divendres, 8 de novembre de 2019

Contra la caritat



Publicat originalment a https://www.illaglobal.com/  (26-10-2019)

"Tot era de tothom. / Perquè vull! / Perquè tot és de tots! /
I acabo la cançó. / Perquè vull! / Tot comença en un mateix!"
Ovidi Montllor

I. - Sospit que el llibre de Daniel Raventós i Julie Wark intitulat "Contra la caritat" (Arcàdia, 2019) esdevindrà en un clàssic. La primera, i més extensa, part del llibre és una documentadíssima i polièdrica impugnació general de la manca de llibertat real, i de la injustícia social evident. El llibre de la politòloga, antropòloga, i corresponsal a Europa de la revista CounterPunch, i de l'editor de SinPermiso, president de la Red Renta Básica, i professor de la Facultat d'Economia i Empresa  de la UB, és una mena de "judici global" al que podíem anomenar "internacional de la caritat".
Potser Wark i Raventós siguin considerats per alguns sectors progressistes "políticament incorrectes" perquè s'entotsolen del mainstream acadèmic i polític del neoliberalisme conservador i progre. En qualsevol cas, benvinguda sigui la incorrecció de posar llum en l'angle mort de la caritat, analitzada des de la perspectiva antropològica, religiosa, social, política, i econòmica. Aquesta compilació d'informacions i anàlisis és clau per a situar l'oposició al capitalisme realment existent, no només perquè danya els interessos materials de les classes subalternes, sinó perquè també ofèn uns valors morals que ens semblen importants, com ara la llibertat entesa com a absència de dominació. En aquest sentit, en el llibre que coment hi ha un sucós capítol (el setè) que analitza "l'humanitarisme com una forma de caritat que funciona en sistemes injustos i provoca un vassallatge de magnanimitat" (pàg. 189).
Precisament, un dels assumptes que es tracten en aquest llibre i que m'ha resultat més il·lustratiu és el que fa referència a les entitats humanitàries car, atenció, "avui dia, les organitzacions sense ànim de lucre són el vuitè sector més important de l'economia mundial, amb dinou milions de treballadors assalariats" (pag.189). I, malgrat que "qualsevol organització caritativa, per definició, hauria de lluitar per deixar de tenir sentit i desaparèixer tan aviat com fos possible" (pàg. 149), paradoxalment, és un sector que no té aturador en el seu creixement. Pot ser que la globalització neoliberal hagi incorporat una certa dosi d'humanitarisme? Abandonin qualsevol esperança! Daniel Raventós i Julie Wark ens ho expliquen recordant coses com ara que Chris Williams, el portaveu de la Gates Foundation, digué que "complir un objectiu caritatiu no exclou una activitat que generi beneficis al donant".
Altres assumptes cabdals per a un pensament crític vers la caritat, que es tracten en les més de dues-centes setanta pàgines de la primera part del "Contra la caritat" de Wark i Raventós, entre d'altres, són:
a) La misogínia associada a la caritat ("L'apòstol Pau, una de les fonts principals de la caritat cristiana, va decretar que cap dona podia atrevir-se a ensenyar o dir a un home què ha de fer, perquè Adam va ser creat abans que Eva", pàg. 57).
b) El món de les celebritats dels ultrarics ("Bill Gates és tan poderós que pot dirigir els finançaments estatals i globals cap a les àrees que vulgui prioritzar", pàg 133); el de les celebritats polítiques ("... amb la corona moral del premi Nobel de la Pau, Aung Suu Kyi, es posa flors rere l'orella i prohibeix parlar del genocidi que supervisa contra els rohingya a Myanmar on, és clar, ella lidera una organització benèfica, la Daw Khin Foundation, que treballa per 'preparar els fonaments per la pau, la seguretat i la llibertat al nostre país', els rohingya no s'hi inclouen. Un altre promotor de genocidis, Henry Kissinger, és fideïcomissari –juntament amb altres bel·licistes com Madeleine Albright, Condoleezza Rice i Colin Powell– de l'International Rescue Comittee [Comitè Internacional de rescat]. Kissinger ¿es preocuparà pels llençols dels refugiats i l'aigua neta per als nens? I un be negre", pàg. 142); i de les "celebritats de la pobresa" (... “les Missioneres de la Caritat rebien uns cent milions de dòlars anuals pel seu 'servei gratuït i apassionat' cap als més pobres d'entre els més pobres, però ningú sembla saber on van anar a parar aquests diners. El que és segur és que no es destinaven a millor les condicions dels que patien, perquè, com va explicar la 'mare', ara santa, [Teresa de Calcuta], 'hi ha alguna cosa bonica en el fet de veure com els pobres accepten el seu destí, que és patir com en la passió de Jesucrist. El món hi guanya molt, del seu patiment", pàg. 156).
