A les acaballes de
la dictadura franquista Barcelona va ser
seu d’un esdeveniment històric per a el esdeveniment del sindicalisme
d’aquest anys. Allà es celebrà , l' 11
de juny de 1976, la Assemblea de Barcelona de les Comissions Obreres que, en aquella
època eren “il·legals” però amb una impressionant presencia dintre del món
obrer i avantguarda de la lluita antifranquista. Aquella assemblea marcà el tarannà del
sindicalisme en el Regne d’Espanya en
aquestes dècades de democràcia. Ara, una
altra vegada, des de el sindicalisme confederal català arriba la proposta més “revolucionaria”i, al
meu parer, molt necessària: Avançar qualitativament en la unitat d’acció de CCOO i UGT en la perspectiva de la unitat orgànica.
A principis d’octubre vaig tenir el
plaer de presentar José Luis López Bulla
en un acte organitzat per l’Ateneu Pere Mascaró entorn al llibre de Antonio
Baylos “Para qué sirve un sindicato”.
Aquí teniu la meva intervenció i aquí la
important, la de José Luis. Mentre
l’escoltava em preguntava si les cúpules de les
organitzacions sindicals serien
capaces de posar a la practica allò que es proposava (rèquiem per a els Comitès
de Empresa, i unitat orgànica de UGT, CCOO i més organitzacions sindicals. És
una idea reiterada, bastant en solitari, per López Bulla, especialment des de
el blog Metiendo Bulla, que ara pren força amb la proposta de constitució d’un
Comitè d’Enllaç dels dos grans sindicats catalans.
Estic convençut que aquest és el camí.
La crisi és sistèmica. També produirà canvis en el moviment sindical. La unitat
orgànica del sindicalisme de classe hauria de
ser una fita més en el necessari procés d’acumulació de forces per a
resistir a la ofensiva per terra, mar i aire del neoliberalisme. Cal construir
les trinxeres del segle XXI. La defensa del dret del treball, el treball
digne i
la negociació col·lectiva n’és una de les principals.
No és un camí fàcil. Hi ha els
normals problemes de “cada cofradía” que diria López Bulla. No obstant, en la meva opinió, l’entrebanc
més gruixut seria que la idea neocapitalista de la competència en el “mercat de
sigles sindicals” hagués
substituït la idea del bon socialisme de tota la vida: de la unitat de la classe obrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada