Pobresa laboral

Publicat originalment a Diario de Mallorca (14/08/2025)

Va haver-hi un temps -ben entrat el segle XX- que tenir un treball remunerat, una ocupació laboral retribuïda, assalariada o autònoma, tant se val, era gairebé un automatisme d'integració social. Si més no, ho era per a la gran majoria de les classes subalternes. Ara bé, no ho era per a grups quantitativament molt marginals de la població ocupada (amb treballs d'extrema temporalitat i a temps parcials de jornades extraordinàriament curtes, amb contractacions de breus substitucions, falsos i precaris autònoms, treballadores de la llar, etc.). Però, vaja, hi havia una associació simbòlica i material entre treballar i no ser pobre, és a dir, no tenir greus carències materials. De fet, a la que durant molt temps anomenaren "Vella Europa", s'equiparava pobresa i inactivitat laboral. La, diguem-ho així, categoria laboral de treballadors pobres era tan poc nostrada - i tan "made in USA"- que, fins i tot als poc amics dels anglicismes, no ens va quedar més remei que incorporar el terme "working poor". Aquesta relació quasi directa entre integració en el mercat de treball i integració social va ser consubstancial amb la posada en marxa -en alguns indrets, com ara el Regne d'Espanya, a empentes i rodolons- de l'estat del benestar, i motor essencial del, amb més o manco impuls, funcionament dels anomenats "ascensors socials". D'aquí el valor democràtic de l'horitzó de la plena ocupació. Tot plegat ho va resumir en tres paraules la coneguda sociòloga del treball Margaret Maruani (1954-2022): "treball, idò existesc". Però, cal remarcar-ho, existir en democràcia ha de permetre l'existència material digna de tothom.

També va haver-hi un temps, uns autors, i unes autores, que rebaixaren críticament la suposada capacitat del constructe economicosocial “plena ocupació” d'actuar com una mena de bàlsam de Fierabràs, per a tots els problemes socials. Avui per avui, s'escau citar l'article intitulat "Aspectes polítics de la plena ocupació" (1943) de Michał Kalecki. Ja, aleshores, el prestigiós economista polonès ens advertia que "És clar que l'augment del producte i l'ocupació no beneficia només als treballadors, sinó també als empresaris, perquè els seus guanys augmenten", i afegia que segons quina "doctrina econòmica de la plena ocupació [la de la seva època] no redueix els guanys [empresarials] perquè no implica cap tributació especial". Veritat que, amb una actualitat caracteritzada per "bones" dades d'ocupació laboral i rebaixes fiscals als rics, i, especialment, als molt rics, calia citar Kalecki?

Ara bé, amb el triomf urbi et orbi del neoliberalisme -exemplificat en les paraules de Margaret Thatcher: "El meu gran èxit va ser Tony Blair"-, i amb la progressiva turistificació total com a forma d'integració balear a la globalització reganiana&thatcheriana, entràrem en un període històric de "reforma laboral permanent", és a dir, d'ocàs de la garantia d'integració social del treball remunerat. A l'anglicisme "working poor", a desgrat,  vam tenir que incorporar-ne, en les anàlisis crítiques de les relacions salarials d'altres, com ara "in-work poverty", és a dir, "pobresa activa". Sí, els treballadors i les treballadores pobres es van fer presents en el  nostrat mercat laboral. S'havien produït "Les metamorfosis del treball i de la relació salarial", que el doctor en Sociologia per la Universitat de la Sorbona, i catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid, Carlos Prieto, explica al seu llibre així intitulat.

Per a la cohesió social, per fer que el treball assalariat i autònom compensi de debò (i no ho fa si la retribució no basta, ni tan sols, per pagar un lloguer i omplir la gelera), per  aconseguir que revifi un model social d'ascensors socials ascendents amb més o menys velocitat, per reduir les desigualtats i fer, en definitiva, que les classes subalternes visquin vides volgudes, ja no basta que hi hagi un gran volum de gent treballant. El gran problema del mercat laboral illenc és la pobresa laboral que genera. En aquest sentit, les dades recentment publicades de l'Enquesta de Població Activa (EPA), corresponents al segon trimestre de 2025, dibuixen una situació a les Illes Balears de plena ocupació (situació que, amb alguns matisos, corroboren les dades registrals mensuals d'atur administratiu i d'afiliacions a la Seguretat Social). Però és una informació parcial per avaluar la qüestió laboral i salarial. Necessitam urgentment una altra EPA, l'Enquesta de Pobresa Activa.

Encertar en la definició del complex terme de pobresa laboral no és cosa fàcil. Per exemple, la definició de la UE, a parer meu, serveix únicament per avaluar l'extrema pobresa laboral. En qualsevol cas, cal, com sempre, fer-se primer les preguntes adients per aconseguir que les respostes siguin socialment útils. Per exemple, per què un gran nombre de persones, malgrat treballar, no aconsegueixen accedir a un nivell de vida decent?; D'acord amb el cost de la vida de les illes Balears, quin llindar de risc de pobresa laboral hauria de fixar-se?; És encertat referenciar els augments de salaris a un IPC en què l'habitatge només pondera un escatit 12,16%?; Podem seguir sense acceptar que el fet que la gent treballadora pugui ser pobre és una patologia social que ens indica que alguna cosa no va bé? Sense risc a equivocar-me, avanç una resposta: Plena ocupació no és, ni de bon tros, sinònim de plena qualitat de vida per a tothom.