IBATUR: La passarel•la corrupta de la dreta i hotelers

Una gàrgola de la Llonja de Palma. (Foto RBE, estiu 2010)

Quina barra !

Si és demostren les malifetes, que ara són en fase d'investigació judicial, sens dubte serà un dels escàndols més importants per la quantitat de dobles robats i, alhora, emblemàtica per a un país turístic com el nostre. Que l’organisme autonòmic encarregat de la promoció turística s’hagi -presumptament- convertir en una cova de lladres, és tot un símbol de la legislatura passada i dels primers mesos de gestió d’UM a la Conselleria de Turisme durant la present legislatura. Els del PP varen dur al paroxisme el “tot turisme” i el “tot empresa” i, amb aquest criteri malaltís, va semblar que qui comandava en matèria de promissió turística (i d'ordenació) eren els empresaris. Aquells a qui Jaume Matas i Joan Flaquer els hi devien tant es cobraven els favors. Cal recordar el talant democràtic d’hotelers com ara Pablo Piñero i el seu cèlebre crit de guerra contra el primer Govern Autonòmic del Pacte de Progrés, “¡hay que quitar al presidente o matar al conseller!”

Suposo que en aquestes alçades ningú no té dubte de la singular i històrica influència a la política balear de l'empresariat hoteler, però si encara en queda alguna ànima innocent pot, per exemple, llegir el llibre Turisme i Política de Joan Amer i Fernández (Documenta Balears, 2006) que essent un text que ja té uns anys amb l’esclat de l'escàndol del robatori a l'IBAUR li dóna, al meu parer, una certa actualitat. I és que l’influència de l'empresariat a l'IBATUR ve d'enrere. Va a ser precisament el Govern del primer Pacte de Progrés qui va institucionalitzar una forta presencia empresarial al Consell Rector de l'IBATUR, a través d'un decret de novembre de 1999 pel qual s’establia la nova regulació de l’Institut Balear del Turisme. La no inclusió de cap presencia sindical va ser fortament criticat. Després el Govern del PP, amb un decret de gener del 2004, va canviar la norma i la presència empresarial es va mantenir amb l’eufemisme de “vocals nomenats lliurement per resolució del president/a del IBATUR, entre persones de reconegut prestigi, vinculades al món del turisme” i la exclusió sindical es va mantenir.

Paral•lelament el Consell Assessor de Turisme de les Illes Balears que la Llei General Turística estableix com a màxim òrgan de participació de la societat en la política turística, només va funcionar en els darrers mesos del mandat del Conseller Alomar. Aquest Consell té, precisament, la competència de “Debatre, assessorar i seguir la política de promoció del turisme que dugui a terme l’IBATUR.”

Es a dir, el Pacte de Progrés institucionalitza la massiva presència empresarial a l'IBATUR, el PP la manté i talla qualsevol transparència possible en la gestió del multimilionari pressupost de promoció turística. De fet, s’instaurà un mena d'omertá que mantenen els tres primers consellers de turisme d’aquesta legislatura que semblaven ésser acabats d'aterrat a Mallorca, que acabaven de descobrir la potencialitat del sector empresarial turístic per al país i per al partit...

Amb aquests antecedents, crec que no és exagerat dir que el cas de corrupció l' IBATUR és el cas que fa de passarel•la entre la dreta política i una bona part del món empresarial hoteler. Per això hauria estat bé que la Consellera de Treball i Turisme hagués aprofitat la promulgació del Decret 66/2010, de 21 de maig, pel qual es reorganitza, reestructura i regula l’entitat pública encarregada de la promoció turística de les Illes Balears i fer de la nova Agència de Turisme de les Illes Balears (ATB), un organisme veritablement participatiu. També resulta imprescindible que el Consell Assessor de Turisme comencés a funcionar amb normalitat per acabar, poc a poc, amb el dèficit de transparència que acumula la política turística de Balears. Aquesta transparència i participació va molt més enllà de les invitacions a patronals, sindicats, partits polítics a les fires turístiques.

Llibreta de notes

Carrer de Damasc (Síria). Foto RBE 2009

II

“Me resultaba extraño caminar por las calles de la ciudad sin los gritos de los soldados, sin el sonido de las balas. En pocos días, la ciudad cambiaría por completo de cara, todo el mundo tenía ganas de pasar página, de olvidar los ciento cincuenta mil muertos para nada. Los francotiradores, los que pegaban tiros, los asesinos, se fundieron en un abrir y cerrar de ojos con la muchedumbre. Un ejército de asesinos volatizado por un golpe de varita mágica que se llama amnesia. La guerra había provocado más de trescientos mil heridos, pero en la calle no se veía ni un tullido. La sociedad libanesa se avergonzaba de sus minusválidos, los había escondido o borrado como las faltas de ortografía. Todo mundo pasó página rápidamente, sin leerla. Los libaneses se quitaron de encima la historia de la guerra como si de un cadáver se tratara.”


De la brutal novel•la titulada. “El día que Nina Simona dejó de cantar”
(Darina al-Joundi/Mohamed Kacimi)

Atur: de drama a tragèdia?

Detall del quadre “Primers pasos” (1890) Vincent van Gogh, Metropolitan Museum, NYC

Les dades d’atur enregistrat del mes de juny han provocat reaccions molt diferents. D'una banda, els sindicats i les patronals han emfasitzat els trets estacionals de la baixada del nombre de persones inscrites al SOIB en demanda d’ocupació i, alhora, han pronosticat escenaris tenebrosos pels mesos de la tardor. De la banda del Govern s’ha destacat que ja són sis mesos de disminució de l'atur enregistrat a la nostra comunitat autònoma i que s’albira una certa recuperació i millora de la capacitat de generació d’ocupació dels sectors productius de Balears. Al meu parer, tots tenen part de raó, però no tota.

El que cal posar en el centre de l'anàlisi és que un dels mesos centrals de la nostra activitat econòmica acaba amb un total de 73.917 persones aturades. D’aquest total n’hi ha 17.562 del sector de la construcció i gairebé vint-i-dos mil directament relacionats amb els serveis turístics estacionals (11.799 de l'hostaleria i 10.195 de del comerç). Per tant, sembla que l’atur provocat per la fallida de la febre constructiva s'esdevé crònic i l'estacionalitat turística és cada any més extrema.

En el sector de serveis hi cal afegir un nombre de fins a 26.012 persones aturades procedents d’activitats econòmiques no lligades exclusivament al turisme, com ara serveis a les persones, a les empreses, als serveis administratius, etc. Aquesta dada és un indici d’una estacionalitat cada cop més estructural i transversal de la nostra economia.

En qualsevol cas, una variació interanual d’un 15,39% més d’atur vol dir que la magnitud de la crisi d’ocupació és de proporcions històriques i no escampa. Sens dubte, els escàndols de corrupció política i la consegüent inestabilitat institucional i, més recentment, els retalls pressupostaris per la reducció exprés del dèficit, han impedit consolidar escenaris creïbles post crisi. Malgrat tot, encara estan pitjor les comunitats autònomes governades pel PP amb un patró productiu molt semblant al de les Illes Balears. Si hi ha seny i enginy, serà dramàtic, però no arribarà a drama.