Publicat originalment a dBalears (28-12-2020)
Fet
i fet, aquest és el cinquanta-tresè article de 2020 que dBalears té
l'amabilitat de publicar-me cada dilluns. Això vol dir que l'any coronovíric
s'acaba, i, en acabar l'any, toca canviar els calendaris. Sobretot els de paret
que, amb els pas del temps, han esdevingut elements bàsics en algunes estances
de casa.
No
cal dir que un d'aquests calendaris és el de l'Obra Cultural Balear (l'altre és
el de Colonya Caixa Pollença). Idò, resulta que, a parer meu, el de l'any 2021,
dedicat a Xesca Ensenyat i Pere Martínez "Pavia", ha quedat
especialment guapo. La combinació d'imatges de la polièdrica obra de
"Pavia" amb textos de Xesca Ensenyat és -en una paraula que record
que Xesca utilitzava sovint- flipant. Val a dir que el verb flipar també el
conjugà na Xesca a la seva obra. A tall d'exemple: "Hem flipat mirant la
senyoreta Sanahuja i la seva amiga. No sabíem quina història portaven en
aquelles hores escales amunt i avall. De tot d'una pensàvem que se donaven
alguna marxa forta, ..." (Una moda fresqueta. Empúries, 1991).
El
cas és que, igual que na Xesca, jo vaig néixer al Port de Pollença. Mai he
pogut esbrinar si aquelles "moltes casualitats potser no totes elles
oportunes" que esdevingueren perquè ella naixés al Moll eren consemblants
a les que, passats cinc anys, feren que jo també hi naixés al Moll... Al cap i
a la fi, l'àvia Simforosa ho era d'ambdós. A més dels d'infantesa, són molts
els records memorables amb na Xesca. Gairebé sempre relacionats amb algun
parèntesi de residència al Port de Pollença, una vegada Palma esdevingué en el
meu domicili, o amb algunes estades estiuenques, com la d'aquell estiu de 1987
al voltant de la divertidíssima
experiència de la Revista
l'Espira. Xesca era tan brusquera, sense pèls en la llengua i en la ploma,
entusiasta amb allò que feia, com amiga dels seus amics. La definició que fa
d'ella mateixa a "Quan venia l'esquadra" (Editorial Moll, 1994) em
sembla genial i ben certa: "Embarcada no vaig tastar la fama, que sempre
és filla d'un estupor expectant. Sabent nedar –i això era tot el que calia per embarcar-se
amb mi- no hi ha ningú acomplexat dins una barca".
I,
tanmateix, el títol d'aquest darrer article de 2020 ve a tomb del record que en
tinc de la presentació l'any 1976 de "L'amagatall de guipur" al
restaurant Stay del Moll. Ho record com una de les meves primeres assistències
a presentacions de llibres, i a on no em vaig estar de recollir signatures
reclamant l'amnistia (si no em falla la memòria era part d'una campanya de
l'Assemblea Democràtica de Mallorca). Segurament, per això a la dedicatòria del
llibre –feliçment recuperat gràcies al confinament domiciliari, que em permeté
fer un dissabte en profunditat a la llibreria de casa- na Xesca escrigué:
"A Rafel, un amic per l'amnistia".
No
hi ha temps que no torn! Tot i que han passat més de quaranta anys d'aquella
presentació literària -que na Xesca va voler que tingués un caire de lluita
per les llibertats democràtiques i,
conseqüentment, fos una acció més d'aquella campanya per l'amnistia dels presos
polítics antifranquistes, i sense incloure-hi, és clar, els botxins feixistes
com acabà fent la llei d'amnistia d'octubre de 1977-, ara que posam els
calendaris de 2021, tornem-hi, torna-hi amb l'exigència d'amnistia; tornem-hi,
torna-hi amb les signatures reclamant l'amnistia dels presos polítics catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada