"Sirât", una pel·lícula que oculta l'ocupació del Sàhara Occidental

Publicat originalment a dBalears (28-09-2025)

Per diverses circumstàncies no havia vist la pel·lícula "Sirât" fins divendres passat. El film d'Oliver Laxe, que competirà per un Oscar, és una aclaparadora experiència visual i sensorial, una eficient metàfora del transitar emocional, dels atzars de la vida, de la recerca d'ajuda (som essers que necessitam ser cuidats), de les cures que ens humanitzen. Tot envoltat d'una tensió narrativa in crescendo. És d'aquestes pel·lícules que necessit reposar per acabar d'escatir fins a quin punt m'ha agradat i què m'ha aportat. No obstant això, crec no equivocar-me si dic que "Sirât" és una bona candidata per competir pel premi a la millor pel·lícula internacional de l'Acadèmia de Hollywood. Ho és més que les altres dues que competiren per ser candidates: "Sorda", l'òpera prima d'Eva Libertad, i "Romería" de la gran Carla Simón.

En qualsevol cas, aquestes ratlles no són per fer un comentari de cinema, sinó d'allò que no mostra "Sirât", i de les voltes que dona el guió per ocultar una realitat incòmoda.

Quina és l'ocultació? Idò, l'existència del Sàhara Occidental, un territori il·legalment ocupat pel règim marroquí que, legalment, continua sent un "territori no autònom" pendent de descolonització. Ho fa des d'abans d'entrar a la sala d'exhibició. En la totalitat de les sinopsis de "Sirât", amb mínimes variacions, introdueixen al públic en la història dient: "Durant una rave a les muntanyes del sud del Marroc, Luis i el seu fill Esteban ensenyen als raveros la foto de la germana del nen, desapareguda fa mesos, en una d'aquestes multitudinàries festes de ball i música electrònica que dura tota la nit i a vegades més d'un dia". Efectivament, així comença la pel·lícula, però no hi ha ni una sola seqüència que transcorri a les muntanyes del desert del sud del Marroc. Tot passa al Sàhara Occidental.

El guió situa l'acció al sud del Marroc, "prop de Mauritània" i, com és sabut, el Marroc no té frontera amb aquest país, per tant, no pot ser un altre lloc que el Sàhara Occidental. Encara més, al final de la pel·lícula hi ha una escena que ho confirma. És aquella de l'inconfusible tren de ferro que únicament connecta les ciutats mauritanes de Zuerat i Nuadibú. Per a arribar fins a Mauritània, des del nord, cal travessar el Tiris, que està en els Territoris Alliberats del Sàhara Occidental, per tant, no hi ha dubte que tota la història es desenvolupa al Sàhara Occidental. És, només, ocultació?

Hi ha detalls  a la pel·lícula que fan pensar que no sols hi ha una voluntat d'ocultació de l'ocupació il·legal del Sàhara Occidental. Sembla que hi ha una certa voluntat de no anomenar les coses pel seu nom. En entrar en escena les mines antipersones, res es diu d'on venen. Per a no dir-ho, el guió les converteix en un vestigi ambigu de qualsevol guerra imaginària (concretament d'una forçadíssima invenció de la Tercera Guerra Mundial). La veritat és una altra: Aquestes mines existeixen, i són les que el Marroc va sembrar al costat de l'anomenat Mur de la Vergonya, que divideix el Sàhara Occidental. Estem xerrant d'un mur de 2.700 quilòmetres, custodiat per desenes de milers de soldats marroquins, que és una de les zones més minades del món, i que ja ha causat, entre persones mortes i  greument ferides, centenars  de víctimes.

Record que, quan feia a Ona Mediterrània el programa de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) "Veu Sahrauí", vam tractar en diverses ocasions sobre la política de desmuntatge d'aquestes mines que duen a terme la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i el Front POLISARIO, i de la situació de les víctimes d'aquests explosius antipersones ocults en la sorra sahrauí. Ho vam fer en diàleg  amb els màxims responsables de l'Oficina Sahrauí d'Acció Contra les Mines (SMACO). Tanmateix, un dels programes més emotius i esfereïdors va ser aquell en el que vam conversar amb Safia Mohamed Lamin, una jove sahrauí que treballa de desminadora a una de les ONGs líders mundial en l'eliminació de mines terrestres i restes explosives de guerra, que col·labora amb SMACO. Pot ser que, si el guionista de "Sirât" hagués escoltat testimonis com el que ens va deixar Safia, no es permetria aquestes llicències de fantasies i manca de respecte envers les víctimes.

Hi ha algunes preguntes sobretot plegat: Per què "Sirât" és una bella pel·lícula amb tant tuf  colonialista? Per què es desaprofita una excel·lent ocasió per reivindicar l'aplicació efectiva dels DDHH i de la legalitat internacional? Per què s'oculta el conflicte de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental i s'ignora l'heroica lluita del Poble Sahrauí sota el lideratge del POLISARIO? Per què es fa aquest relat en una història cinematogràfica que ben bé hauria pogut incorporar un tribut a la lluita del poble sahrauí?

La resposta la trobam al final dels crèdits inicials: "Esta película recibió el apoyo a la producción cinematográfica de Marruecos. MOROCCO SHOOTING & SUPPORT".

 

La parcialitat laboral femenina no és voluntària

Publicat originalment a dBalears (21-09-2025)

Ras i curt: Si hom vol conèixer amb profunditat i rigor analític les tendències socials en l'Estat espanyol ha de consultar les recerques de la Fundació Iseak. Aquesta fundació basca es presenta com "un centre de recerca i transferència econòmica i social especialitzat en el diagnòstic de problemàtiques socials i l'avaluació d'impacte de polítiques mitjançant l’anàlisi  de dades". Em sembla molt adient, gairebé revolucionari, que Iseak reivindiqui la seva tasca amb l'eslògan "Aportant coneixement per a una societat que avança". Coneixement i avanç social són indestriables.

Ara més que mai -en l'època de la desconstrucció de la veritat, de la negació del coneixement i l'anàlisi rigorosa- calen més entitats no governamental com Iseak. Recordin que s'atribueix al que fou Primer ministre del Regne Unit, Benjamin Disraeli, la frase "hi ha, per aquest ordre, mentides, grans mentides, i estadístiques". Però, si és certa aquesta atribució, Disraeli la va dir abans de 1881, any de la seva mort. En ple segle XXI, el coneixement en, posem per cas, sociologia del treball, psicologia social, o anàlisi de les estadístiques ha avançat molt per a què les estadístiques (les dades) desmenteixin les mentides i les grans mentides (matin el relat fals).

Iseak acaba de publicar un treball (aquí un resum) que desmenteix l'estesa percepció segons la qual l'ocupació laboral a jornada parcial a Espanya és una opció voluntària de les dones per a conciliar vida laboral i familiar, especialment després de la maternitat. És una falsa percepció sostinguda per alguns discursos progressistes autocomplaents del "tot i que queda molt per fer, hem avançat força en igualtat de gènere en l'àmbit laboral", i per tots els discursos conservadors-reaccionaris de la flexibilitat i la falsa voluntarietat en les tasques de la llar i les cures (a tall d’exemple, la Llei de Conciliació de les Illes Balears) per a normalitzar la precarietat laboral i vital i negar la veritable igualtat entre dones i homes.

La causa estructural per la qual la parcialitat està altament feminitzada (3 de cada 4 ocupacions a temps parcial  les realitzen dones) és la impossibilitat de les dones d’accedir a ocupacions a jornada completa. Aquesta situació, que, a més, condemna a les dones a ocupacions molt precàries, amb contractes temporals, baixos salaris/hora, escasses oportunitats de desenvolupament professional, falta de flexibilitat horària i major esforç físic (les -i no els- Kellys, per exemple). Tot plegat són factors que provoquen menors nivells de satisfacció laboral.

En el treball de les investigadores de Iseak es posa de manifest una realitat incòmoda per al "Gobierno más progresista [y feminista] de la historia": Resulta que la parcialitat espanyola en l'àmbit europeu és una anomalia, ja que la taxa espanyola d'ocupació a temps parcial és baixa (14,3%), molt menor que la de països com ara Països Baixos (46,8%), Alemanya (27,2%) o Suècia (20,9%), però, malgrat això, la parcialitat a Espanya és molt més involuntària que en la resta d'estats europeus.

No n'hi ha d'altra: Disminuir la parcialitat femenina no desitjada en l'ocupació laboral exigeix, com a mínim, eliminar estereotips de gènere en el treball, plans d'igualtat efectius (no formalitats per a complir burocràcia), i, molt important, assumir que en matèria de permisos per naixement i cura dels fills no basta millorar, cal transformar. En fi, llegeixin l'informe de Iseak, val molt la pena!

La ILP "Pel dret de la gent gran a tenir una vida digna" avança

Publicat originalment a dBalears (14-09-2025)

El proppassat dimecres, 10 de setembre, en encaminar-me cap al Parlament de les Illes Balears per participar, amb els companys i companyes de la Coordinadora per la Defensa de les Pensions Públiques, en l'acte de registre formal de la Iniciativa Legislativa Popular "Pel dret de la gent gran a tenir una vida digna", em vaig posar a escoltar la cançó "Utòpics, idealistes, ingenus" de Pau Alabajos. L'elecció d'aquest tema de 2011 no va ser casual. La tarda anterior, el cantautor valencià havia presentat a Palma els seus dos llibres, "Vicent Andrés Estellés. La veu d'un poble" i "Versos a la Vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista", i, per tancar l'acte, havia cantat unes cançons. Els tres grans protagonistes van ser els llibres i les cançons de Pau Alabajos, Estellés, i la llibertat. La llibertat poetitzada per Joan Margarit al clam de, entre d'altres, "La llibertat és una llibreria". I tant que l'espai de "Quars Llibres" ho va ser un espai de veritable llibertat.

El cas és que, mentre Pau Alabajos em cantava a cau d'orella: "D'acord, nosaltres som els utòpics, / idealistes, ingenus, /que no fan més que somiar./ Però estem farts de creuar-nos de braços/ mentre la terra s'afona sota els nostres peus.", vaig pensar en aquest "nosaltres" dels companys i companyes que mai fallen i que em trobaria a les portes del Parlament. Que, farts d'advertir el brutal i gegantí pou de pobresa que representen les pensions de quantia molt per sota del Salari Mínim Interprofessional, no estem disposats a creuar-nos de braços, i hem passat de la denúncia a la proposta. I ho hem fet amb mesos de feina col·lectiva, d'elaboració en xarxa, amb rigor i il·lusió. El fruit és la ILP, ja formalment registrada.

El Pau continuava cantant: "D'acord, sabem que no som perfectes, / tenim els nostres punts febles, / però aprenem dels errors./ Almenys vivim amb la consciència tranquil·la, / perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món". I jo pensava que, efectivament, no ho som perfectes, però amb l'elaboració de la ILP ho hem intentat de ser-ho. I, si cal, corregirem els improbables errors formals. Tenim la consciència tranquil·la haver vehiculat una demanda social absolutament i radicalment justa. No som tan ingenus com per pensar que amb la ILP canviarem el món. Però, si que hem fet tot el possible -i ho continuàrem fent- per canviar a millor la vida de les, aproximadament, 94.000 persones que es beneficiarien del complement a la seva pensió que es reivindica en aquesta ILP. No em puc estar de dir, encara que sigui de passada, que aquesta ILP és la primera que es registra al Parlament de les Illes Balears amb un contingut nítidament social. Altrament dit, directament lligada a millorar els mecanismes autonòmics de l'anomenat "estat del benestar", i, per tant, per avançar en cohesió social.

Mentre encara pedalejava en direcció al Parlament, sonava la tercera estrofa, "D'acord, nosaltres som els il·lusos/ guardians de causes perdudes, / inconformistes tossuts./ Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos/ darrere de les paraules, ara passem a l'acció." Veritablement, les persones que, d'una manera o l'altra, hem impulsat aquesta ILP, més que il·lusos i guardians de causes perdudes, som inconformistes, tossuts, que hem passat a l'acció. Hem articulat jurídicament una proposta possible, econòmicament viable, i necessària en forma d'ILP per a, com vaig titular en un anterior article, "erradicar les pensions de pobresa".

En el cas, vull pensar que inversemblant, que el Parlament negui aquesta iniciativa de la societat civil, què passarà? Doncs passarà que qui rebutgi una ILP que, recordem-ho, té com a objectiu "que les persones majors de seixanta anys que cobrin una pensió de jubilació i de viduïtat i les titulars d'una pensió d'incapacitat permanent absoluta de qualsevol edat, inferior al Salari Mínim Interprofessional (SMI) rebin, sempre que la persona gairebé no tinguí altres ingressos i rendiments patrimonials, de la Comunitat Autònoma un complement de caràcter Social fins a arribar al salari mínim interprofessional", quedarà retratat de per vida. Però, sobretot, passarà que nosaltres, els i les inconformistes, tossuts i tossudes hi serem per persistir.

Ja a tocar el Parlament, la cançó anava acabant: "D'acord, ens falta molta experiència, / convé sumar els esforços, / i els càntics de tanta gent, / però anem creixent, ens fem més forts cada dia, /...". I tant que en continuarem sumant d'esforços, anirem creixent, i ens farem més forts. Sense anar més lluny, el pròxim divendres, 19 de setembre, a les 18, 30 hores, a la sala d'actes de l'Estudi General Lul·lià (carrer de Sant Roc, 4 de Palma), farem l'acte del sus de la campanya de presentació i explicació de la ILP. Val a dir que, a pobles i barris de Palma, ja se n'estan fent i organitzant d'actes, però aquest del 19 de setembre té un plus: Ens acompanyaran uns companys del potent Moviment Pensionista d'Euskal Herria (EHPM-MPEH).

Va ser arribar al Parlament i acabar l'última estrofa de la cançó: "mai no perdem l'esperança i seguim avançant." Així és, així serà!