Quaranta anys després, aquí seguim tossudament alçats!

Publicat originalment a dBalears (09-12-2019)

Els dies 7, 8, i 9 de desembre de 1979 l'Estudi General Lul·lià a Palma esdevingué seu de les segones jornades d'Ecologia i Política, organitzades pel Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), el Centre d'Estudis Socioecològics (CESE), i l'Associació de Llicenciats en Ciències Biològiques (ALBE). Eren temps de "transició" –millor dit de transacció-, incerteses, expectatives, traïdories, renuncies... Però, també era temps de lluïdeses i resistències.

De lluïdeses, com ara, les que reflecteix el llibre, recentment publicat, “Contra la inèrcia. Textos polítics” (1979-1980) de Maria-Mercè Marçal (Comanegra, 2019), que , a tall d'exemple, en un text de 1979 sobre la doble militància, és a dir, en partits polítics i en moviments socials (el feminista, en el cas concret de l'escrit de MMM), escriu: "Cap aspecte de la nostra vida no és neutre, marginal al sistema. I, per més que la tradició marxista s'ha entestat a oblidar-ho -fora d'escassíssimes excepcions-, el capitalisme cal combatre'l des de tots els fronts, si no volem que la revolució ens neixi morta".

Deia abans que, quan es reuniren a Palma, en paraules d'una publicació editada en aquelles dates pel GOB, "ecologistes, polítics, i polítics ecologistes" per debatre i treure conclusions sobre "Turisme i medi ambient", "Defensa i indústria militar", "OTAN", i "El Mediterrani", també era temps de resistències. Per exemple:

i) Fa quaranta anys era un acte de resistència afirmar, com avançada oposició a la turistització neoliberal que ara patim, que: "... els ecologistes no ens oposam al turisme entès com a activitat d'intercanvi cultural i humà entre les persones, i com a coneixement dels costums, peculiaritats, i ús socials dels pobles. No obstant això, manifestam el nostre rebuig a les formes turístiques vigents, basades en la degradació de l'intercanvi cultural, l'estandardització de les possibilitats personals d'expansió creativa, i el fort impacte sobre les riqueses naturals, històriques i artístiques".

ii) L'any 1979 era temps d'objecció –desobediència civil- al servei militar obligatori. Les conclusions de la trobada del palmesà Estudi General Lul·lià no pogueren ser més resistents en manifestar que "no ha d'obligar-se a cap ciutadà al servei de les armes", i proclamar "la innecessitat de l'existència d'Exèrcit, atès que, invariablement, serveix als interessos de les classes dominants, disposant de recursos -i no només d'armament- excepcionals per a que la seva presència sigui contundentment sentida". El servei militar ja no és obligatori, però es mantenen els ignominiosos pressupostos militars (per cert, la connexió entre la despesa militar i la crisi climàtica sembla ser evident), i la seva presència insolent segueix sent contundentment sentida en casos com l'afer de Son Busquets.

iii) La "radical oposició a l'ingrés a l'OTAN" va ser un primerenc clam d'aquell "OTAN No, bases fora", i de l'actual "Aturem la guerra i el genocidi armeni; defensem la revolució de Rojava!".

iv) Com llavors el Mediterrani ja patia la petjada de la súper explotació humana, les resistències s'articularen amb el desenvolupament d'un manifest, acordat a les jornades de l'any anterior, en el qual es denunciava que «els recursos naturals del Mediterrani es van degradant per la contaminació i destrucció creixent [...] una situació que s'agreuja pel caràcter tancat d'aquest mar i pel paper de claveguera en què ho ha situat l'actual model de desenvolupament», i que «l'actual sistema de comunicacions està basat en el malbaratament energètic i en la primacia del transport privat». Les conclusions de 1979 incorporaven un reguitzell de propostes concretes per a salvar la Mediterrània, sense oblidar-se del "suport del Moviment Ecologista a la iniciativa de declaració de tot el Mediterrani com a Zona de Pau". Ara com ara, cal seguir resistint i lluitant per a una Mediterrània sense plàstics, amb costes lliures d'urbanitzacions, una Mediterrània per a la gent, i no per a el negoci turístic o petrolier, per a una mar en pau, per a viure-la i no per a ser fossa comuna de la inhumanitat cruel i egoista dels poderosos europeus, turcs, i altres malfactors.

Fet i fet, tot coincidint amb la Cimera COP 25, compromesos amb la Cimera Social pel Clima, en temps de màxima crisi ecològica en la seva triple dimensió (clima, biodiversitat, i ecosistemes), farts de retòrica (declaracions d'emergència climàtiques sense fites concretes, declaracions institucionals de "Refugees Welcome" sense que es practiqui una política de decència  humanitària amb les persones migrades i refugiades, discursos sobre sostenibilitat sense canvi de model reproduir, viure, i consumir,...), quaranta anys després d'aquella modesta –però sincera i compromesa- cimera ecologista, aquí seguim tossudament alçats contra la injustícia ecològica i social global , a favor de la pau i contra les guerres en general. Alçats a casa nostra, reclamant #DecreixementJa, #MésMassificacióÉsMenys,  #SenseLímitsNoHiHaFutur, #AutopistaMai, #AmpliacióAeroportNo, #StopMegacreuers, #StopDesnonaments, #CiutatPerAQuiHabita, #ProuPrecarietats, #AturemLaGuerraielGenocidiArmeni   #DefensemLaRevolucióDeRojava, ...