Publicat originalment a dBalears (24-05-2026)
El règim de
turistificació que el capital ha imposat a la ciutadania de Mallorca és
incompatible amb el dret universal a un habitatge digne. Altrament dit,
turistificació és sinònim de no dret a l'habitatge. I, recordem-ho, sense
sostre no hi ha vida digna.
En les primeres
dècades del segle XXI s'ha produït un canvi substancial de model de societat:
D'aquella "societat de propietaris" o "societat
d'hipotecats" que va sustentar bona part del contracte social de finals
del segle XX i principis del XXI (la celebèrrima extensió de la classe mitjana
fruit d'anys d’expansió d'un turisme de zona turística -polígons industrials
turístics- i de esclavitzants jornades laboral), s'ha passat a una situació de
polarització patrimonial. És a dir, una brutal bretxa social entre les persones
que tenen habitatge en propietat, o possibilitats de tenir-ne, i les que la
possibilitat de ser propietari en la vida d'una llar és una autèntica quimera.
Són les conseqüències d'haver convertit l'habitatge en un bé d'especulació, i,
alhora, element essencial de la consolidació del règim de turistificació que
patim els residents a Mallorca.
El context és, idò,
que aquesta situació, a més d'una important bretxa generacional de
repercussions imprevisibles, l'anomenada "generació de l'emancipació
tardana", "generació del lloguer", del "lloguer
compartit", del "lloguer precari"..., hagi esdevingut en un
fenomen que no serà passatger.
Relacionat amb tot
plegat, aquests dies s'ha publicat un important document rubricat per Fundación Alternativas, Fundación Primero de Mayo
i OXFAM Intermón intitulat "Informe
sobre la Desigualdad en
España 2026" que identifica els baixos ingressos com un dels
principals malestars, l'habitatge com a principal problema social, i el no dret
a l'habitatge com una font principalíssima de desigualtat social. I quan les
democràcies no tenen pulsió igualitària, se desdemocratitzen!
Això és així
perquè, diguem-ho sense embuts, hi ha necessitats d'habitatge que mai podran
ser ateses pel mercat, per la qual cosa és imprescindible una potentíssima
intervenció d'estat, de l'àmbit públic, per regular fèrriament el mercat de
l'habitatge. Des de posar topalls al preu dels lloguers, passant per a retornar
l'activitat turística a zones ad hoc, a qüestionar el dret omnímode a la
propietat privada. Les polítiques de no-intervenció i els subterfugis de les
d'incentius als propietaris no són altra cosa que cortines de fum basades en
quincalla ideològica.
La complexitat de
la problemàtica, el seu caràcter estructural, la necessitat de temps dilatats
perquè les mesures tinguin efectes requereixen posar fil a l'agulla sense
demora, tot tenint present que la situació a Mallorca s'agreuja per mor de la
situació de turistificació. És, per tant, urgent engegar una transició ecosocial,
de canvi de model de creixement -cal conjugar el verb decréixer- que faci
factible que el dret universal a l'habitatge sigui real. Mentrestant,
l'habitatge continuarà sent, i amb el temps s'agreujarà, una font de
desigualtat, i descohesió social. Parafrasejant David Harvey, continuarem
vivint en un món on la propietat privada i el marge de benefici passa per sobre
de qualsevol altre dret humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada