divendres, 1 de setembre de 2017

Visca totes les kellys!

Sóc, pràcticament des del seu naixement, un entusiasta del moviment de les kellys. Poc després d'engegar-se el primer grup a Facebook en vaig formar part. En el naixement, la popularització, l’organització –inclosa la seva actual divisió– i l’extensió de Las Kellys les xarxes socials han estat fonamentals. Però no ha estat menys decisiu el suport del sindicalisme. Sense aquest suport inicial s'explica malament el naixement d'aquest moviment que, entre altres coses, ha tingut la virtut de visibilitzar les conseqüències dels programes de càstig social imposats per les polítiques d'austeritat neoliberal (reformes laborals de 2010 i 2012, retallades socials a balquena, etc.) per a, teòricament, superar la crisi, però que veritablement tenien com a objectiu arribar a un model de societat en el qual els impulsos igualitaris no tenen cabuda –són considerats no competitius–. L'èxit de visualització mediàtica de les pèssimes condicions de treball que sofreixen les cambreres de pisos dels hotels que han aconseguit les kellys ha estat conseqüència, a més de mèrits propis, dels estralls en una mínima equitat per mor de l'aplicació de l’esmentat càstig social a una categoria laboral, particularment precaritzada i feminitzada, en un sector com l'hoteler, en el qual la crisi ha estat del tot inexistent. De retruc, s’ha fet una importantíssima contribució al pensament crític sobre el model turístic turbo capitalista i un toc d’atenció a una certa burocratització de les cúpules sindicals.

La implicació del sindicalisme en els orígens d'aquesta moguda està fora de tot dubte. Se’n poden citar prou exemples, com ara que en els crèdits del llibre d'Ernest Cañada ‘Las que limpian los hoteles’ s'adverteix que "aquest llibre és una iniciativa d'Alba-Sud i la Rel-UITA [Regional Llatinoamericana de la Unió Internacional de Treballadors de l'Alimentació, Agrícoles, Hotels, Restaurants, Tabac i Afins] amb la col·laboració de CCOO i UGT en el marc de la campanya internacional per la dignificació de les condicions laborals de les cambreres de pisos promoguda per la UITA". El cas és que, en aquests últims anys, amb les dificultats intrínseques a un moviment que té bastant d'espontaneïtat, el moviment de les kellys ha anat estenent-se, i té encoratjadors símptomes de consolidació. Fins i tot, hi ha hagut temps perquè es produeixi una divisió que, en l'àmbit illenc, es tradueix en l'existència de dues associacions, d'una banda, Las Kellys Mallorca i, d'altra banda, Kellys Unió Balear, que estan agrupades amb altres associacions de cambreres de pisos d’altres comunitats autònomes sota el paraigua de Kellys Confederades.

La primera té un discurs extraordinàriament crític –de confrontació, i impugnació total, diria jo– amb el sindicalisme. Pel que fa a la segona de les associacions, com vam poder comprovar en la concentració del passat 25 d'agost, sense deixar de formular crítiques a l'acció dels sindicats, s'aprecia un discurs més conciliador i de col·laboració. Al meu entendre, aquest és el bon camí. El contrari és empantanar-se en una discussió tan sectària i inútil com la que els Monty Phyton immortalitzen a l'escena de la pel·lícula ‘La vida de Brian’ sobre la pertinença al Front Judaic Popular d'uns i al Front Popular de la Judea dels altres.

Perquè, tanmateix, reivindicacions com jubilació anticipada, regulació de la càrrega de treball, reconeixement de malalties professionals, no a l'externalització i no a l'assetjament laboral, s'albiren d'impossible consecució al marge –o en confrontació–del sindicalisme per tres raons principals: 1) perquè la interlocució sobre el sistema de Seguretat Social no pot –tret que vulguem dinamitar-lo– trossejar-se gremialment; 2) els convenis col·lectius sectorials, els negocien els sindicats –el contrari podria ser catastròfic– i 3) absolutament essencial: la regulació de la càrrega de treball i frenar qualsevol forma d'assetjament laboral requereix el genuí sindicalisme, és a dir, del sindicat al centre de treball.

En definitiva, convé l'entesa entre les kellys i el moviment sindical. Al meu parer, el més intel·ligent és prendre en consideració que ni les seves denúncies ni les reivindicacions són noves ni exclusives. Fins i tot, l'empoderament de les cambreres de pisos dels hotels a casa nostra no és cap novetat. Potser ho és la visibilitat que ara faciliten internet i les xarxes socials. Però ja al segle passat hi havia cambreres de pisos ben empoderades. Posem per cas una tal María que, en els anys 70, liderava una vaga en un hotel del passeig Marítim de Palma, en la qual, a més de millores laborals, gosaren reivindicar la llibertat i la democràcia; o, en els anys 80, na Joana, n'Agustina o na Paquita dirigint les vagues a Magaluf, a Platja de Palma i al Port d’Acúdia respectivament; o n'Antònia, que en els anys 90 va ser una incasable lluitadora per la salut laboral i la prevenció de riscos laborals. Sense l'embranzida de totes elles, i de moltes altres, no hauria estat possible, per exemple, que el Conveni Col·lectiu d'Hostaleria de Balears fos, des de fa anys i no sé si ho segueix sent, pioner a establir el mateix salari per a les cambreres de pisos que per a les cambreres i cambrers de menjador i bar. Fins i tot, i per anar acabant, posem per cas na Dolores, que després de dècades de lluita sindical a l'hotel em consta que segueix donant exemple de sindicalista amb empoderament, dignitat i coratge a rompre.

En definitiva, l'objectiu d'un treball digne per a les cambreres de pisos és, com tant ha cantat Raimon, "una lluita que és sorda i constant". Per això em sembla just i necessari dir: Visca totes les kellys!

Publicat originalment a l’Ara Balears (31-VIII-2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada