dilluns, 8 de juliol del 2019

"Cultura per a tothom", el manifest


Publicat originalment a dBalears (01-07-2019)

Petros Márkaris, a la novel·la "Pròxima estació, Atenes" –en la que el seu emblemàtic personatge Kostas Jaritos investiga, més enllà de la seva habitual Atenes, les grans bretxes socials de la Grècia maltractada per la Troica Europea amb l'austeritat autoritària-, tot referint-se a la majoria social grega, escriu: "Han perdut la 'cultura de la pobresa' que dominaven tan bé i la 'cultura de la riquesa' no han arribat a adquirir-la".
Parafrasejant Márkaris, diria que, preocupat de perdre la pobresa de les polítiques culturals de l'immediat passat, pel que fa a posar "l'interès general, la funció pública i a la ciutadania del conjunt de les Illes Balears en el centre de la seva acció", i de no arribar a adquirir, en l'immediat futur, la riquesa emancipadora d'una cultura no mercantilitzada, he signat el manifest "Cultura per a tothom" (@a_tothom).
"La cultura és l'eina amb la qual construïm les nostres realitats, si les institucions l'aboquen al mercat, converteixen els ciutadans en mers consumidors...", s'afirma en el citat text. L'amenaça de confondre ciutadania amb consumidors està sempre molt present en tots els àmbits de la vida neoliberal, és a dir, a les polítiques que proporcionen males vides a les majories socials. En aquest sentit, convé no oblidar que, històricament, la cultura no només ha sigut una poderosa arma de resistència pacifica, en molts casos la cultura ha esdevingut eina de domini, de, en paraules de Marina Garcés, "construcció dels marcs de denominació, tant nacionals com de classe".
Tanmateix, l'autodenominada esquerra hauria de tenir present, per sempre més, que a la dreta, quan governa, li basta gestionar l'statu quo, però l'esquerra necessita un projecte. En matèria cultural, un vertader projecte no estrictament neoliberal ha d'incorporar de debò la participació de la ciutadania, i no només una participació corporativa i burocratitzada. Val a dir que, una cosa és la participació del business cultural, que convé es canalitzi pels circuits de les "meses sectorials", i una altra molt diferent la genuïna participació ciutadana. En qualssevol cas, tinc per a mi que garantir cultura per a tothom és impossible sense facilitar la participació de tothom.
Tony Judt, poc abans de morir, es formulava la següent pregunta: Com parlar no sobre les lleis de l'economia sinó sobre les conseqüències del fet econòmic? Vet aquí un altre parafrasejo, en aquest cas al lúcid socialdemòcrata: Com parlar no sobre cultura sinó sobre les conseqüències de la cultura? En això rau el principal desafiament de les polítiques culturals del segle XXI.
Mentrestant, us convit a llegir i a signar el manifest, si hi esteu d'acord.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada