La parcialitat laboral femenina no és voluntària

Publicat originalment a dBalears (21-09-2025)

Ras i curt: Si hom vol conèixer amb profunditat i rigor analític les tendències socials en l'Estat espanyol ha de consultar les recerques de la Fundació Iseak. Aquesta fundació basca es presenta com "un centre de recerca i transferència econòmica i social especialitzat en el diagnòstic de problemàtiques socials i l'avaluació d'impacte de polítiques mitjançant l’anàlisi  de dades". Em sembla molt adient, gairebé revolucionari, que Iseak reivindiqui la seva tasca amb l'eslògan "Aportant coneixement per a una societat que avança". Coneixement i avanç social són indestriables.

Ara més que mai -en l'època de la desconstrucció de la veritat, de la negació del coneixement i l'anàlisi rigorosa- calen més entitats no governamental com Iseak. Recordin que s'atribueix al que fou Primer ministre del Regne Unit, Benjamin Disraeli, la frase "hi ha, per aquest ordre, mentides, grans mentides, i estadístiques". Però, si és certa aquesta atribució, Disraeli la va dir abans de 1881, any de la seva mort. En ple segle XXI, el coneixement en, posem per cas, sociologia del treball, psicologia social, o anàlisi de les estadístiques ha avançat molt per a què les estadístiques (les dades) desmenteixin les mentides i les grans mentides (matin el relat fals).

Iseak acaba de publicar un treball (aquí un resum) que desmenteix l'estesa percepció segons la qual l'ocupació laboral a jornada parcial a Espanya és una opció voluntària de les dones per a conciliar vida laboral i familiar, especialment després de la maternitat. És una falsa percepció sostinguda per alguns discursos progressistes autocomplaents del "tot i que queda molt per fer, hem avançat força en igualtat de gènere en l'àmbit laboral", i per tots els discursos conservadors-reaccionaris de la flexibilitat i la falsa voluntarietat en les tasques de la llar i les cures (a tall d’exemple, la Llei de Conciliació de les Illes Balears) per a normalitzar la precarietat laboral i vital i negar la veritable igualtat entre dones i homes.

La causa estructural per la qual la parcialitat està altament feminitzada (3 de cada 4 ocupacions a temps parcial  les realitzen dones) és la impossibilitat de les dones d’accedir a ocupacions a jornada completa. Aquesta situació, que, a més, condemna a les dones a ocupacions molt precàries, amb contractes temporals, baixos salaris/hora, escasses oportunitats de desenvolupament professional, falta de flexibilitat horària i major esforç físic (les -i no els- Kellys, per exemple). Tot plegat són factors que provoquen menors nivells de satisfacció laboral.

En el treball de les investigadores de Iseak es posa de manifest una realitat incòmoda per al "Gobierno más progresista [y feminista] de la historia": Resulta que la parcialitat espanyola en l'àmbit europeu és una anomalia, ja que la taxa espanyola d'ocupació a temps parcial és baixa (14,3%), molt menor que la de països com ara Països Baixos (46,8%), Alemanya (27,2%) o Suècia (20,9%), però, malgrat això, la parcialitat a Espanya és molt més involuntària que en la resta d'estats europeus.

No n'hi ha d'altra: Disminuir la parcialitat femenina no desitjada en l'ocupació laboral exigeix, com a mínim, eliminar estereotips de gènere en el treball, plans d'igualtat efectius (no formalitats per a complir burocràcia), i, molt important, assumir que en matèria de permisos per naixement i cura dels fills no basta millorar, cal transformar. En fi, llegeixin l'informe de Iseak, val molt la pena!

La ILP "Pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" avança

Publicat originalment a dBalears (14-09-2025)

El proppassat dimecres, 10 de setembre, en encaminar-me cap al Parlament de les Illes Balears per participar, amb els companys i companyes de la Coordinadora per la Defensa de les Pensions Públiques, en l'acte de registre formal de la Iniciativa Legislativa Popular "Pel dret de la gent gran a tenir una vida digna", em vaig posar a escoltar la cançó "Utòpics, idealistes, ingenus" de Pau Alabajos. L'elecció d'aquest tema de 2011 no va ser casual. La tarda anterior, el cantautor valencià havia presentat a Palma els seus dos llibres, "Vicent Andrés Estellés. La veu d'un poble" i "Versos a la Vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista", i, per tancar l'acte, havia cantat unes cançons. Els tres grans protagonistes van ser els llibres i les cançons de Pau Alabajos, Estellés, i la llibertat. La llibertat poetitzada per Joan Margarit al clam de, entre d'altres, "La llibertat és una llibreria". I tant que l'espai de "Quars Llibres" ho va ser un espai de veritable llibertat.

El cas és que, mentre Pau Alabajos em cantava a cau d'orella: "D'acord, nosaltres som els utòpics, / idealistes, ingenus, /que no fan més que somiar./ Però estem farts de creuar-nos de braços/ mentre la terra s'afona sota els nostres peus.", vaig pensar en aquest "nosaltres" dels companys i companyes que mai fallen i que em trobaria a les portes del Parlament. Que, farts d'advertir el brutal i gegantí pou de pobresa que representen les pensions de quantia molt per sota del Salari Mínim Interprofessional, no estem disposats a creuar-nos de braços, i hem passat de la denúncia a la proposta. I ho hem fet amb mesos de feina col·lectiva, d'elaboració en xarxa, amb rigor i il·lusió. El fruit és la ILP, ja formalment registrada.

El Pau continuava cantant: "D'acord, sabem que no som perfectes, / tenim els nostres punts febles, / però aprenem dels errors./ Almenys vivim amb la consciència tranquil·la, / perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món". I jo pensava que, efectivament, no ho som perfectes, però amb l'elaboració de la ILP ho hem intentat de ser-ho. I, si cal, corregirem els improbables errors formals. Tenim la consciència tranquil·la haver vehiculat una demanda social absolutament i radicalment justa. No som tan ingenus com per pensar que amb la ILP canviarem el món. Però, si que hem fet tot el possible -i ho continuàrem fent- per canviar a millor la vida de les, aproximadament, 94.000 persones que es beneficiarien del complement a la seva pensió que es reivindica en aquesta ILP. No em puc estar de dir, encara que sigui de passada, que aquesta ILP és la primera que es registra al Parlament de les Illes Balears amb un contingut nítidament social. Altrament dit, directament lligada a millorar els mecanismes autonòmics de l'anomenat "estat del benestar", i, per tant, per avançar en cohesió social.

Mentre encara pedalejava en direcció al Parlament, sonava la tercera estrofa, "D'acord, nosaltres som els il·lusos/ guardians de causes perdudes, / inconformistes tossuts./ Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos/ darrere de les paraules, ara passem a l'acció." Veritablement, les persones que, d'una manera o l'altra, hem impulsat aquesta ILP, més que il·lusos i guardians de causes perdudes, som inconformistes, tossuts, que hem passat a l'acció. Hem articulat jurídicament una proposta possible, econòmicament viable, i necessària en forma d'ILP per a, com vaig titular en un anterior article, "erradicar les pensions de pobresa".

En el cas, vull pensar que inversemblant, que el Parlament negui aquesta iniciativa de la societat civil, què passarà? Doncs passarà que qui rebutgi una ILP que, recordem-ho, té com a objectiu "que les persones majors de seixanta anys que cobrin una pensió de jubilació i de viduïtat i les titulars d'una pensió d'incapacitat permanent absoluta de qualsevol edat, inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI) rebin, sempre que la persona gairebé no tinguí altres ingressos i rendiments patrimonials, de la Comunitat Autònoma un complement de caràcter Social fins a arribar al salari mínim interprofessional", quedarà retratat de per vida. Però, sobretot, passarà que nosaltres, els i les inconformistes, tossuts i tossudes hi serem per persistir.

Ja a tocar el Parlament, la cançó anava acabant: "D'acord, ens falta molta experiència, / convé sumar els esforços, / i els càntics de tanta gent, / però anem creixent, ens fem més forts cada dia, /...". I tant que en continuarem sumant d'esforços, anirem creixent, i ens farem més forts. Sense anar més lluny, el pròxim divendres, 19 de setembre, a les 18, 30 hores, a la sala d'actes de l'Estudi General Lul·lià (carrer de Sant Roc, 4 de Palma), farem l'acte del sus de la campanya de presentació i explicació de la ILP. Val a dir que, a pobles i barris de Palma, ja se n'estan fent i organitzant d'actes, però aquest del 19 de setembre té un plus: Ens acompanyaran uns companys del potent Moviment Pensionista d'Euskal Herria (EHPM-MPEH).

Va ser arribar al Parlament i acabar l'última estrofa de la cançó: "mai no perdem l'esperança i seguim avançant." Així és, així serà!
 

Propines

Publicat originalment a Diario de Mallorca (16-09-2025)

La notícia (Diario de Mallorca, 25-08-2025) que un restaurant ubicat en la zona turística mallorquina afegeix un 10% de propina directament al compte no pot considerar-se una "serp d'estiu". És un assumpte d'entitat suficient per ser comentat des d'una perspectiva crítica. Avanç que no em sembla una iniciativa original ni d'emprenedoria empresarial moderna. Ara bé, posats que el nostre present, en bona part, el podem definir amb el terme "Retrotopia", encunyat per Zygmunt Bauman, potser sí que ho sigui una modernitat. Recordem que en la contraportada de l'edició d'Arcàdia de l'assaig pòstum del teòric de la "modernitat liquida" es llegia: "Quan s'ha perdut la fe en la idea de construir una societat alternativa per al futur, la tendència és recórrer a les grans idees del passat que havien estat abandonades".

Efectivament, la pràctica de les propines és una idea del passat. Té les seves arrels a l'Europa del segle XVI, quan l'aristocràcia va començar a donar diners extres als servents per assegurar-se un servei més ràpid o de millor qualitat. I, certament, era una idea -mai m'ha semblat una gran idea- abandonada en la mesura que les societats europees avançaven en drets laborals que pretenien convertir, mitjançant la negociació col·lectiva i la legislació laboral, el treball remunerat en garantia d'integració social, i, fins i tot, d'entrada a l'ascensor social i al club de la mítica classe mitjana.

Per raons d'espai, no és el lloc per entretenir-se en els orígens històrics de la negociació dels convenis col·lectius i la relació entre salari mínim o de conveni i les propines, però deixem dit que, a l'Estat espanyol, va ser una qüestió subjecta a aferrissades discussions i protagonista d'episodis de conflictivitat social a principis dels anys trenta. En aquells anys va haver-hi no pocs col·lectius obrers lligats a sectors de serveis (carters, cambrers, etc.) que van lluitar per la prohibició de les propines, tot reivindicant un sou fix i no dependre de la caritat del consumidor. En 1931 el Govern de la Segona República les va acabar prohibint.

Durant el franquisme van reviure les propines, i, amb la "solució turisme" per fer un poc menys impresentable el règim de la dictadura davant Europa, la pràctica de la propina va revifar. Qui no recorda el "botones" protagonista de "Cròniques d'un mig estiu", de Maria Antònia Oliver, dient: "-Avui he fet denou pessetes. ¡Ben bones que són, mecagondena! -Es conserge diu que demà se'n va una tongada de clients i que és quan donen més propines. És una bona cosa, ben mirat, això de les propines".

Amb el fi de la dictadura, a casa nostra la, diguem-ho així, semi abolició de les propines va ser un procés lent. De fet, ben avançada la dècada dels anys vuitanta del segle passat, amb informacions com ara "no firmes el finiquito sin consultar con el sindicato”, encara hi convivia la de "¡No aceptes propinas, lucha por un salario digno!”. En qualsevol cas, al món de l'hoteleria i la restauració, les propines van començar a volar baix, els sorolls de campanes i altres estris que proclamaven l'alegria i gratitud d'una propina, a poc a poc van emmudir. Certament, la generalització del pagament amb targeta bancària hi va contribuir força a aquest procés de reculada de les propines. Posteriorment -amb l'expansió de la turistització socioeconòmica, cultural i lingüística- van començar a ser habituals uns recipients amb la inscripció "TIPs" (per les seves sigles en anglès "To Insure Promptitude"). Són encara ara col·locats, en general, amb certa discreció, reforçant la idea de voluntarietat de les propines. Pel que fa a les propines a les habitacions d'hotel, encara són un autèntic angle mort, com tantes altres coses que succeeixen en aquests singulars llocs de treball.

La situació legal actual de la propina és complexa. En l'àmbit laboral ha plogut molt d'ençà que l'any 1991 l'Organització Internacional del Treball (OIT) aprovés el Conveni núm. 172 sobre les condicions de treball en hotels i restaurants, que en l'article 6 estableix que "1. El terme propina significa els diners que el client dona voluntàriament al treballador, a més del qual ha de pagar pels serveis rebuts. 2. Independentment de les propines, els treballadors interessats hauran de rebre una remuneració bàsica que serà abonada amb regularitat". Els grans convenis col·lectius d'aplicació a la restauració i a l'hostalatge regulen poca cosa sobre propines. En el cas del de les Illes Balears, és un aspecte totalment absent. La normativa que regula els sectors, excepte la de casinos, no en diu res de tot plegat. Tanmateix, la problemàtica existeix, hi ha jurisprudència no prou esclaridora sobre temes conflictius com ara, en quins casos les propines es consideren part del salari? Quines són les conseqüències fiscals? És, laboralment i fiscalment, igual que les propines les recapti l'empresa o els treballadors i treballadores? L'empresa ho ha d'autoritzar? Com es reparteixen? Com s'ha d'actuar si l'empresa es queda amb una part de les propines? Etc. Potser ha arribat el bon punt de posar normativament un poc d'ordre en aquest batibull. Tanmateix, a parer meu, hi ha una qüestió essencial a aclarir: Quins són els drets dels consumidors en aquests casos?

Acab, amb una propina: La veritable qüestió de fons, poden prohibir-se les propines? Si no es pot fer, s'hauria de poder fer. I, si es pot fer, s'hauria de fer ja, abans que prengui mal la tendència a imposar la (in)cultura ianqui en les nostres relacions socials i de consum.

MArGA Prohens

Publicat originalment a dBalears (07-09-2025)

Vivim en una època en què l'hegèmon és la Internacional Reaccionària. Que lluny queden aquells temps de múltiples internacionals obreres! Sempre ens quedarà la nostàlgia del temps passat de les Internacionals Comunistes i d'una altra correlació de forces, d'una època en què hi havia horitzons alternatius. Fa només uns dies vaig acabar de llegir l'extraordinària novel·la d'Edurne Portela i José Ovejero titulada "Una belleza terrible". L'autora i l'autor ens narren, a més de les vicissituds del procés d'escriptura, una fascinant i inoblidable història de contradiccions, dubtes, certeses, desenganys, deslleialtats, lleialtats indelebles, escissions i reunificacions amb la IV Internacional Comunista, sempre envoltant la vida dels personatges. A la novel·la hi ha amor, desamor, i, sobretot, la permanent lluita per la construcció d'una societat més justa. Disculpau la digressió literària. El punt és que ja no ens queda, ni tan sols, aquella Internacional Socialista que donava a la humanitat líders com ara Olof Palme. Ara, al món no reaccionari, tot justet ens queda una anomenada Internacional Socialista que, amb prou feines, opera com un organisme mundial del neoliberalisme progre i del "business friendly".

Justament en l'època dels grans desafiaments globals (quàdruple crisi ecològica -climàtica, de matèries primeres, d'espais, de biodiversitat-, relació de la humanitat amb les tecnologies de nova generació, capitalisme caníbal, antidemocràtica distribució de la riquesa, normalització del règim de guerra planetari, simbolitzat en el canvi de nom del departament de defensa USA pel de departament de la guerra -fora eufemismes!-, colonialisme, etc. ) el fantasma que recorre el món és la internacional liderada pel "Make America Great Again" (MAGA), l'instrument construït per Donald Trump que podríem traduir per quelcom com "Fes que Amèrica [els EUA] torni a ser gran". La Internacional Demòcrata de Centre-Internacional Demòcrata Cristiana ha esdevingut una anècdota, si és que en algun moment no ho va ser una cosa anecdòtica.

Les Illes Balears no són alienes a aquest tsunami ultraconservador. Tenim un MAGA local i provincià. La governança de l'autonomia -de l'autonomieta, més ben dit- ho corrobora:

Què tenim un problema amb el dret a un habitatge digne per a tothom? Idò s'aposta per la no-solució de més construcció que, practicant el negacionisme en relació amb els fracassos pretèrits de el “únicament més construcció", es presenta doctrinàriament com l'única. És l'ús indecent  de l'aprofitament de la necessitat social per especular, per enriquir als poderosos. És la lluita de classes, la dels rics i molt rics, contra els no rics i els pobres. És la destrucció territorial mai vista d'ençà que es va aprovar l'estatutet d'autonomieta.

Què, a conseqüència d'un món convuls, extraordinàriament desigual i d'una dinàmica infernal d'escalfament climàtic, s'accentua el fenomen migratori? Doncs mesures policials, racistes i violentes (s'ha arribat a reclamar que l'Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes, Frontex, agafi el control de les costes balears i pitiüses). Un policia al comandament de les polítiques autonòmiques en matèria migratòria, i, alhora, acomiadament de qualsevol vestigi de democràcia cristiana al Govern.

Que la societat mallorquina es rebel·la contra el genocidi que Israel està executant a Palestina? Llavors, ni una paraula de condemna a l'atrocitat sionista, ni una explicació sobre la retirada de la cooperació humanitària autonòmica  al poble palestí.

Que creix el malestar de la societat per les conseqüències de la turistificació? Aleshores, criminalització de la protesta i banalització de la violència.

Que la legalitat obliga les institucions a preservar i promoure l'ús social i institucional del català? Idò atacs, tant com es pot, a la llengua pròpia d'aquesta terra.

Què les lleis de memòria democràtica i d'honor a les víctimes del franquisme no han creat cap enfrontament social, ans al contrari, han servit per tancar ferides? Doncs, amb un discurs contrari a la veritat, la justícia i la garantia de no repetició, no s'estan de derogar-les en una part substancial. Com afirma Timothy Snyder, "la post veritat és el prefeixisme".

Que la internacional reaccionària és una coalició contra la comunitat científica? Llavors a casa nostra no s'estan de tenir una Consellera de Salut pro indústria del tabac i la restauració i contraria a l'Associació de Lluita Contra el Càncer i la unanimitat de la comunitat científica medica. Aquesta dèria local anticiència també fa tabula rasa del coneixement acumulat a la nostra societat. Per exemple, s'encarrega un nou estudi al CES sobre l'impacte del creixement poblacional a les Balears, quan aquesta qüestió ja ha sigut estudiada pel mateix CES en la important recerca sobre "l'Horitzó 2030". Segurament pretenen unes conclusions esbiaixades cap a les posicions reaccionaries, independentment de la cientificitat. Un altre exemple: es posa en marxa l'anomenada "Mesa del pacte per a la sostenibilitat", que no és altra cosa que una operació d'imatge i de conjugar interessos de negoci, sense atendre el que diu la ciència sobre el que cal fer per adaptar-se i mitigar els efectes de la crisi climàtica: Decreixement turístic.

Que l'onada reaccionària té molt d'anti-institucionalitat a favor dels grans líders autoritaris i l'autoritarisme s'avé malament amb la descentralització del poder? Doncs, des del Consolat de Mar, per ordre de la seu del PP a Madrid, es rebutja una quitança de deute que inqüestionablement és beneficiosa per a la institucionalitat autonòmica i per a la ciutadania que no rep els regals fiscals del Govern de Marga Prohens (durant el segon any, amb bonificacions en l'Impost de Successions, s'han deixat de pagar 460 milions d'euros a la Hisenda balear, però gairebé el 80% d'aquest valor es queda en mans del 0,8% dels beneficiats). És una altra  concreció local-provinciana d'una dels grans ensenyes del MAGA universal: la rebel·lió fiscal dels rics i megàrics.

I així podem seguir...

En qualsevol cas, cal rebel·lar-se contra la, en paraules del ja citat Timothy Snyder (l'autor de "Sobre la Tirania"), política de la inevitabilitat. És a dir, pensar en estratègies de mínims comuns democratitzadors amb impuls igualitari, en no defallir de la mobilització social, i en reforçar els moviments socials emancipatoris. Si no és així, tot indica que es prolongarà -sine die?- el règim MArGA Prohens.

 

Flotilla per a la no-violència a Palestina i al Món

Publicat originalment a dBalears (07-09-2025)

Durant molt temps vaig identificar el mot "flotilla" com a diminutiu de "flota" i, per tant, com artefacte de guerra de menys grandària que una flota. Potser aquesta identificació té a veure amb el fet d'haver passat la meva infantesa i adolescència en contacte relativament freqüent amb els guerrers de la Sisena Flota Ianqui que, procedents del Vietnam, desembarcaven en el Port de Pollença.