c) La filantropia d' "espavilats fiscals" ("El multimilionari Warren Buffett, un dels tres administradors de la Bill & Melinda Gates Foundation, va ser honest quan va dir que sí que hi havia guerra de classes i que els rics l'estaven guanyant. I també va parlar sense pèls a la llegua sobre els beneficis de la filantropia i els avantatges de tenir un Congrés dels Estats Units amic dels multimilionaris", pàg. 172).
d) La fashion caritat ("El luxe i la caritat són convivents. Pots estar-te en un hotel de la platja de Barcelona, el Vela, gastar-hi 255 euros cada nit i sentir-te la mar de bé, perquè els teus diners treballaran, almenys presumptament, per a la filantropia, ja que l'hotel assegura que dona suport a la UNICEF i a Nutrition Without Borders", pàg 121).
e) El filantrocapitalisme ( "El magnat mexicà Carlos Slim, la persona més rica del món entre el 2010 i del 2013, és força explícit: 'La riquesa és com un hort. Has de compartir-ne el fruit, no l'arbre", pàg. 176; o "George Soros: 'Em permeto el luxe de fer filantropia política: intento utilitzar els meus diners per influir en la manera de gastar dines dels governs", pàg. 237).
Val a dir que les frases entre cometes precedents són només a tall d'exemple del bo i més que de cada un dels assumptes que em semblen substancials hi trobareu al llibre. Però sóc incapaç de trobar una o dues cites per a, diguem-ho així, reblar el clau sobre l'assumpte de la institucionalització de la caritat i de les malifetes d'algunes persones i d'institucions caritatives publiques, fins i tot de les pertanyents a l'òrbita de l'ONU. En fi, com l'objectiu principal d'aquestes ratlles no era fer una llarga recensió del llibre, a qui li interessi el tema que el llegeixi!
II.- El que veritablement m'interessa és, amb l'excusa de la recomanació del llibre de Daniel Raventós i Julie Wark, maldar la correcció política i els prejudicis "progrepijos" per suggerir el debat sobre el fenomen de la nostrada caritat. Vet aquí tres àmbits -segurament no els únics- imprescindibles en aquesta discussió.
1. L'absència de filantrocapitalistes illencs. Tinc la impressió que el model bàsicament extractivista de creixement de les Illes Balears de tot turisme, fins i tot, ens priva de tenir els nostres filantrocapitalistes. Val a dir que, si hom fa un cop d'ull als informes del World Economic Forum, comprovarà que, d'ençà del 2012, les elits mundials que es reuneixen a Davos donen força importància a la filantropia de les persones riques i molt riques. Per tant, els modestíssims casos de filantrocapitalistes illencs no passen de ser una anècdota. Tant es val que alguns dels nostres capitalistes ocupin bones pocions en els rànquings de persones riques de, posem pel cas, la revista Forbes, el cas és que, a casa nostra no coneixem a cap Amancio Ortega. Les nostres elits extractivistes van més d' "espavilats fiscals", com va quedar palesat en aquella obscura participació dels caps pares del capitalisme illenc en la compra del iot Fortuna per regalar-lo al Rei Borbó, Juan Carlos I.
2.- Drets socials bàsics, garantits o externalitats? A les Illes Balears no ens estam de poder presumir d'alguna "celebritat caritativa local", i una estesa "institucionalització de la caritat". La dinàmica autonòmica no ha sigut disruptiva amb les pràctiques externalitzades de la prestació de drets socials bàsics, ans al contrari, ha potenciat que aquesta externalització es faci, a més de les donacions caritatives, amb molts de doblers públics. Dos exemples:
a) Fundació Projecte Home Balears. El més recent informe d'Auditoria dels Comptes, disponible al web de l'entitat, correspon a 2017, i ens permet observar el gran pes que tenen les subvencions, donacions, i llegats rebuts en el seu finançament. Pot ser que la més eminent "celebritat caritat subvencionada local" sigui el president de PHB, el capellà Bartomeu Català, que, entre foto i foto amb els membres de la Casa Real espanyola, de tant en tant oficia noces de luxe a la Fortalesa de Pollença.
Aquesta entitat, que ha aconseguit un important flux de donatius i de subvencions, ha esdevingut en el referent sobre gairebé tot allò que té a veure amb la prevenció i el tractament de la drogoaddicció. Fins i tot, no fa massa temps vaig escoltar al vicepresident del govern autonòmic fent referència a la Fundació Projecte Home Balears com a font estadística del grau existent d'addicció al joc. Sens dubte seria millor acudir a estadístiques oficials! Però la qüestió fonamental és la següent: És o no ho és la drogoaddicció una qüestió de salut? Evidentment ho és. El punt anòmal és que el Servei de Salut de les Illes Balears (IBSALUT), que és qui ha de garantir una cartera de serveis a la ciutadania, no doni una cobertura universal en aquest àmbit.
b) Hi ha una sospitosa unanimitat política sobre l'anomenat Tercer Sector d'Acció Social. I, tanmateix, em permetran que, des d'un punt de vista crític amb tota forma de caritat, afirmi que, des de fa massa anys, en aquest àmbit es fa virtut de les necessitats no cobertes per les institucions públiques de l'esquifit estat del benestar. Val a dir que el Tercer Sector d'Acció Social el formen un  conjunt d'entitats que, bàsicament amb subvencions públiques, desenvolupen activitats d'intervenció social, com ara les "desenvolupades amb la finalitat de promoure la inclusió social i l'exercici efectiu dels drets de les persones, les famílies, els grups, els col·lectius o les comunitats que afronten situacions de vulnerabilitat o exclusió, desprotecció, discapacitat o dependència, que lluiten contra la desigualtat social, la marginació, la desprotecció, i la violència masclista, i que avancen en la necessària transformació social cap a una societat més justa, solidària, igualitària, participativa i democràtica" (Article 6 de la vigent llei autonòmica del Tercer Sector d'Acció Social).
Aquí la qüestió clau a discernir és la següent: En l'època de les grans desigualtats, de les precarietats vitals, dels ascensors socials aturats, des de posicions no estrictament neoliberals, es pot sostenir com encertat que aquestes activitats d'intervenció social no siguin cosa de les administracions públiques? No és una renúncia estratègica que, fet i fet, Càritas i Creu Roja siguin uns grans repartidors d'ajuts contra l'exclusió social, i canalitzadors de serveis socials? Tot plegat, s'entendria fora d'un context d'acceptació acrítica de la caritat com una norma social?
3.- El perill del sorgiment de "moviments caritatius tòxics". Tot indica que ens apropam a una nova crisi o desacceleració econòmica. Veritablement la crisi social iniciada el 2007-2008 mai no ha sigut superada del tot, i la situació per a la gent no estrictament rica és molt més precària (nova emergència habitacional -ara de lloguers-, pobresa laboral, estalvis exhaurits, etc.) per afrontar una nova onada de retallades, o de fre en la recuperació de posició social. Albirant-se aquest panorama, i en el context que s'ha comentat abans d'acceptació de la caritat com una norma social, tinc per a mi que correm un risc seriós de sorgiment de moviments caritatius no democràtics. Mala peça al teler si no es preveu i combat amb pensament crític vers la caritat, que la furgoneta de l' "Ejercito de Salvación" que circula pel meu barri pugui deixar de ser una anècdota, o que les Esglésies Evangèliques, que tant han ajudat a arribar al poder a personatges com Trump o Bolsonaro, augmentin la presència que ja tenen a casa nostra.
III.- El "Contra la caritat" de Daniel Raventós i Julie Wark du com a subtítol "En defensa de la renda bàsica". En les gairebé 80 pàgines de la segona part del llibre hi trobareu tot un seguit d'arguments del perquè la renda bàsica (RB) no és caritat, ans al contrari, és justícia, i de com finançar-la.
Com no hi ha justícia sense garantia d'invulnerabilitat social, i no hi ha llibertat de debò per a tota la gent sense garantia incondicional a l'existència material per a tothom, són imprescindibles paquets de polítiques socials incondicionals. Els drets administrativament condicionats, a més d'excloents (generalment de l'últim pel penúltim o antepenúltim), tenen una llarga història d'ineficiència econòmica i d'ineficàcia en l'objectiu de justícia social. I, en paraules de Julie Wark i Daniel Raventós, "la caritat amb [...] una concepció miserable de l'ésser humà com a individu isolat i alienat, és només un attrezzo per als sistemes capitalistes i neoliberals. Ignorant els canvis en les modalitats de producció (i, especialment, els relacionats amb la destrucció mediambiental a causa dels desastres i el canvi climàtic), aquest sistema produeix ara formes oligàrquiques de caritat..." (pàg. 53).
Per tot plegat, aquest llibre de Daniel Raventós i Julie Wark, el pensament crític vers qualsevol forma de caritat, i la RB com a solució parcial al desgavell actual, són imprescindibles. Si més no per a, seguint al sociòleg i educador marxista Erik Olin Wright, erosionar el capitalisme i apropar-nos a l'imaginari que cantava Ovidi Montllor on tot comenci a ser de tothom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada