Sàhara Occidental, un desert per al periodisme

Publicat originalment a dBalears (17.08-2025)

Si hom vol escriure de conculcació dels drets humans, de deshumanització global, de necro-geoestratègia, del complex militar-industrial del segle XXI, de l'actual règim de guerra, de colonització, ocupació i règims d'apartheid, d'absoluta manca de llibertat de premsa i d'expressió, en definitiva, de la, en paraules de Kapuscinski, globalització del mal, és molt, però molt mal de fer moure els focus de l'atroç genocidi que pateix Palestina a mans de l'Estat sionista i el seu aliat USA. I, no obstant això, no queda més remei que diversificar la direcció del focus.

Evidentment, cal posar els focus sobre la guerra d'Ucraïna. Però enfocats vers l'angle que toca: els fronts de guerra, les víctimes, els econòmicament beneficiats per aquesta guerra, i no tant en les reunions de tahúrs -Trump, Putin- que, al capdavall, són negociacions de negocis i no de pau. Així i tot, del que en vull fer esment és del robust mur de silenci que planeja sobre la majoria dels conflictes bèl·lics.

Posem pel cas un que em continua semblant particularment brutal: L'ocultat genocidi a la República Democràtica del Congo. Val a dir que ACNUR manté les alarmes sobre aquest conflicte del qual se'n parla tan poc. Afeixem-ne, entre d'altres, la situació a Darfur, Sudan o Iemen. El règim global de guerra s'acarnissa amb el continent africà. D'aquí els guanys dels accionistes i directius de les empreses de la indústria armamentística,  de part de les pasteres que arriben a les nostres costes, i del Mare Nostrum  convertit en una grandíssima fossa comuna.

Ara bé, el conflicte de colonització, ocupació militar i apartheid sobre el qual té responsabilitat directa l'Estat espanyol és el del Sàhara Occidental. Recordem que, en aplicació de la legalitat internacional, Espanya és la potència administradora d'aquest territori pendent de descolonització. El problema és que el govern espanyol, en lloc de ser, d'acord amb el Dret Internacional, factor de solució d'aquest conflicte, és tot el contrari. Encara més,  el govern de Pedro Sánchez, està sent fidel a la tradició del PSOE en els governs d'Espanya (Felipe González en 1982, Rodríguez Zapatero en 2007, Pedro Sánchez en 2019) de trair el Poble Sahrauí i convertir-se en entusiasta i interessat aliat de la dictadura marroquina.

En aquesta indigna aliança necessita dificultar, tant com  pugui, la repercussió mediàtica de l'atroç conculcació dels drets humans de la població sahrauí que viu en un règim d'apartheid en els territoris il·legalment ocupats pel Marroc. Per això té tanta importància que una oenegé com Reporters Sense Fronteres (RSF) denunciï la política d'expulsió sistemàtica de periodistes estrangers i les abominables condicions dels reporters sahrauís empresonats.

Paga la pena llegir i difondre el document de RSF titulat "Sàhara Occidental: Un desert per al Periodisme". És un treball ben documentat i esclaridor, amb unes conclusions contundents: S'insta el Govern del Marroc a garantir a tots els periodistes del Sàhara Occidental presos processos justos en totes les instàncies judicials, amb totes les garanties, i a facilitar la presència d'observadors internacionals que així ho certifiquin. S'urgeix al Govern del Marroc a complir amb totes les exigències de l'ONU relatives a l'alliberament de periodistes sahrauís empresonats. Es demana al Govern del Marroc que compleixi amb la Convenció contra la Tortura de Nacions Unides i respecti en tot moment la integritat física i psicològica dels periodistes sahrauís. S'exigeix al Govern del Marroc que, llevant totes les traves per a l'entrada de periodistes al Sàhara Occidental, respecti la llibertat de moviments de la premsa en el territori i posi fi a l'expulsió i deportació de periodistes. Es reclama al Marroc que respecti els drets fonamentals al Sàhara Occidental, entre ells la llibertat d'expressió i informació, que garanteixi no sols el dret dels periodistes sahrauís a exercir un periodisme lliure, sinó el dret dels ciutadans sahrauís a rebre una informació plural i veraç. I, finalment, s'insta la Unió Europea, i, molt especialment, als Governs d'Espanya i França, a trencar el seu habitual silenciï còmplice amb el Marroc i condemnin la repressió dels periodistes sahrauís.

I, mentrestant, el govern espanyol calla. Hi ha silencis eixordadors de tanta indignitat que els acompanya. El Sàhara Occidental és un desert per al periodisme. Ho és perquè el que va ser autoanomenat "el Gobierno más progresista de la historia" consent que aquest mur del silenci es mantingui.

TIB i hostaleria, dos conflictes amb resultats confrontats

 Publicat originalment  a dBalears (10-08-2025)

Dos conflictes laborals han marcat els darrers dies de juliol i els primers d'agost pel que fa a la qüestió sociolaboral a casa nostra: Dijous, 31 de juliol, s'arribava a un acord que permetia suspendre -i després desconvocar- la històrica vaga dels conductors del TIB en lluita pel seu conveni col·lectiu. Per una altra banda, dimarts 5 d'agost, el BOIB va publicar el text del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears que, com és sabut, la seva negociació acabà amb una històrica (per habitual) no vaga, i amb una no menys històrica trencadissa de la unitat d'acció sindical entre UGT i CCOO.

Després d'uns quants dies no seguits de vaga i gairebé una setmana de vaga indefinida, el Sindicat Autònom de Transports de les Illes (SATI) i les vuit empreses concessionàries dels autobusos interurbans de les Balears van arribar a un acord amb pujades salarials del 5%, i el 3%, respectivament, pels anys 2025 i 2026. I pel 2027 i 2028 de l'IPC, més un 0,5% addicional en 2027. L'acord inclou, i això és força important, un augment de vacances i el seu còmput en dies hàbils i no naturals, així com millores en la jornada laboral i en els períodes de descans. Les conquestes no són únicament salarials que, dit sigui de passada, l'endiablat cost de vida que patim segurament absorbirà, són d'organització del treball, i de reducció de jornada anual efectiva. En la disputa entre poder empresarial i sindical, com ha reconegut la patronal, el vencedor és el sindicat, són els treballadors.

En aquest cas, les conquestes són fruit d'una lluita liderada per la representació sindical, però protagonitzada per cada un dels treballadors del TIB, una lluita envoltada de significants, i de certa èpica, poc habituals en el sindicalisme actual: assemblees decisòries, caixes de resistència, solidaritat entre els vaguistes, i, alhora, solidaritat i simpatia per part de la majoria de les persones usuàries del servei, etc. Endemés, hi ha hagut un discurs sindical sense "fanfarronades" respecte a possibles mobilitzacions (els advertiments s'han complit), ni a reivindicacions de posar i treure, i s'ha apuntat al moll de l'os del problema: la subcontractació per part de l'administració a empreses privades de serveis essencials feta en un marc -la vigent Llei de Contractació del Sector Públic- absolutament antisocial. Per tot plegat, aquestes conquestes tenen un valor pedagògic i estratègic incommensurable. Reforcen la unitat dels treballadors i es crea un cert sentiment de pertinença de classe. En fi, així es fan les coses. I, si es vol, és possible fer-ho.

La resolució del conflicte del TIP, contrasta -i molt!- amb la de la negociació del conveni col·lectiu de l'hostaleria de les Illes Balears. La publicació al BOIB del text signat per UGT i patronal -i rebutjat per CCOO- corrobora les meves primeres impressions al voltant d'aquest conveni.

Es confirma que el punt substancial aconseguit -gairebé únicament- és la qüestió salarial: Una pujada salarial del 6% amb caràcter retroactiu des d'abril d'enguany, seguit d'un 4% per al segon any, i un 3,5% per al tercer. Veurem quant d'aquest augment de salari xucla el desfermat preu de l'habitatge i de la carestia de la vida en general. En qualsevol cas, hom diria que, amb un poquet més de pressió i conflicte, l'acord salarial podria haver sigut millor.

Per a la resta, caldrà veure com s'aplica als centres de treball per avaluar els efectes, però és inqüestionable que la patronal aconsegueix flexibilitats per a l'exercici de drets en matèries tan importants com, entre d'altres, els dies lliures setmanals. En aquest sentit, és un conveni que normalitza un major poder empresarial. En aquest cas, sí que hi ha hagut reivindicacions de posar i treure, sens dubte, la més significativa és la petició d'UGT d'inclusió de les persones treballadores en el lloguer turístic al conveni l'hostaleria. I l'única èpica és la de la divisió sindical. Doble guany empresarial!

En qualsevol cas, allò que supera qualsevol impressió primerenca sobre la base del contingut del preacord, és la inclusió al text publicat al BOIB -i que, per tant, forma part del conveni- d’una insòlita introducció. Entre altres coses, les parts signants no s'estan d'afirmar que "l'hostaleria a les Balears representa no només una font essencial d'ocupació i riquesa, sinó també un reflex de la nostra identitat, hospitalitat i qualitat com a destinació turística de referència internacional. Tanmateix, els profunds canvis que travessen la societat, l'economia i el mercat laboral fan imprescindible revisar i adaptar el nostre model de relacions laborals" (sic). És al·lucinant que UGT s'avingui a acordar amb els hotelers, si més no en el discurs retòric, una revisió i adaptació del nostre model de relacions laborals sense, almenys, insinuar en quina direcció. Amb més o menys precarietat? Per aprofundir en les desigualtats o per reduir-les? Amb reducció de jornada o no? Per una altra banda, de debò coincideixen patronals i UGT en el significat d’ hospitalitat i qualitat com a destinació turística? Convindria saber-ho! Ara bé, que s'identifiqui la turistificació com a element de la nostra identitat, és el súmmum o, si ho prefereixen, el colmo!

Mala peça al teler que un servidor hagi d'alabar l'acció sindical d'un sindicat gremial amb zero perspectiva sociopolítica, alhora que crític el que fa d'un sindicat com UGT. Definitivament, o no anem bé o, parafrasejant a Raimon, jo no som d'eixe món.

Pobresa laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14/08/2025)

Va haver-hi un temps -ben entrat el segle XX- que tenir un treball remunerat, una ocupació laboral retribuïda, assalariada o autònoma, tant se val, era gairebé un automatisme d'integració social. Si més no, ho era per a la gran majoria de les classes subalternes. Ara bé, no ho era per a grups quantitativament molt marginals de la població ocupada (amb treballs d'extrema temporalitat i a temps parcials de jornades extraordinàriament curtes, amb contractacions de breus substitucions, falsos i precaris autònoms, treballadores de la llar, etc.). Però, vaja, hi havia una associació simbòlica i material entre treballar i no ser pobre, és a dir, no tenir greus carències materials. De fet, a la que durant molt temps anomenaren "Vella Europa", s'equiparava pobresa i inactivitat laboral. La, diguem-ho així, categoria laboral de treballadors pobres era tan poc nostrada - i tan "made in USA"- que, fins i tot als poc amics dels anglicismes, no ens va quedar més remei que incorporar el terme "working poor". Aquesta relació quasi directa entre integració en el mercat de treball i integració social va ser consubstancial amb la posada en marxa -en alguns indrets, com ara el Regne d'Espanya, a empentes i rodolons- de l'estat del benestar, i motor essencial del, amb més o manco impuls, funcionament dels anomenats "ascensors socials". D'aquí el valor democràtic de l'horitzó de la plena ocupació. Tot plegat ho va resumir en tres paraules la coneguda sociòloga del treball Margaret Maruani (1954-2022): "treball, idò existesc". Però, cal remarcar-ho, existir en democràcia ha de permetre l'existència material digna de tothom.

També va haver-hi un temps, uns autors, i unes autores, que rebaixaren críticament la suposada capacitat del constructe economicosocial “plena ocupació” d'actuar com una mena de bàlsam de Fierabràs, per a tots els problemes socials. Avui per avui, s'escau citar l'article intitulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) de Michał Kalecki. Ja, aleshores, el prestigiós economista polonès ens advertia que "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", i afegia que segons quina "doctrina econòmica de la plena ocupació [la de la seva època] no redueix els guanys [empresarials] perquè no implica cap tributació especial". Veritat que, amb una actualitat caracteritzada per "bones" dades d'ocupació laboral i rebaixes fiscals als rics, i, especialment, als molt rics, calia citar Kalecki?

Ara bé, amb el triomf urbi et orbi del neoliberalisme -exemplificat en les paraules de Margaret Thatcher: "El meu gran èxit va ser Tony Blair"-, i amb la progressiva turistificació total com a forma d'integració balear a la globalització reganiana&thatcheriana, entràrem en un període històric de "reforma laboral permanent", és a dir, d'ocàs de la garantia d'integració social del treball remunerat. A l'anglicisme "working poor", a desgrat,  vam tenir que incorporar-ne, en les anàlisis crítiques de les relacions salarials d'altres, com ara "in-work poverty", és a dir, "pobresa activa". Sí, els treballadors i les treballadores pobres es van fer presents en el  nostrat mercat laboral. S'havien produït "Les metamorfosis del treball i de la relació salarial", que el doctor en Sociologia per la Universitat de la Sorbona, i catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Prieto, explica al seu llibre així intitulat.

Per a la cohesió social, per fer que el treball assalariat i autònom compensi de debò (i no ho fa si la retribució no basta, ni tan sols, per pagar un lloguer i omplir la gelera), per  aconseguir que revifi un model social d'ascensors socials ascendents amb més o menys velocitat, per reduir les desigualtats i fer, en definitiva, que les classes subalternes visquin vides volgudes, ja no basta que hi hagi un gran volum de gent treballant. El gran problema del mercat laboral illenc és la pobresa laboral que genera. En aquest sentit, les dades recentment publicades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), corresponents al segon trimestre de 2025, dibuixen una situació a les Illes Balears de plena ocupació (situació que, amb alguns matisos, corroboren les dades registrals mensuals d'atur administratiu i d'afiliacions a la Seguretat Social). Però és una informació parcial per avaluar la qüestió laboral i salarial. Necessitam urgentment una altra EPA, l'Enquesta de Pobresa Activa.

Encertar en la definició del complex terme de pobresa laboral no és cosa fàcil. Per exemple, la definició de la UE, a parer meu, serveix únicament per avaluar l'extrema pobresa laboral. En qualsevol cas, cal, com sempre, fer-se primer les preguntes adients per aconseguir que les respostes siguin socialment útils. Per exemple, per què un gran nombre de persones, malgrat treballar, no aconsegueixen accedir a un nivell de vida decent?; D'acord amb el cost de la vida de les illes Balears, quin llindar de risc de pobresa laboral hauria de fixar-se?; És encertat referenciar els augments de salaris a un IPC en què l'habitatge només pondera un escatit 12,16%?; Podem seguir sense acceptar que el fet que la gent treballadora pugui ser pobre és una patologia social que ens indica que alguna cosa no va bé? Sense risc a equivocar-me, avanç una resposta: Plena ocupació no és, ni de bon tros, sinònim de plena qualitat de vida per a tothom.