Sigui com sigui, “flotilla” ja és el nom d'una de tantes accions històriques de solidaritat amb Palestina. Ara bé, en aquests temps infaustos per a la pau i l'aplicació efectiva i arreu del món de la Declaració Universal dels Drets Humans, la Flotilla que en unes hores sortirà de Barcelona,  ha esdevingut en la més important manifestació global contra el bàrbar genocidi que l'ens sionista, anomenat Israel, perpetra contra el poble palestí. Fet i fet, és tan clara la identificació del mot “flotilla” i solidaritat amb el poble palestí que, fins i tot, aquest mitjà, el dBalears, ha creat l'etiqueta “Flotilla” per agrupar les informacions, que tenen relació amb Mallorca, sobre “The Global Sumud Flotilla”.

Idò, poca cosa a afegir a la cobertura informativa i d'opinió d'aquest digital que fa anys em permet setmanalment opinar sobre les meves dèries i curolles. No obstant això, s'escau agregar una consideració personal sobre tota la informació que dBalears publica amb les etiquetes "Palestina", "Solidaritat", i la ja esmentada "Flotilla": Per a mi, uns dels llibres claus d'aquest estiu, que avança envers la seva finalització, ha sigut "Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i de lluita". Ras i curt: dBalears n'és un exemple dels ensenyaments que hi ha darrere d'aquest títol del professor de Periodisme Polític de la UAB i activista, Xavier Giró Martí.

S'escau, també, deixar escrites dues anotacions sobre la transcendència de l'acció marítima que s'iniciarà unes hores després de publicar-se aquestes ratlles i de la participació mallorquina en l'esdeveniment: La Flotilla Global Sumud té, endemés d'intentar ser una gran i extraordinària acció de solidaritat amb Gaza, un radical contingut polític simbòlic estratègic per al present i futur de la humanitat. Ens hi juguem una governança global no intrínsecament violenta. El trumpisme que lidera la Internacional Reaccionaria ja no és només un discurs d'odi, és violència.

En aquest sentit, paga la pena recordar que el sociòleg i fundador dels estudis acadèmics per a la pau i la resolució de conflictes Johan Galtung xerrava de tres tipus de violència: Una violència directa que fa un mal físic, contra els cossos o les coses, tot advertint que cossos i coses no són equiparables. La segona violència a què Galtung es referia és l'estructural, és a dir, la causada per la discriminació injusta, la desigualtat, el racisme o el patriarcat... I la tercera és l'anomenada "violència cultural". Galtung explicava que les violències física i estructural són causa de disputes, i, en especial, de conflictes asimètrics. En el cas de la violència sionista sobre el poble palestí, les dècades d'ocupació, colonialisme, apartheid, neteja ètnica i genocidi. Seguint la teoria de conflictes de Johan Galtung, la violència cultural no n'és causa, sinó legitimació de les altres violències. Aquesta és la violència que practiquen els indiferents amb el genocidi en curs a Palestina, és la brutal violència de les institucions (polítiques i empresarials) que no l'aturen al genocidi. És el presagi d'un atziac futur de violència generalitzada.

Consegüentment -vet aquí la segona de les anotacions anunciades-, no em representen les institucions que practiquen "violència cultural". En l'àmbit local no em representa ni el Govern de les Illes Balears, ni el del Consell de Mallorca, ni el de l'Ajuntament de Palma. Qui veritablement em representen són tres valentes dones: Lucía Muñoz, Alejandra Martínez i Reyes Rigo, les tres mallorquines que, assumint evidents riscos, formen part de Global Sumud Flotilla. (Cuidau-vos, companyes!). Em representen les persones que en unes poques hores ens concentrarem al Port de Palma, Sóller, Alcúdia i Portocolom.

Avui, els mallorquins i mallorquines hem de tornar a sortir al carrer: De les marxes per Palestina, a la solidaritat activa amb "The Global Sumud Flotilla". Quan el món es queda en silenci davant el genocidi palestí, hi ha persones que, des de Barcelona, salpen rumb a Gaza, amb una veritable flotilla per a la pau a Palestina i al Món, i d'altres que les recolzam des de terra ferma, però mirant i olorant la Mediterrània que compartim amb Palestina. Tanmateix, tots i totes sabem que, amb paraules d'Homer al, si no record malament, cant XII de La Ilíada, "el neci [només] coneix el mal quan aquest ha arribat". Els necis d'avui són els justificadors de l’esmentada violència cultural.