Infantesa precària com a conseqüència de la precarietat laboral

Ja estem en ple estiu, i es repeteixen els debats de gairebé sempre: Qualitat del turisme, qualitat de l'ocupació que genera l'activitat turística, rendibilitat econòmica i social de la temporada turística, desestacionalització, sostenibilitat ecològica del model, ¿Hi ha turistes sobrers?, etc. Hi ha, certament, alguna important novetat a l'inventari de debats estivals que en els últims anys s'ha incorporat amb força: saturació turística i resistència a la turistització de pobles i ciutats. Per tal de diversificar un poc més els debats amb la xafogor estiuenca propòs incorporar urgentment un nou tema: L'abandó de nins i nines mentre estan de vacances escolars, i els seus progenitors sofreixen alts ritmes -en extensió i intensitat- de treball remunerat. És una problemàtica que, amb menor gravetat, es produeix durant els mesos no estivals de l'any  quan molts nins i nines no tenen qui els vagi a cercar a la sortida de l'escola, però en els mesos d'estiu augmenta exponencialment i esdevé un gravíssim problema. També és cert que aquesta problemàtica ve de lluny -ja en els anys 90 del segle passat alguns ajuntaments turístics, record singularment el de Calvià, es van preocupar per l'assumpte i van implantar algunes polítiques municipals pal·liatives- no obstant això, ara la gravetat és extrema donada la intensitat de la precarietat i la pobresa laboral.

Molt oportunament, la Fundació EDUCO, que és membre de la prestigiosa ChildFund Alliance, ha publicat recentment un informe titulat En busca de los niños de la llave. Una mirada indiscreta a la España que emerge de La Gran Recesión en el qual posen sobre la taula els efectes de la precarietat i la pobresa laboral sobre "una infància silenciosa que sobreviu esquivant els paranys de l'escassetat". Els efectes del mix precarietat-pobresa laboral i responsabilitats en la cura de fills i filles de poca edat (menors de 6 a 14 anys) són devastadors per a la cohesió social i el dret a una infància digna per a tothom. Val a dir que en els darrers anys, en aplicació de les polítiques de retallades dels DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals), de les quals la Reforma Laboral de 2012 és una peça fonamental, s'ha convertit en estructural la situació de persones amb treballs precaris, i amb salaris que tot just basten per a malviure, i que, en cap cas, no permeten cap extra: ni vacances, ni campaments, ni colònies, ni tan sols l’ajuda d’ algú que pugui cuidar dels seus fills (no tothom té padrins o una altra xarxa familiar) mentre ells compleixen amb el seu horari laboral. En aquest sentit, recordin que, segons les darreres dades disponibles de l'Agència Tributària, l'any 2015 el 30% de persones assalariades de Balears tenien uns salaris que no arribaven al Salari Mínim Interprofessional (9.080 €/any), i el 17% ni tan sols arribaren a la meitat del SMI (4.540 €/any). No és, idò, inversemblant que a casa nostra hi hagi molts casos que, com assenyala el citat estudi de la Fundació EDUCO, "mentre els pares treballen, els nins han de quedar-se sols a casa i sense el seu únic menjar complet al dia".

Cal confrontar els discursos governamentals, que afirmen que estem en la senda de la recuperació, amb algunes dades feridores, com ara que un de cada tres nins i nines d'arreu d'Espanya, segons dades d'Unicef (2017), segueixen estant en risc de pobresa o exclusió social. Cal confrontar, igualment, l'augment del PIB de Balears, i la històrica i saturadora temporada turística de l'any passat, amb el fet que en 2016 el 27,9% dels nins i les nines a les Illes Balears estigueren en risc de pobresa (dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) elaborada per l’INE, i sol·licitades per EDUCO).

Tanmateix, l'informe d'EDUCO ens adverteix que "l'escassetat no és tan sols de recursos econòmics, sinó a més de temps ..." Avui en dia tenir una ocupació remunerada, a més de no garantir la inclusió social, pot comportar una pèrdua de llibertat, i necessitat de disponibilitat de temps vital. Hom podria afirmar que el capital s'ha apropiat de la disponibilitat absoluta del temps dels treballadors/es. No parl d’unes hores prefixades de jornada laboral de difícil conciliació amb la vida familiar i/o personal de la gent, ni d’horaris irracionals. Allò que sostinc és que la disponibilitat total del temps “laboritzat” és cada pic més freqüent: Torns diaris incompatibles amb qualsevol altra obligació o desig; prolongacions de jornades; hores extres imposades, i, en molts casos, no pagades; o dificultat extrema d'uns mínims de controls, com ara, la dispositiva del Tribunal Suprem del proppassat mes d'abril que ha sentenciat que les empreses no estan obligades a fer un registre de la jornada diària de tota la plantilla per comprovar que es compleix la jornada laboral.

Amb tot plegat, no és agosarat concloure que els efectes de la devaluació salarial, i de la implantació d'un model autoritari de relacions laborals van més enllà de la contracció del consum, i de l'estirabot de les desigualtats. Estem en presència d'una situació de precarietat vital de la qual els nins i nines no se'n surten. Cal capgirar aquesta situació abans que sigui massa tard, i hàgim de lamentar alguna desgràcia, o es consolidi la desigualtat d'oportunitats d'una bona part d'una futura generació.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (29-VI-2017)