S'ha acabat el bròquil: la Reforma Laboral no es deroga!

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-10-2019)

Mai s’han desmentit aquelles declaracions de finals de maig passat en les quals la ministra d'economia, Nadia Calviño, advertia que "no és productiu desfer, revertir o reformar les reformes" referint-se expressament a la Reforma Laboral aprovada el 2015 per la majoria absoluta del PP, amb els vots de suport de l'extinta CiU. És a dir, ara resulta que no és productiu derogar una legislació laboral d'excepció, que va ser falsament justificada per una crisi que, en els seus orígens i extensió, res tenia a veure amb les normes laborals, ja prou flexibles, ni, molt menys, amb el cost del factor treball. El cas és que, fet i fet, la legislació laboral més antisocial mai coneguda al Regne d'Espanya, el "relat" governamental i del PSOE, l'ha normalitzada. És a dir, al marge d'escaramusses electorals, estam en presència d'una normalització política de precarietat laboral, social, i vital.

Aquest assumpte de la no derogació de la més radicalment precaritzadora de les reformes laborals hagudes en les últimes dècades és, sens dubte, un fet totèmic de la reconversió del PSOE i el seu líder, Pedro Sánchez, al marxisme. Al marxisme de Groucho Marx, és clar, per allò d' "aquests són els meus principis. Si no li agraden...  en tinc uns altres". Però la cosa no acaba aquí. Com si visquéssim en la delirant República Democràtica de Freedonia, de la no menys hilarant pel·lícula "Sopa de ganso", se'ns anuncia un anhelat esdeveniment històric (d'aquells que tant agraden a Rufus T. Firefly, el personatge central de l'emblemàtica cinta dels germans Marx). L'esdeveniment històric en qüestió és un "Estatut dels Treballadors del segle XXI".

Però, més enllà de genialitats marxianes, de què va això de l' "Estatut dels Treballadors del segle XXI"? Es tracta de complaure, posem per cas, les pretensions de Glovo, que amenaça d'invertir més en altres països si la regulació laboral a Espanya continua sent, en paraules del fundador i CEO de l'empresa de repartiment caracteritzada pels infrasalaris i les condicions laborals a base de falsos autònoms, Oscar Pierre, "molt agressiva"? Es tracta d'aigualir les reivindicacions de les kellys, singularment en el que fa referència a subcontractació i externalització? Es vol protegir o desprotegir més als treballadors i treballadores davant l'acomiadament en el context d'un model d'empresa en el que la generació de beneficis és directament proporcional a la immaterialitat empresarial? L'anunciat "Estatut dels Treballadors del segle XXI" significarà un reforçament de la causalitat per a la contractació temporal, o la flexi-inseguretat total? Es pretén un reforçament sindical de debò o, per contra, s'insistirà en un model d’afebliment sindical que dibuixa una negociació col·lectiva similar a la de Balears en el que, per a relativament equilibrar les capacitats negociadores de les parts -que legalment estan desequilibrades a favor de la part empresarial-, sembla imprescindible una tutela administrativa que depèn d'una voluntat política aliena a l'autonomia de les parts en conflicte?

Podríem seguir amb molts més interrogants sobre aquest inconcret anunci d' "Estatut dels Treballadors del segle XXI". Però aquesta inconcreció, acompanyada de l'absoluta concreció de reculada en el compromís de derogació de la Reforma Laboral de 2012, ens condueix a un de tants savis consells de Tony Judt: "Per convèncer a altres que alguna cosa està bé o malament, ens cal un llenguatge de fins, no de mitjans", escriu en el gran llibre "El món no se'n surt". En aquest sentit, un "Estatut dels Treballadors del segle XXI" hauria de ser un mitjà per a una fi, consistent en unes relacions laborals amb menys precarietat laboral, social i vital. Si la fi té a veure amb una societat amb major justícia social, en la que fora poc probable tenir treball assalariat i romandre en risc de pobresa i/o exclusió social, la proposta d' "Estatut dels Treballadors del segle XXI" només seria creïble prèvia derogació de la Reforma Laboral del PP. És condició necessària per encarar el diàleg social necessari sobre el seu contingut, sense les mesures laborals d'excepció que donen tota mena de posicions d'avantatge al capital.

Però tot indica que, darrere d'aquest "s'ha acabat el bròquil: la Reforma Laboral no es deroga!", només hi ha un intent de modernitzar la precarietat que, encara que modernitzada, continuarà sent part essencial de, en paraules del citat Tony Judt, "els malestars del present".